27
de juny
del
2021
Actualitzat
a les
18:18h
El Luca i l'Alberto són gais? La pregunta plana com un núvol pel cap de milers d'espectadors, crítics i analistes d'arreu del món després d'haver vist l'última pel·lícula de Pixar -i per tant, de Disney- estrenada la setmana passada a la seva plataforma. Situada en un afable poble de la Riviera italiana, Luca explica la història d'un nen que passa un estiu inoblidable al costat del seu nou amic, l'Alberto. Juguen, descobreixen i es topen amb amistats que seran indestructibles, com la de la Giulia. Però els dos amaguen un secret: són monstres marins que viuen a les profunditats del Mediterrani.
Els dos viuen un estiu que els canvia per sempre, en tots els sentits. La pel·lícula, curta i directa pels cànons habituals de Pixar, és un espectacle visual que amaga diverses metàfores sota l'aparença d'una història simplista. És evident que el públic al qual està dirigit és infantil, però els missatges subliminars, la lectura entre línies, permet desxifrar un missatge LGTBIQ+ que no té precedents a Disney. Una vegada més, però, la companyia és incapaç de crear personatges obertament homosexuals -o transsexuals, o bisexuals- en papers protagonistes.
Disney i el director de la pel·lícula, Enrico Casarosa, ja s'han afanyat a frenar les esperances del col·lectiu assegurant que la pel·lícula "no té cap missatge gai ni és la seva intenció". Diverses escenes, diàlegs i situacions, però, decanten la balança cap a les metàfores LGTBIQ+. "Una relació platònica", assegurava Casarosa, que ha explicat per activa i per passiva que el film està basat en les seves pròpies vivències d'infantesa durant les vacances a la costa italiana. Tot i això, Luca mostra diverses problemàtiques que empatitzen amb tots aquells joves o adolescents homosexuals víctimes d'assetjament per la seva orientació sexual.
Una famosa pel·lícula adolescent, The Perks of Being a Wallflower, basada en la novel·la de Stephen Chbosky, mostra una escena on un grup de nois assetja un company homosexual que havia tingut un affair amb un dels agressors. Aquest, per trencar qualsevol vincle amb el seu company i guanyar-se la confiança dels amics homòfobs, l'insulta i el titlla de faggot (marieta). Luca té una escena pràcticament calcada, en una situació diferent, però que permet a l'espectador fer una interpretació concreta d'una manera molt simple. Altres, fins i tot, l'han comparada amb Call me by your name per la seva localització, tot i que no té cap mena de relació amb el film de Luca Guadadigno.
El problema de Disney amb el col·lectiu LGTBIQ+
La maquinària creada per Walt Disney no és pas el paradigma del progrés social ni de la representació igualitària de les persones que conformen les societats dels seus temps. Des de fa dècades, les pel·lícules de Disney han trencat barreres a remolc d'allò que requeria el moment, des del racisme als drets LGTQBI+. En el primer dels casos, la companyia ha estat àmpliament criticada per la gran quantitat de produccions racistes o de supremacia blanca que havia permès rodar Disney a principis de segle.
La representació LGTBIQ+, però, brilla per una absència injustificable. Assetjada per uns mitjans conservadors nord-americans que titllen de "lobby gay" les propostes de centenars d'entitats i col·lectius de gaudir d'una major representació als films de Disney, les estadístiques no juguen mai a favor de la companyia. Cap personatge és, de manera explícita, part del col·lectiu. Només en LeFou (interpretat per Josh Gad a La bella i la bèstia en versió real) tenia un context homosexual que es va haver d'anul·lar en diversos països i no es va desenvolupar de manera correcta al film.
Úrsula, Sebastian, Mérida, Ding Dong i Lumiere, Timón i Pumba, o la mateixa Elsa de Frozen són diversos personatges que han acabat passant per un procediment invers. És el col·lectiu que els ha acabat apadrinant com a personatges gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals. El problema, com amb Luca, és que en cap cas hi ha una pel·lícula explícitament gai. Si volguessin, la farien. La pregunta és, a diferència de Sony Pictures amb Els Mitchell contra les màquines on la protagonista és lesbiana, per què Disney no pot aconseguir fer una pel·lícula i normalitzar-ho.
El fet de crear trames i històries amb un fons implícit de temàtica LGTBIQ+ -sense oblidar que crear un gènere per un fet que hauria de ser normal pot ser contraproduent- penalitza de manera severa en una indústria de Hollywood que sempre ha estat punta de llança del trencament de barreres a la gran pantalla. És una involució flagrant en un món on les passes enrere segueixen castigant col·lectius vulnerables. Disney té un problema greu quan amb un parell de cerques al navegador es troben més peces sobre "personatges secretament homosexuals" o "la llista dels possibles protagonistes LGTBIQ+" de les seves pel·lícules. Luca no és una involució, però és una demostració que no hi ha gaires intencions d'avançar en un món on encara s'han de llegir les trames entre línies i l'amor ha d'amagar-se en metàfores.
Els dos viuen un estiu que els canvia per sempre, en tots els sentits. La pel·lícula, curta i directa pels cànons habituals de Pixar, és un espectacle visual que amaga diverses metàfores sota l'aparença d'una història simplista. És evident que el públic al qual està dirigit és infantil, però els missatges subliminars, la lectura entre línies, permet desxifrar un missatge LGTBIQ+ que no té precedents a Disney. Una vegada més, però, la companyia és incapaç de crear personatges obertament homosexuals -o transsexuals, o bisexuals- en papers protagonistes.
Disney i el director de la pel·lícula, Enrico Casarosa, ja s'han afanyat a frenar les esperances del col·lectiu assegurant que la pel·lícula "no té cap missatge gai ni és la seva intenció". Diverses escenes, diàlegs i situacions, però, decanten la balança cap a les metàfores LGTBIQ+. "Una relació platònica", assegurava Casarosa, que ha explicat per activa i per passiva que el film està basat en les seves pròpies vivències d'infantesa durant les vacances a la costa italiana. Tot i això, Luca mostra diverses problemàtiques que empatitzen amb tots aquells joves o adolescents homosexuals víctimes d'assetjament per la seva orientació sexual.
Una famosa pel·lícula adolescent, The Perks of Being a Wallflower, basada en la novel·la de Stephen Chbosky, mostra una escena on un grup de nois assetja un company homosexual que havia tingut un affair amb un dels agressors. Aquest, per trencar qualsevol vincle amb el seu company i guanyar-se la confiança dels amics homòfobs, l'insulta i el titlla de faggot (marieta). Luca té una escena pràcticament calcada, en una situació diferent, però que permet a l'espectador fer una interpretació concreta d'una manera molt simple. Altres, fins i tot, l'han comparada amb Call me by your name per la seva localització, tot i que no té cap mena de relació amb el film de Luca Guadadigno.
Una escena de «Luca» Foto: Disney
El problema de Disney amb el col·lectiu LGTBIQ+
La maquinària creada per Walt Disney no és pas el paradigma del progrés social ni de la representació igualitària de les persones que conformen les societats dels seus temps. Des de fa dècades, les pel·lícules de Disney han trencat barreres a remolc d'allò que requeria el moment, des del racisme als drets LGTQBI+. En el primer dels casos, la companyia ha estat àmpliament criticada per la gran quantitat de produccions racistes o de supremacia blanca que havia permès rodar Disney a principis de segle.
La representació LGTBIQ+, però, brilla per una absència injustificable. Assetjada per uns mitjans conservadors nord-americans que titllen de "lobby gay" les propostes de centenars d'entitats i col·lectius de gaudir d'una major representació als films de Disney, les estadístiques no juguen mai a favor de la companyia. Cap personatge és, de manera explícita, part del col·lectiu. Només en LeFou (interpretat per Josh Gad a La bella i la bèstia en versió real) tenia un context homosexual que es va haver d'anul·lar en diversos països i no es va desenvolupar de manera correcta al film.
Úrsula, Sebastian, Mérida, Ding Dong i Lumiere, Timón i Pumba, o la mateixa Elsa de Frozen són diversos personatges que han acabat passant per un procediment invers. És el col·lectiu que els ha acabat apadrinant com a personatges gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals. El problema, com amb Luca, és que en cap cas hi ha una pel·lícula explícitament gai. Si volguessin, la farien. La pregunta és, a diferència de Sony Pictures amb Els Mitchell contra les màquines on la protagonista és lesbiana, per què Disney no pot aconseguir fer una pel·lícula i normalitzar-ho.
El fet de crear trames i històries amb un fons implícit de temàtica LGTBIQ+ -sense oblidar que crear un gènere per un fet que hauria de ser normal pot ser contraproduent- penalitza de manera severa en una indústria de Hollywood que sempre ha estat punta de llança del trencament de barreres a la gran pantalla. És una involució flagrant en un món on les passes enrere segueixen castigant col·lectius vulnerables. Disney té un problema greu quan amb un parell de cerques al navegador es troben més peces sobre "personatges secretament homosexuals" o "la llista dels possibles protagonistes LGTBIQ+" de les seves pel·lícules. Luca no és una involució, però és una demostració que no hi ha gaires intencions d'avançar en un món on encara s'han de llegir les trames entre línies i l'amor ha d'amagar-se en metàfores.