02
d'agost
del
2021
La capital de la Unió Soviètica va celebrar la XXII edició dels Jocs Olímpics entre el 19 de juliol i el 2 d'agost del 1980. Hi van participar més de 5.000 atletes de 80 països, que van competir en 21 esports. Però hi va haver moltes absències. Sobre la celebració dels Jocs hi va pesar el boicot dels Estats Units per la invasió de l'Afganistan, que s'havia produït el desembre del 1979. El món vivia un moment de greu tensió entre els blocs i les Olimpíades es van convertir, una vegada més, en un camp de batalla entre les superpotències.
La situació internacional es va anar tensant a finals dels anys setanta. L'Afganistan es va convertir en un punt negre. El règim comunista instaurat l'abril del 1978 no va ser capaç de controlar el territori i el país es va dessagnar en combats entre faccions, també dins mateix del partit en el poder. El desembre del 1979, finalment, Moscou va prendre una decisió dramàtica i va envair el país asiàtic, iniciant un llarguíssim conflicte, que, de fet, encara continua.
Jimmy Carter, el president dels EUA, que afrontava el 1980 unes difícils eleccions -que acabaria perdent davant Ronald Reagan-, va decidir boicotejar els Jocs. Moscou havia guanyat la partida a la ciutat de Los Angeles en el si del Comitè Olímpic Internacional (COI). Anys després, seria la ciutat californiana la que acolliria unes Olimpíades.
La Unió Soviètica que acollia els Jocs era un sistema que vivia els seus darrers anys. Rosegat per la ineficàcia, el gegant rus no podia seguir la cursa d'armaments que mantenia amb els EUA i el bloc occidental. En la cúpula del Kremlin, a més, el talent no sobresortia. Una classe dirigent immobilista, amb uns caps que s'acostaven als vuitanta anys, assistien amb cert estupor als canvis que es produïen en l'escena global. Leonid Bréjnev era el secretari general del PCUS i seria ell qui inauguraria aquells Jocs. Bréjnev era ja l'estampa d'un món que se n'anava.
En total, van ser 66 els països que van seguir Washington en el seu boicot. L'estat espanyol va decidir participar. Només feia unes setmanes que Juan Antonio Samaranch havia estat elegit president del COI. Samaranch, exjerarca del règim franquista, sabia el que volia. Quan va veure tancades les portes de la política en els inicis de la Transició, va demanar al govern que l'enviés a la capital russa com a ambaixador. Una proposta que va sorprendre.
Samaranch, que coneixia a fons el moviment olímpic, va actuar amb habilitat per fer-se amb el suport de l'URSS -i de tot el bloc prosoviètic- per accedir al cim de l'olimpisme. No va poder revertir la decisió de Washington. I tampoc el contraboicot que Moscou va llançar contra els Jocs de Los Angeles. Però sí que va reformar la Carta Olímpica per impedir els boicots massius, obrint la porta a l'expulsió dels comitès olímpics nacionals que s'hi afegissin. Els Jocs del 1980 van ser els primers de l'era Samaranch. Tant els països presents com els absents no sospitaven el que ell ja intuïa, que uns anys després, tots ells es trobarien a Barcelona. Caldria, però, que caigués el mur i acabés la guerra freda.
La situació internacional es va anar tensant a finals dels anys setanta. L'Afganistan es va convertir en un punt negre. El règim comunista instaurat l'abril del 1978 no va ser capaç de controlar el territori i el país es va dessagnar en combats entre faccions, també dins mateix del partit en el poder. El desembre del 1979, finalment, Moscou va prendre una decisió dramàtica i va envair el país asiàtic, iniciant un llarguíssim conflicte, que, de fet, encara continua.
Jimmy Carter, el president dels EUA, que afrontava el 1980 unes difícils eleccions -que acabaria perdent davant Ronald Reagan-, va decidir boicotejar els Jocs. Moscou havia guanyat la partida a la ciutat de Los Angeles en el si del Comitè Olímpic Internacional (COI). Anys després, seria la ciutat californiana la que acolliria unes Olimpíades.
La Unió Soviètica que acollia els Jocs era un sistema que vivia els seus darrers anys. Rosegat per la ineficàcia, el gegant rus no podia seguir la cursa d'armaments que mantenia amb els EUA i el bloc occidental. En la cúpula del Kremlin, a més, el talent no sobresortia. Una classe dirigent immobilista, amb uns caps que s'acostaven als vuitanta anys, assistien amb cert estupor als canvis que es produïen en l'escena global. Leonid Bréjnev era el secretari general del PCUS i seria ell qui inauguraria aquells Jocs. Bréjnev era ja l'estampa d'un món que se n'anava.
En total, van ser 66 els països que van seguir Washington en el seu boicot. L'estat espanyol va decidir participar. Només feia unes setmanes que Juan Antonio Samaranch havia estat elegit president del COI. Samaranch, exjerarca del règim franquista, sabia el que volia. Quan va veure tancades les portes de la política en els inicis de la Transició, va demanar al govern que l'enviés a la capital russa com a ambaixador. Una proposta que va sorprendre.
Samaranch, que coneixia a fons el moviment olímpic, va actuar amb habilitat per fer-se amb el suport de l'URSS -i de tot el bloc prosoviètic- per accedir al cim de l'olimpisme. No va poder revertir la decisió de Washington. I tampoc el contraboicot que Moscou va llançar contra els Jocs de Los Angeles. Però sí que va reformar la Carta Olímpica per impedir els boicots massius, obrint la porta a l'expulsió dels comitès olímpics nacionals que s'hi afegissin. Els Jocs del 1980 van ser els primers de l'era Samaranch. Tant els països presents com els absents no sospitaven el que ell ja intuïa, que uns anys després, tots ells es trobarien a Barcelona. Caldria, però, que caigués el mur i acabés la guerra freda.