13
de juliol
del
2021
Actualitzat
el
14
de juliol
a les
10:36h
Cuba bull. Des de fa dies, un brot de protesta que va esclatar a Antonio de los Baños, a 30 quilòmetres al sud-oest de l'Havana, s'ha estès per diversos indrets de l'illa, posant el règim castrista a la defensiva. L'escassedat de recursos bàsics i els efectes d'una pandèmia desbocada expliquen la magnitud de les manifestacions, les més greus des dels anys noranta.
Aquests dies, es recorda el que va ser elMaleconazo, l'any 1994, quan es va produir un esclat de protesta per la greu situació econòmica. L'illa patia de valent haver perdut el suport que suposava la Unió Soviètica. Aquell episodi, però, va quedar ofegat. El 1994 no existien encara les xarxes socials. Aquest cop, les coses són diferents. Aquestes són algunes de les claus d'unes protestes en què les greus mancances quotidianes conviuen amb crits en demanda de "llibertat" o "contra la dictadura".
1. Una economia castigada per la pandèmia
Plou sobre mullat a Cuba. La difícil situació econòmica a l'illa, agreujada per la fallida del model veneçolà, gran aliat geoestratègic, no ha fet més que accentuar-se amb la crisi pandèmica, que va ser força controlada per les autoritats en la primera part del 2020. Els darrers dies, la xifra de contagis s'ha elevat fregant els 7.000 casos diaris, i prop de 50 morts.
L'economia cubana ha caigut un 11% el darrer any. L'efecte del coronavirus en el turisme ha estat demolidor i una de les principals causes de l'actual crisi. És cert que Cuba ha fet un esforç per respondre sanitàriament a la pandèmia i ha desenvolupat vacunes pròpies, però afronta greus dificultats per a la seva distribució, com una manca de xeringues. La població afronta manca de productes de primera necessitat i el clima social s'ha enrarit.
2. El paper de les xarxes socials
Durant molt de temps, Cuba va ser un dels països menys interconnectats del planeta. La suau obertura dels anys de Raúl Castro van obrir la porta de l'illa a la telefonia mòbil. Un fet que aquests dies està tenint un paper determinant en l'extensió de les protestes. Etiquetes com #SOSCuba i #SOSMatanzas han esdevingut referencials de les protestes i han generat neguit entre les autoritats.
3. L'absència de Fidel
No és un fet menor en aquests moments. La Revolució i la figura de Fidel Castro van formar un tot durant dècades i el carisma del líder llegendari va ser un element essencial de la legitimitat del règim comunista. Precisament, la seva intervenció durant les protestes del Maleconazo va ser cabdal per neutralitzar-les.
Fidel va morir fa cinc anys i el règim no disposa de la seva figura ni el seu discurs. Tot i així, la seva imatge i les referències al dirigent són contínues en els mitjans oficials de l'Havana. El seu germà Raúl va governar entre el 2008 i el 2019, però no va omplir plenament l'espai deixat del dirigent, que va veure declinar gradualment la seva salut.
4. El fracàs de la via "reformista"
L'actual crisi que viu el país és una nova mostra del fracàs experimentat pels intents de liberalitzar i reformar el règim. Fins ara, totes les propostes per obrir el país i l'economia han fet curt. En l'argot del règim, s'empren amb cura les paraules, parlant de "dinamització", "noves formes econòmiques" i de "flexibilitzar les formes de gestió no estatals".
Durant els anys de Raúl Castro es va suavitzar la centralització del sistema econòmic, estenent-se la xifra de treballadors per compte propi. L'actual president, Miguel Díaz-Canel, que va assumir el poder el 2019, tenia certa aurèola reformista, però el règim ha quedat a mig camí entre l'hostilitat dels sectors més immobilistes i les necessitats de la població.
5. El paper dels Estats Units
L'Havana acusa el país nord-americà d'estar darrera de les actuals protestes. Sempre ha estat aquest l'argument oficial per respondre a les crisis. No manca la raó al mal fet a la població pel bloqueig, condemnat per la comunitat internacional i per una institució tan poc sospitosa de simpaties amb el castrisme com l'Església. L'administració Trump va endurir l'encerclament a l'economia cubana, limitant l'enviament de remeses dels cubans a l'exterior (que van arribar a sumar 30.000 milions de dòlars entre el 2008 i el 2018) o prohibint als nord-americans de viatjar a l'illa tret de causa familiar.
El Washington de Joe Biden no abusa tant de la retòrica trumpiana, però no afluixarà gaire envers Cuba. La colònia cubana nord-americana és molt pdoerosa i arrelada a Florida, un dels estats decisius en les eleccions nord-americanes. Biden ha mostrat suport a les protestes contra el "règim autoritari". Els EUA van votar recentment en contra de la resolució de les Nacions Unides que periòdicament condemnen el bloqueig. Un vot negatiu que només comparteix amb Israel i que suposa un pas enrere respecte de l'abstenció que un dia va decidir Barack Obama.
Aquests dies, es recorda el que va ser elMaleconazo, l'any 1994, quan es va produir un esclat de protesta per la greu situació econòmica. L'illa patia de valent haver perdut el suport que suposava la Unió Soviètica. Aquell episodi, però, va quedar ofegat. El 1994 no existien encara les xarxes socials. Aquest cop, les coses són diferents. Aquestes són algunes de les claus d'unes protestes en què les greus mancances quotidianes conviuen amb crits en demanda de "llibertat" o "contra la dictadura".
1. Una economia castigada per la pandèmia
Plou sobre mullat a Cuba. La difícil situació econòmica a l'illa, agreujada per la fallida del model veneçolà, gran aliat geoestratègic, no ha fet més que accentuar-se amb la crisi pandèmica, que va ser força controlada per les autoritats en la primera part del 2020. Els darrers dies, la xifra de contagis s'ha elevat fregant els 7.000 casos diaris, i prop de 50 morts.
L'economia cubana ha caigut un 11% el darrer any. L'efecte del coronavirus en el turisme ha estat demolidor i una de les principals causes de l'actual crisi. És cert que Cuba ha fet un esforç per respondre sanitàriament a la pandèmia i ha desenvolupat vacunes pròpies, però afronta greus dificultats per a la seva distribució, com una manca de xeringues. La població afronta manca de productes de primera necessitat i el clima social s'ha enrarit.
2. El paper de les xarxes socials
Durant molt de temps, Cuba va ser un dels països menys interconnectats del planeta. La suau obertura dels anys de Raúl Castro van obrir la porta de l'illa a la telefonia mòbil. Un fet que aquests dies està tenint un paper determinant en l'extensió de les protestes. Etiquetes com #SOSCuba i #SOSMatanzas han esdevingut referencials de les protestes i han generat neguit entre les autoritats.
3. L'absència de Fidel
No és un fet menor en aquests moments. La Revolució i la figura de Fidel Castro van formar un tot durant dècades i el carisma del líder llegendari va ser un element essencial de la legitimitat del règim comunista. Precisament, la seva intervenció durant les protestes del Maleconazo va ser cabdal per neutralitzar-les.
Fidel va morir fa cinc anys i el règim no disposa de la seva figura ni el seu discurs. Tot i així, la seva imatge i les referències al dirigent són contínues en els mitjans oficials de l'Havana. El seu germà Raúl va governar entre el 2008 i el 2019, però no va omplir plenament l'espai deixat del dirigent, que va veure declinar gradualment la seva salut.
4. El fracàs de la via "reformista"
L'actual crisi que viu el país és una nova mostra del fracàs experimentat pels intents de liberalitzar i reformar el règim. Fins ara, totes les propostes per obrir el país i l'economia han fet curt. En l'argot del règim, s'empren amb cura les paraules, parlant de "dinamització", "noves formes econòmiques" i de "flexibilitzar les formes de gestió no estatals".
Durant els anys de Raúl Castro es va suavitzar la centralització del sistema econòmic, estenent-se la xifra de treballadors per compte propi. L'actual president, Miguel Díaz-Canel, que va assumir el poder el 2019, tenia certa aurèola reformista, però el règim ha quedat a mig camí entre l'hostilitat dels sectors més immobilistes i les necessitats de la població.
5. El paper dels Estats Units
L'Havana acusa el país nord-americà d'estar darrera de les actuals protestes. Sempre ha estat aquest l'argument oficial per respondre a les crisis. No manca la raó al mal fet a la població pel bloqueig, condemnat per la comunitat internacional i per una institució tan poc sospitosa de simpaties amb el castrisme com l'Església. L'administració Trump va endurir l'encerclament a l'economia cubana, limitant l'enviament de remeses dels cubans a l'exterior (que van arribar a sumar 30.000 milions de dòlars entre el 2008 i el 2018) o prohibint als nord-americans de viatjar a l'illa tret de causa familiar.
El Washington de Joe Biden no abusa tant de la retòrica trumpiana, però no afluixarà gaire envers Cuba. La colònia cubana nord-americana és molt pdoerosa i arrelada a Florida, un dels estats decisius en les eleccions nord-americanes. Biden ha mostrat suport a les protestes contra el "règim autoritari". Els EUA van votar recentment en contra de la resolució de les Nacions Unides que periòdicament condemnen el bloqueig. Un vot negatiu que només comparteix amb Israel i que suposa un pas enrere respecte de l'abstenció que un dia va decidir Barack Obama.