28
d'agost
del
2021
Actualitzat
el
30
d'agost
a les
10:39h
Quan només tenia vuit anys, un bombardeig va fer ploure foc sobre la casa de Nadia Ghulam, que mostra en el rostre les marques d'aquell atac. Després, per obrir-se pas, va haver de fer-se passar pel seu germà per guanyar-se la vida. Són capítols cruels de la vida d'aquesta escriptora i activista nascuda a Kabul l'any 1985, resident a Badalona i que té la seva família a l'Afganistan. Aquests dies viu de prop el desori del seu país i els esdeveniments entorn l'aeroport de la capital, que aquest dijous va patir un greu atemptat que ha deixat desenes de morts.
Ghulam viu a Catalunya des del 2006, es dedica a educadora social a la Fundació Catalana d'Esplais i ha explicat la situació del seu país en els mitajans i les escoles. Ha deixat escrites les seves vivències en dos llibres, El silenci del meu turbant (Edicions 62) i La primera estrella de la nit (Rosa dels Vents). En aquesta conversa explica com viu el drama de Kabul i què espera de la solidaritat internacional.
- En quina situació es troba la seva família?
- Les últimes notícies que en tinc és que la meva germana i una cosina han arribat a Madrid, però a hores d'ara encara no m'he trobat amb elles.
- Quantes persones formen la seva família?
- Són molta gent. Allí les famílies són molt esteses. A l'Afganistan portem 50 anys de guerra i una part important de la població és analfabeta. Quan un nen neix, normalment ni se'l registra. Quan es fa, el nen ja té uns anys. En el meu cas, jo soc Nadia, filla de Ghulam Dastgir. Quan vaig arribar a Catalunya, em van preguntar pel cognom. I em van posar Nadia Ghulam Dastgir. Però Ghulam Dastgir és com si diguéssim Josep Maria, és un nom compost. Per nosaltres, aquestes coses no són primordials.
- La part més nuclear de la seva família quina és?
- Pare i mare, dues germanes, unes cosines que estan amb els meus pares, i hi ha tres nens, cosins, que han crescut amb nosaltres perquè els pares han mort amb la guerra i són com uns germans adoptius.
- Voldria que els seus pares vinguessin?
- Mai he desitjat que vinguin perquè són grans. Quan vaig arribar aquí, no tenia possibilitats perquè vinguessin, i quan n'he tingut ells ja eren grans. Per ells ja és tard perquè aprenguin una nova cultura. La meva mare m'ha dit: "Salva els qui tinguin un futur". Els meus pares no són a l'aeroport.
- Quins parents tenia a l'eroport?
- Hi havia una de les meves germanes, dues cosines i dos cosins. I hi ha set nens petits, fills d'ells.
- A quines ètnies pertanyen els pares?
- El pare és paixtun, la mave mare és tadjika. Abans, a l'Afganistan la gent se sentia afganesa, però els senyors de la guerra ho han destruït tot en bocins petits.
- Els talibans són misògins i seran brutals. Però els "altres" com són? Vull dir si hi ha "bons" en el seu país.
- Des que he vingut a Catalunya, quan he pogut explicar la situació del meu país, sempre he dit que el gos vermell és germà del gos groc. Tots dos són gossos. Els senyors de la guerra han fet molt de mal. I aquests no són talibans, però no són millors que altres. Abans de la guerra, tot era molt diferent: els meus pares sortien a passejar amb gent de totes les ètnies i ningú preguntava si un era paixtu o hazzara ni res de tot això.
- Els Estats Units s'haurien d'haver quedat?
- No. Jo no he estat d'acord en què ni els EUA ni cap país estiguin allí amb les seves armes. Ni les armes ni els militars són la solució. Els EUA no és que s'hagin equivocat marxant, és que es van equivocar venint.
- Què hauria de fer la comunitat internacional?
- Li demano que, amb l'excusa dels talibans, no aturi la cooperació al meu país. Tenim milers de persones afganeses que s'han refugiat a l'estranger i que ara mateix tenen una gran formació. Poden ser una gran eina per reconstruir el seu país. La diàspora pot ajudar-lo. Nosaltres enviem diners a través de la nostra associació, Ponts per la Pau, que vaig impulsar i que està ajudant a l'escolarització de nenes i dones. El meu país porta 50 anys de guerra i això ha fet que el 85% de la població tingui una o altra malaltia psíquica greu. Més armes provoquen més violència. El que necessitem és un acompanyament adequat a través de persones civils. Podien ajudar les dones, però no a través de la guerra. Ara diuen que han fet molta feina en vint anys. No, la feina ben feta l'ha dut a terme la comunitat internacional en ajuda humanitària.
- Creu que aquest cop els talibans es comportaran igual que els anys noranta?
- Ara hi ha tots els mitjans de comunicació perquè hi ha les tropes dels EUA. Som ninots del poder. Ara tota l'atenció està a l'Afganistan, com abans a Síria, i abans a l'Iraq. Tot són jocs dels grans poders. Quan marxin les tropes, diran que els talibans són més tolerants i que ja es poden tornar a enviar els afganesos que són fora al seu país.
- Creu que els talibans han canviat?
- Han canviat a pitjor. Perquè aquest cop ells també han après estratègies de manipulació. Abans eren més ignorants, ara han après a manipular-nos. Aquests dies estan anant casa per casa, localitzant la gent. Potser ara no mataran a cops de pedra pel carrer, però poden fer-ho a les cases i ningú ho sabrà.
- Però ara, a diferència del que passava fa vint anys, les xarxes són molt més presents i és més fàcil denunciar les situacions que es produeixin.
- Aquesta setmana, els talibans van entrar a casa del meu cosí, que per sort era a l'aeroport. Però van apallissar la seva germana, una cosina meva. El seu marit s'ha refugiat a l'Iran.
- La seva família està en el punt de mira dels talibans. Per què?
- Perquè jo he aparegut molt en els mitjans. Els meus llibres s'han publicat en diversos idiomes. Després que sortís un vídeo que parlava de mi com la dona que havia desafiat els talibans, van entrar a casa dels pares. Van dir a la meva mare que em trobarien, em farien a trossets i ho vendrien a Amazon. La meva mare, que és analfabeta, em va dir que em compraria el senyor Amazon.
- El seu èxit mediàtic ha convertit la seva família en un objectiu dels talibans.
- Dels talibans i dels senyors de la guerra. He denunciat totes les barbaritats fetes pels senyors de la guerra.
- Va valorar si era millor fer una denúncia pública o no?
- No vaig venir a Catalunya per fer aquesta denúncia, sinó per un tractament mèdic. Però per tractar-me necessitaven saber per què jo necessitava fer el viatge i tenir un visat. Em van voler entrevistar i em van publicar. I la meva història ha sortit.
- El Kabul que vostè va veure de petita ja era una ciutat torturada. Però el seu país també va ser un lloc tranquil. Quan es van començar a tòrcer les coses?
- A partir de la invasió soviètica. No vaig viure l'Afganistan d'abans, però els meus pares me l'havien explicat com una etapa meravellosa. A les nits, homes i dones anaven a la plaça, es veia cine, hi havia música. Tenen bons records.
- Quins errors se solen cometre en els mitjans de comunicació quan s'informa sobre l'Afganistan?
- S'ha d'evitar sempre generalitzar sobre la situació d'allà. L'Afganistan és un país molt divers i és important que no es criminalitzi a cap comunitat. Tots som afganesos. Una cosa que voldria dir és que quan vinguin els refugiats afganesos, és millor que no estiguin tots junts. La guerra ens ha posat un virus dins i és millor que un afganès sigui acompanyat per algú que sigui d'un altre país. S'han enverinat les relacions entre les diverses comunitats del país. Ara els mitjans només parlen de l'Afganistan, però jo voldria que ens acompanyeu sempre i que, quan les tropes marxin de Kabul, això no s'oblidi.
- La gent que s'aplega a l'aeroport per marxar vol fugir dels talibans o de l'Afganistan?
- Vol marxar de la guerra. Ara, a més de la por als talibans, hi ha molta por a una guerra civil. L'Aliança del Nord ja ha començat les hostilitats.
- Després del temps que porta a Catalunya, com se sent? Una catalana més? Una refugiada? Una immigrant?
- A vegades, em sento una catalana completa, a vegades una afganesa total, i a vegades em sento perduda. Hi ha qui em diu occidental i qui em diu immigrant. A vegades m'ho pregunto. Jo soc una dona frontera. Però intento sentir-me integrada i estic molt agraïda perquè he rebut molt amor i estima.
- Va aprendre català molt ràpidament. Vostè no ha tingut cap problema amb la llengua.
- El català no ha estat mai un problema per mi, al contrari. Una llengua és una riquesa. Parlo moltes llengües. S'ha d'aprendre tot el que vingui.
- Quines parla?
- El paixtu, el dari -la llengua de la meva mare-, el farsi -molt similar al dari-, l'indi, l'urdu, el català, el castellà i l'anglès.
- Sense esperança és difícil sobreviure. On viu la seva esperança?
- En aquestes nenes que són a l'aeroport de Kabul, que vindran aquí i estudiaran, aniran a escoles i esplais. Viuran en pau i jo els explicaré coses boniques del nostre país perquè no perdin el seu amor per l'Afganistan i puguin ser futures Nàdies per defensar els drets de les dones del seu país. Tinc aquesta esperança.
Ghulam viu a Catalunya des del 2006, es dedica a educadora social a la Fundació Catalana d'Esplais i ha explicat la situació del seu país en els mitajans i les escoles. Ha deixat escrites les seves vivències en dos llibres, El silenci del meu turbant (Edicions 62) i La primera estrella de la nit (Rosa dels Vents). En aquesta conversa explica com viu el drama de Kabul i què espera de la solidaritat internacional.
- En quina situació es troba la seva família?
- Les últimes notícies que en tinc és que la meva germana i una cosina han arribat a Madrid, però a hores d'ara encara no m'he trobat amb elles.
- Quantes persones formen la seva família?
- Són molta gent. Allí les famílies són molt esteses. A l'Afganistan portem 50 anys de guerra i una part important de la població és analfabeta. Quan un nen neix, normalment ni se'l registra. Quan es fa, el nen ja té uns anys. En el meu cas, jo soc Nadia, filla de Ghulam Dastgir. Quan vaig arribar a Catalunya, em van preguntar pel cognom. I em van posar Nadia Ghulam Dastgir. Però Ghulam Dastgir és com si diguéssim Josep Maria, és un nom compost. Per nosaltres, aquestes coses no són primordials.
- La part més nuclear de la seva família quina és?
- Pare i mare, dues germanes, unes cosines que estan amb els meus pares, i hi ha tres nens, cosins, que han crescut amb nosaltres perquè els pares han mort amb la guerra i són com uns germans adoptius.
- Voldria que els seus pares vinguessin?
- Mai he desitjat que vinguin perquè són grans. Quan vaig arribar aquí, no tenia possibilitats perquè vinguessin, i quan n'he tingut ells ja eren grans. Per ells ja és tard perquè aprenguin una nova cultura. La meva mare m'ha dit: "Salva els qui tinguin un futur". Els meus pares no són a l'aeroport.
Nadia Ghulam: "Els EUA es van equivocar venint". Foto: Gala Espín
- Quins parents tenia a l'eroport?
- Hi havia una de les meves germanes, dues cosines i dos cosins. I hi ha set nens petits, fills d'ells.
- A quines ètnies pertanyen els pares?
- El pare és paixtun, la mave mare és tadjika. Abans, a l'Afganistan la gent se sentia afganesa, però els senyors de la guerra ho han destruït tot en bocins petits.
- Els talibans són misògins i seran brutals. Però els "altres" com són? Vull dir si hi ha "bons" en el seu país.
- Des que he vingut a Catalunya, quan he pogut explicar la situació del meu país, sempre he dit que el gos vermell és germà del gos groc. Tots dos són gossos. Els senyors de la guerra han fet molt de mal. I aquests no són talibans, però no són millors que altres. Abans de la guerra, tot era molt diferent: els meus pares sortien a passejar amb gent de totes les ètnies i ningú preguntava si un era paixtu o hazzara ni res de tot això.
"El que s'ha fet bé a l'Afganistan no ho han fet els nord-americans, sinó la cooperació internacional"
- Els Estats Units s'haurien d'haver quedat?
- No. Jo no he estat d'acord en què ni els EUA ni cap país estiguin allí amb les seves armes. Ni les armes ni els militars són la solució. Els EUA no és que s'hagin equivocat marxant, és que es van equivocar venint.
- Què hauria de fer la comunitat internacional?
- Li demano que, amb l'excusa dels talibans, no aturi la cooperació al meu país. Tenim milers de persones afganeses que s'han refugiat a l'estranger i que ara mateix tenen una gran formació. Poden ser una gran eina per reconstruir el seu país. La diàspora pot ajudar-lo. Nosaltres enviem diners a través de la nostra associació, Ponts per la Pau, que vaig impulsar i que està ajudant a l'escolarització de nenes i dones. El meu país porta 50 anys de guerra i això ha fet que el 85% de la població tingui una o altra malaltia psíquica greu. Més armes provoquen més violència. El que necessitem és un acompanyament adequat a través de persones civils. Podien ajudar les dones, però no a través de la guerra. Ara diuen que han fet molta feina en vint anys. No, la feina ben feta l'ha dut a terme la comunitat internacional en ajuda humanitària.
- Creu que aquest cop els talibans es comportaran igual que els anys noranta?
- Ara hi ha tots els mitjans de comunicació perquè hi ha les tropes dels EUA. Som ninots del poder. Ara tota l'atenció està a l'Afganistan, com abans a Síria, i abans a l'Iraq. Tot són jocs dels grans poders. Quan marxin les tropes, diran que els talibans són més tolerants i que ja es poden tornar a enviar els afganesos que són fora al seu país.
"Els talibans han après a manipular i utilitzar les xarxes, abans eren més ignorants"
- Creu que els talibans han canviat?
- Han canviat a pitjor. Perquè aquest cop ells també han après estratègies de manipulació. Abans eren més ignorants, ara han après a manipular-nos. Aquests dies estan anant casa per casa, localitzant la gent. Potser ara no mataran a cops de pedra pel carrer, però poden fer-ho a les cases i ningú ho sabrà.
L'activista afganesa Nadia Ghulam Foto: Gala Espín
- Però ara, a diferència del que passava fa vint anys, les xarxes són molt més presents i és més fàcil denunciar les situacions que es produeixin.
- Aquesta setmana, els talibans van entrar a casa del meu cosí, que per sort era a l'aeroport. Però van apallissar la seva germana, una cosina meva. El seu marit s'ha refugiat a l'Iran.
- La seva família està en el punt de mira dels talibans. Per què?
- Perquè jo he aparegut molt en els mitjans. Els meus llibres s'han publicat en diversos idiomes. Després que sortís un vídeo que parlava de mi com la dona que havia desafiat els talibans, van entrar a casa dels pares. Van dir a la meva mare que em trobarien, em farien a trossets i ho vendrien a Amazon. La meva mare, que és analfabeta, em va dir que em compraria el senyor Amazon.
- El seu èxit mediàtic ha convertit la seva família en un objectiu dels talibans.
- Dels talibans i dels senyors de la guerra. He denunciat totes les barbaritats fetes pels senyors de la guerra.
- Va valorar si era millor fer una denúncia pública o no?
- No vaig venir a Catalunya per fer aquesta denúncia, sinó per un tractament mèdic. Però per tractar-me necessitaven saber per què jo necessitava fer el viatge i tenir un visat. Em van voler entrevistar i em van publicar. I la meva història ha sortit.
"No vaig viure l'Afganistan d'abans de la invasió soviètica, però els meus pares m'ho van explicar com una etapa meravellosa"
- El Kabul que vostè va veure de petita ja era una ciutat torturada. Però el seu país també va ser un lloc tranquil. Quan es van començar a tòrcer les coses?
- A partir de la invasió soviètica. No vaig viure l'Afganistan d'abans, però els meus pares me l'havien explicat com una etapa meravellosa. A les nits, homes i dones anaven a la plaça, es veia cine, hi havia música. Tenen bons records.
- Quins errors se solen cometre en els mitjans de comunicació quan s'informa sobre l'Afganistan?
- S'ha d'evitar sempre generalitzar sobre la situació d'allà. L'Afganistan és un país molt divers i és important que no es criminalitzi a cap comunitat. Tots som afganesos. Una cosa que voldria dir és que quan vinguin els refugiats afganesos, és millor que no estiguin tots junts. La guerra ens ha posat un virus dins i és millor que un afganès sigui acompanyat per algú que sigui d'un altre país. S'han enverinat les relacions entre les diverses comunitats del país. Ara els mitjans només parlen de l'Afganistan, però jo voldria que ens acompanyeu sempre i que, quan les tropes marxin de Kabul, això no s'oblidi.
- La gent que s'aplega a l'aeroport per marxar vol fugir dels talibans o de l'Afganistan?
- Vol marxar de la guerra. Ara, a més de la por als talibans, hi ha molta por a una guerra civil. L'Aliança del Nord ja ha començat les hostilitats.
"El català mai va ser un problema per mi, al contrari, una llengua és una riquesa, i estic molt agraïda"
- Després del temps que porta a Catalunya, com se sent? Una catalana més? Una refugiada? Una immigrant?
- A vegades, em sento una catalana completa, a vegades una afganesa total, i a vegades em sento perduda. Hi ha qui em diu occidental i qui em diu immigrant. A vegades m'ho pregunto. Jo soc una dona frontera. Però intento sentir-me integrada i estic molt agraïda perquè he rebut molt amor i estima.
- Va aprendre català molt ràpidament. Vostè no ha tingut cap problema amb la llengua.
- El català no ha estat mai un problema per mi, al contrari. Una llengua és una riquesa. Parlo moltes llengües. S'ha d'aprendre tot el que vingui.
- Quines parla?
- El paixtu, el dari -la llengua de la meva mare-, el farsi -molt similar al dari-, l'indi, l'urdu, el català, el castellà i l'anglès.
- Sense esperança és difícil sobreviure. On viu la seva esperança?
- En aquestes nenes que són a l'aeroport de Kabul, que vindran aquí i estudiaran, aniran a escoles i esplais. Viuran en pau i jo els explicaré coses boniques del nostre país perquè no perdin el seu amor per l'Afganistan i puguin ser futures Nàdies per defensar els drets de les dones del seu país. Tinc aquesta esperança.