FUTBOLÍTICA

El dia en què Kosovo es va enfrontar a Iugoslàvia

«El 1967, quan el seu territori era tot just una província autònoma, la selecció de Kosovo va jugar un dels primers partits de la seva història contra la Iugoslàvia de la qual formava part»

per Ramon Usall, Barcelona, Catalunya | 8 de setembre de 2021 a les 06:30 |
Aficionats albanokosovars lluint el seu barret tradicional en el Iugoslàvia - Albània de 1967 | Youtube
Un dels arguments que tradicionalment han esgrimit els grans estats per oposar-se al reconeixement de les seleccions esportives de les nacions que formen part del seu territori és el que afirma que "una part no pot enfrontar-se al tot". Rere aquesta premissa, s’hi amaga sovint el temor que la projecció internacional que permet la participació en competicions esportives oficials doni ales a les vel·leïtats independentistes de les nacions sense un estat propi.

Així i tot, la idea que "la part no pot enfrontar-se al tot" té algunes excepcions que han fet que, en moments molt puntuals i sempre en partits de caràcter amistós i sense reconeixement internacional, Catalunya hagi pogut jugar contra Espanya (el 1924, el 1934 i el 1947, és a dir, durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la Segona República i, fins i tot, durant el règim franquista), Còrsega hagi pogut fer el mateix amb França (el 1967), i, entrant en el cas que ens ocupa, la selecció de Kosovo pogués demostrar les seves virtuts sobre la gespa en fer front al combinat de Iugoslàvia, el 8 de novembre de 1967.

Aquell dia en què la província autònoma de Kosovo es va oposar a l’estat federal de Iugoslàvia del que formava part, era la segona vegada en la història en què un equip amb el nom de Kosovo es vestia de curt i la primera que ho feia en el seu propi territori. Abans, en un context molt diferent, una selecció de Kosovo ja s’havia enfrontat a un combinat de jugadors de Tirana, un eufemisme que amagava la selecció oficial albanesa.  Aquell partit s’havia disputat el 29 de novembre de 1942 a Tirana, la capital d’un Regne d’Albània tutelat per la Itàlia feixista que havia integrat dins les seves fronteres bona part del territori de Kosovo.
 

La selecció de Kosovo que el 1942 es va enfrontar a un onze de Tirana en el primer partit de la seva història Foto: Arxiu

 

El primer partit d'un combinat kosovar va tenir, doncs, un evident caràcter nacionalista, ja que es va disputar en el marc de les celebracions del trentè aniversari de la independència d’Albània, proclamada el 1912, però que havia deixat a bona part de la població albanesa, molt especialment aquella que vivia a Kosovo, fora de les fronteres del nou estat.

Del context feixista i d'exaltació nacionalista en què Kosovo havia jugat el seu primer partit el 1942, es va passar a un escenari completament diferent en ocasió del segon matx de la seva història. El 1967, Kosovo era una província autònoma de la Iugoslàvia federal i socialista que liderava Josip Broz, més conegut com a Tito, tot i que bona part de la seva població reclamava el reconeixement de la condició de república, que portava associat el dret a l’autodeterminació i que podia ser un pas previ a materialitzar el somni de la unificació amb Albània anhelat per una part significativa de la població albanokosovar.


Les raons que van permetre que la selecció de Kosovo es tornés a vestir de curt un quart de segle després de la seva primera aparició en un estadi eren bàsicament esportives, com posteriorment explicarem, però tenien també un evident caràcter polític.
Aquell any 1967, Iugoslàvia es trobava immersa en ple debat sobre la seva reforma constitucional, que acabaria cristal·litzant en l'aprovació de la Constitució de 1974, un text legal que tot i no reconèixer l’estatut de república a Kosovo, sí que n’ampliava substancialment l’autonomia.

Per si no n’hi hagués prou, durant el mes de març, Tito havia visitat la província autònoma per primera vegada en setze anys i havia promès treure-la del subdesenvolupament en el qual vivia, especialment si comparem la seva situació amb la de les repúbliques més pròsperes de la federació. La recepta de Tito, però, no era nova i passava per la política de «Germandat i Unitat» que la Iugoslàvia socialista pregonava des de la fi de la Segona Guerra Mundial i que no acabava de convèncer els sectors més irredempts del nacionalisme albanès que somniaven amb la unificació nacional amb Albània.
 

Cartell iugoslau exaltant la política de «Germanor i Unitat» pregonada per Tito Foto: Quora


Més enllà d’una certa distensió política, l’altra raó del Kosovo-Iugoslàvia de 1967 va ser esportiva. En aquell temps, la selecció iugoslava lluitava per fer-se un lloc a l’Eurocopa que havia de disputar-se el juny de 1968 a Itàlia en un grup de classificació format també per l’Alemanya federal i per Albània. Així, doncs, quatre dies abans del partit cabdal contra els veïns albanesos, el seleccionador iugoslau, Rajko Miticfor, va voler preparar els seus jugadors enfrontant-se a un equip que, tal i com ell mateix va argumentar, «tingués el mateix temperament i caràcter que la selecció albanesa».
En certa manera, les paraules de Miticfor coincidien amb les posicions del nacionalisme albanokosovar, ja que suposaven el reconeixement explícit que Kosovo i Albània formaven un mateix poble, dividit per la frontera iugoslava, però amb un «mateix temperament i caràcter».

El fet d’entrenar-se contra una selecció "regional" per tal de preparar els partits oficials no va ser una excepció iugoslava en aquell 1967. Durant el mes de febrer, França havia fet el mateix quan s’havia oposat a Còrsega per tal de preparar-se per un partit amistós contra Romania amb un resultat humiliant per la selecció gal·la, ja que els corsos l’havien derrotat per 0-2.

El partit entre Kosovo i Iugoslàvia es va disputar el 8 de novembre de 1967 en un estadi de la ciutat de Pristina, la capital kosovar, que es va omplir fins a la bandera amb quinze mil espectadors que van vibrar d’allò més quan el davanter local, Luan Prekazi, aleshores jugador del Partizan de Belgrad, va marcar el seu segon gol i va establir el definitiu empat a tres al marcador.
 

Una imatge de Luan Prekazi, el jugador albanokosovar del Partizan que va marcar dos gols durant el Kosovo-Iugoslàvia de 1967. Foto: @tojetoturska


En aquella ocasió, amb l'afany de visualitzar la política de "Germandat i Unitat" pregonada per Tito, la selecció de Kosovo va alinear un onze titular format per jugadors albanesos i serbis, amb l'objectiu d’evidenciar la necessitat d'una bona convivència entre els dos principals grups de població que habitaven al territori.

El 3-3 final va deixar tothom satisfet. Els kosovars, perquè havien plantat cara i no havien perdut enfront de la selecció de Iugoslàvia; i els iugoslaus, per l’exercici esportiu que va servir-los per derrotar, quatre dies després, a la selecció d’Albània a Belgrad.
Curiosament, va ser aquesta mateixa Albània amb qui la Iugoslàvia de Tito estava fortament enfrontada la que va permetre que els de Belgrad es classifiquessin per l’Eurocopa italiana, ja que, en la darrera jornada del grup i en la que encara avui és una de les seves principals fites esportives, la selecció albanesa va empatar (0-0) amb l’Alemanya federal a Tirana i va servir en safata el bitllet per Itàlia als seus veïns (i arxienemics) iugoslaus.
 
 

Una imatge del partit entre Albània i la RFA que va suposar la classificació de Iugoslàvia per l’Eurocopa i que es va disputar enmig d’eslògans comunistes lloant el règim d’Enver Hoxha Foto: Arxiu


 
Tot i l’experiència positiva de 1967, la selecció de Kosovo no va tornar a aparèixer sobre la gespa d’un estadi fins al 1975, poc després de l’aprovació de la reforma constitucional que li concedia una major autonomia. En aquesta ocasió, la selecció kosovar va guanyar el Torneig Germandat i Unitat que es va disputar precisament al seu territori, amb seus a Pristina i a Prizren, per exaltar la política que el mariscal Tito desenvolupava al capdavant de la Iugoslàvia federal i socialista.

La selecció kosovar va guanyar els quatre partits que la van enfrontar a Montenegro, a Bòsnia i Hercegovina, a Eslovènia i a Macedònia, totes elles repúbliques iugoslaves a diferència d’una Kosovo, que només gaudia de la condició de província autònoma.

Seria la darrera vegada que Kosovo jugava un partit abans de la seva primera proclamació unilateral d’independència, el 1991, que només va ser reconeguda per Albània. Per a la història queda, però, aquell Kosovo-Iugoslàvia del 8 de novembre de 1967 en que «una part es va enfrontar al tot». Un partit irrepetible perquè si bé Kosovo compta ara amb una selecció oficial que pot competir internacionalment, aquella Iugoslàvia amb qui va jugar el 1967 ja només existeix als llibres d’història.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
Societat, Futbolítica
Participació