Anàlisi

De la ruptura amb el PDECat al repte de consolidació: radiografia del primer any de Junts

El partit de Puigdemont arriba al primer aniversari amb pes institucional al Govern, voluntat de recosir els equilibris interns i l'objectiu de ser la primera força municipal el 2023

per Oriol March, Barcelona, Catalunya | 25 de juliol de 2021 a les 14:00 |
Carles Puigdemont, al míting final de Junts del 14-F. | Junts
Tot va canviar el 27 de juny del 2020. O, més ben dit, un dia abans. Els presos de Junts per Catalunya, que encara militaven al PDECat, van enviar una proposta a la direcció postconvergent per desbloquejar l'encaix d'un projecte polític en contínues turbulències. La cúpula liderada per David Bonvehí va tombar el document plantejat i, a partir d'aquí, els esdeveniments es van precipitar. Els ressorts es van posar en marxa des de Waterloo i des de Lledoners per estructurar Junts com un partit nou després d'haver promogut el projecte de la Crida -ja en desús, malgrat que havia de ser una plataforma àmplia- i, d'aquesta manera, resoldre la interinitat viscuda des del 2017.

El primer any de vida del partit de Carles Puigdemont, que es compleix aquest diumenge, és també la història de les conseqüències d'una ruptura traumàtica en l'espai postconvergent i el relat d'una consolidació institucional que, com passa en totes les formacions, té -i tindrà- molt a veure amb els equilibris interns.


Trencament per fases amb el PDECat


Per què són tan importants els dies 26 i 27 de juny de l'any passat com el dia 25 de juliol, que és quan va celebrar-se el congrés fundacional de Junts? Perquè suposen el trencament polític i emocional definitiu entre Waterloo i Lledoners amb la cúpula del PDECat. El dia 27, els afins a Puigdemont activen una assemblea telemàtica que serveix per prendre el control del partit instrumental anomenat Junts per Catalunya, registrat per ordre de Marta Pascal el 2018 per no perdre el control de la marca, i aplanar el camí logístic de la nova formació independitzada del PDECat. El mateix dia, de fet, els principals dirigents de Junts, malgrat mantenir el carnet postconvergent, fan públic un manifest en què alimenten la necessitat d'ordenar definitivament l'espai.


En aquell moment, les sigles ja han canviat de mans i estan sota control de Puigdemont i Jordi Sànchez, sense el qual no s'entén tota la maniobra. És Quim Jubert, advocat vinculat al Col·lectiu Atenes i ara membre de l'executiva de Junts, qui mou els fils per l'assemblea telemàtica. Hi té un paper clau Laia Canet, exempleada del PDECat i que constava com a presidenta de Junts. El gir de Canet no s'improvisa: diverses fonts consultades assenyalen que havia visitat els presos a Lledoners per tractar la qüestió. L'encarregat de comunicar a David Bonvehí, president del PDECat, que ja no controla el nom és Sànchez. Ho fa a casa de Bonvehí, a Manresa, en una trobada en la qual també hi ha Marc Castells. És el moment en què la ruptura es fa també personal.

Per què? Per entendre-ho, cal remuntar-se a la tardor del 2017, quan es va crear la candidatura de Junts per Catalunya al voltant de la figura de Puigdemont per concórrer a les eleccions convocades per Mariano Rajoy. Dirigents de l'entorn de l'expresident pressionaven per estructurar una agrupació d'electors -fórmula sense el suport de cap partit, tampoc del PDECat, i per tant sense drets electorals- trufada d'independents amb Puigdemont al capdavant. Bonvehí acaba acordant amb ell que la llista tingui presència majoritària de dirigents de fora del partit, però que el PDECat en seria el motor logístic. És a dir: que pagarien la campanya, que els recursos obtinguts pels resultats anirien als postconvergents -també per eixugar el deute de CDC- i que Puigdemont, de manera innegociable, havia de ser el candidat a les eleccions.

 

Tots els dirigents que var participat en el congrés fundacional de JxCat. Foto: Junts per Catalunya


Les disfuncions no triguen en arribar. Al cap d'un any, l'expresident activa la Crida i força l'adeu de Pascal per submergir el PDECat dins la nova plataforma, però la reordenació es posterga per les discrepàncies internes i pel cicle electoral, que comprèn dues eleccions al Congrés, unes municipals i unes europees, on la marca torna a ser Junts per Catalunya. El 6 de març del 2019, abans que arrenqui tot el cicle, Puigdemont, Sànchez i Bonvehí signen un document en el qual acorden que qualsevol ús de la marca ha d'estar consensuat per les dues parts. El PDECat interpreta que la maniobra per quedar-se el nom no s'ajusta a l'acord i, per això, presenta una demanda al contenciós-administratiu que s'ha de resoldre en un judici programat per la tardor.

El document rubricat a tres bandes havia de servir per encaminar la reordenació, però no és possible de cap de les maneres. Els postconvergents proposen diverses vies -d'una refundació global a través d'un congrés que converteixi el PDECat en Junts per Catalunya a una fusió, passant per la coalició- que són rebutjades per Sànchez i Puigdemont. L'entorn del secretari general de Junts sosté que, si el PDECat s'hagués avingut a la fórmula que ells proposaven, ara tindrien 5 diputats. En tot cas, la ruptura es fa irreversible quan Puigdemont, el 31 d'agost de l'any passat, estripa el carnet postconvergent i hi ha una cascada de baixes coordinada. L'encaix era inviable i les dues formacions acabarien competint a les urnes el 14 de febrer. En la ruptura hi té molt a veure el fet que Sànchez no vol tenir cap lligam amb l'antiga CDC.

Integració de totes les famílies sota el mateix paraigua


Una ullada a la composició de la direcció, dels quadres territorials i dels dirigents sectorials certifica que Junts és la intersecció de dues corrents: una ànima més independent, que va entrar en política després de l'1-O sota el lideratge de Puigdemont i la influència de Sànchez; i una altra provinent del PDECat, amb passat també a CDC, aglutinada al voltant de les figures de Jordi Turull i de Josep Rull. Laura Borràs, per exemple, és l'exemple més clar del primer grup. També hi ha dirigents que compleixen amb els requisits de les dues corrents, com ara Jordi Puigneró, amb llarga trajectòria a Convergència, carnet del PDECat i una relació estreta amb Puigdemont.


Amb la sortida dels presos de Lledoners, però, el mapa queda recol·locat. Fonts del partit assenyalen que, Puigdemont al marge, hi ha dos grans lideratges interns. Són Sànchez, secretari general, i Turull, vicepresident del partit. El primer va arribar al principal lideratge orgànic malgrat les reticències d'altres presos i de quadres provinents del PDECat, però Puigdemont l'ha ungit com a marmessor de totes les grans decisions. Turull ha vist reforçat el seu pes amb la Travessa per la Llibertat i té una notable influència al Govern -les conselleries de Justícia i Drets Socials estan trufades de dirigents que han fet carrera al seu costat-, però no farà per ara cap moviment en clau interna. La seva prioritat, sosté el seu entorn, és tornar a treballar a partir de l'1 de setembre i, en cap cas, fer un pols per obtenir la secretaria general de la formació.

De les eleccions a la formació (turbulenta) del Govern


Un dels primers reptes que va haver d'afrontar la formació van ser les primàries per triar candidat a la Generalitat. La plaça va ser per a Laura Borràs al costat d'un Puigdemont que, com va avançar NacióDigital, feia mesos que s'inclinava per ocupar de manera simbòlica el número u de la llista. Junts va concórrer al 14-F sense drets electorals però amb una llista forta, formada per independents -Joan Canadell, el principal-, exconsellers i figures carismàtiques com Jaume Alonso-Cuevillas. Malgrat això, van quedar tercers: el PSC es va imposar amb 33 escons, els mateixos que ERC, que va superar Junts per 35.000 vots. En campanya, Borràs va verbalitzar un discurs de confrontació, va defensar l'aixecament de la DUI -sense acabar de renunciar al referèndum- i no es va estar de passar a l'atac contra els socis de Govern.
 

Jordi Sànchez i Pere Aragonès, amb Laura Borràs al darrere. Foto: Junts per Catalunya


La gestió del resultat no va ser senzilla, fins al punt que la negociació amb ERC es va allargar tres mesos i es va vorejar el precipici, si més no temporal, de la repetició electoral. Les converses amb els republicans van estar impregnades, també, dels equilibris interns de Junts, amb un Sànchez plenipotenciari a la sala de comandament, un Puigdemont volgudament aïllat de les converses i un sector -arrenglerat amb Lledoners- que reclamava arribar ja a una entesa per investir Aragonès. Fins al punt que Turull va arribar a posar-se en contacte amb dirigents d'ERC per amorosir la situació i oferir-se a negociar davant del bloqueig al qual s'havia arribat al maig.

Finalment, però, Sànchez i Aragonès van reconduir la situació i van reeditar la coalició, amb canvis de conselleria i noms molt diferents de l'etapa de Quim Torra. Un dels beneficis que s'han produït a Junts, segons fonts de la direcció, es basen en haver "aparcat el torrisme" en la nova etapa governamental. En la negociació de Govern hi han cristal·litzat tres tendències que han orbitat sempre al voltant de la curta història de Junts: el pols amb ERC, l'equilibri entre lideratges i el debat estratègic.

Lideratges, equilibris i mirades de reüll


Puigdemont és el lideratge més obvi, però les qüestions orgàniques no són la seva prioritat. Tampoc ho eren al PDECat -ràpidament es va distanciar de Pascal-, ni a CDC, on va militar des del 1984 i, en anar escalant, sempre va ser considerat un outsider. L'home fort de portes endins és Sànchez, que aquests dies recorre el territori per reunir-se amb totes les direccions de vegueria. Dels indultats, Turull és el que més ganes té de fer política, mentre que Rull ha fet un petit pas enrere. Quim Forn ajuda en aspectes relacionats amb Barcelona, però des d'un segon pla.

A Barcelona és, precisament, on centra els esforços Elsa Artadi, que no es va integrar el Govern. Per què? La versió oficial és la candidatura a la capital catalana, però diverses fonts assenyalen que es va distanciar de Sànchez en el tram final de la negociació, i també que el secretari general només li va oferir la conselleria d'Economia sense estar associada a la vicepresidència. En la recambra ja hi havia el nom de Jaume Giró, que és el fitxatge estrella de Junts per aquesta legislatura. La vicepresidència recau en Puigneró, a qui sectors del partit observen com el candidat a la Generalitat si Borràs topa amb la justícia pel cas obert de presumpte fraccionament de contractes.
 

Foto de grup de l'executiva de Junts. Foto: Junts


Borràs, però, continua sent un dels principals lideratges de la formació, i nodreix la seva agenda de trobades amb quadres del partit, ja sigui al Parlament o al territori. El seu aterratge a la cambra, per cert, va ser apadrinat per Sànchez i també beneït per Artadi. El rival de la presidenta de la cambra a les primàries a la Generalitat va ser Damià Calvet, ara al Port de Barcelona després de caure de l'alineació del nou Govern malgrat la pressió exercida des de Lledoners. Entre els lideratges interns també hi ha figures com Josep Rius -excap de gabinet de Puigdemont, que va descartar ser a l'executiu-, Gemma Geis -valor a l'alça-, Albert Batet -al capdavant del grup parlamentari-, Mònica Sales -portaveu a la cambra catalana- i figures municipalismes com Anna Erra -alcaldessa de Vic i presidenta del consell nacional- i Marta Madrenas -alcaldessa de Girona-.

Estratègia independentista camí de les municipals


La direcció es va reunir pràcticament al complet al Montseny el 12 de juliol amb dues carpetes damunt la taula: les eleccions municipals i l'estratègia independentista. La primera conté un element clau que retorna Junts a la seva fundació, i que es basa en la relació amb el PDECat. Els postconvergents disposen encara de 150 alcaldies i reclamen una entesa global prèvia, però Sànchez s'hi oposa. De contactes discrets n'hi ha hagut, però en públic totes les portes estan tancades. Si hi ha negociació seriosa, serà municipi per municipi. En algunes places -Igualada, Mollerussa, Tortosa, Reus, Vilafranca del Penedès, Puigcerdà- serà complicat, perquè hi ha alcaldes que s'han posicionat molt a favor del PDECat, però el risc d'entregar batllies a ERC també pesa.
 

Un autobús amb el cartell de Carles Puigdemont passa per darrere d'un míting de Junts. Foto: ACN


Les municipals, a banda, arribaran en l'equador de la legislatura catalana, quan Aragonès s'hagi de sotmetre a una qüestió de confiança i ressonin tambors d'urnes també al Parlament en funció de com hagin anat aquests dos anys. Hi ha voluntat -escèptica per part de Junts- de transitar el camí de la taula de diàleg mentre es basteix un discurs de confrontació i de pla B que, per ara, no està definit. Aquest serà, també, un dels reptes que haurà d'afrontar Junts en el camí de la consolidació. Una consolidació que, per descomptat, viurà un gir si, en algun moment, Puigdemont torna a Catalunya en funció de quin sigui el seu horitzó judicial i el clima polític a l'Estat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació