Fa uns mesos, xerrant amb els Amics de les Arts de les seves cançons més noves i de paternitat, en Ferran Piqué recordava que a la cançó "Miracles", del disc Espècies per catalogar, hi ha una frase que és molt encertada, parla de "patir fora de mida". "La paternitat és això: estimar i patir contínuament", deia en Ferran. I tenia ben bé raó.
I aquesta és la màgia de les cançons (modifica-ho per llibre, il·lustració, obra de teatre, pel·lícula o l’art que més t’encaixi), que sovint expressen molt millor del que tu ho faries, allò que sents. I sovint això és el que ens fa sentir una fiblada, veure com algú ha convertit en cançó el que tu estàs vivint i sentint. I quina ràbia (com és que jo no ho sé fer tan bé?) i quina alegria que sàpiguen verbalitzar millor que tu, el que estàs vivint!
Els Amics de les Arts ho saben fer molt bé: la seva experiència com a pares, es respira sovint en cançons. Al seu darrer disc, El senyal que esperaves, hi ha una altra cançó bonica, que es titula "Mentrestant". És una confessió que esperen que les seves criatures escoltin quan es facin grans. "Em vas venir tan gran, i vas canviar-ho tot. Jo mai sabia res, però em feia sempre el fort. Anava a les palpentes intentant ser algú nou". I es ben bé així.
De músics catalans que han cantat a les seves criatures n’hi ha molts. De cantants que han retratat la figura de la mare, destaco la Gemma Humet, a la cançó "Mare" del disc Màtria, de qui ja us vaig parlar fa uns mesos.
Xiula també ho han fet en el seu darrer disc, Descontrol mparental. El grup que xifla a la quitxalla en en aquesta ocasió ha posat el focus en els pares i el que vivim i com ho vivim. El resultat és un disc que, jo confesso, vaig estar escoltant sola, a casa, sense necessitat de fer-ho amb l’excusa de les filles. El disc té dues perles. La primera, "Mirada estràbica", que el cantant Rikki Arjuna li dedica a la seva filla Lluna, que té una mutació genètica molt minoritària. Pell de gallina en disc, emoció intensa en videoclip però tremolors en directe. Però n’hi ha una altra, que també fa posar la pell de gallina. Es titula "Et faig un lloc", i parla del dol gestacional. I un cop més, la música ho expressa millor que les paraules. I en això, cal confirmar que Xiula ho saben fer.
Però no cal ser pare o mare per emocionar-nos pensant en les nostres criatures properes. També m’enamora el "Salta, corre, brinca, vola", que l’Anna Roig cantava a la seva neboda, convidant-la a no aturar-se mai, no deixar de ser espontània i cantar pel carrer. Una declaració de principis preciosa, que hauríem de reescoltar periòdicament.
I tot plegat, per donar dos missatges claus: el primer, és que la música és un regal de la vida, que ens sap acompanyar en cadascun dels moments i situacions, gràcies a artistassos que saben convertir el que viuen, i el que vivim, en cançons. El segon: que la maternitat és ben bé això, patir fora de mida. Pel que està passant o pel que vaticinem que passarà, pel que estan fent, però també pel que faran (o el que no faran). Pel que veiem, però també pel que no veiem. Les pors es multipliquen, però, per sort, l’amor també es multiplica.