«No sé si mai em tornaré a sentir preparada per quedar-me embarassada»

Sira Bover, quan perdre la por a tocar el dolor més roent es converteix en un creixement personal constant

per Aina Font Torra, Manresa | 10 de juliol de 2021 a les 21:30 |
Sira Bover no ha deixat mai de treballar-se tant emocionalment com físicament | Arxiu particular
Sira Bover Egea. Nascuda a Manresa l'any 1982. Va ser filla única durant vuit anys, fins que va néixer el seu germà Joan: "Recordo que me'n cuidava molt, d'ell, perquè els pares treballaven tot el dia", diu. Això no li impedia, però, dedicar pràcticament totes les tardes a fer el que més l'apassionava: la gimnàstica. L'activitat física i el treball corporal l'han acompanyat sempre, "excepte en els primers anys d'adolescència, que vaig trencar amb tot perquè volia experimentar coses noves".

Aquella rebel·lia, però, va quedar fulminada quan li van comunicar que el seu pare s'havia suïcidat. L'aterratge d'emergència en una terra que més aviat semblava l'infern més cruel va desembocar en una espècie de culpabilitat que encara ara arrossega, lamenta. I és que el suïcidi és un gran tabú social "que ningú ens ensenya a gestionar perquè no se'n parla". Això, assenyala, "és un gran error, perquè l'únic que fa és amagar una realitat súper present que afecta cada cop més gent". 


Va ser arran d'aquell daltabaix emocional que va decidir fer la carrera d'Educació Social: "Volia trobar respostes". Aquesta mateixa recerca la va portar a descobrir el ioga, disciplina que sempre més l'ha acompanyat i que ha acabat convertint en el seu modus laborandi amb la posada en marxa d'Inspira Ioga. Però abans d'això, Bover va passar-se anys treballant professionalment en el món del circ, primer fent gires amb companyies de prestigi i després com a professora a l'escola La Crica.

De fet, si va abandonar (a priori momentàniament) aquesta faceta, va ser perquè va quedar-se embarassada. El que no s'esperava era que aquell fill que esperava, el Guiu, naixeria mort. Igual que ho faria, un any i mig més tard, la Kala, que també va deixar anar l'últim alè dins de l'úter de la mare, dins de l'úter de la Sira.


- Com estàs?

- Sento que tinc una profunda ferida a nivell energètic. Racionalment crec que ho tinc bastant treballat i, en certa manera, acceptat i assumit, però noto que em falta fer un procés de sanació de l'úter que em permeti tornar a connectar amb la terra, amb la natura, amb la meva intuïció... És com si tingués un bloqueig intern que necessito desnuar.


- Realment fa molt poc, de tot plegat...

- Sí. El Guiu es va morir a mitjan 2018, i la Kala, l'octubre d'aquest any passat.

- Tots dos pel mateix motiu?

- No. En el cas del Guiu el cor li va deixar de bategar. Jo estava embarassada de quatre mesos. Amb la Kala el que va passar va ser que, durant una ecografia rutinària, ens van dir que havien detectat una malformació a la columna vertebral que molt possiblement desembocaria en una espina bífida. Allò volia dir que, en el millor dels casos, només tindria mobilitat de cintura en amunt i desajustos neurològics. En el pitjor escenari, seria com un vegetal completament depenent. 

- Vas avortar, doncs?

- Sí. Amb el meu company, tot i la profunda pena, vam convenir que era el millor que podíem fer: en una societat que ja és hostil de per si, ¿quin futur se suposa que li espera a una persona que no tindrà llibertat per res perquè no es podrà ni moure? Va ser una decisió dolorosíssima. Nosaltres desitjàvem i estimàvem la Kala! Igual que el Guiu! I ens els seguim estimant...

- Els vas haver de parir?

- Sí. Tant l'un com l'altra. Tots dos van ser molt traumàtics i molt diferents a la vegada.

"En la pèrdua del primer fill ens vam sentir completament abandonats"

- Com va ser el primer?

- Fred i impersonal. Per començar, ningú ens va explicar res del procés a què m'hauria de sotmetre. Recordo que vam anar d'urgències a l'hospital de Sant Joan de Déu de Manresa molt espantats perquè un ecògraf ens havia dit que la criatura no tenia batec. Un cop allà ens ho van confirmar i, sense donar-nos més instruccions de res, em van fer prendre una pastilla i em van dir que me n'anés cap a casa i que tornés al cap de 24 hores, que llavors m'ingressarien per procedir a l'expulsió del bebè.

- No et van explicar res més?

- Res de res. Però en aquell moment estàs tan en xoc que no penses en preguntar. I fas el que et diuen perquè prou feina tens a aguantar-te dreta. Aquelles 24 hores les tinc molt borroses: recordo que vam pintar una capseta per posar-hi les coses que ja teníem pel Guiu, vam fer-li uns dibuixos, va escriure una carta... I apa, a les vuit del vespre de l'endemà tornàvem a ser a l'hospital. Ens van posar en un d'aquells box d'urgències i ens van dir que vindria la ginecòloga a posar-me unes pastilles vaginals per dilatar l'úter i poder expel·lir la criatura. Des de les vuit del vespre que vam ingressar i fins ben entrades les dues de la matinada no va aparèixer ningú.

- De debò?

- Ens vam sentir completament abandonats, però el que ens esperava a continuació encara va ser més bèstia.

- Què us va passar?

- Em van pujar a planta i em van explicar que m'anirien posant pastilles vaginals cada quatre hores fins que el bebè acabés sortint, i que la que m'havien introduït feia una estona segurament no tardaria a fer efecte. Van suggerir-me que descansés i se'n van anar. Sense dir-nos res més, ni a mi ni al meu company; sense explicar-nos amb què es traduiria el part de Guim. Només em van dir que sentiria el dolor d'una regla molt forta. Per acabar-ho d'adobar, en aquella habitació on ens havien col·locat també hi havia una dona que roncava moltíssim. Era impossible reposar amb aquell soroll, i vam demanar un canvi d'habitació.
 

Sira Bover ha hagut d'enfrontar-se a dues morts perinatals. Foto: AFT


- Us el van concedir?

- No, i mira que vaig dir que si calia pagaria. Però ni així. Tant el Miquel Àngel (la meva parella) com jo, al·lucinàvem: estàvem vivint un calvari, un moment molt traumàtic i també molt íntim! No enteníem què hi fèiem compartint habitació amb una senyora que no coneixíem de res... I per si això fos poc, la planta on érem quedava força allunyada d'on hi havia l'àrea de ginecologia, amb la qual cosa, cada cop que sentia dolors intensos, les infermeres tardaven com a mínim un quart d'hora a arribar.

- Dius que vas sentir dolors intensos?

- Uf, bestials! Agonitzava, cridava, plorava... I el més fort és que quan ho deia a les infermeres em responien, sense immutar-se, que probablement el dolor aniria a més. I efectivament: al cap de sis hores vaig sentir unes fiblades terribles. Estava damunt la llitera fent la gatzoneta, arraulida com una bola, i de cop ho vaig sentir: m'havia sortit alguna cosa de dins. Li ho vaig dir al Miquel Àngel. Vam mirar-ho, i sí: havia parit el Guiu. Amb una desconeguda al costat i sense cap professional a la vora.

- Ostres...

- Vaig quedar-me congelada, sense moure'm, amb els engonals ensangonats i la criatura entre les cames. Llavors va arribar un auxiliar i em va traslladar fins a l'àrea de ginecologia. No em va ni tapar. Vaig voltar per mig hospital amb el meu fill mort a sota. En aquell moment no pensava res, però ara que ho veig amb perspectiva, no entenc com és que van tenir tan poc tacte.

"Vam mirar-ho, i sí: havia parit el Guiu. Amb una desconeguda al costat i sense cap professional a la vora"

- Algú us va saber dir el motiu de la mort del Guiu?

- No. Ningú. Igual que tampoc ens van aconseguir explicar el perquè de la malformació de la Kala. La resposta mèdica va ser, literalment, que havíem tingut mala sort. Segons els professionals, científicament no s'explica que m'hagi passat això perquè a priori tot està bé.

- Un any i mig més tard arriba la segona pèrdua, que dius que va ser igual de traumàtica que la primera però diferent...

- Sí. Amb la del Guiu anàvem a cegues completament, no sabíem què ens trobaríem. I si a això li sumes el poc tacte del personal que ens va atendre... desastre emocional assegurat. Amb la Kala, el procés d'avortament el vaig viure amb la sensació d'estar molt més cuidada i atesa. Vam haver d'anar a Barcelona, per això, perquè en els hospitals de Manresa encara mana l'Església, i només et deixen avortar quan estàs de tres mesos o menys. El que passa és que amb aquesta segona mort perinatal hi havia un component afegit de culpabilitat: érem el Miquel Àngel i jo qui decidíem interrompre l'embaràs. I carregar amb el pes d'aquesta decisió és molt dur, i més quan jo ja sentia com la Kala es movia, creixia... 

- Us heu sentit recolzats per la gent del vostre entorn?

- En la primera pèrdua sí. En la segona no tant, suposo que perquè com que ja ens havia passat anteriorment, la gent no li va donar tanta importància. El que sí que he detectat és que en aquests processos, l'home, la parella, és un immens oblidat. Tant en la primera mort com en la segona, només una persona va preguntar-li al Miquel Àngel com estava. La resta només demanava per mi, com si ell fos aliè a tot el patiment. És més: en aquestes situacions, les parelles han de sostenir no només la pèrdua, sinó també tota la resta: ells no tenen baixa (només d'un parell de dies) i l'administració no els proposa sessions de teràpia piscològica quan a mi sí que me'n van oferir... I el cert és que si no hagués estat pel Miquel Àngel i per la meva mare, que va estar al peu del canó, jo m'hagués passat dies sense menjar res ni sortir del llit.
 

Sira Bover juntament amb el seu company i el seu gos. Foto: Arxiu particular


- Era un dels somnis de la teva vida, ser mare?

- La veritat és que no; he tingut moltes altres prioritats. Fins fa tres anys, que és quan em va venir de gust.

- Us plantegeu l'opció de tornar-ho a intentar?

- Per a mi és tot molt recent, encara. Ara mateix et diria que després de tot el que he passat, no sé si mai més em sentiré preparada per quedar-me embarassada. Tinc moltes pors que he d'anar treballant. I sort en tinc del Ricard Díaz, un terapeuta amb qui ja fa mesos que anem que ens està ajudant moltíssim a gestionar els dols que carreguem. Perquè ja ho diuen: els dols, si no es treballen, s'acumulen. I aquí estem, en aquest procés de sanació integral en el qual el ioga hi està tenint un paper primordial.

- Amb què t'està ajudant?

- A escoltar-me tant a nivell físic com psicològic; a treballar en la direcció de posar-me bé i de no perdre'm en el dolor... És un aprenentatge constant.

- Quin consell donaries a la gent que ha patit una mort perinatal?

- Primer de tot els diria que totes les ferides es curen i que de tot se n'aprèn. I que no hi ha una altra opció que acceptar les circumstàncies; que, mal ens pesi, hi ha coses que estan fora del nostre control. També els diria que s'escoltin, que parlin, que no facin veure que no passa res. Que demanin ajuda i es deixin estimar molt. I, sobretot, que s'estimin molt i que no es culpabilitzin de res.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació