17
d'agost
del
2021
Actualitzat
a les
20:28h
La sortida dels Estats Units de l'Afganistan i l'entrada triomfal dels talibans a Kabul ha trasbalsat l'opinió pública mundial, sacsejada per les imatges que emeten els mitjans de comunicació, amb la gent que corre per les pistes de l'aeroport de la capital afganesa, en una cursa incerta cap a un futur que de cop sembla fer-se encara més obscur. El poder d'aquestes imatges s'imposa en l'imaginari i obliga els líders mundials a aparèixer i fer declaracions més o menys solemnes sobre els drets humans i el compromís amb els més vulnerables. El Govern català ja ha mostrat la seva predisposició a acollir refugiats.
Aquesta és la primera gran crisi internacional que ha d'afrontar Joe Biden, acollit fa uns mesos amb simpatia o alleugeriment per la major part dels aliats dels Estats Units i per una clara majoria de l'opinió pública mundial. La comparació amb el seu antecessor, Donald Trump, el feia molt millor. Ara li toca gestionar el mapamundi complex que hi ha al davant. El discurs als nord-americans ha explicat en breus paraules quin és el món on vivim i què mou realment les grans decisions geoestratègiques.
1. El retorn del realisme
"No vam anar a l'Afganistan a construir una nació ni establir una democràcia unificada. L'únic interès vital dels Estats Units va ser prevenir un atac terrorista". Potser poques vegades un líder global s'ha expressat amb tanta claredat com ho ha fet Bidendirigint-se als seus compatriotes.
Thomas Friedman, un analista del New York Times,citava aquest dimarts Michael Mandelbaum, un expert en relacions internacionals: "Els EUA poden evitar que passin coses dolentes en molts llocs del món, però no poden imposar coses bones si no es fa des de dins d'aquests països". Les crítiques plouen sobre Biden des de tots els costats. Però la decisió d'abandonar l'Afganistan troba també suports importants dins del mainstream nord-americà. Charles Kupchan, de l'influent Council on Foreign Relations, assegura que el president nord-americà ha fet el correcte després de vint anys de política fallida.
2. Tres presidents, tres fracassos
Des de l'11-S, amb l'atac a les Torres Bessones de Nova York, els Estats Units han assajat diverses versions de l'intent de transformar el món seguint el patró nord-americà. Ho va assajar l'Administració Bush creient imposar un nou i definitiu ordre internacional, aplegant capitalisme neoliberal i poder imperial. Va començar precisament envaint l'Afganistan i fent fora els talibans. Ara, les tropes dels EUA deixen enrere les muntanyes afganeses sobre les cendres de la política de Bush.
Després, Barack Obama va voler introduir elements d'idealisme progressista en la política exterior, donant alè a unes Primaveres Àrabs que, tret de Tunísia, no han suposat una transformació d'aquelles societats ni una millora substancial en la major part de països àrabs i, en algun cas, han empitjorat la situació, com a Egipte. Finalment, l'unilateralisme matusser de Donald Trump va erosionar la imatge dels EUA i va reforçar la posició de Rússia i la Xina.
3. Primer Kansas i, després, Kandahar
La decisió de l'Administració Biden té també molt a veure amb la política interior nord-americana. Com assegurava aquests dies un comentarista nord-americà, l'opinió pública està cansada de tantes guerres exteriors fracassades i reclama que els seus dirigents s'aboquin a resoldre els problemes de casa. Les urgències de Biden no passen ara mateix per res que no sigui derrotar la pandèmia, avançar en un procés de vacunació que topa amb les resistències d'un sector molt conservador de l'Amèrica profunda i en assegurar una recuperació de l'economia que aplani el terreny per als demòcrates en el proper cicle electoral. I una cosa és clara: malgrat l'impacte de les imatges d'aquests dies, a Biden se'l jutjarà per com gestioni la crisi interna.
4. La feblesa de la UE
Va ser l'acadèmic Robert Kagan qui fa molts anys va contraposar els EUA i Europa recorrent a la comparació entre Venus i Mart. Allò va fer fortuna. El cert és que la crisi afganesa ha tornat a oferir una imatge de contrast entre la UE i els Estats Units. Davant la victòria dels Taliban, molts líders europeus han sortit a mostrar el seu sentiment. La primera ha estat la cancellera alemanya, Angela Merkel, desitjosa d'empatitzar amb una opinió pública molt afectada davant el perill del triomf fonamentalista. Emmanuel Macron, per la seva banda, s'ha referit al risc d'afrontar un nou allau de refugiats i la necessitat dels estats de la UE de coordinar-se per respondre a l'embat. La crisi afganesa ha tornat a mostrar una Europa a remolc.
5. La perplexitat del progressisme global
La crisi a l'Afganistan ha mostrat també les contradiccions que la realitat internacional pot generar des del prisma del pensament progressista, especialment l'europeu. La guerra de l'Iraq -estretament emparentada amb la de l'Afganistan- va provocar una de les majors mobilitzacions socials que es recorden a Europa en contra del poder imperial dels EUA i la intervenció militar a l'Àsia Central. L'actitud cortesana amb Washington d'alguns governs, com l'espanyol de José María Aznar, va desgastar enormement el PP. Si les visions "neocon" ja han mostrat la seva incapacitat, l'internacionalisme progressista no sembla enfocar millor la realitat llunyana.
Els EUA han demostrat en el segle XX el seu compromís amb els valors democràtics. Les creus dels cementiris nord-americans de Normandia ho recorden. L'afany idealista s'ha donat la mà molt sovint amb el desig imperial d'una nació que en la seva Declaració d'Independència va ser pionera al proclamar com a valor essencial la recerca de la felicitat per a tots els éssers humans. Però l'interès nacional és la força motriu de les grans decisions estratègiques dels estats, i també dels EUA. L'època dels grans discursos ambiciosos, de George Bush a Barack Obama, va portar la reacció aïllacionista i mesquina de Donald Trump. Amb menys retòrica i encara menys temps, Joe Biden intenta recomposar el mapa des del realisme. La felicitat s'haurà de buscar.
Aquesta és la primera gran crisi internacional que ha d'afrontar Joe Biden, acollit fa uns mesos amb simpatia o alleugeriment per la major part dels aliats dels Estats Units i per una clara majoria de l'opinió pública mundial. La comparació amb el seu antecessor, Donald Trump, el feia molt millor. Ara li toca gestionar el mapamundi complex que hi ha al davant. El discurs als nord-americans ha explicat en breus paraules quin és el món on vivim i què mou realment les grans decisions geoestratègiques.
1. El retorn del realisme
"No vam anar a l'Afganistan a construir una nació ni establir una democràcia unificada. L'únic interès vital dels Estats Units va ser prevenir un atac terrorista". Potser poques vegades un líder global s'ha expressat amb tanta claredat com ho ha fet Bidendirigint-se als seus compatriotes.
Thomas Friedman, un analista del New York Times,citava aquest dimarts Michael Mandelbaum, un expert en relacions internacionals: "Els EUA poden evitar que passin coses dolentes en molts llocs del món, però no poden imposar coses bones si no es fa des de dins d'aquests països". Les crítiques plouen sobre Biden des de tots els costats. Però la decisió d'abandonar l'Afganistan troba també suports importants dins del mainstream nord-americà. Charles Kupchan, de l'influent Council on Foreign Relations, assegura que el president nord-americà ha fet el correcte després de vint anys de política fallida.
2. Tres presidents, tres fracassos
Des de l'11-S, amb l'atac a les Torres Bessones de Nova York, els Estats Units han assajat diverses versions de l'intent de transformar el món seguint el patró nord-americà. Ho va assajar l'Administració Bush creient imposar un nou i definitiu ordre internacional, aplegant capitalisme neoliberal i poder imperial. Va començar precisament envaint l'Afganistan i fent fora els talibans. Ara, les tropes dels EUA deixen enrere les muntanyes afganeses sobre les cendres de la política de Bush.
Després, Barack Obama va voler introduir elements d'idealisme progressista en la política exterior, donant alè a unes Primaveres Àrabs que, tret de Tunísia, no han suposat una transformació d'aquelles societats ni una millora substancial en la major part de països àrabs i, en algun cas, han empitjorat la situació, com a Egipte. Finalment, l'unilateralisme matusser de Donald Trump va erosionar la imatge dels EUA i va reforçar la posició de Rússia i la Xina.
3. Primer Kansas i, després, Kandahar
La decisió de l'Administració Biden té també molt a veure amb la política interior nord-americana. Com assegurava aquests dies un comentarista nord-americà, l'opinió pública està cansada de tantes guerres exteriors fracassades i reclama que els seus dirigents s'aboquin a resoldre els problemes de casa. Les urgències de Biden no passen ara mateix per res que no sigui derrotar la pandèmia, avançar en un procés de vacunació que topa amb les resistències d'un sector molt conservador de l'Amèrica profunda i en assegurar una recuperació de l'economia que aplani el terreny per als demòcrates en el proper cicle electoral. I una cosa és clara: malgrat l'impacte de les imatges d'aquests dies, a Biden se'l jutjarà per com gestioni la crisi interna.
4. La feblesa de la UE
Va ser l'acadèmic Robert Kagan qui fa molts anys va contraposar els EUA i Europa recorrent a la comparació entre Venus i Mart. Allò va fer fortuna. El cert és que la crisi afganesa ha tornat a oferir una imatge de contrast entre la UE i els Estats Units. Davant la victòria dels Taliban, molts líders europeus han sortit a mostrar el seu sentiment. La primera ha estat la cancellera alemanya, Angela Merkel, desitjosa d'empatitzar amb una opinió pública molt afectada davant el perill del triomf fonamentalista. Emmanuel Macron, per la seva banda, s'ha referit al risc d'afrontar un nou allau de refugiats i la necessitat dels estats de la UE de coordinar-se per respondre a l'embat. La crisi afganesa ha tornat a mostrar una Europa a remolc.
5. La perplexitat del progressisme global
La crisi a l'Afganistan ha mostrat també les contradiccions que la realitat internacional pot generar des del prisma del pensament progressista, especialment l'europeu. La guerra de l'Iraq -estretament emparentada amb la de l'Afganistan- va provocar una de les majors mobilitzacions socials que es recorden a Europa en contra del poder imperial dels EUA i la intervenció militar a l'Àsia Central. L'actitud cortesana amb Washington d'alguns governs, com l'espanyol de José María Aznar, va desgastar enormement el PP. Si les visions "neocon" ja han mostrat la seva incapacitat, l'internacionalisme progressista no sembla enfocar millor la realitat llunyana.
Els EUA han demostrat en el segle XX el seu compromís amb els valors democràtics. Les creus dels cementiris nord-americans de Normandia ho recorden. L'afany idealista s'ha donat la mà molt sovint amb el desig imperial d'una nació que en la seva Declaració d'Independència va ser pionera al proclamar com a valor essencial la recerca de la felicitat per a tots els éssers humans. Però l'interès nacional és la força motriu de les grans decisions estratègiques dels estats, i també dels EUA. L'època dels grans discursos ambiciosos, de George Bush a Barack Obama, va portar la reacció aïllacionista i mesquina de Donald Trump. Amb menys retòrica i encara menys temps, Joe Biden intenta recomposar el mapa des del realisme. La felicitat s'haurà de buscar.