El que amaga el formenterenc

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Pablo Casado no era el noi més espavilat d'entre els joves dirigents del PP. És d'aquells que s'adapta al que ve. I tampoc era el més espavilat a classe. De fet, va preferir treure's el màster sense fer res. La jutge que va instruir el seu cas va concloure que al líder de la dreta espanyola li van regalar la titulació com a "prebenda" per la seva rellevància política. Però Pablo Casado no és un ignorant. Sap perfectament, perquè per això no cal ser ni catalanoparlant ni un dels acadèmics espanyols que ho van afirmar en plena batalla de València durant la Transició, que la llengua que es parla a les Balears és la mateixa. A les quatre illes. I que també és la que parlem (encara) a Catalunya, al País Valencià, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la Franja de Ponent i a la ciutat sarda de l'Alguer. 

No som, en cap cas, davant d'un problema de desconeixement o confusió. Això, si de cas, alguns dels seus votants que històricament s'han empassat històries com que Al-Russafí escrivia poemes en valencià o la de l'acadèmic Bernard Weiss. És simplement un problema polític, una qüestió de por. Els Països Catalans no són una entitat política articulada malgrat el gruix i la potència que intel·lectuals com Joan Fuster van donar a la idea. Cada territori ha fet el seu camí, estan dividits entre diversos estats i Espanya ha dedicat, històricament, esforços ingents a evitar que la idea qualli.

Seguir en aquest camí és el que explica la darrera boutade acientífica de Casado -que defensa que a Eivissa i a Formentera es parlen llengües diferents, però sosté que a Salamanca, Mèxic i Santiago de Xile es parla el mateix- i el tansemenfotisme de l'esquerra espanyola amb el tema, que no té problema amb diferenciar valencià i català als webs dels ministeris posem per cas o a arraconar el català tant com pot. De fet, la sagrada Constitució prohibeix de forma explícita la "federació" de comunitats al seu article 145.1. És un article ad hoc per als Països Catalans perquè aquesta és una aspiració que només s'ha fet notar també a Euskal Herria. I en el cas d'Euskadi i Navarra, i malgrat que el PNB no va avalar el text de 1978, sí que preveu a la disposició addicional quarta que Navarra s'incorpori com a quarta província basca si el seu parlament i els seus ciutadans en referèndum (sí, sí, heu llegit referèndum) així ho voten.   

Espanya se sosté en un model centralista i radial que en els darrers anys s'ha accentuat amb l'aposta política i econòmica per Madrid, que ha comportat un cert desballestament del poder financer i empresarial català i el buidatge de les seves comunitats veïnes. Catalunya, el País Valencià i les Illes no només tenen una llengua i una història compartides. També estan unides per interessos econòmics en assumptes com el dèficit fiscal o el d'infraestructures. Si fan pinya -és a dir, acció política- poden desequilibrar la balança i canviar les coses. Per això toca seguir dividint.

Per més que les terminals de l'esquerra espanyola que presideixen els governs de les Illes i el País Valencià -a les que curiosament riuen les gràcies alguns apòstols de l'independentisme català que més resta-, s'escandalitzin de les barbaritats del PP. Ahir Francina Armengol, la presidenta balear, deia que ningú de Madrid ha de venir a dir-los què parlen. Té raó. Però durant anys els socialistes locals han deixat que els polítics de Madrid els entressin fins a la cuina. Rebutjaven l'"annexionisme" (que sovint ha estat només voluntat de compartir) sols quan hi detectaven origen català. Un error que ens ha allunyat més i que ara paguem tots els que parlem català de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

» Ahir a la nit l'incendi de l'Anoia i la Conca de Barberà seguia fent-se gros amb poblacions confinades. Avui al diari parlarem molt dels focs i consultarem als experts quines solucions hi pot haver més enllà de reforçar les dotacions dels bombers. El còctel entre crisi climàtica, despoblament rural i l'abandonament del sector primari (amb el que implica de proliferació de boscos de baixa qualitat i no explotats) ens està explotant a la cara per dir-ho de forma clara. Del nostre problema territorial, que això va també de model econòmic, en vaig escriure aquest article i aquest altre si els voleu recuperar i avui Laura Pinyol escriu una bona opinió. Són debats, el de la nostra llengua i les relacions amb els nostres territoris germans i el de l'equilibri territorial, que no podem defugir i que cal afrontar amb urgència. 
 

---

Avui no et perdis

»Casado diu que a les Balears no s'hi parla català; per Bernat Surroca.

» Fil directe: «No parleu català»; per Germà Capdevila.

»El pitjor incendi de la temporada segueix descontrolat a la Conca de Barberà i l'Anoia; per Irene Montagut.

» Opinió: «Pagesos que llauren»; per Laura Pinyol.

» Entrevista a Josep Ramoneda: «L'amnistia pot arribar, l'autodeterminació requereix una majoria amplíssima»; per Josep Ramoneda.

» Fil directe: «Avals amb missatge»; per Ferran Casas.

» De la ruptura amb el PDECat al repte de consolidació: radiografia del primer any de Junts; per Oriol March.

» Dades | El Ministeri de Defensa dispara el pressupost i gastarà més de 10.000 milions el 2021; per Roger Tugas Vilardell.

»Militars espanyols als Bàltics i la qüestió catalana; per Catalonia Global Institute.

» Per què ens ha sorprès la cinquena onada de la Covid?; per Bernat Surroca.

» Dades | Què ha provocat més brots durant la cinquena onada?; per Roger Tugas Vilardell.

» Els tests en farmàcies són gratuïts a gran part d'Europa; per Lluís Girona.

» «Ens deixaran al carrer»: milers de famílies, amenaçades per la fi de la moratòria de desnonaments; per Andreu Merino.

» Històries Olímpiques: el preludi de la guerra entre Grècia i Turquia, els alemanys que no van ser i els d'Stalin; per Pep Martí i Lluís Girona.

» Futbolítica | El dia en què Balaídos va representar les aspiracions nacionals de Galícia; per Ramon Usall.
 

---

 El passadís

Fa uns dies, Antonio Caño, exdirector d'El País en la fase més conservadora i espanyolista del diari de Prisa, deia a El Mundo que mai cap govern ha tingut tants mitjans afins com el de Pedro Sánchez. És una afirmació força qüestionable si s'analitza el panorama mediàtic espanyol. En qualsevol cas, la dreta està a punt de sumar un nou canal de TDT que es podrà veure a tot l'Estat en obert i també serà a les plataformes de pagament. Aspira a ocupar l'espai de cadenes com l'antiga Intereconomía o ara Trece, vinculada als bisbes espanyols. I qui hi ha darrere del canal que es prepara? Doncs un complex empresarial de Múrcia, concretament el Grupo Zambudio, que ja opera al sector dels mitjans i de les telecomunicacions. A més dels empresaris murcians, la nova televisió comptaria amb l'assessorament i el finançament de Marcos de Quinto, exdiputat de Ciutadans i expresident mundial de Coca-Cola.  

Vist i llegit

I sense moure'ns de la dreta, molt sorollosa sempre que no ocupa el poder, anem a l'espai dels ninotaires. Amb poques frases, només dues, n'hi ha prou per retratar el revisionisme d'aquest espai polític amb el cop d'estat feixista del 1936, que va originar una guerra i donar pas a la dictadura de Franco fins al 1975. Mauro Entrialgo presenta dos conservadors de pro. No hi va haver cap cop d'estat, diu l'un. Però per si de cas fem-ne un altre, diu el seu interlocutor. Ho podeu recuperar aquí.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1909 començava a Barcelona la Setmana Tràgica, una revolta fruit del malestar ciutadà i que va tenir com a detonant l'enviament de més tropes a la guerra colonial que Espanya lliurava al Marroc. Les esquerres es van revoltar i van provocar vagues i incidents de diversa índole, com ara la crema de convents i altres atacs contra elements conservadors. El govern de Maura va proclamar l'estat de guerra i va reprimir durament la revolta provocant penes de mort i exili. El pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va ser presentat com l'inspirador de la revolta. Aquí s'expliquen de forma didàctica les causes i conseqüències de la Setmana Tràgica.

 L'aniversari

El 26 de juliol de 1927 va nàixer a Barcelona el polític Joan Reventós, que va morir a la mateixa ciutat l'any 2004. Ja des de ben jove va militar en l'antifranquisme d'esquerres i va formar part del Moviment Socialista (MSC) i de la Convergència Socialista (CSC) fins que el 1974 va fundar el PSC-Congrés, que acabaria confluint amb la federació catalana del PSOE i el sobiranista PSC-Reagrupament el 1978 en l'actual PSC.

Raventós es va convertir en un dels dirigents més destacats del partit després de "suar socialisme" per forjar la unitat. Va ser diputat al Congrés i el 1980 ho tenia tot de cara per convertir-se en el primer president electe de la Generalitat després de la mort de Franco. Jordi Pujol va donar, però, la gran sorpresa, va ser elegit president amb ERC i això va enviar Raventós a l'ostracisme, primer com a ambaixador espanyol a París i després com a senador. La seva rehabilitació va arribar al final de la seva carrera, quan CiU perd la majoria absoluta el 1995 i un pacte de l'oposició el fa president del Parlament. Reventós sempre va defensar que Catalunya era una nació i va fer cèlebre la frase de "som socialistes, catalanistes i europeistes per les mateixes raons". L'any 2009 Barcelona li va dedicar un parc. Aquí podeu recuperar el moment i els discursos.

 ​Fes clic aquí per rebre'l