26
de juny
del
2021
Actualitzat
a les
11:20h
El Joan, nom fictici, va ser víctima d'abusos psicològics i sexuals en una relació homosexual durant cinc anys. El jove de 29 anys i resident a Barcelona destaca com diverses vegades a la setmana se sentia forçat a mantenir relacions amb la seva exparella, amb discussions que duraven moltes hores. Després de l'esgotament "acabava per demanar perdó i complir".
L'agressor exercia molt de control sobre la seva intimitat, havia de saber-ho tot sobre ell. L'acusava de ser "intel·lectualment inferior" i li deia que encara que "ell l'estimava més", l’agredit "el necessitava més". Era gelós no només amb els altres nois sinó també amb l'atenció que li donava a la família o als amics, "em va allunyar de la meva gent". Va intentar acabar amb la relació moltes vegades, però ell es "sentia culpable davant de la idea de deixar-lo".
A aquesta violència se la coneix com a violència intragènere, tot i que és un terme en debat. El seu abast és difícil de concretar, ja que se n'han fet molt pocs estudis. Tot apunta, però, al fet que és un fenomen força comú, ja que el 30% de persones LGTBI haurien patit maltractament dins de la parella, segons un estudi del Col·lectiu LGTB+ de Madrid (COGAM). Alguns estudis n'equiparen la incidència a la de la violència de gènere en parelles heterosexuals.
L’origen d’aquestes violències és terreny de debat, però en general s’acostuma a relacionar amb "causes estructurals" com la LGTBIfòbia "o altres eixos de desigualtat social com la classe, la procedència o l’edat", explica Maria Mena, psicòloga especialitzada en violències masclistes i lgtbifòbiques. També entra en joc la concepció de l'amor en les nostres societats, "reproduint mites sobre l'amor romàntic que ens aboquen a relacions no equitatives", afegeix.
Algunes dades són molt preocupants. En el cas dels homes gais, un 40% declaren haver estat víctimes de violència sexual dins de la parella, segons un estudi de la Universitat Complutense de Madrid. La violència psicològica arribaria al 70%. Ara per ara, no existeixen dades del fenomen a Catalunya.
L'atenció a les víctimes
Anna Francesch, responsable del Servei d’Acollida del Centre LGTBI de Barcelona, ha vist de primera mà persones del col·lectiu que eren víctimes tant de violència física com psicològica. En destaca alguns casos d’amenaces o persecució per part de la parella o l’exparella en el que "calia protegir a la persona".
El Centre LGTBI incorpora, en els seus serveis d’assessorament psicològic i atenció jurídica, l’acompanyament a persones LGTBI que hagin patit violència dins de la parella. Aquestes persones poden ser derivades als serveis especialitzats com el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), que es troba dins del circuit d’atenció a les violències masclistes de la ciutat. Un mecanisme similar s’està implantant a tot Catalunya amb els Serveis d’Atenció Integrals (SAI).
En els dos anys de vida del Centre LGTBI, els seus serveis han atès 27 casos de violència intragènere. És difícil que aquestes dades donin una fotografia real: “hi ha molts més casos”, assegura Francesch. En aquesta petita mostra, però, es posa de manifest una realitat que ja va fer pública l’organització britànica Galop: pràcticament hi ha els mateixos casos en lesbianes que en gais.
Visibilitzar el problema per fer-lo aflorar
El Joan, el nostre testimoni, després d'un temps d'haver deixat la relació, va tornar a establir contacte amb amics en comú amb l'agressor. Una de les amigues li va confessar que "veia com el tractava malament, però no sabia què fer". La persona maltractada apunta que la manca d'una "imatge construïda" en la que els abusos també puguin produir-se dins de parelles homosexuals agreuja el problema. "O no sabem com actuar amb el problema o no el reconeixem", argumenta el testimoni.
Dins del moviment LGTBI ha costat molt visibilitzar les violències intragènere, perquè "en un moment en què s'estava i s'està lluitant pel reconeixement de drets, parlar d'aquestes violències podria utilitzar-se en contra del moviment i com a forma per deslegitimar la lluita" apunta Mena.
Des de les institucions públiques, es tendeix a fer campanyes exclusivament destinades a la dona, ja que és la víctima principal de les violències masclistes. Així doncs, a casa nostra, encara no s’ha fet cap campanya institucional per a la visibilització d’aquestes violències dins del col·lectiu LGTBI, tot i que els serveis municipals atenen víctimes procedents de relacions no heterosexuals des de fa vint anys.
Mena considera important iniciar campanyes de visibilització “perquè les persones del col·lectiu puguin identificar si estan vivint violència i sol·licitar l'ajuda que considerin”. Francesch, des del Servei d’Acollida del Centre LGTBI, constata aquesta invisibilització.
Cal una llei específica de violència intragènere?
Un dels debats més complexos és el de com plasmar aquesta realitat a la legislació. Substituir la llei de violència de gènere per una llei global de violència dins de la parella podria “invisibilitzar les violències estructurals que pateixen les dones pel fet de ser dones”, argumenta Mena. La psicòloga apunta l’opció d’incorporar la violència intragènere a una llei contra la LGTBIfòbia i pels drets de les persones LGTBI a escala estatal, que “és necessària i imprescindible”.
Avui dia, la llei catalana de violència masclista incorpora a les dones lesbianes i trans explícitament i el codi penal al parlar d'agressions sexuals o violacions no especifica el gènere de la persona. A més, les víctimes estan emparades per la llei de violència domèstica. Les penes que específica aquesta norma són similars a les de la llei de violència masclista.
Tot i això, quan els casos arriben a judici, i la persona agressora també ha interposat denúncia contra la persona agredida -com a estratègia de defensa- "ens hem trobat que sovint el cas acaba arxivant-se al·legant que és un conflicte de parella", explica Mena. Des del poder judicial, "no s’identifica aquesta relació de poder o es pressuposa que en parelles LGTBI no hi ha desigualtat", afegeix.
L'agressor exercia molt de control sobre la seva intimitat, havia de saber-ho tot sobre ell. L'acusava de ser "intel·lectualment inferior" i li deia que encara que "ell l'estimava més", l’agredit "el necessitava més". Era gelós no només amb els altres nois sinó també amb l'atenció que li donava a la família o als amics, "em va allunyar de la meva gent". Va intentar acabar amb la relació moltes vegades, però ell es "sentia culpable davant de la idea de deixar-lo".
A aquesta violència se la coneix com a violència intragènere, tot i que és un terme en debat. El seu abast és difícil de concretar, ja que se n'han fet molt pocs estudis. Tot apunta, però, al fet que és un fenomen força comú, ja que el 30% de persones LGTBI haurien patit maltractament dins de la parella, segons un estudi del Col·lectiu LGTB+ de Madrid (COGAM). Alguns estudis n'equiparen la incidència a la de la violència de gènere en parelles heterosexuals.
L’origen d’aquestes violències és terreny de debat, però en general s’acostuma a relacionar amb "causes estructurals" com la LGTBIfòbia "o altres eixos de desigualtat social com la classe, la procedència o l’edat", explica Maria Mena, psicòloga especialitzada en violències masclistes i lgtbifòbiques. També entra en joc la concepció de l'amor en les nostres societats, "reproduint mites sobre l'amor romàntic que ens aboquen a relacions no equitatives", afegeix.
Algunes dades són molt preocupants. En el cas dels homes gais, un 40% declaren haver estat víctimes de violència sexual dins de la parella, segons un estudi de la Universitat Complutense de Madrid. La violència psicològica arribaria al 70%. Ara per ara, no existeixen dades del fenomen a Catalunya.
L'atenció a les víctimes
Anna Francesch, responsable del Servei d’Acollida del Centre LGTBI de Barcelona, ha vist de primera mà persones del col·lectiu que eren víctimes tant de violència física com psicològica. En destaca alguns casos d’amenaces o persecució per part de la parella o l’exparella en el que "calia protegir a la persona".
El Centre LGTBI incorpora, en els seus serveis d’assessorament psicològic i atenció jurídica, l’acompanyament a persones LGTBI que hagin patit violència dins de la parella. Aquestes persones poden ser derivades als serveis especialitzats com el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), que es troba dins del circuit d’atenció a les violències masclistes de la ciutat. Un mecanisme similar s’està implantant a tot Catalunya amb els Serveis d’Atenció Integrals (SAI).
En els dos anys de vida del Centre LGTBI, els seus serveis han atès 27 casos de violència intragènere. És difícil que aquestes dades donin una fotografia real: “hi ha molts més casos”, assegura Francesch. En aquesta petita mostra, però, es posa de manifest una realitat que ja va fer pública l’organització britànica Galop: pràcticament hi ha els mateixos casos en lesbianes que en gais.
Visibilitzar el problema per fer-lo aflorar
El Joan, el nostre testimoni, després d'un temps d'haver deixat la relació, va tornar a establir contacte amb amics en comú amb l'agressor. Una de les amigues li va confessar que "veia com el tractava malament, però no sabia què fer". La persona maltractada apunta que la manca d'una "imatge construïda" en la que els abusos també puguin produir-se dins de parelles homosexuals agreuja el problema. "O no sabem com actuar amb el problema o no el reconeixem", argumenta el testimoni.
Dins del moviment LGTBI ha costat molt visibilitzar les violències intragènere, perquè "en un moment en què s'estava i s'està lluitant pel reconeixement de drets, parlar d'aquestes violències podria utilitzar-se en contra del moviment i com a forma per deslegitimar la lluita" apunta Mena.
Des de les institucions públiques, es tendeix a fer campanyes exclusivament destinades a la dona, ja que és la víctima principal de les violències masclistes. Així doncs, a casa nostra, encara no s’ha fet cap campanya institucional per a la visibilització d’aquestes violències dins del col·lectiu LGTBI, tot i que els serveis municipals atenen víctimes procedents de relacions no heterosexuals des de fa vint anys.
Mena considera important iniciar campanyes de visibilització “perquè les persones del col·lectiu puguin identificar si estan vivint violència i sol·licitar l'ajuda que considerin”. Francesch, des del Servei d’Acollida del Centre LGTBI, constata aquesta invisibilització.
Cal una llei específica de violència intragènere?
Un dels debats més complexos és el de com plasmar aquesta realitat a la legislació. Substituir la llei de violència de gènere per una llei global de violència dins de la parella podria “invisibilitzar les violències estructurals que pateixen les dones pel fet de ser dones”, argumenta Mena. La psicòloga apunta l’opció d’incorporar la violència intragènere a una llei contra la LGTBIfòbia i pels drets de les persones LGTBI a escala estatal, que “és necessària i imprescindible”.
Avui dia, la llei catalana de violència masclista incorpora a les dones lesbianes i trans explícitament i el codi penal al parlar d'agressions sexuals o violacions no especifica el gènere de la persona. A més, les víctimes estan emparades per la llei de violència domèstica. Les penes que específica aquesta norma són similars a les de la llei de violència masclista.
Tot i això, quan els casos arriben a judici, i la persona agressora també ha interposat denúncia contra la persona agredida -com a estratègia de defensa- "ens hem trobat que sovint el cas acaba arxivant-se al·legant que és un conflicte de parella", explica Mena. Des del poder judicial, "no s’identifica aquesta relació de poder o es pressuposa que en parelles LGTBI no hi ha desigualtat", afegeix.