entrevista

Mariàngela Vilallonga: «No pot haver-hi sis consellers de Cultura en cinc anys»

L'exconsellera de Cultura explica el seu pas pel departament i esquiva la seva relació amb el president Torra: "M'hagués agradat fer més obra de govern"

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 3 de juliol de 2021 a les 11:30 |
Mariàngela Vilallonga | Adrià Costa
Mariàngela Vilallonga (Girona, 1952) acaba d'assumir la presidència de la Fundació Prudenci Bertrana. Catedràtica de Llatí de la Universitat de Girona, directora de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngells Anglada-Carles Fages de Climent, ha deixat enrere el seu pas per la política, on va ser consellera de Cultura (2019-20). És una de les sis que han passat pel departament en els darrers cinc anys, en el seu cas a proposta de Junts fins que Quim Torra va decidir prescindir-ne quan la seva presidència ja estava en la seva fase final. Un fet, el de la rotació excessiva, que deu assenyalar algun tipus d'anomalia. Poc després de deixar la conselleria va patir un ictus, del que ja s'ha recuperat, que la va deixar "a tres mil·límetres de la mort".

Vilallonga és una persona amb una sòlida cultura clàssica, un contrast potser excessiu per una vida política sovint força líquida i sacsejada els darrers anys pel conflicte amb l'Estat i la inestabilitat. Asseguda al jardí romàntic de l'Ateneu Barcelonès, ens parla del seu pas per Cultura, amb el nou Govern en mans d'ERC, que posa en valor, obvia les polèmiques i recorda Mercè Rodoreda, una de les seves referències.   


- Acaba de ser elegida presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana. Dona molta feina?

- La Fundació Prudenci Bertrana va néixer el 1967 a Girona, per subscripció popular, per contrarestar un guardó creat per l'Ajuntament, el Premio Inmortal Ciudad de Gerona, destinat a obres en castellà. El Bertrana es va crear per premiar novel·les en català i ja porta 54 edicions. El primer Bertrana el va guanyar Manuel de Pedrolo per Acte de violència. Després s'han anat afegint més premis, fins a sis: poesia, assaig, literatura jovenil, millor lletra de cançó i a una pàgina web que defensi la literatura catalana. Són premis molt ben pensats. El meu objectiu és donar més difusió a aquests premis. Ja sabem que els Sant Jordi, a la Nit de Santa Llúcia, són els grans premis de Catalunya, però volem ser els segons grans premis.    


- Ha tornat a la seva activitat intel·lectual. Què més fa actualment?

- Jo soc catedràtica de Llatí de la Universitat de Girona. Aquest any en fa 47 que dono classes a la universitat. Quan era consellera, estava en serveis especials. A la universitat vam crear també, el 2004, un d'aquests centres que lliguen país i universitat, que en diem càtedres, i vam engegar la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Fages de Climent. Fem difusió de la literatura catalana lligada al paisatge, i publiquem uns itineraris literaris.   


"Volem que els Bertrana siguin els segons grans premis de la literatura catalana"
  
- Viu més tranquil·la fora de la política?

- És una evolució natural. Visc bé, però també vivia bé fent política. Ningú m'hi va obligar. Quan assumeixes una responsabilitat d'aquestes característiques ho fas fins a les últimes conseqüències. Sobretot si és una cosa en la qual creus. 

- Què va aprendre a la política?

- És com si hagués llegit molts llibres en divuit mesos. Vaig aprendre molt de la condició humana. Coneixes molta gent, entens a valorar les institucions, a escoltar i respectar les persones. 
 

Mariàngela Vilallonga. Foto: Adrià Costa


- N'està satisfeta de la seva gestió?

- Hi ha un armari a la Sala dels Miralls del Palau Marc, la seu del departament de Cultura, que és un estoig de Marià Aguiló i que té escrits grans noms de la literatura catalana, d'Ausiàs March a Eiximenis, i unes frases que vaig fer meves: Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor, i vaig pensar que era una bona divisa per a una consellera de Cultura. Vaig intentar d'endreçar algunes coses. Només entrar em vaig trobar amb el tema del MACBA, que tenia pendent una ampliació. Vam posar d'acord totes les institucions -de l'Ajuntament a Salut, que també hi era implicada- i ja hi ha unes obres licitades. També calia renovar el CONCA i ho vam fer. Al MNAC també vam pactar l'ampliació. Però aquí sense aprovar el pressupost perquè l'Estat no ho va voler. I voldria esmentar l'esforç fet en plena pandèmia.

- Li va tocar de ple.

- Va ser molt dur. Vam haver de fer una prestació social, junt amb el departament de Treball. Vam veure la precarietat de molta gent dels sectors de la cultura, com els muntadors dels escenaris dels festivals, que no podien viure perquè no n'hi havia de festivals. Unes ajudes que van arribar a poca gent perquè pocs podien dur documentació que acredités que havien estat autònoms com a mínim quinze dies l'any anterior. Va ser molt complicat. Una fita que sí que vam aconseguir va ser l'increment del pressupost, que va ser de 38,5 milions, tot i que no vam arribar al 2% que reclamava el sector i que nosaltres també volíem.

- Va entrar al Govern com una persona molt propera al president Torra. Després es va produir una remodelació i va sortir de l'executiu. Ho va entendre?

- Va ser fruit d'una estratègia política, com ja vaig dir en el seu moment.


- Què vol dir exactament?

- Els governs tenen uns partits al darrere. Les estratègies de partit acaben arribant al Govern. Però en el moment del traspàs de la cartera, el president Torra va subratllar la meva lleialtat al Govern i a la llengua i la cultura catalanes, cosa que li vaig agrair. Jo no he militat mai en cap partit. Els anys setanta, era simpatitzant del partit de Josep Pallach, que era molt amic meu. 
 

Mariàngela Vilallonga al jardí de l'Ateneu. Foto: Adrià Costa


- Era pallachista.

- Érem companys de la Universitat de Girona, coincidíem al despatx. Només hi havia un despatx de professors on hi havia els de pedagogia, història i filologia. I el meu company de despatx era en Pallach. Va ser qui em va introduir en la política i fins i tot vaig anar a penjar cartells del Reagrupament Socialista. Però no vaig militar mai i ell tampoc no m'ho va demanar.

"Pallach va ser qui em va introduir en la política, però no vaig militar mai i ell tampoc no m'ho va demanar"
  
- Es considera víctima del joc de partits?

- Jo mai m'he considerat víctima de res ni vaig pel món de víctima. Ni d'heroïna. Transito per la vida amb aquella màxima tan horaciana de l'aurea mediocritas, que vol dir el daurat centre mig. Hi ha l'alta mar i la riba, com explica Horaci. Si anem massa per l'alta mar, naufraguem, però també podem naufragar si ens acostem massa a la riba perquè hi ha roques i esculls. Intento allunyar-me dels extrems. 

- Les relacions amb el president Torra han canviat?

- Tenim camins diferents. Jo soc catedràtica d'universitat, soc membre de l'IEC -del qual he estat vicepresidenta i la primera dona a exercir-hi responsabilitats de govern-, de la Comissió Lexicogràfica, i ara presideixo la Fundació Prudenci Bertrana.

- Hi manté bona relació?

- ... (silenci)

- Se sent decebuda?

- És un tema que forma part de la meva història i no crec que hagi d'aprofundir-hi. Hem de mirar cap al futur. Vaig ser consellera només divuit mesos i vaig fer meva aquella frase de Nicolau d'Olwer: "Servir el comú quan l'hora arriba és llei de tota democràcia". Em van cridar i vaig dir que sí. Va ser un privilegi i m'hi vaig dedicar en cos i ànima, i amb la mateixa passió en què explico a classe les odes d'Horaci. 

- Què li va agradar més del seu pas per la conselleria?

- El que em va agradar més va ser poder treballar pel meu país. Ser consellera ha estat el màxim al que es pot aspirar per treballar per la cultura del meu país. 
 

Mariàngela Vilallonga: "El president Torra i jo tenim camins diferents". Foto: Adrià Costa


- Li hauria agradat estar-se més temps al Govern?

- Sí. El que no m'ha agradat és que en cinc anys hagin passat sis consellers per Cultura: Santi Vila, divuit mesos; Lluís Puig uns mesos, ja sabem que per culpa del 155; Laura Borràs, nou mesos; Vilallonga, divuit mesos, Àngels Ponsa, uns mesos. I ara Natàlia Garriga. Això no és bo pel país perquè la cultura és essencial i així no es deixa que una persona faci obra de govern. No pot ser que en cinc anys hi hagi sis consellers. En tot aquest temps, Santi Vila i jo som els que hi hem estat més temps. Sí que m'hagués agradat fer més obra de govern. El país s'ha embrancat per uns camins que ens han dut per aquí.   

- Creu que, en general, la classe dirigent catalana ha estat a l'alçada del repte?

- És allò de Marià Villangómez, "Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig". Voler l'impossible però acabar fent el possible.         

- Parlant de possibles i impossibles, com contempla l'actual inici del diàleg entre la Generalitat i el govern espanyol? Hi té confiança?

- Parlant la gent s'entén. Potser sí. Però és el fort contra el feble i aquest és el gran problema. No serà gens fàcil. 

- Com ha viscut els indults?

- És un pas important que els presos polítics puguin tornar a casa i facin una mica la vida que feien abans, si més no en el pla familiar. 

"A Catalunya hem de viure en català, és la nostra llengua i el nostre fonament"
  
- En el seu moment, va generar forta polseguera al dir que veia massa castellà a TV3. Ho continua pensant?

- Jo crec que a Catalunya hem de viure en català. És la nostra llengua i el fonament de la nostra cultura. Som el que som gràcies al català. Hem de ser coherents en això. 
 

Mariàngela Vilallonga: "El diàleg? És el fort contra el feble, aquest és el gran problema". Foto: Adrià Costa


- Però creu que TV3 no és un bon instrument per això?

- Oi tant que sí! I reivindico que tornin a fer aquells dibuixos animats amb els quals han crescut tantes generacions. Veure tot el manga japonès en català és una bona manera que es pugui viure en català des de petit. Molt a favor dels qui, com Enric Gomà o Magí Camps, demanen que es torni a posar en marxa aquest canal de televisió perquè es puguin veure els dibuixos en català. L'escola també és fonamental, com el fet que els professors que imparteixen cursos a Erasmus no canviïn de llengua. Jo no ho he fet mai. Això també implica que has d'ajudar els que encara no el dominen. Jo he fet les classes en català, però després he atès aquests alumnes al meu despatx, els he donat bibliografia que poden entendre i he corregit exàmens en italià i en francès. Però les classes sempre en català. Intentant ser molt clar, també. 


- Quina posició té en el debat sobre el futur de la llengua?

- Penso que serem capaços de sortir-nos-en. El català potser ara recula, però això és cíclic. Depèn de nosaltres. 

"Els estudiants que no han estudiat llatí perden les arrels de la nostra cultura occidental"

- És catedràtica de Llatí i ha viscut la pèrdua de pes de les humanitats clàssiques en els plans d'ensenyament. Què es perden els estudiants que no l'han estudiat?

- Perden les arrels. El llatí és l'arrel de la nostra cultura occidental, és la mare de la nostra llengua. Ens fa conèixer més bé la nostra llengua i les llengües germanes. Per això, quan venen estudiants italians i ens senten parlant en català, si tenen una bona formació clàssica, que a Itàlia encara es manté, poden entendre'ns. Fins i tot hi ha una base llatina en moltes paraules de l'anglès. És la base de la nostra cultura. Quantes peces teatrals o musicals no s'han fet a partir del món clàssic! La mitologia és importantíssima i ens ha ensenyat molt de la naturalesa humana. En el camp de la psicologia, Freud parteix dels personatges mitològics. Una altra cosa important és la retòrica, que s'ha de conèixer abans de qualsevol discurs. 

- Mercè Rodoreda és una referència per vostè. De fet, vostè va comprar la seva casa a Romanyà.

- Li ho explico. Jo la vaig conèixer. Tinc llibres dedicats d'ella. Va morir el 1983. La primera casa on va viure a Romanyà no era seva, sinó d'una amiga seva, Carme Manrúbia. Però la van construir a imatge i semblança de la casa de Mirall trencat. Hi va començar a passar temporades llargues des de primers dels setanta. Després ella va voler construir la seva pròpia casa a Romanyà, a la parcel·la de sobre, que va estrenar el 1979. La casa que vam comprar nosaltres és la primera, on va acabar Mirall trencat i va escriure Quanta, quanta guerra. Quan vam comprar-la, un dia de l'estiu del 84, estava asseguda al jardí i rellegia el Viatge al poble de la por, un dels Viatges i flors de Rodoreda: "Una olivera de tres branques, signe d'hospitalitat, senyoreja a l'entrada al costat de tres xiprers, signe de bon acolliment". Ho tenia allí davant. El relat de Rodoreda descrivia aquella casa i vaig escriure un article que es titulava Des de Romanyà, sense dir que la casa era meva ni res.
 

Mariàngela Vilallonga: ·"El català potser ara recula, però això és cíclic i depèn de nosaltres". Foto: Adrià Costa


- Com és que va comprar la casa?

- Perquè el meu marit em va dir un dia que es venia, la vam anar a veure i ens en vam enamorar. Era tot llum. La vam vendre el 2014. Allí hi vaig fer de tot, conferències, visites guiades i itineraris literaris. 

"Obro un llibre de Rodoreda i sempre hi trobo frases adients a cada moment"

- El compte de twitter @RodoredaMerce...

- Sí, el porto jo. Té més de 27.000 seguidors. Cada dia hi ha un tuit i tot són frases de Rodoreda. Els llibres són oraculars. Miri, al departament de Cultura hi tenia Aurea Dicta, un llibre extraordinari. Eduard Valentí Fiol va fer un recull de frases llatines d'aquestes que t'ajuden a anar per la vida, que es va publicar amb aquest títol, Aurea Dicta, paraules d'or. El pintor Miquel Barceló va il·lustrar aquestes frases i la Casa dels Clàssics ho va editar. Jo el tenia al meu despatx. Els llibres sempre han estat oraculars. L'Eneida de Virgili es feia servir com un oracle i l'Aurea Dicta era com l'oracle de la conselleria. Quan venia algú, li feia girar la pàgina i gairebé sempre estava d'acord amb el que pensava o volia fer aquesta persona. Doncs jo obro un llibre de Mercè Rodoreda i sempre hi trobo frases adients a cada moment.

- En el seu compte personal, sempre hi posa referències del calendari republicà francès.

- Perquè assenyala plantes, estris i animals, i també quan és el dia de la virtut, o de l'opinió, i permet fer pensar la gent.

- Hi ha una gran tradició francòfila a Catalunya. Però com és que una persona tan independentista és tan francòfila actualment?

- No hi ha res que estigui renyit amb res. Es pot admirar la cultura francesa, o italiana, o alemanya. La cultura francesa ens ha donat grans autors, grans obres. És impressionant.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació