història

Quina «concòrdia» amb Espanya? Un debat a la Catalunya del 1930

Francesc Cambó, líder de la dreta catalanista, i Bofill i Mates, intel·lectual del nacionalisme republicà, van polemitzar sobre la relació amb Espanya a les portes de la Segona República

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 4 de juliol de 2021 a les 19:10 |
Jaume Bofill i Mates i Francesc Cambó van debatre sobre la concòrdia.
La "concòrdia" s'ha convertit en el concepte dominant en el discurs de l'Estat després que el govern espanyol hagi decidit concedir els indults. A "l'esperit de concòrdia" de la Transició es referia Pedro Sánchez fa uns dies al Congrés. Com, a mitjans de juny, ho havia fet subratllant que la concòrdia també podia ser "un valor econòmic". Ho va dir davant el Cercle d'Economia, que, en el seu posicionament en favor dels indults, assegurava que feia costat "a la concòrdia i el diàleg". La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, defensava en una entrevista recent a NacióDigital que "l'amnistia seria una solució global per obrir una nova etapa de concòrdia"

Però, quina concòrdia? Aquests dies pot ser útil recordar un dels debats que es van produir entorn aquest terme en vigílies de la proclamació de la Segona República. A les acaballes de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-30), fa ja mé sde 90 anys, dos dirigents catalanistes van contraposar les seves visions sobre el futur immediat. Francesc Cambó (1876-1947), el líder de la conservadora Lliga Regionalista, va escriure Per la concòrdia, on defensava una Catalunya autònoma encaixada dins la monarquia espanyola. D'aquesta manera, obviava el paper del rei Alfons XIII en l'adveniment de la dictadura el 1923. 


Jaume Bofill i Mates (1878-1933), intel·lectual prestigiós, antic company de bufet jurídic de Cambó i exmembre de la Lliga, dirigent en aquell moment d'Acció Catalana, va contestar-li el 1930 amb un altre text, L'altra concòrdia. Des d'un catalanisme més ferm, sense tancar la porta a una via independentista, advocava per un xoc frontal amb el règim espanyol i aventurava que una República podria dur a Catalunya a cotes més altes d'autogovern. 

Rellegir aquests textos el 2021 sorprèn per la seva actualitat. Els moments són diferents i alguns episodis poden semblar llunyans. L'aposta de Cambó per l'iberisme -una Espanya que s'unís a Portugal- entroncava amb tot un corrent dins del catalanisme i ara resta del tot desapareguda. Però hi ha aspectes ben vius del debat Cambó-Bofill i Mates. 

El líder de la Lliga veu factible i aconsellable l'encaix amb Espanya. Segons ell, Catalunya només pot ser espanyola o francesa i, si es pot triar, la pertinença a Espanya és preferible.


Quan ja es veu que la dictadura de Primo de Rivera s'esgota, a què ha d'aspirar el catalanisme? Per Cambó, hi ha dues reivindicacions essencials: la creació d'un organisme que aplegui la totalitat del territori i el reconeixement de la llengua catalana com la pròpia de Catalunya. Ras i curt: el líder de la dreta catalanista reclamava unes institucions de govern i blindar el català. Cal recordar que a finals dels anys vint, Catalunya eren quatre províncies sota un règim monàrquic, sense autonomia ni cap reconeixement. Fins i tot s'havia suprimit la Mancomunitat, òrgan que aplegava les quatre diputacions. 

Un discurs del rei


És en l'acceptació o no de la monarquia on Cambó i Bofill i Mates xoquen de manera rotunda. Per Cambó, la forma de govern és una qüestió accidental i, davant les dificultats que la personalitat de Catalunya sigui admesa per l'Espanya castellana, troba més fàcil "convèncer un home que un poble".

Però per Bofill, la monarquia no és un tema accessori a l'Espanya del 1930. I recorda el posicionament del monarca, Alfons XIII, en favor de la dictadura. Esmenta un discurs pronunciat pel rei a Barcelona en una visita el 19 de maig del 1924. Afirma solemnement que "la unió d'Espanya" és fruit de "l'amor" i el matrimoni d'Isabel i Ferran. Tot seguit, es va desfer en elogis a Felip V, afirmant que les mesures que va adoptar van ser "en bé de Catalunya i per salvar Catalunya".


Bofill, que uns anys abans havia proclamat que era preferible "una Catalunya petita que una Espanya gran", no es fa moltes il·lusions sobre els sentiments catalanòfils d'una Espanya democràtica i republicana, i que només "ens deixés ser republicans de la república unitària, assimilista, que continuaria, sense rei visible, la història de les dinasties espanyoles". Però malgrat això, "la democràcia espanyola no pot prescindir de Catalunya i estarà condemnada a respectar les nostres llibertats o a perdre les d'ella". Diferenciant-se de Cambó, escriu: "El que nosaltres voldríem seria una concòrdia de pobles, no una combinació política".     

Tots dos textos estan plens d'idees interessants. Com quan Cambó considera un error històric la decisió de Jaume el Conqueridor de renunciar al regne de Múrcia i obrir la porta a la conquesta mediterrània. Pel polític de la Lliga, el que convenia era anar Espanya endins i hegemonitzar-la.

Cal reconèixer el sentit de la realitat de Cambó quan assegura: "Espero que no existeixi cap separatista candorós per creure en la possibilitat d'obtenir la separació de Catalunya per persuasió, com s'esdevingué entre Noruega i Suècia (...) Enmig de les màximes dificultats, en els moments de màxima feblesa, Espanya trauria forces insospitades per lluitar contra un intent separatista de Catalunya". "La separació hauria de ser guanyada heroicament", adverteix Cambó. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació