Illa, un dubte raonable

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El PSC recupera avui i demà, i ara que són més colla gràcies a haver-se convertit en el primer grup de la cambra catalana, una vella tradició, la de les jornades parlamentàries d'inici del curs. Els socialistes reuniran en una tancada al Monestir de les Avellanes, a la Noguera, els seus diputats al Parlament. Debatran sobre els pressupostos, l'ús de les xarxes socials, faran un acte polític i el divendres el "govern alternatiu", que abans de vacances va presentar Salvador Illa en una iniciativa adequada per projectar-se com a alternativa, donarà a conèixer les seves propostes i farà balanç dels cent dies de Pere Aragonès.   

Ahir vaig escriure sobre la presidència d'Aragonèsi vaig explicar que, malgrat les dificultats i el risc de la contradicció constant, ell "omple" el càrrec més que no pas Quim Torra, que ara llegeix la cartilla als partits com si no hagués passat mai per Palauni hagués presidit la taula de diàleg amb Pedro Sánchez. Hi ha un president amb una actitud diferent i també una oposició que és diferent en un temps governat encara per la incertesa.

Ciutadans, que fins fa mesos liderava l'oposició, és el partit de l'esbroncada i prou. Va néixer fruit del qüestionament del model de convivència lingüística i va fer fortuna gràcies a un espanyolisme que no era ni de dretes ni d'esquerres en el context de la tensió dels moments àlgids del procés. Un moment que convivia amb una profunda crisi d'identitat del socialisme català que el va empetitir. Però ni Inés Arrimadas ni Carlos Carrizosa van tenir mai una proposta seriosa i creïble per governar el país. Es van limitar, amb cridòria i populisme, a usar el Parlament com un plató de televisió per afavorir les opcions d'Albert Rivera a Espanya. La ciutadania els va posar a lloc el 14-F: el milió cent mil vots de 2017 van quedar-se en 157.000. La resta se'ls van repartir el PSC, els ultres de Vox i l'abstenció.

Aquesta tardor els socialistes catalans viuran un procés congressual de relleu d'Iceta per Illa paral·lel a la taula de diàleg entre governs i a la negociació dels pressupostos catalans i espanyols. Aragonès ja ha dit que la seva primera opció per pactar els comptes catalans no són els socialistes sinó la CUP i, si de cas, els comuns. Però això no és pas un fins mai, més encara mentre ERC ajudi a mantenir el govern de Pedro Sánchez. Al llarg de la legislatura catalana apareixeran, en matèria econòmica i social o en temes com la governança dels mitjans públics, oportunitats d'acords puntuals amb els socialistes. Junts, per exemple, hi ha sintonitzat bé per optar als Jocs d'Hivern o l'ampliació de l'aeroport del Prat.  

En algun moment Illa haurà de dir amb claredat quina és la seva proposta per superar el conflicte, fins on està disposat ajugar-se-la i a arriscar el seu patrimoni polític en favor de la solució en l'assumpte més complex. Sap que els catalans volen votar, que l'independentisme no és un suflé i que un nou Estatut, si s'ha de fer en el marc de l'actual Constitució, que és políticament irreformable, quedarà lluny de satisfer la majoria.

Després dels titubejos de Pere Navarro i les escissions, Miquel Iceta va agafar, primer amb caràcter provisional i després amb vocació de continuïtat, el timó del partit. Va deixar enrere el flirteig amb el dret a decidir que fins i tot ell havia protagonitzat, va alinear el PSC amb el PSOE, i es va centrar a recuperar l'electorat que al seu dia va marxar a Ciutadans i el poder local. Això darrer de bracet dels independentistes quan ha calgut i malgrat haver avalat la resposta repressiva al procés.

Iceta, més bon dirigent que candidat, ha fet camí al partit amb Illa de número dos i en un context que no ha estat fàcil fins que Sánchez ha decidit que tocava canvi un cop recuperades les posicions. Ara que el PSC ha sortit del pou, i si vol realment un paper central i d'alternativa, no té altra sortida que deixar enrere les posicions conservadores. Això vol dir acceptar sortides democràtiques que superin l'actual marc a partir dels comuns denominadors més amplis de la societat catalana i no dels interessos del PSOE.

Per ara Illa no ha emès cap senyal de voler-ho fer (darrerament ha fet declaracions gens afortunades) i fins i tot ha estat més prudent que Iceta, que havia posat damunt la taula el debat dels indults o de què passaria si el 65% demanés l'estat propi. Ell, però, a diferència del PP, no pot al·legar que no té prou antenes a la societat catalana.   
 

---

Avui no et perdis

»Sánchez s'aferra a la recuperació per relegar el diàleg amb Catalunya; per Oriol March.

» Opinió: «Alienació nacional»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» El Papa, sobre Catalunya: «No sé si Espanya està reconciliada amb la seva història»; per Albert Vilanova.

» Crònica des de l'aiguat d'Alcanar: «L'aigua ens pujava fins als genolls»; per Sílvia Berbis.

» Fil directe: «El relat climàtic del Govern (II)»; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «Anna Gener i la Barcelona dels 5 milions»; per Arnau Rius.

» Dades: Només sis comarques superen el 70% de població vacunada de Covid; per Roger Tugas Vilardell.

»Argimon crida a vacunar‑se un milió de catalans davant unes setmanes «crítiques»; per Jordi Velert.

»Ciència en societat: La pèrdua del progrés científic de l'Afganistan; per Cristina Junyent.
 

---

 El passadís

S'acosta la Diada i al PP català tornen a escoltar-se algunes veus que reclamen assistir institucionalment a l'homenatge a Rafael Casanova. Ja fa anys -des que el liderava Josep Piqué- que el partit no hi assisteix per evitar incidents i escridassades. Qui sí que hi anava era el regidor Josep Bou, cap del grum municipal a Barcelona. Hi anava formant part de la delegació de l'Ajuntament. En la seva condició d'independent, això no suposa trencar amb la disciplina del partit, però sempre genera friccions amb la direcció. Aquest cop, sembla que Bou està més insistent perquè el PP com a tal hi assisteixi. Alguns s'ho plantegen perquè, en un moment en què el clima intern al partit a Barcelona s'ha pacificat, si Bou hi va i el PP no, s'escenifica una nova fractura interna.   

Vist i llegit

La cerimònia d'inauguració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona el juny de 2018 va ser polèmica. Pel protagonisme del rei, per les protestes d'independentistes i per la presència, poc dissimulada, de militants espanyolistes. El que va ser ja aleshores allò que se'n diu un secret a veus es confirma ara gràcies a una investigació de Rafa Marrasé al Porta enrere. El Comitè Organitzador, que controlava l'Ajuntament, aleshores del PSC, i l'Estat van proporcionar a Societat Civil Catalana 749 entrades per assegurar claca. "S'havia de protegir el rei", han explicat a Marrasé. Ho podeu llegir aquí. 

 L'efemèride

Ahir us explicava l'efemèride que va suposar, el 1939, el començament de la Segona Guerra Mundial, la invasió de Polònia per part d'Alemanya. El conflicte va acabar sis anys i un dia després, el 2 de setembre de 1945 amb la rendició de l'imperi japonès davant dels aliats amb qui van fer la guerra al Pacífic. Sis anys i també uns 73 milions de morts, pobresa, refugiats i desenes de ciutats destruïdes. Els japonesos es van rendir després que ho fes Alemanya i la guerra acabés a Europa i que els americans els tiressin dues bombes atòmiques. Una part del govern volia continuar lluitant, però l'emperador va decidir rendir-se a mitjans d'agost i la capitulació va signar-se el 2 de setembre. Algunes unitats aïllades van seguir lluitant a les illes del Pacífic. Així va ser la firma de la rendició a bord de l'USS Missouri a la badia de Tòquio.

 L'aniversari

El 2 de setembre de 1876 va néixer a Verges, al Baix Empordà, l'empresari i polític regionalista català Francesc Cambó, que va morir a Buenos Aires, a l'Argentina, el 1947. Cambó va ser una figura clau en la política catalana del primer terç del segle XX i era partidari de l'autogovern però també de la implicació del catalanisme en la governabilitat d'Espanya. En els anys de la Segona República, quan liderava la Lliga Regionalista, la seva figura es va contraposar a la de Francesc Macià, líder d'Estat Català primer i d'ERC després. Cambó va ser regidor a Barcelona, diputat al Congrés i ministre d'Hisenda i de Foment en diferents moments.

Cambó era polític, però gràcies a la seva posició benestant també va poder-se dedicar al mecenatge d'iniciatives culturals com ara la col·lecció Bernat Metge. Va finançar les obres de Ferran Soldevila o Pompeu Fabra, però el seu enfrontament a les esquerres catalanistes i republicanes també el van portar a sufragar, durant la guerra, l'aparell de propaganda feixista a l'exterior i a simpatitzar amb Franco. L'Institut Cambó, gestionat per la seva família, en preserva la memòria. Cambó va ser clau per obrir la Via Laietana i, de fet, hi va construir un edifici per posar-hi casa seva, que durant la guerra va ser seu de la FAI. La seva família encara hi viu. En aquest reportatge de BTV ho expliquen.

 ​Fes clic aquí per rebre'l