14
d'agost
del
2021
Actualitzat
el
15
d'agost
a les
16:49h
Entre el 22 de juliol i el 9 d'agost del 1921, ara fa poc més de cent anys, va tenir lloc una de les batalles més bàrbares de la història d'Espanya. I una de les més humiliants. Per això va quedar batejada per sempre com el Desastre d'Annual. De fet, les seves conseqüències es farien sentir durant anys i van contribuir de manera decisiva al descrèdit de la monarquia.
Annual va ser un intent de posar fi a la rebel·lia que Abd el-Krim acabdillava al Rif enfront l'autoritat del protectorat espanyol. Aquest era un problema que s'arrossegava des del 1909, un altre any de record infaust pel règim espanyol, quan les classes populars de Barcelona van protagonitzar la Setmana Tràgica, la revolta contra l'embarcament de joves per lluitar a la guerra de l'Àfrica.
El Desastre està lligat a la figura del monarca, Alfons XIII, un home que es resistia a un paper simbòlic i sempre va intentar exercir com a governant. La seva responsabilitat en la derrota militar va ser clara, en animar alguns oficials a una campanya contra els rifenys per a la qual les tropes no estaven prou preparades. Un altre nom clau aquí és el del general Manuel Fernández Silvestre, que va dirigir una operació que volia "netejar" el territori de manera definitiva i va causar la mort d'uns 11.000 soldats.
"¡Olé tus cojones!". Diuen que aquest va ser el missatge que el rei va enviar a Fernández Silvestre quan va saber quines eren les pretensions del general. No està pas demostrat que fos així. Però el cert és que hi havia proximitat entre Palau Reial i el militar africanista. El juliol del 1921, va iniciar una marxa sortint de la ciutat de l'enclavament nord-africà de Melilla, fins a Alhucemas. Es considerava que controlar aquest enclavament era essencial per neutralitzar els rifenys. Tot indica que Fernández Silvestre va actuar finalment per lliure, sense informar, considerada estratègica per dominar el territori. L'operació es va fer al marge de l'alt comandament al Marroc.
Els estudiosos de la batalla han assenyalat com a factor decisiu de la derrota la imprevisió del general, que tot ho fiava al coratge, i no haver assegurat l'abast d'aigua ni prou menjar per resistir un enfrontament llarg. En canvi, Abd el-Krim coneixia el terreny i als espanyols. Havia estat oficial de l'administració colonial. Els seus homes disposaven de prou armament i duien roba que els facilitava el camuflatge. L'intent de fugida cap a Melilla per part de Fernández Silvestre va acabar en una tragèdia.
El general espanyol va morir en el camp de batalla. Segons algunes fonts, en veure's encerclat, es va engegar un tret. Segons altres, va ser abatut pels rifenys. En qualsevol cas, el seu cadàver mai va ser trobat. Una de les pàgines més sòrdides d'Annual és la mort de presoners espanyols que van rendir-se i foren degollats sense contemplacions.
La notícia de la derrota va causar un fort impacte en la societat espanyola. Fins al punt que es va obrir una investigació al Congrés. Es va encarregar al general Juan Picasso que elaborés un informe sobre les causes del desastre. Picasso s'ho va prendre molt seriosament i va fer una investigació completa. Les seves conclusions van deixar al descobert la incompetència de l'administració espanyola al Marroc i la desorganització de l'estructura militar.
Tot i que Alfons XIII va restar al marge de l'informe Picasso, es va obrir una causa contra un grup d'oficials per negligència. Bona part del darrer any de règim monàrquic parlamentari (1923) va transcórrer entorn l'informe Picasso i el que es va anomenar les responsabilitats. Republicans i socialistes van exigir anar fins al fons, buscant sempre en direcció a Palau Reial.
La por del rei a haver d'assumir algun tipus de responsabilitat per Annual va influir en el suport entusiasta que va donar al monarca al cop d'estat militar de Primo de Rivera, el setembre del 1923. Poc després, el juliol del 1924, el rei va amnistiar els oficials condemnats per Annual. La dictadura militar va donar a la monarquia sis anys més de vida, però a un preu molt alt. La imatge del rei ja no es va recuperar i no es va treure ja mai de sobre l'acusació de frívol i irresponsable. L'informe Picasso només es va poder conèixer durant la Segona República.
Annual va ser un intent de posar fi a la rebel·lia que Abd el-Krim acabdillava al Rif enfront l'autoritat del protectorat espanyol. Aquest era un problema que s'arrossegava des del 1909, un altre any de record infaust pel règim espanyol, quan les classes populars de Barcelona van protagonitzar la Setmana Tràgica, la revolta contra l'embarcament de joves per lluitar a la guerra de l'Àfrica.
El Desastre està lligat a la figura del monarca, Alfons XIII, un home que es resistia a un paper simbòlic i sempre va intentar exercir com a governant. La seva responsabilitat en la derrota militar va ser clara, en animar alguns oficials a una campanya contra els rifenys per a la qual les tropes no estaven prou preparades. Un altre nom clau aquí és el del general Manuel Fernández Silvestre, que va dirigir una operació que volia "netejar" el territori de manera definitiva i va causar la mort d'uns 11.000 soldats.
"¡Olé tus cojones!". Diuen que aquest va ser el missatge que el rei va enviar a Fernández Silvestre quan va saber quines eren les pretensions del general. No està pas demostrat que fos així. Però el cert és que hi havia proximitat entre Palau Reial i el militar africanista. El juliol del 1921, va iniciar una marxa sortint de la ciutat de l'enclavament nord-africà de Melilla, fins a Alhucemas. Es considerava que controlar aquest enclavament era essencial per neutralitzar els rifenys. Tot indica que Fernández Silvestre va actuar finalment per lliure, sense informar, considerada estratègica per dominar el territori. L'operació es va fer al marge de l'alt comandament al Marroc.
Els estudiosos de la batalla han assenyalat com a factor decisiu de la derrota la imprevisió del general, que tot ho fiava al coratge, i no haver assegurat l'abast d'aigua ni prou menjar per resistir un enfrontament llarg. En canvi, Abd el-Krim coneixia el terreny i als espanyols. Havia estat oficial de l'administració colonial. Els seus homes disposaven de prou armament i duien roba que els facilitava el camuflatge. L'intent de fugida cap a Melilla per part de Fernández Silvestre va acabar en una tragèdia.
El general espanyol va morir en el camp de batalla. Segons algunes fonts, en veure's encerclat, es va engegar un tret. Segons altres, va ser abatut pels rifenys. En qualsevol cas, el seu cadàver mai va ser trobat. Una de les pàgines més sòrdides d'Annual és la mort de presoners espanyols que van rendir-se i foren degollats sense contemplacions.
La notícia de la derrota va causar un fort impacte en la societat espanyola. Fins al punt que es va obrir una investigació al Congrés. Es va encarregar al general Juan Picasso que elaborés un informe sobre les causes del desastre. Picasso s'ho va prendre molt seriosament i va fer una investigació completa. Les seves conclusions van deixar al descobert la incompetència de l'administració espanyola al Marroc i la desorganització de l'estructura militar.
Tot i que Alfons XIII va restar al marge de l'informe Picasso, es va obrir una causa contra un grup d'oficials per negligència. Bona part del darrer any de règim monàrquic parlamentari (1923) va transcórrer entorn l'informe Picasso i el que es va anomenar les responsabilitats. Republicans i socialistes van exigir anar fins al fons, buscant sempre en direcció a Palau Reial.
La por del rei a haver d'assumir algun tipus de responsabilitat per Annual va influir en el suport entusiasta que va donar al monarca al cop d'estat militar de Primo de Rivera, el setembre del 1923. Poc després, el juliol del 1924, el rei va amnistiar els oficials condemnats per Annual. La dictadura militar va donar a la monarquia sis anys més de vida, però a un preu molt alt. La imatge del rei ja no es va recuperar i no es va treure ja mai de sobre l'acusació de frívol i irresponsable. L'informe Picasso només es va poder conèixer durant la Segona República.