07
de juliol
del
2021
Actualitzat
a les
17:09h
La Terra té 4,5 mil milions d’anys d’història. Els humans vam aparèixer tot just fa 250 mil anys. Si distribuïm la vida de la Terra en un any, amb prou feines vam arribar per a poder prendre el raïm. Som descendents d’un grup d'homínids curiosos, versàtils i adaptables, que, al seu torn, havien evolucionat de grans simis —socials i bàsicament frugívors—, que van aparèixer fa uns 20 milions d’anys. Des de l'aparició del gènere Homo —fa uns 2 milions d’anys— fins a ser, com som ara, l’única espècie d’humans en el planeta, s’han succeït o bé han estat simultànies altres, de les quals darrerament es van revelant aspectes que ens fan reflexionar sobre el nostre paper en el planeta.
Caminar drets, un polze que permet realitzar maniobres fines i un cervell gran van permetre els primers humans de fer eines per esquarterar animals i menjar carn, i també domesticar el foc. L'anatomia, la capacitat intel·lectual, la socialització, van afavorir que aparegués un llenguatge abstracte. Així, va canviar la forma d’encaixar en l’entorn i les relacions dins els grups. I la necessitat anatòmica de néixer immadurs, en caminar drets i tenir un gran crani, ens atorga l’oportunitat d’aprendre més que qualsevol altra espècie.
Fa entre dos i un milió d'anys, els humans van arribar a Euràsia diverses vegades. Es considerava que d’Àfrica només podien haver arribat al Pròxim Orient a peu. Però models matemàtics recents proposen que haguessin pogut nedar fins a 10 km, sempre que l’aigua no fos molt freda. O bé travessar estrets força més amples en rais o amb l'ajuda d’alguna mena de surador, sempre que haguessin previst les necessitats d'aigua i de menjar. Això sí, per a fundar una nova població viable calen diversos individus. Fos com fos, es van distribuir per Euràsia.
Fa 200 mil anys diverses espècies humanes poblaven el Vell Món. A més d'alguns Homo erectus —descendents dels primers grans caminadors que van sortir d'Àfrica—, la comunitat científica accepta els petits Homo luzonensis i Homo floresiensis, que van viure fa entre 65 mil i 60 mil anys circumscrits de moment a les illes que els donen nom. Durant la darrera glaciació, per Euràsia també es desplaçaven neandertals i denissovans, grup aquest que va viure a Àsia central, i conegut principalment per seqüències de DNA. Els especialistes consideren que caldrà una reassignació de molts fòssils considerats fins ara neandertals.
Troballes publicades les darreres setmanes aporten nous grups i noves visions. Fa 146.000 anys va viure l’home «drac», batejat com a Homo longi —pel significat en xinès; de tots, seria el més pròxim a nosaltres anatòmicament, més que els neandertals. D'Israel s'ha descrit l'home de Nesher Ramla, per la pedrera on van trobar les restes; el fòssil va viure fa 130 mil anys, però es considera que podria pertànyer al grup ancestral de neandertals i denissovans.
En algun moment del Plistocè mitjà, els humans moderns van tornar a sortir d’Àfrica, des d’on van poblar Euràsia i, finalment, tot el planeta. Els desplaçaments van afavorir encreuaments entre els diferents grups. Al Pròxim Orient consten encreuaments entre humans moderns i neandertals de fa 45 mil anys. De fet, entre el 2% i el 3% del genoma dels europeus actuals és neandertal, com el dels no africans. S’han trobat també individus híbrids entre neandertals i denissovars. I estudis genètics han predit l'existència d’altres grups arcaics no enregistrats per fòssils al sud-est asiàtic i a Àfrica.
Les reflexions que aporten aquestes dades són diverses. Per una banda, potser no cal donar a cada nou fòssil un nom; de fet alguns investigadors consideren que H. longi no seria una espècie nova sinó que la inclourien entre els denissovars o entre els humans arcaics. El cas és que sigui com sigui, cal repensar l’arbre genealògic dels humans tot acceptant que no som tan especials, no fa tant creiem ser el centre de l’Univers i de la creació.
A una cova del nord d'Alemanya, recentment s'ha trobat un os de cérvol tallat fa 51 mil anys amb símbols abstractes. Com que no pot ser un humà modern —els sapiens no van arribar a Europa fins fa 45 anys—, l'autor ha de ser un neandertal. Per tant, aquesta espècie va ser capaç de crear peces amb objectius simbòlics, capacitat que s’associa a la possibilitat de desenvolupar un llenguatge com el nostre. Fins fa no res, consideràvem que érem els únics capaços de tenir pensament simbòlic i de parlar; els neandertals eren massa rústecs per comparar-nos-hi.
Però el que cal que reflexionem és per què ara som els únics. Per què formàvem grups més grans, raó per la qual, tot i els colls d’ampolla que hagués pogut patir la nostra espècie, transmetre els invents a una comunitat més extensa va concedir una major adaptabilitat i la possibilitat de sobreviure només a aquestes agrupacions? Per què érem capaços de treure millor profit de l’entorn que els altres? Per alguna raó anatòmica? En qualsevol cas, ser els únics ens ha fet creure molt de temps que som especials. El nom de sapiens el vam triar nosaltres mateixos. Esperem que no calgui repensar-lo si ens dificultem la supervivència com a col·lectiu. I, recordem que vam arribar els últims.
Caminar drets, un polze que permet realitzar maniobres fines i un cervell gran van permetre els primers humans de fer eines per esquarterar animals i menjar carn, i també domesticar el foc. L'anatomia, la capacitat intel·lectual, la socialització, van afavorir que aparegués un llenguatge abstracte. Així, va canviar la forma d’encaixar en l’entorn i les relacions dins els grups. I la necessitat anatòmica de néixer immadurs, en caminar drets i tenir un gran crani, ens atorga l’oportunitat d’aprendre més que qualsevol altra espècie.
Fa entre dos i un milió d'anys, els humans van arribar a Euràsia diverses vegades. Es considerava que d’Àfrica només podien haver arribat al Pròxim Orient a peu. Però models matemàtics recents proposen que haguessin pogut nedar fins a 10 km, sempre que l’aigua no fos molt freda. O bé travessar estrets força més amples en rais o amb l'ajuda d’alguna mena de surador, sempre que haguessin previst les necessitats d'aigua i de menjar. Això sí, per a fundar una nova població viable calen diversos individus. Fos com fos, es van distribuir per Euràsia.
Fa 200 mil anys diverses espècies humanes poblaven el Vell Món. A més d'alguns Homo erectus —descendents dels primers grans caminadors que van sortir d'Àfrica—, la comunitat científica accepta els petits Homo luzonensis i Homo floresiensis, que van viure fa entre 65 mil i 60 mil anys circumscrits de moment a les illes que els donen nom. Durant la darrera glaciació, per Euràsia també es desplaçaven neandertals i denissovans, grup aquest que va viure a Àsia central, i conegut principalment per seqüències de DNA. Els especialistes consideren que caldrà una reassignació de molts fòssils considerats fins ara neandertals.
Troballes publicades les darreres setmanes aporten nous grups i noves visions. Fa 146.000 anys va viure l’home «drac», batejat com a Homo longi —pel significat en xinès; de tots, seria el més pròxim a nosaltres anatòmicament, més que els neandertals. D'Israel s'ha descrit l'home de Nesher Ramla, per la pedrera on van trobar les restes; el fòssil va viure fa 130 mil anys, però es considera que podria pertànyer al grup ancestral de neandertals i denissovans.
En algun moment del Plistocè mitjà, els humans moderns van tornar a sortir d’Àfrica, des d’on van poblar Euràsia i, finalment, tot el planeta. Els desplaçaments van afavorir encreuaments entre els diferents grups. Al Pròxim Orient consten encreuaments entre humans moderns i neandertals de fa 45 mil anys. De fet, entre el 2% i el 3% del genoma dels europeus actuals és neandertal, com el dels no africans. S’han trobat també individus híbrids entre neandertals i denissovars. I estudis genètics han predit l'existència d’altres grups arcaics no enregistrats per fòssils al sud-est asiàtic i a Àfrica.
Les reflexions que aporten aquestes dades són diverses. Per una banda, potser no cal donar a cada nou fòssil un nom; de fet alguns investigadors consideren que H. longi no seria una espècie nova sinó que la inclourien entre els denissovars o entre els humans arcaics. El cas és que sigui com sigui, cal repensar l’arbre genealògic dels humans tot acceptant que no som tan especials, no fa tant creiem ser el centre de l’Univers i de la creació.
A una cova del nord d'Alemanya, recentment s'ha trobat un os de cérvol tallat fa 51 mil anys amb símbols abstractes. Com que no pot ser un humà modern —els sapiens no van arribar a Europa fins fa 45 anys—, l'autor ha de ser un neandertal. Per tant, aquesta espècie va ser capaç de crear peces amb objectius simbòlics, capacitat que s’associa a la possibilitat de desenvolupar un llenguatge com el nostre. Fins fa no res, consideràvem que érem els únics capaços de tenir pensament simbòlic i de parlar; els neandertals eren massa rústecs per comparar-nos-hi.
Però el que cal que reflexionem és per què ara som els únics. Per què formàvem grups més grans, raó per la qual, tot i els colls d’ampolla que hagués pogut patir la nostra espècie, transmetre els invents a una comunitat més extensa va concedir una major adaptabilitat i la possibilitat de sobreviure només a aquestes agrupacions? Per què érem capaços de treure millor profit de l’entorn que els altres? Per alguna raó anatòmica? En qualsevol cas, ser els únics ens ha fet creure molt de temps que som especials. El nom de sapiens el vam triar nosaltres mateixos. Esperem que no calgui repensar-lo si ens dificultem la supervivència com a col·lectiu. I, recordem que vam arribar els últims.