El Tour de Perico, els GAL, la «guerra de l'enciam» i altres batalles hispano-franceses dels 80 (I)

Fidel reflex de la saviesa popular, el refranyer castellà afirma que pueblos vecinos, mal avenidos. Una màxima que explica a la perfecció les turbulentes relacions entre França i Espanya, dos estats que han protagonitzat incomptables conflictes al llarg de la seva història: ja sigui la guerra francoespanyola del segle XVII, la invasió napoleònica de principis del XIX o l'enfrontament tàcit entre ambdós països en ple règim franquista, ben entrat el segle XX. Durant la dècada dels vuitanta d'aquella mateixa centúria, malgrat el seu apropament arran del final de la dictadura, Madrid i París van reviure antigues batalles a conseqüència del procés espanyol d'integració europea. Així, doncs, poc després de l'apogeu de la "guerra de l'enciam", un jove segovià conegut amb el sobrenom de Perico va aconseguir la victòria als Camps Elisis parisencs, portant el ciclisme ibèric a la glòria. Un fet que, a pesar de la simpatia que molts francesos professaven pel ciclista, no va acabar d'agradar tothom a París.

Malgrat que la fi de les quatre dècades de dictadura franquista havia estat àmpliament celebrada a França i havia provocat un atansament entre ambdós països, el cert és que la petició hispànica d'ingrés a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), cursada el 1977, va despertar totes les alarmes entre els agricultors francesos que veien amb un creixent recel que les fruites i les verdures del sud dels Pirineus envaïssin el seu mercat amb uns preus fora de tota competència.
 

 
El poder del sindicalisme agrari gal va provocar que el govern francès entorpís el procés d'integració d'Espanya a la CEE, que no es va materialitzar fins al 1986, gairebé una dècada després de la seva petició formal d'ingrés. En aquells primers anys vuitanta, els pagesos francesos es van convertir en un autèntic maldecap pels camioners que creuaven la Jonquera carregats amb productes agrícoles estatals destinats als mercats de la pròspera Europa. La crema del contingut d'aquells vehicles es va convertir en una pràctica recurrent, desfermant el que La Trinca, fent gala de la seva ironia, va aconseguir batejar com “la guerra de l'enciam”. Aquell "Où est-ce que vous allez, avec ce camion? Où est-ce que vous allez, grandíssim cochon? Vous ne passerez le pont d'Avignon!", que cantava el trio de Canet de Mar el 1985, era una realitat que massa sovint els transportistes hispans havien d'afrontar un cop travessaven la frontera.
 

 
La complicitat de la gendarmeria i del govern francès amb aquesta pràctica era més que evident. No en va, els agricultors i la França rural eren autèntics poders fàctics en territori gal. De fet, el mateix Tour de França, convertit gairebé en una religió més enllà dels Pirineus, era una exposició de les bondats del camp francès, el mateix que acollia amb un entusiasme desbordant el pas de la cursa i l'aprofitava per exposar les bondats de les especialitats locals.

La resposta espanyola a la crema de camions un cop creuada la Jonquera no va passar per deixar de veure el Tour de França, un ritual molt propi dels anys vuitanta que acompanyava les llargues migdiades del mes de juliol amb tota la família congregada davant del televisor generant unes audiències milionàries, sinó pel boicot a algunes empreses franceses, molt especialment les d'alimentació.

La principal víctima de la "guerra de l'enciam" va ser, en aquella Espanya dels anys 80, la cadena d'hipermercats Carrefour. El seu inequívoc nom en la llengua de Molière i els colors de la bandera francesa que es podien apreciar al seu logotip la van convertir en el blanc perfecte dels qui clamaven venjança pels camions atacats pels pèrfids agricultors gals. Una estratègia que va tenir èxit perquè, ja sigui per les conseqüències econòmiques del boicot o per protegir la seva imatge de marca, Carrefour va decidir canviar la denominació i l'emblema dels seus establiments a l'Estat espanyol. Naixien així els populars Pryca, resultat de la contracció de Precio y calidad. Un nom "muy español y mucho español" que diria M. Rajoy.

Però no era només la "guerra de l'enciam" la que enverinava les relacions hispano-franceses durant la dècada dels 80. La permissivitat gal·la amb l'activitat d'ETA al País Basc francès, segons afirmava Madrid, i les actuacions de guerra bruta dels GAL en aquest mateix territori, sota l'empara del govern espanyol, segons París, van contribuir a afegir més llenya al foc. Amb la integració de l'Estat espanyol a la CEE, França va modificar la seva política i va començar a entregar refugiats bascos a les autoritats hispàniques, consolidant així l'apropament entre Felipe González i François Mitterrand, tots dos socialistes, i propiciant el fi de l'activitat d'uns GAL que havien estat creats, precisament, per acabar amb el que ells consideraven com una excessiva tolerància francesa amb la presència de militants d'ETA a Iparralde.
 

 
Aquesta circumstància va provocar el desenvolupament d'una nova campanya de boicot als productes francesos. Aquest cop, però, impulsada per l'esquerra abertzale, amb especial intensitat entre 1987 i 1989, amb l'objectiu de denunciar les extradicions de refugiats bascos al nord dels Pirineus. Una campanya que, per cert, va ser contestada per un grup anònim de comerciants que va publicar al diari Deia, proper a les posicions nacionalistes del PNB, un polèmic anunci que pregonava: "Saps per què Txomin utilitzava polos del cocodril?". Una evident referència les populars peces de roba de la marca francesa Lacoste que acostumava a lluir Txomin Iturbe, l'històric i carismàtic dirigent d'ETA que havia mort a Alger a l'inici de 1987.
 

 
Més enllà dels GAL i de la "guerra de l'enciam", França i l'Estat espanyol també van lliurar, durant aquells anys 80, dues altres grans batalles. La primera, per convertir-se en seu dels Jocs Olímpics de 1992, una lluita en la qual Barcelona es va imposar amb claredat a París. La segona, per acollir el parc temàtic que Disney desitjava construir a Europa. En aquest cas, va ser la capital francesa qui es va sortir amb la seva després d'un combat que va ser aprofitat pels promotors nord-americans del projecte per obtenir importants concessions governamentals. De les cendres del principal projecte peninsular per albergar Euro Disney, que mai va comptar, però, amb el suport entusiasta del govern espanyol, que no acabava de veure clar que anés a parar a la Catalunya pujolista, en va sorgir, anys després, l'exitós parc temàtic de Port Aventura.
 

 
Aquestes tensions hispano-franceses van tenir, com no podia ser d'una altra manera, la seva traducció en l'àmbit de l'esport, arribant al seu punt àlgid durant la final de l'Eurocopa de futbol de 1984. Aquell 27 de juny, amb la "guerra de l'enciam" en ple apogeu, França va derrotar Espanya en un Parc dels Prínceps ple fins a la bandera. La històrica cantada del porter basc Arconada, que es va empassar el primer gol en una falta llençada per Michel Platini, va marcar la final d'un campionat en el qual la selecció espanyola "va jugar com mai, però va perdre com sempre", tal com s'acostumava a dir en aquella època de sequera de triomfs futbolístics hispans. El combinat gal es va proclamar campió de l’Eurocopa en una final que es va disputar davant de l'atenta mirada de François Mitterrand, de Felipe González i d'un aleshores joveníssim príncep Felip, en el que va ser també molt més que un partit de futbol.
 

 
Potser precisament per això, per l'escassetat de triomfs de l'esport espanyol en aquells anys 80  i per la rivalitat extraesportiva cultivada durant aquella dècada entre Espanya i França, la victòria de Pedro Delgado, popularment conegut com a Perico, va tenir una repercussió tan àmplia a la península Ibèrica. Com també l'havien tingut la victòria d'Emilio Sánchez Vicario, pocs mesos abans, als dobles de Roland Garros de 1988, fent parella amb el tennista colombià Andrés Gómez, o la de la seva germana Arantxa, el 1989, sobre la mateixa mítica terra batuda parisenca.

En certa manera, els triomfs de Perico i dels germans Sánchez Vicario feien reviure les velles gestes espanyoles a París en les seves mateixes disciplines esportives, ja fossin les victòries de Bahamontes i Ocaña als Tours de 1959 i de 1973, o de Manolo Santana a Roland Garros durant la ja llunyana dècada dels 60.
 
Per continuar descobrint les implicacions socials i polítiques del Tour de 1988 i continuar descobrint les batalles hispano-franceses de la dècada dels 80, no us perdeu, demà, la segona part d’aquest reportatge històric.