01
de setembre
del
2021
Actualitzat
el
02
de setembre
a les
12:11h
Des de la caiguda del règim talibà el 2004, la recerca i la ciència de l’Afganistan havien progressat. Segons un reportatge a la revista Nature, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l'Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional i altres organitzacions havien invertit centenars de milions de dòlars per donar suport a la docència, la formació dels professors i la investigació.
Des de 2010 s’han creat o restablert més de trenta universitats públiques i entorn una dotzena de privades. Les públiques han estat finançades pel Ministeri d'Educació Superior del país, que rep fons de internacionals. Les privades han viscut de les taxes de les matrícules o ajudades per governs o entitats privades estrangeres.
La població estudiantil a les universitats públiques va passar de 8.000 el 2011 a 170.000 el 2018. Una quarta part eren dones. Van tenir feina uns 200 acadèmics i 160 funcionaris. I, tot i que la contribució de l’Afganistan a les revistes internacionals es mantenia baixa, el nombre de treballs anuals amb un cert prestigi va augmentar de 71 el 2011 fins a 285 el 2019, en un ventall de temes que va del càncer a la geologia.
Molts afganesos havien anat a estudiar a l'estranger amb la intenció de tornar per construir una nació. Per exemple, s’havia instal·lat la primera xarxa sísmica, que permetia alertar dels perills naturals, i estudiar la tectònica de plaques. El projecte, però, es va aturar el 2019, quan els conflictes van dificultar l’accés a zones remotes.
Amb l’avenç dels talibans, la situació va empitjorar. Molts professors i funcionaris governamentals duien dos mesos sense cobrar. Només a l’agost, l’organització humanitària amb seu a Nova York Scholars at Risk (SAR) —que acull personal amenaçat d’universitats— va rebre més de 500 sol·licituds d’afganesos.
A Kabul, diumenge 15 d'agost encara tot funcionava normalment. S’entrevistava candidats per a feines científiques. Però, amb l’entrada dels talibans a la ciutat, van haver de desallotjar les institucions. Des d’aleshores, els acadèmics temen per la seva seguretat.
Molts investigadors fugen i busquen asil a l’estranger. La SAR ha apel·lat governs occidentals per accelerar visats; fins ara, 164 institucions a tot el món han acordat acollir-ne. Però és molt difícil que hi puguin arribar sense ambaixades ni aeroport útil. Altres s’han amagat i preveuen travessar als països veïns, amb la perillositat que comporta escapar per terra. Els científics que s’havien format a l’estranger i tenien previst de tornar, ja no ho faran.
Els que continuen a l'Afganistan s’enfronten a ser perseguits. Viuen tancats dins la seguretat escassa de casa seva. Temen ser penalitzats per haver estudiat a l’estranger o tenir connexions internacionals. Pels seus camps d’estudi —per ser juristes en desacord amb la interpretació que fan els talibans de la llei xaria, per exemple. Per la seva ètnia —la proporció més gran dels 39 milions d’afganesos, inclosos molts talibans, és paixtu.
Moltes dones temen ser objectiu de «revenja» per l’activisme defensant els seus drets. Alguns homes temen ser castigats per haver format dones. Gairebé tots temen ser objectiu dels talibans només per estar a favor d'una recerca lliure i crítica, i per aspirar a implantar els drets humans.
Algunes pistes insinuen que la situació poden no esdevenir tan restrictiva com ho va ser en l'anterior administració talibana. Sembla que, a Kabul, discuteixen amb els caps d’universitats per reiniciar les classes. Han manifestat que permetran que les dones continuïn els seus estudis —sense precisar sobre què. Però s’han construït murs a les aules per segregar l’ensenyament entre dones i homes. En altres ciutats, se'ls ha dit a les dones que no treballin i que es quedin a casa, sota amenaça.
El temor més ferm és que, sense diners ni llibertats personals, la recerca afgana s'esvaeixi. S’ha congelat el finançament internacional. No està clar si o quan s’alliberarà, i com afectarà universitats i investigadors. I no es confia que els talibans prioritzin la recerca, ni en reconeguin el seu valor.
El més dur per als acadèmics de l'Afganistan rau en el fet que és la tercera vegada que ho perden tot. A finals dels setanta, amb la invasió de la Unió Soviètica; a finals dels noranta, durant el mandat anterior dels talibans; i ara. Un acadèmic que tem identificar-se diu: «És una situació molt difícil per a un ésser humà: neixes en guerra, creixes en guerra i ara moriràs a la guerra».
Tot i això, els investigadors esperen no ser abandonats. Van invertir diners, energia i temps per construir un futur més brillant per a ells i els seus fills a l'Afganistan. Ara, amb el tipus de retirada occidental, s’han destruït les seves vides, esperances i ambicions. És una gran catàstrofe per al futur de l'Afganistan, no quedaran persones educades.
Des de 2010 s’han creat o restablert més de trenta universitats públiques i entorn una dotzena de privades. Les públiques han estat finançades pel Ministeri d'Educació Superior del país, que rep fons de internacionals. Les privades han viscut de les taxes de les matrícules o ajudades per governs o entitats privades estrangeres.
La població estudiantil a les universitats públiques va passar de 8.000 el 2011 a 170.000 el 2018. Una quarta part eren dones. Van tenir feina uns 200 acadèmics i 160 funcionaris. I, tot i que la contribució de l’Afganistan a les revistes internacionals es mantenia baixa, el nombre de treballs anuals amb un cert prestigi va augmentar de 71 el 2011 fins a 285 el 2019, en un ventall de temes que va del càncer a la geologia.
Molts afganesos havien anat a estudiar a l'estranger amb la intenció de tornar per construir una nació. Per exemple, s’havia instal·lat la primera xarxa sísmica, que permetia alertar dels perills naturals, i estudiar la tectònica de plaques. El projecte, però, es va aturar el 2019, quan els conflictes van dificultar l’accés a zones remotes.
Amb l’avenç dels talibans, la situació va empitjorar. Molts professors i funcionaris governamentals duien dos mesos sense cobrar. Només a l’agost, l’organització humanitària amb seu a Nova York Scholars at Risk (SAR) —que acull personal amenaçat d’universitats— va rebre més de 500 sol·licituds d’afganesos.
A Kabul, diumenge 15 d'agost encara tot funcionava normalment. S’entrevistava candidats per a feines científiques. Però, amb l’entrada dels talibans a la ciutat, van haver de desallotjar les institucions. Des d’aleshores, els acadèmics temen per la seva seguretat.
Molts investigadors fugen i busquen asil a l’estranger. La SAR ha apel·lat governs occidentals per accelerar visats; fins ara, 164 institucions a tot el món han acordat acollir-ne. Però és molt difícil que hi puguin arribar sense ambaixades ni aeroport útil. Altres s’han amagat i preveuen travessar als països veïns, amb la perillositat que comporta escapar per terra. Els científics que s’havien format a l’estranger i tenien previst de tornar, ja no ho faran.
Els que continuen a l'Afganistan s’enfronten a ser perseguits. Viuen tancats dins la seguretat escassa de casa seva. Temen ser penalitzats per haver estudiat a l’estranger o tenir connexions internacionals. Pels seus camps d’estudi —per ser juristes en desacord amb la interpretació que fan els talibans de la llei xaria, per exemple. Per la seva ètnia —la proporció més gran dels 39 milions d’afganesos, inclosos molts talibans, és paixtu.
Moltes dones temen ser objectiu de «revenja» per l’activisme defensant els seus drets. Alguns homes temen ser castigats per haver format dones. Gairebé tots temen ser objectiu dels talibans només per estar a favor d'una recerca lliure i crítica, i per aspirar a implantar els drets humans.
Algunes pistes insinuen que la situació poden no esdevenir tan restrictiva com ho va ser en l'anterior administració talibana. Sembla que, a Kabul, discuteixen amb els caps d’universitats per reiniciar les classes. Han manifestat que permetran que les dones continuïn els seus estudis —sense precisar sobre què. Però s’han construït murs a les aules per segregar l’ensenyament entre dones i homes. En altres ciutats, se'ls ha dit a les dones que no treballin i que es quedin a casa, sota amenaça.
El temor més ferm és que, sense diners ni llibertats personals, la recerca afgana s'esvaeixi. S’ha congelat el finançament internacional. No està clar si o quan s’alliberarà, i com afectarà universitats i investigadors. I no es confia que els talibans prioritzin la recerca, ni en reconeguin el seu valor.
El més dur per als acadèmics de l'Afganistan rau en el fet que és la tercera vegada que ho perden tot. A finals dels setanta, amb la invasió de la Unió Soviètica; a finals dels noranta, durant el mandat anterior dels talibans; i ara. Un acadèmic que tem identificar-se diu: «És una situació molt difícil per a un ésser humà: neixes en guerra, creixes en guerra i ara moriràs a la guerra».
Tot i això, els investigadors esperen no ser abandonats. Van invertir diners, energia i temps per construir un futur més brillant per a ells i els seus fills a l'Afganistan. Ara, amb el tipus de retirada occidental, s’han destruït les seves vides, esperances i ambicions. És una gran catàstrofe per al futur de l'Afganistan, no quedaran persones educades.