29
de juny
del
2021
Actualitzat
a les
19:47h
Aquesta dimarts a la tarda s'ha produït la primera cimera entre el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el president espanyol, Pedro Sánchez, a la Moncloa. Tots dos han reprès el camí que va quedar bandejat després de la trobada a Pedralbes. Des de la Generalitat ja s'ha establert l'objectiu del reconeixement del conflicte polític i un diàleg sense límits que inclogui l'amnistia i el dret d'autodeterminació. Des de la Moncloa, s'insisteix en el marc que fixa la Constitució.
Des de la recuperació de les institucions catalanes, s'han celebrat trobades bilaterals, que han estat envoltades de contextos molt diversos. Algunes, però, han tingut un component més constituent i han marcat els temps que havien de venir. O han estat cimeres que han dibuixat una inflexió o una ruptura.
La primera, que, en bona part, va tenir un caràcter constituent va ser la que van protagonitzar Josep Tarradellas i Adolfo Suárez a la Moncloa el 27 de juny del 1977. Es trobaven cara a cara dues realitats antagòniques. Suárez -exministre del Movimiento- acabava de guanyar les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República. La UCD, el seu partit, no disposava de majoria absoluta. A Catalunya, les esquerres havien triomfat clarament i les forces polítiques reclamaven el retorn de la Generalitat i del seu president a l'exili, Josep Tarradellas.
Sectors del catalanisme sempre van criticar que l'exiliat anés abans a Madrid que a Catalunya. Però Tarradellas sempre va saber on era el poder i només volia tornar a Barcelona com a president. La primera trobada a la Moncloa va ser un desastre. Tarradellas insistia en la recuperació de la Generalitat. En un moment donat, quan el vell republicà va dir a Suárez que si ell volia, podia haver-hi "un milió de catalans al carrer", el dirigent espanyol va respondre amb menyspreu: "I a mi què m'importa?".
En el moment de redactar el comunicat conjunt, Tarradellas va exigir aparèixer com a "president" i no com a "senyor Tarradellas". Finalment, es va constar que el president Suárez havia rebut "l'honorable Tarradellas". A la sortida, Suárez va comentar als seus: "Amb aquest vell tossut no hi ha res a fer". Però Tarradellas era gat vell i sabia que la batalla seria llarga: dirigint-se a la premsa, va elogiar Suárez i va dir que tot havia anat sobre rodes. Els dies següents, Tarradellas es va entrevistar amb tot el Madrid polític, va anar a la Zarzuela i, finalment, va tornar a la Moncloa. Els acords van tirar endavant. El mes de setembre, tornaven la Generalitat i el president.
Del Majestic a l'aznarat
Les relacions entre el govern espanyol i la Generalitat durant el llarg període pujolista va passar per diverses etapes. Durant els anys de govern de Felipe González, el PSOE va viure uns anys de majoria absoluta (1982-89) i una segona etapa de forta erosió en què González va necessitar el suport de Convergència i Unió. El 3 de març del 1996, el PP de José María Aznar va guanyar les eleccions, però de manera insuficient. Amb els seus 156 escons, li calia sumar els 16 de CiU.
El que semblava difícil es va fer realitat. Van haver de passar 55 dies fins a tancar l'anomenat Pacte del Majestic, el 28 d'abril, que va suposar probablement el major increment en l'autogovern en anys: millora en el finançament, capacitat normativa sobre els impostos cedits i compartits, fi del servei militar obligatori, fi dels governadors civils, transferències de tràfic, desplegament dels Mossos... El 18 de maig, Aznar i Jordi Pujol van encaixar les seves mans a la Moncloa i van iniciar una etapa molt fluïda de trobades. CiU era imprescindible perquè Aznar governés i l'estratègia del "peix al cove" va donar resultat.
Tot va canviar a partir de l'any 2000. Un PP amb majoria absoluta va desfermar les ànsies recentralitzadores de la dreta espanyola. Aznar, a més, aviat entraria en una deriva autoritària amb afanys de lideratge internacional, que el duria a una aliança estreta amb Washington i a participar en la croada de George Bush a l'Iraq. El juliol del 2001, Pujol i Aznar es troben a la Moncloa en un ambient gèlid. La trobada es coneix a posterioritat. Pujol reconeix "poca predisposició a més autogovern" mentre s'entreveuen lleis regressives per tallar les ales a les autonomies: llei de coordinació sanitària, d'universitats o d'estabilitat pressupostària.
Decepció maragalliana a la Moncloa
Els anys del tripartit van ser especialment agitats en la relació entre Catalunya i el govern espanyol. Van ser plens d'alt-i-baixos. Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero van protagonitzar una etapa de paradoxes, que van anar del projecte d'un nou Estatut -que Zapatero va prometre que recolzaria- a la retallada del text al Congrés i la ruptura entre tots dos dirigents. Molt va canviar el clima entre l'octubre del 2005, primera trobada a la Moncloa després que el Parlament aprovés el text de nou Estatut, i les posteriors del 2006, en què el dirigent espanyol va admetre a Maragall que preferia que el candidat del PSC fos José Montilla. Havia començat ja el viatge cap a la sentència del Tribunal Constitucional, després del recurs del PP.
Del "no" al pacte fiscal al procés
El febrer del 2012, es va produir la primera trobada a la Moncloa entre els nous presidents, l'espanyol Mariano Rajoy i el català Artur Mas. En aquell moment, el pacte fiscal s'havia convertit en la gran vindicació catalana. Rajoy, amb majoria absoluta al Congrés, se sentia segur i va rebutjar-ho. CiU, amb un desgast creixent en plena crisi econòmica, va tornar a la càrrega amb el pacte fiscal en una nova trobada a la Moncloa, el mes de setembre.
Aquest cop, però, Mas ja no esperava res i havia imprès un gir sobiranista a Convergència. Després del nou rebuig de Rajoy, va convocar eleccions al Parlament per al 25 de novembre del 2012. El resultat, amb una pèrdua de suports a CiU, no faria més que accentuar la via sobiranista. S'entrava ja en ple procés independentista.
Les reunions a la Moncloa permeten seguir l'evolució de les relacions entre Catalunya i l'Estat. Si es mira enrere, només quan el govern espanyol s'ha sentit feble (cas del 1977) o quan els vots catalans al Congrés han estat imprescindibles per assolir el poder (cas del Pacte del Majestic), s'han produït negociacions bilaterals des d'una posició exigent per part de la delegació catalana. Però les decepcions sempre han viscut al costat. Aquest cop tampoc serà fàcil.
Des de la recuperació de les institucions catalanes, s'han celebrat trobades bilaterals, que han estat envoltades de contextos molt diversos. Algunes, però, han tingut un component més constituent i han marcat els temps que havien de venir. O han estat cimeres que han dibuixat una inflexió o una ruptura.
La primera, que, en bona part, va tenir un caràcter constituent va ser la que van protagonitzar Josep Tarradellas i Adolfo Suárez a la Moncloa el 27 de juny del 1977. Es trobaven cara a cara dues realitats antagòniques. Suárez -exministre del Movimiento- acabava de guanyar les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República. La UCD, el seu partit, no disposava de majoria absoluta. A Catalunya, les esquerres havien triomfat clarament i les forces polítiques reclamaven el retorn de la Generalitat i del seu president a l'exili, Josep Tarradellas.
Sectors del catalanisme sempre van criticar que l'exiliat anés abans a Madrid que a Catalunya. Però Tarradellas sempre va saber on era el poder i només volia tornar a Barcelona com a president. La primera trobada a la Moncloa va ser un desastre. Tarradellas insistia en la recuperació de la Generalitat. En un moment donat, quan el vell republicà va dir a Suárez que si ell volia, podia haver-hi "un milió de catalans al carrer", el dirigent espanyol va respondre amb menyspreu: "I a mi què m'importa?".
En el moment de redactar el comunicat conjunt, Tarradellas va exigir aparèixer com a "president" i no com a "senyor Tarradellas". Finalment, es va constar que el president Suárez havia rebut "l'honorable Tarradellas". A la sortida, Suárez va comentar als seus: "Amb aquest vell tossut no hi ha res a fer". Però Tarradellas era gat vell i sabia que la batalla seria llarga: dirigint-se a la premsa, va elogiar Suárez i va dir que tot havia anat sobre rodes. Els dies següents, Tarradellas es va entrevistar amb tot el Madrid polític, va anar a la Zarzuela i, finalment, va tornar a la Moncloa. Els acords van tirar endavant. El mes de setembre, tornaven la Generalitat i el president.
Del Majestic a l'aznarat
Les relacions entre el govern espanyol i la Generalitat durant el llarg període pujolista va passar per diverses etapes. Durant els anys de govern de Felipe González, el PSOE va viure uns anys de majoria absoluta (1982-89) i una segona etapa de forta erosió en què González va necessitar el suport de Convergència i Unió. El 3 de març del 1996, el PP de José María Aznar va guanyar les eleccions, però de manera insuficient. Amb els seus 156 escons, li calia sumar els 16 de CiU.
El que semblava difícil es va fer realitat. Van haver de passar 55 dies fins a tancar l'anomenat Pacte del Majestic, el 28 d'abril, que va suposar probablement el major increment en l'autogovern en anys: millora en el finançament, capacitat normativa sobre els impostos cedits i compartits, fi del servei militar obligatori, fi dels governadors civils, transferències de tràfic, desplegament dels Mossos... El 18 de maig, Aznar i Jordi Pujol van encaixar les seves mans a la Moncloa i van iniciar una etapa molt fluïda de trobades. CiU era imprescindible perquè Aznar governés i l'estratègia del "peix al cove" va donar resultat.
Tot va canviar a partir de l'any 2000. Un PP amb majoria absoluta va desfermar les ànsies recentralitzadores de la dreta espanyola. Aznar, a més, aviat entraria en una deriva autoritària amb afanys de lideratge internacional, que el duria a una aliança estreta amb Washington i a participar en la croada de George Bush a l'Iraq. El juliol del 2001, Pujol i Aznar es troben a la Moncloa en un ambient gèlid. La trobada es coneix a posterioritat. Pujol reconeix "poca predisposició a més autogovern" mentre s'entreveuen lleis regressives per tallar les ales a les autonomies: llei de coordinació sanitària, d'universitats o d'estabilitat pressupostària.
Decepció maragalliana a la Moncloa
Els anys del tripartit van ser especialment agitats en la relació entre Catalunya i el govern espanyol. Van ser plens d'alt-i-baixos. Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero van protagonitzar una etapa de paradoxes, que van anar del projecte d'un nou Estatut -que Zapatero va prometre que recolzaria- a la retallada del text al Congrés i la ruptura entre tots dos dirigents. Molt va canviar el clima entre l'octubre del 2005, primera trobada a la Moncloa després que el Parlament aprovés el text de nou Estatut, i les posteriors del 2006, en què el dirigent espanyol va admetre a Maragall que preferia que el candidat del PSC fos José Montilla. Havia començat ja el viatge cap a la sentència del Tribunal Constitucional, després del recurs del PP.
Del "no" al pacte fiscal al procés
El febrer del 2012, es va produir la primera trobada a la Moncloa entre els nous presidents, l'espanyol Mariano Rajoy i el català Artur Mas. En aquell moment, el pacte fiscal s'havia convertit en la gran vindicació catalana. Rajoy, amb majoria absoluta al Congrés, se sentia segur i va rebutjar-ho. CiU, amb un desgast creixent en plena crisi econòmica, va tornar a la càrrega amb el pacte fiscal en una nova trobada a la Moncloa, el mes de setembre.
Aquest cop, però, Mas ja no esperava res i havia imprès un gir sobiranista a Convergència. Després del nou rebuig de Rajoy, va convocar eleccions al Parlament per al 25 de novembre del 2012. El resultat, amb una pèrdua de suports a CiU, no faria més que accentuar la via sobiranista. S'entrava ja en ple procés independentista.
Les reunions a la Moncloa permeten seguir l'evolució de les relacions entre Catalunya i l'Estat. Si es mira enrere, només quan el govern espanyol s'ha sentit feble (cas del 1977) o quan els vots catalans al Congrés han estat imprescindibles per assolir el poder (cas del Pacte del Majestic), s'han produït negociacions bilaterals des d'una posició exigent per part de la delegació catalana. Però les decepcions sempre han viscut al costat. Aquest cop tampoc serà fàcil.