L'ICF i la bona gestió

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Jaume Giró va voler ser prudent. Per contra, Pere Aragonès n'està segur que el mecanisme perquè l'Institut Català de Finances avali la fiança del Tribunal de Comptes no té problemes d'encaix legal. I encara més: que quan així ho certifiqui també el govern espanyol -a més del Consell de Garanties- no hi haurà cap problema per trobar un banc que avali. Tot acabarà bé si, finalment, la multa no s'imposa i ningú ha de fer front als 5,4 milions per haver defensat a l'exterior el projecte polític que, a les urnes, havien votat els catalans. De moment, després de la rectificació del conseller acordada entre els socis, ahir l'ICF ja va aprovar l'aval i els afectats ja el poden demanar i evitaran que se'ls embarguin els béns o s'hagi de recórrer a la Caixa de Solidaritat. 

És, en qualsevol cas, la primera topada per un assumpte de fons, malgrat que no es va fer pública, entre Junts i ERC al Govern, que públicament han guardat les formes. La resposta a la repressió va ser, és i serà una pedra a la sabata dels independentistes, que miren de resoldre amb mesures com la que ahir va anunciar Joan Ignasi Elena per posar fi a les acusacions indiscriminades d'advocats dels Mossos contra manifestats. Giró és el fitxatge estrella de Junts i ha causat molt bones sensacions dins la seva formació i també entre els republicans. El conseller actua amb prudència i té, lògicament, l'audàcia en les idees de qui no s'ha passat la vida en política, però també poc coneixement de quines són les limitacions -no pas poques- de l'administració. I és evident que el Govern té dificultats d'interlocució amb determinats estaments econòmics. Giró i el context polític poden ajudar a que les coses millorin (el canvi de qualificació del deute català per part de Fitch n'és una prova) però no fer miracles.

Aragonès, com deia, va optar per agrair a Giró les seves gestions i la seva actitud i aquests dies també ha tingut paraules amables per al conseller de Salut, Josep Maria Argimon, malgrat els problemes amb la gestió de la cinquena onada després d'obrir massa la mà amb les revetlles de Sant Joan, els festivals musicals o el turisme. De moment, és una diferència ben notable amb com gestionava aquests assumptes Quim Torra en la seva etapa final a Palau. El seu dietari de confinament n'és el colofó. El mateix es podria dir de Pedro Sánchez quan va intentar humiliar públicament (i amb un cunyadisme que feia feredat) a Alberto Garzón amb la mitjana de vedella "al punt". Junts i ERC estan d'acord que l'anterior executiu no és el model a seguir. Els problemes i els desacords, però, també hi seran. La clau és gestionar-los sense autolesionar-se.    
 

---

Avui no et perdis

»Primera topada entre Aragonès i Giró per l'aval als encausats pel Tribunal de Comptes; per Oriol March i Joan Serra Carné.

» Fil directe: «La manca de previsió de l'independentisme»; per Pep Martí.

»Els advocats dels Mossos passaran a dependre de Presidència; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Votar divideix?»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Filiprim: Pere Aragonès, cap panegíric; per Toni Vall.

» Els interins des de fa més de 10 anys obtindran plaça sense opositar; per Jordi Velert.

» El PSOE reforça el primer lloc però les dretes retallen distància, segons el CIS; per Roger Tugas Vilardell.

»Salut situa ara la immunitat de grup entre el 85 i el 90% de vacunats; per Joan Obiols.

» Les farmàcies preveuen una «alta demanda» de tests; per Irene Montagut i Lluís Girona.

» Opinió: «La importància de la tele convencional»; per Arnau Rius.

» Ciència en societat: Incendis i inundacions més enllà de les projeccions climàtiques; per Cristina Junyent.
 

---

 El passadís

Madrid és una ciutat molt gran, però les coincidències, els parents, amics i saludats hi sovintegen. Dimarts vam saber que havien condemnat a tres anys de presó al petit Nicolás, aquell noi del PP que se les donava de més important i influent del que era, per usurpació de funcions públiques i suborn actiu. S'esperava una condemna encara més dura. El petit Nicolás tenia un advocat conegut. Fa uns mesos va contractar el fill de Manuel Marchena, president de la sala penal del Tribunal Suprem i conegut pel judici del procés, com a lletrat. El jove Manuel Marchena Perea té amics comuns amb l'exmilitant del PP i un despatx d'advocats al barri madrileny de Chamberí. També defensa els interessos del Cadis CF davant els tribunals de la capital espanyola. 

Vist i llegit

Manel Vidal és una de les veus de la Competència, un dels programes de més èxit de Rac1, i se'l pot escoltar als monòlegs del Soterrani. Es va fer conegut gràcies a la Sotana, un espai radiofònic sobre futbol, "és a dir, sobre el Barça, és a dir, sobre Messi", que també ha protagonitzat moments polèmics amb els hereus del nuñisme, que fins fa poc controlaven el club. Vidal parla en aquesta entrevista al Diari de Barcelona, la històrica capçalera que ara edita la UPF i que serveix als estudiants de periodisme per formar-se, de com veu el moment polític i també el Barça i els mitjans. Demana que no ens el prenguem massa seriosament, però deixa algunes reflexions interessants sobre el Barça, la pandèmia, els mitjans o el "grupuscle" de fatxes independentistes. L'entrevista és de Guillermo Cabellos, Marc Cases i Àlex Gutiérrez.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1203 es va posar la primera pedra a la principal i més majestuosa icona de la ciutat de Lleida i una de les més emblemàtiques del país: la Seu Vella. La catedral coronava la ciutat i estava envoltada de cases, que van ser arrasades després de la guerra de Successió. Felip V va ordenar enderrocar-la, però finalment no es va executar i la catedral, que combina romànic, gòtic i renaixentista, fou convertida en caserna militar gràcies al domini que té sobre la ciutat i el pla. Posteriorment, també va ser presó fins que, a la segona meitat del segle XX, es va cedir a la ciutat i començar a reconstruir. El seu claustre, espectacular, és un dels més grans d'Europa. En aquest reportatge podeu admirar-ne l'arquitectura. 

 L'aniversari

El 22 de juliol de 1963 va néixer a Madrid una de les icones del Reial Madrid i del futbol espanyol, Emilio Butragueño. Va donar nom a l'anomenada Quinta del Buitre, una generació de jugadors que, als anys vuitanta, va segellar el domini de l'equip blanc al futbol espanyol amb cinc lligues consecutives. Se'ls van resistir, però, les Copes d'Europa. Butragueño, internacional amb Espanya i ara executiu del club, va guanyar sis lligues i dues Copes del Rei. Era un davanter centre hàbil i amb gol. A mitjans dels noranta va marxar a Mèxic, on es va retirar el 1997. Aquestes són algunes de les seves millors jugades.

 ​Fes clic aquí per rebre'l