Històries olímpiques (7/17)

Mèxic 1968: massacre a la plaça de Tlatelolco

Desenes d'estudiants van ser assassinats per les forces armades després d'una onada de protestes en vigílies de la inauguració dels Jocs Olímpics

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 29 de juliol de 2021 a les 11:06 |
Soldats mexicans a la plaça de Tlatelolco. | Wikicommons
Els de Mèxic del 1968 van ser uns Jocs Olímpics tacats de sang. L'esdeveniment esportiu començava el 12 d'octubre i el Partit Revolucionari Institucional (PRI), en el poder des dels anys trenta, es disposava a utilitzar l'esdevenimnent com a gran festa pàtria. Però l'organització de les Olimpíades va coincidir en el temps amb el moment més àlgid de les creixents protestes estudiantils contra el règim. En aquest sentit, els moviments a la societat mexicana a finals dels seixanta tenen molt en comú amb els fets que es van produir en altres indrets del món en aquell 1968.

El PRI havia aconseguit estabilitzar-se en el poder a través d'una barreja força original d'autoritarisme, populisme, nacionalisme i algunes reformes que van donar un consens social entorn el partit governant, que cada vegada més es conformava en una màquina de control de l'Estat amb pocs components ideològics. El govern del general Lázaro Cárdenas (1934-40), primer president del PRI, havia engegat una reforma agrària, havia retallat el poder de l'Església i havia establert les bases d'una política exterior força progressista. Aquest darrer element va ser continuat pels seus successors, el que va donar una imatge del règim mexicà que tenia poc a veure amb la realitat interna.


El sistema priista era formalment una democràcia. Cada sis anys, hi havia eleccions presidencials i canviava el president, que tenia el control de tots els ressorts de l'Estat. A més, el PRI va demostrar una capacitat única d'adaptar-se als canvis socials. Quan, en la dècada dels seixanta, el moviment estudiantil va començar a donar senyals de rebel·lia, i es notava la influència de l'esquerra marxista, més acusada després de la Revolució cubana, el PRI va optar per endurir-se. Gustavo Díaz Ordaz, home provinent dels aparells policials, era president el 1968 i va decidir respondre a les protestes estudiantils de manera implacable. 

Una dura intervenció policial amb motiu d'una batussa entre grups estudiantils el juliol va provocar la protesta de sindicats universitaris. Membres del cos policial de granaders, conegut pel seu caire repressiu, va ocupar espais universitaris. Un Comitè Nacional de Vaga va convocar els joves a un míting a la plaça de les Tres Cultures (o de Tlatelolco) el 2 d'octubre, en el que havia de ser una gran demostració de força contra el govern. Es demanaven reformes polítiques i socials, a més de la dissolució del cos de granaders.


En un moment determinat, amb prop de 10.000 estudiants congregats, la plaça va ser envoltada per vehicles blindats i soldats que van obrir foc sense contemplacions. Desenes de joves van caure morts. La xifra encara avui és incerta. Es va parlar inicialment de prop de 50 morts, però tot indica que van ser molts més. Un miler de persones van ser detingudes. El govern va imposar la censura de premsa i un silenci informatiu va caure sobre els mitjans.

Mèxic va celebrar els seus Jocs, trasbalsats pels esdeveniments i en els quals van passar més coses. Però no hi va haver justícia per als morts de Tlatelolco. Aquell dia, la distància entre el règim i bona part de la societat mexicana es va fer més gran. Els fets d'octubre del 1968 van caure com una llosa i es van gravar en la memòria col·lectiva. Qui va donar l'ordre de disparar? Mai es va saber. No es va produir una investigació seriosa sobre aquell episodi.


El PRI, com sempre, en va fer la seva particular lectura i va intentar recuperar legitimitat. El 1970, Luis Echevarría accediria a la presidència amb un discurs aparentment més esquerranós i reforçant l'activisme en el pla internacional. Va ser Echevarría qui va mostrar solidaritat amb el Xile d'Allende i va demanar que l'Espanya de Franco fos expulsada de l'ONU després dels darrers afusellaments del franquisme. Alguns van oblidar que Echevarría era el ministre de Governació, encarregat de l'ordre públic, la nit de Tlatelolco.

Els Jocs de Tòquio són finalment una realitat, després que la pandèmia obligués a ajornar la XXXII edició de les Olimpíades. El Japó acollirà fins al 8 d'agost un encontre esportiu que s'ha vist trasbalsat fins al darrer moment per l'impacte de la Covid. L'augment de casos de contagi ha obligat a declarar l'entorn de Tòquio com a zona d'emergència i a decidir que no hi hagi espectadors en les instal·lacions centrals.

Els esdeveniments excepcionals no han estat tan estranys en la vida dels Jocs Olímpics. Des de la primera Olimpíada de l'era moderna, celebrada a Atenes el 1896, els Jocs han travessat la història del món i han reflectit les grans transformacions produïdes en els darrers 130 anys. Les tensions internacionals, la pugna entre blocs, dues guerres mundials, la guerra freda, les invasions i el combat pels drets humans, de la comunitat negra a la lluita per la igualtat, han irromput en els Jocs, que han estat un escenari de la realitat mundial.

A NacióDigital hem triat disset episodis, un per cada dia dels Jocs, que són bocins de la història recent. Els podeu recuperar aquí –anirant apareixent els 17 a mesura que es publiquin-.
















 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació