31
de juliol
del
2021
Actualitzat
el
01
d'agost
a les
8:19h
Octubre de 1965. Se celebra a Madrid una reunió del Comitè Olímpic Internacional (COI). És una oportunitat única perquè les autoritats franquistes avaluïn la possibilitat que un dia una ciutat espanyola aculli uns Jocs. Troben un interlocutor amable: el president del COI, Avery Brundage, personatge que és molt present en aquesta sèrie, i que no amaga les seves simpaties cap al règim espanyol.
L'historiador Juan Antonio Simón en dona força detalls en l'article Los Juegos Olímpicos de Franco: un análisis de la candidatura frustrada de Barcelona 72. Segons ell, va ser Barcelona la ciutat que millor va treballar el dossier enviat al COI. Feia anys que en els nuclis dirigents catalans s'acaronava la idea olímpica. Els Jocs del Mediterrani del 1955 i els Jocs Esportius de Barcelona van ser experiències que van mostrar la capacitat organitzativa de la ciutat, i l'Ajuntament, en mans en aquells anys de Josep Maria de Porcioles, es va abocar a l'ambició olímpica.
Però després que Barcelona presentés la candidatura, l'alcalde de Madrid, aleshores Carlos Arias Navarro, va fer el mateix. I el tema es va resoldre en el si del COE, el Comitè Olímpic Espanyol. La vigília de Nadal, el COE va decidir que seria Madrid la ciutat candidata i que, en cas de guanyar, a Barcelona es farien les especialitats aquàtiques.
El cert és que sobre aquest tema va caure un silenci espès. No es coneixen encara molts dels documents que van circular en les setmanes prèvies a la decisió del COE. Juan Antonio Simón relata en l'esmentat article que hi va haver joc brut per afavorir Madrid, fins al punt que un directiu català, membre del COE, Pau Negre Villavecchia, va presentar la dimissió per la manera bruta en què van actuar els partidaris de Madrid. Un fet tan inhabitual en aquells anys com una dimissió de protesta ja indica que la mala maror va ser considerable.
Per això es va convocar la sessió del COE poques hores abans de la Nit de Nadal i no es va permetre que els defensors de Barcelona presentessin els seus arguments. La reunió es va gestar només dos dies abans i una part dels directius catalans es trobaven de viatge, com era el cas de Juan Antonio Samaranch, vicepresident del COE i figura que emergia entre les joves fornades dels directius esportius del règim.
Val a dir que malgrat l'esforç fet per jerarques del règim, com el falangista intransigent José Antonio Elola-Olaso, delegat d'Esports, en favor de la candidatura de Madrid, el projecte tampoc va rebre un suport entusiasta de tot el govern. I que els ministres propers a l'Opus, que controlaven les carteres econòmiques, van mostrar una absoluta fredor amb la iniciativa olímpica, molt improvisada i que consideraven costosa. Finalment, Madrid va acabar retirant-se. El COI va atorgar la seu olímpica de 1972 a la ciutat de Munic. Alguns devien pensar que els Jocs del 72 no serien madrilenys, però, com a mínim, tampoc catalans.
L'historiador Juan Antonio Simón en dona força detalls en l'article Los Juegos Olímpicos de Franco: un análisis de la candidatura frustrada de Barcelona 72. Segons ell, va ser Barcelona la ciutat que millor va treballar el dossier enviat al COI. Feia anys que en els nuclis dirigents catalans s'acaronava la idea olímpica. Els Jocs del Mediterrani del 1955 i els Jocs Esportius de Barcelona van ser experiències que van mostrar la capacitat organitzativa de la ciutat, i l'Ajuntament, en mans en aquells anys de Josep Maria de Porcioles, es va abocar a l'ambició olímpica.
Però després que Barcelona presentés la candidatura, l'alcalde de Madrid, aleshores Carlos Arias Navarro, va fer el mateix. I el tema es va resoldre en el si del COE, el Comitè Olímpic Espanyol. La vigília de Nadal, el COE va decidir que seria Madrid la ciutat candidata i que, en cas de guanyar, a Barcelona es farien les especialitats aquàtiques.
El cert és que sobre aquest tema va caure un silenci espès. No es coneixen encara molts dels documents que van circular en les setmanes prèvies a la decisió del COE. Juan Antonio Simón relata en l'esmentat article que hi va haver joc brut per afavorir Madrid, fins al punt que un directiu català, membre del COE, Pau Negre Villavecchia, va presentar la dimissió per la manera bruta en què van actuar els partidaris de Madrid. Un fet tan inhabitual en aquells anys com una dimissió de protesta ja indica que la mala maror va ser considerable.
Per això es va convocar la sessió del COE poques hores abans de la Nit de Nadal i no es va permetre que els defensors de Barcelona presentessin els seus arguments. La reunió es va gestar només dos dies abans i una part dels directius catalans es trobaven de viatge, com era el cas de Juan Antonio Samaranch, vicepresident del COE i figura que emergia entre les joves fornades dels directius esportius del règim.
Val a dir que malgrat l'esforç fet per jerarques del règim, com el falangista intransigent José Antonio Elola-Olaso, delegat d'Esports, en favor de la candidatura de Madrid, el projecte tampoc va rebre un suport entusiasta de tot el govern. I que els ministres propers a l'Opus, que controlaven les carteres econòmiques, van mostrar una absoluta fredor amb la iniciativa olímpica, molt improvisada i que consideraven costosa. Finalment, Madrid va acabar retirant-se. El COI va atorgar la seu olímpica de 1972 a la ciutat de Munic. Alguns devien pensar que els Jocs del 72 no serien madrilenys, però, com a mínim, tampoc catalans.