04
d'agost
del
2021
Actualitzat
a les
11:42h
Els Jocs Olímpics de Corea 1988 han passat a la història com els últims de la Guerra Freda. La Guerra de Corea, que havia separat el Nord comunista i el Sud capitalista, només feia 35 anys que havia acabat amb un alto el foc, però sense posar fi al conflicte. Les tensions segueixen vives i les ferides no estan gens a prop de tancar-se. Ho demostra, de fet, la no participació de Corea del Nord a Tòquio 2020 justificada oficialment pel coronavirus. No es tracta només d'una separació territorial, sinó d'una divisió entre dues ideologies i dos mons contraposats.
Corea del Sud va haver d'afrontar una gran transformació per poder acollir l'esdeveniment. Als anys vuitanta, el país encara tenia un model dictatorial tutelat en part pels Estats Units. Les pressions internacionals, especialment per part del Comitè Olímpic Internacional (COI), van forçar al país a convocar les primeres eleccions democràtiques. Seül seria el centre d'atenció mundial durant dues setmanes i no es podia impulsar el país sense presentar-se com una democràcia.
Un dels objectius per part dels organitzadors era despolititzar l'esdeveniment. Els precedents eren dos boicots entre els Estats Units i l'URSS que havien restat protagonisme a l'àmbit purament esportiu. Això es va evitar en gran part, però no completament, sobretot per l'absència del veí, de Corea del Nord. Aquest cop el boicot no va ser tan efectiu com en les edicions anteriors, i només s'hi van sumar Cuba, Etiòpia, Nicaragua i les illes Seychelles.
Ara bé, no tot va sortir com es pretenia. El conflicte coreà és l'únic en el marc de la Guerra Freda en què els exèrcits estatunidencs, xinesos i soviètics van tenir enfrontaments directes, i llavors encara estava ben viu. Hi ha un fet uns mesos abans de l'esdeveniment que marca un abans i un després en la despolitització cercada: l'atemptat contra un avió de la companyia sud-coreana, Korean Airlines.
El 29 de novembre de 1987, el vol 858 Korean Air, que havia d'anar de Bagdad fins a Seül, explotava enmig del mar d'Andaman, proper a l'Índia i Myanmar. Kim Seung-Il i Kim Hyon-Hui van abandonar el vol en la primera escala, a Abu Dhabi, però van deixar dins el vehicle una ràdio bomba i una botella que contenia un líquid explosiu. No hi va haver cap supervivent entre els 104 passatgers i els 11 membres de la tripulació.
Els dos terroristes van ser detinguts a Bahrain per portar una identificació falsa, però ràpidament se'ls va lligar amb l'atemptat. Durant els interrogatoris, Seung-Il va demanar fumar, però la cigarreta contenia verí i va morir. Hyon-Hui feia el mateix quan un policia va evitar-ho. Va ser ella qui va confessar la col·laboració amb el govern nord-coreà, mentre que el país va acusar-la d'actuar amb Corea del Sud. Hyon-Hui va ser condemnada, però indultada, i avui dia viu sota una nova identitat. La incògnita sempre serà si treballava per Corea del Nord o si va cedir davant Corea del Sud per salvar la vida.
Davant la gravetat dels fets, el bloc soviètic liderat per l'URSS i per l'Alemanya Oriental va confirmar la seva participació en els Jocs Olímpics. Aquell atac terrorista que pretenia aturar la celebració de l'esdeveniment, irònicament, va ser la confirmació de la fi dels boicots generalitzats als Jocs Olímpics.
Corea del Sud va haver d'afrontar una gran transformació per poder acollir l'esdeveniment. Als anys vuitanta, el país encara tenia un model dictatorial tutelat en part pels Estats Units. Les pressions internacionals, especialment per part del Comitè Olímpic Internacional (COI), van forçar al país a convocar les primeres eleccions democràtiques. Seül seria el centre d'atenció mundial durant dues setmanes i no es podia impulsar el país sense presentar-se com una democràcia.
Un dels objectius per part dels organitzadors era despolititzar l'esdeveniment. Els precedents eren dos boicots entre els Estats Units i l'URSS que havien restat protagonisme a l'àmbit purament esportiu. Això es va evitar en gran part, però no completament, sobretot per l'absència del veí, de Corea del Nord. Aquest cop el boicot no va ser tan efectiu com en les edicions anteriors, i només s'hi van sumar Cuba, Etiòpia, Nicaragua i les illes Seychelles.
Ara bé, no tot va sortir com es pretenia. El conflicte coreà és l'únic en el marc de la Guerra Freda en què els exèrcits estatunidencs, xinesos i soviètics van tenir enfrontaments directes, i llavors encara estava ben viu. Hi ha un fet uns mesos abans de l'esdeveniment que marca un abans i un després en la despolitització cercada: l'atemptat contra un avió de la companyia sud-coreana, Korean Airlines.
El 29 de novembre de 1987, el vol 858 Korean Air, que havia d'anar de Bagdad fins a Seül, explotava enmig del mar d'Andaman, proper a l'Índia i Myanmar. Kim Seung-Il i Kim Hyon-Hui van abandonar el vol en la primera escala, a Abu Dhabi, però van deixar dins el vehicle una ràdio bomba i una botella que contenia un líquid explosiu. No hi va haver cap supervivent entre els 104 passatgers i els 11 membres de la tripulació.
Els dos terroristes van ser detinguts a Bahrain per portar una identificació falsa, però ràpidament se'ls va lligar amb l'atemptat. Durant els interrogatoris, Seung-Il va demanar fumar, però la cigarreta contenia verí i va morir. Hyon-Hui feia el mateix quan un policia va evitar-ho. Va ser ella qui va confessar la col·laboració amb el govern nord-coreà, mentre que el país va acusar-la d'actuar amb Corea del Sud. Hyon-Hui va ser condemnada, però indultada, i avui dia viu sota una nova identitat. La incògnita sempre serà si treballava per Corea del Nord o si va cedir davant Corea del Sud per salvar la vida.
Davant la gravetat dels fets, el bloc soviètic liderat per l'URSS i per l'Alemanya Oriental va confirmar la seva participació en els Jocs Olímpics. Aquell atac terrorista que pretenia aturar la celebració de l'esdeveniment, irònicament, va ser la confirmació de la fi dels boicots generalitzats als Jocs Olímpics.