indults

Quan Espanya sí que va amnistiar el Govern

El febrer del 1936, l'executiu de la República va restituir Lluís Companys i els seus consellers, que havien estat processats pels fets del Sis d'Octubre

per Pep Martí, 23 de juny de 2021 a les 16:23 |
Any 1936. Lluís Companys, Indalecio Prieto i Josep Tarradellas en una visita a la tomba del President Macià. | Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià
Aquest dimecres, els presos polítics han sortit en llibertat després que l'executiu espanyol acordés indultar els dirigents independentistes presos. Pedro Sánchez ho va explicar al Gran Teatre del Liceu, davant una representació de la societat civil en què destacaven personalitats del món econòmic i empresarial. El bloc independentista reclama l'amnistia i el reconeixement del dret d'autodeterminació com a camí per superar el conflicte, com avui han recordat alguns dels ja expresos, especialment Jordi Cuixart i Carme Forcadell. De moment, l'Estat enarbora la bandera de l'indult com una mesura plantejada en termes de concessió per assolir un nou marc de "concòrdia". 

Certament, un indult no és una amnistia. En la història contemporània de Catalunya, l'amnistia va resoldre un greu conflicte polític entre Catalunya i l'Estat. Va ser durant la Segona República, quan el president de la Generalitat i el seu Govern van ser processats després dels fets del Sis d'Octubre, condemnats i, més tard, amnistiats. Es tracta de dos processos diferents, l'actual i el del 1934, amb unes similituds impactants i, alhora, amb uns trets propis que els fan molt allunyats.   


La República espanyola i la Generalitat republicana van venir de la mà, l'abril del 1931. Durant dos anys i mig, els governs d'Espanya i Catalunya, malgrat les contradiccions, van col·laborar. Francesc Macià i ERC, partit hegemònic a Catalunya, s'entenia amb els Niceto Alcalá Zamora i Manuel Azaña que governaven a Madrid. El triomf de la dreta a les eleccions espanyoles de novembre del 1933 ho va enrarir tot. Un mes després, moria Macià i el substituïa Lluís Companys.

Aviat, va arribar un fort xoc de trens. La Llei de Contractes de Conreu, projecte de reforma agrària liderat per Companys, va topar amb la dreta catalana (Lliga Regionalista) i el govern central. El Sis d'Octubre de 1934, Companys es va rebel·lar en un intent de fer caure el govern de Madrid per recuperar els valors republicans que es veien amenaçats. 



La crida de Companys no va tenir èxit, però sí que va tenir moltes rèpliques. Molts ajuntaments -no només de Catalunya- foren suspesos per adherir-se a una revolta contra l'executiu de dretes. Al mateix temps, es va produir la revolució obrera d'Astúries, reprimida brutalment. Companys i els consellers van ser detinguts i sotmesos a un judici en què foren condemnats per l'equivalent de l'actual Tribunal Constitucional, que era el Tribunal de Garanties Constitucionals, a 30 anys de presó


La República vivia enmig de sobresalts i els governs eren breus i inestables. El 16 de febrer del 1936, unes noves eleccions van suposar un nou gir polític. Les dretes van ser derrotades i el Front Popular -que a Catalunya incloïa ERC- es va imposar. Manuel Azaña, dirigent del republicanisme laic i d'esquerres, va tornar al poder. La campanya electoral va tenir com a gran tema polaritzador l'amnistia per als presos, que no eren només els polítics catalans. Prop de 30.000 persones estaven processades o empresonades. 


El 16 de febrer de 1936, les esquerres, coaligades en el Front Popular, van guanyar les eleccions i Azaña va ser cridat a formar govern pel president de la República, Alcalá Zamora. El moment era transcendental. En una Europa amb el feixisme a l'alça (Hitler governava Alemanya, Mussolini Itàlia), els dirigents republicans van accelerar la presa de possessió del nou govern. Azaña ja era cap del govern el dia 20 i es va adreçar als ciutadans per ràdio advocant per "la restauració de la pau a Espanya". El diari La Vanguardia va saludar l'amnistia imminent amb paraules conegudes, referint-se a "un gest de pau i de concòrdia".


Els ajuntaments populars que foren suspesos després de l'octubre del 1934 van ser restituïts. No eren pas tots catalans, també n'hi havia al País Basc, a Astúries i a Castella, Madrid inclòs. Un decret llei d'amnistia va ser sotmès al criteri de les Corts. Però el Parlament sorgit de les urnes del 16 de febrer encara no estava constituït i es volia tirar endavant l'amnistia. Per això, divendres 21, la Diputació Permanent de les Corts va aprovar el decret. Ho va fer per unanimitat. És una dada important: l'organisme estava format per una majoria de les Corts anteriors. Vol dir que la dreta espanyola va aprovar l'amnistia a Companys. 


Va ser la CEDA, el partit de José María Gil Robles, d'una dreta molt conservadora, la que va facilitar el tràmit. Gil Robles no va anar a aquella sessió i, per motius de salut, va delegar en el seu segon, Giménez Fernández, un personatge que representava els corrents democristians i moderats de la formació. 

L'endemà, el 22 de febrer, es va reunir el Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia estat el que havia condemnat Companys i el Govern de la Generalitat per "rebel·lió". Per unanimitat, va aprovar concedir l'amnistia als exgovernants, que d'aquesta manera van sortir de la presó. Uns dies després, serien restituïts en els seus càrrecs i la Generalitat restaurada. Una altra dada a tenir en compte: l'amnistia també va incloure Josep Dencàs, l'exconseller que va fugir el Sis d'Octubre i no fou processat. 

Els caps dels Mossos se salven de la mort


Cas a banda va ser el dels comandaments dels Mossos d'Esquadra. Enric Pérez Farràs i Frederic Escofet dirigien els Mossos d'Esquadra el Sis d'Octubre i es van posar a les ordres de Companys. Un tercer oficial, Joan Ricart, dirigia els Guàrdies d'Assalt. Tots tres foren condemnats a mort. Només el rebuig d'Alcalá Zamora a la seva execució els va salvar. Primer, se'ls va commutar la pena. Després del febrer del 36, van ser també amnistiats. 

Per un moment, va semblar que les coses tornaven a una etapa d'estabilitat i que la República recuperava impuls. Pocs mesos després, tot se'n va anar en orris. Els republicans no van saber aprofitar el moment. L'acció revolucionària de sectors del moviment anarquista, la radicalització de l'ala esquerra del PSOE i la imprudència de molts van ser la coartada que esperava l'Espanya negra, que va quedar momentàniament noquejada pel triomf del Front Popular. L'aixecament feixista del mes de juliol duria a la Guerra Civil i a la fi de la República. L'amnistia assolida, fruit de la mobilització democràtica, aviat duria a una llarga presó col·lectiva.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació