Termòmetre Llach

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Lluís Llach és un referent del moviment independentista. A la seva llarga trajectòria artística i cívica s'hi ha sumat en els darrers anys un activisme polític que sempre havia tingut, però que ara és un compromís molt intens per la causa de la independència. Això el va portar a fer de diputat de Junts pel Sí, a acceptar ser cara visible del Debat Constituent i a formar part del consell de govern del Consell per la República. I Llach és també molt present a les xarxes, intentant aportar-hi un punt de vista contundent però empàtic i transversal dins del moviment. Aquest cap de setmana ha viscut una situació que, a les portes que el govern de Pedro Sánchez indulti els presos polítics -a partir d'avui, que hi ha consell de ministres, ho pot fer en qualsevol moment, segons que va dir-, és prou significativa de la situació en què es troben molts independentistes.

"Els indults són el triomf de tots plegats, a l'interior i a l'exterior, i sobretot del carrer i el seu 52%. Faríem bé de sentir-nos-en orgullosos i deixar-nos de bajanades i petiteses. Amunt i seguim", va piular dissabte. La seva satisfacció va ser interpretada per molts tuitaires com una rendició perquè en alguns sectors corre que els indults són la torna d'aquesta renúncia. Segons aquesta teoria, que circula a les xarxes i en alguns entorns polítics, Oriol Junqueras seria la punta de llança de tot plegat i el viratge dels darrers anys d'ERC respondria només a una estratègia de salvació personal dels presos deixant de banda la resta de represaliats i, sobretot, renunciant al projecte independentista, que només se'n podria sortir amb la confrontació. I amb uns costos que es prefereix no contemplar. Una estratègia a la que ara s'hi hauria afegit com a mínim Jordi Sànchez, que ahir, després de les crítiques a Junts per haver expressat què perseguia ell l'1-O (que no era el mateix que el que perseguien Carles Puigdemont i Junqueras), va intentar reconduir el seu discurs reinterpretant el seu article a l'Ara.  

L'optimisme de Llach, com deia, va valer-li amonestacions. Per alguns si se surt de la retòrica -per ara només hi ha això- de la confrontació s'esdevé automàticament "llirista" o fins i tot traïdor. Tant hi fan les trajectòries, els principis i el compromís adquirit. El cantautor va rectificar i ho va fer tornant sobre una piulada seva de juliol de 2019, mentre s'esperava la sentència del Suprem: "El bonisme del Sánchez consistirà en un indult pels presoners que el faci bo per Europa i permeti que alguns practiquin 'justificadament' l'autonomisme. Em sap greu pels presos i preses, però ajudar al farciment d'aquest corral de la pacheca no hi jugo", havia dit. S'hi va reafirmar. 

Doncs sí, l'independentisme és aquí. Entre els que temen fer el joc a Sánchez i avalar el seu blanqueig davant la comunitat internacional després de les derrotes que ha patit davant la justícia europea d'una banda, i entre els que són partidaris de reduir el patiment de les famílies dels presos i entendre els indults com una victòria que esmena la resposta repressiva de l'Estat de l’altra. Si Sánchez els concedeix, tombant la sentència més important dels darrers anys emesa per la més alta instància judicial espanyola, no ho farà per ganes, sinó per pressió política i popular i perquè la decisió va ser desproporcionada i la instrucció de tot menys impecable. Encara que no en sigui conscient, el president espanyol pren una decisió intel·ligent que desconcerta una part de l’independentisme que havia convertit els autogols de l’adversari en una zona de confort de la que tocarà sortir-ne per fer més política.  

Veient el que li ha passat a Llach, un dilema que de forma íntima viuen molts dirigents polítics aquests dies, és evident que l'independentisme paga no tenir una idea compartida de com afrontar la repressió -la sortida dels nou presos ho pot accentuar-, l'autolesiva contraposició entre presó i exili, i també una certa manca de seguretat en les seves pròpies forces que li impedeix ser conscient de cada cop que infligeix a l'adversari. L'indult no era a l'agenda de Sánchez fa uns mesos. No serveix per avançar ni cap a l'amnistia ni cap a l'autodeterminació, és ben cert. Però també ho és que l'Estat s'embeinarà el mascaró de proa de la judicialització que va triar el 2017 i haurà d'escoltar els jutges del Suprem i la dreta dient que la seva decisió alimenta un revés del Tribunal Europeu de Drets Humans, que seguirà revisant les sentències.

I això tindrà conseqüències: la primera és que seguir dient "no" a la política li serà molt més difícil perquè mentre el conflicte segueixi alguna resposta hi ha de donar. És una batalla que l'independentisme ha d'afrontar unit perquè en tot procés polític hi ha renúncies i contradiccions, i cap baló d'oxigen es pot menysprear.
 

---

Avui no et perdis

»No, Felip VI no es pot negar a signar l'indult dels presos; per Bernat Surroca.

» La Fiscalia demana sis anys de presó per a Buch i per l'escorta de Puigdemont; per Bernat Surroca.

»Sànchez tanca la polèmica a Junts: «Ningú m'ha demanat la dimissió»; per Oriol March.

» Alba Vergés i Oriol Lladó, nous vicesecretaris generals d'ERC; per Lluís Girona.

» Entrevista a Pau Ricomà, alcalde de Tarragona: «El canvi no s'acabarà aquest mandat, n'estic segur»; per Ferran Casas i Josep Maria Llauradó.

» Crònica | El retorn de Josep Piqué; per Pep Martí.

» Un home se suïcida a Barcelona abans de ser desnonat; per Andreu Merino.

» Exclusiva: Els canvis de protocol que la Guàrdia Urbana va amagar després del tiroteig al sensesostre; per Andreu Merino.

» El Govern i Colau posen peròs a les presses de l'Estat per ampliar el Prat; per Andreu Merino.

» Opinió: «El sentit comú ecologista no és suficient»; per Jordi Mir.

» «El PSC m'apuja el lloguer»: cassolada contra el recurs a la regulació; per Pere Mercader.

» Dades | Només un terç de comarques té encara risc alt de contagi; per Roger Tugas Vilardell.

»Salut defensa retirar la mascareta en exteriors; per Irene Montagut.

» Opinió: «Temps de redarquia»; per Marina Geli.
 

---

 El passadís

LinkedIn era fins fa poc un àmbit molt centrat en les empreses, sobretot entre les grans. Però la xarxa de recursos humans ha anat creixent i cada cop té més usuaris, tant particulars com empreses. Fins i tot entre polítics i organitzacions d'esquerres. Fa uns dies Pere Aragonès actualitzava el seu estat i comunicava als seus seguidors que passava de ser conseller d'Economia i vicepresident a president de la Generalitat. 174 persones van escriure al seu mur per felicitar-lo o deixar-li algun comentari. I la setmana passada Barcelona en Comú penjava a LinkedIn un anunci en anglès per buscar algú que organitzi els seus voluntaris i activistes de carrer i pel porta a porta pensant ja en les eleccions de 2023, a les que Ada Colau es vol tornar a presentar. El sou? Catorze pagues de 1.900 euros després d'impostos. Aquí us podeu interessar per l'oferta de feina.  

Vist i llegit

Després de Colón, Ernest Folch publica un article a El Periódico titulat "Espanyolisme màgic". Hi analitza els canvis produïts en el si de l'independentisme i del govern espanyol, i acusa la dreta de viure ancorada en l'octubre del 2017. Segons Folch, el conflicte només es resoldrà quan Pablo Casado -o qui sigui líder del PP- sigui acusat de traïdor per un sector dels seus, als quals considera presoners d'un "unilateralisme patriòtic". Folch afirma que arribarà un moment en què la dreta haurà de començar a dir la veritat als seus i conclou dient -el temps dirà si amb un excés d'optimisme- que la veritat torna a cotitzar a l'alça. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de fa 67 anys va néixer la UEFA, l'organisme que agrupa totes les federacions de futbol dels països europeus. Té la seu a Nyon, a Suïssa, i s'encarrega de l'organització de competicions tan rellevants com la Lliga de Campions i l'Eurocopa. L'origen de l'entitat es remunta a una unió entre les federacions de França, Itàlia i Bèlgica, i a partir d'aquí es van començar a buscar adhesions. És l'associació internacional amb més títols de totes les que integren la FIFA.

Fa uns anys, l'organització va ser notícia per aspectes extraesportius: la policia va escorcollar la seu de la UEFA per la presència de Gianni Infantino, en aquell moment secretari general de l'organisme, als papers de Panamà. Lluny de veure frenada la seva carrera, Infantino presideix la FIFA. Misteris que només passen al món del futbol. El millor de la UEFA, el futbol: us deixo amb l'himne de la Champions. Fa unes setmanes la UEFA va veure trontollar el seu monopoli amb la Superlliga dels clubs rics, que al final va quedar en no-res. 

 L'aniversari

María Teresa Fernández de la Vega va néixer a València i avui fa 72 anys. Va ser la cara dels governs de José Luis Rodríguez Zapatero durant sis anys. L'any 2010, ja en ple desgast per la crisi econòmica i la gestió que en va fer el PSOE -en uns mesos va enfosquir un llegat impecable en matèria de drets civils-, Fernández de la Vega va marxar del govern i Alfredo Pérez Rubalcaba la va substituir com a portaveu de l'executiu. Al cap de poc ja es va incorporar al Consell d'Estat, un organisme que va ser el primer dic per frenar el procés. Fernández de la Vega no era precisament una nouvinguda en l'esfera política quan Zapatero la va triar com a vicepresidenta. Un dels càrrecs més rellevants que havia ocupat era la secretaria d'Estat de Justícia amb Juan Alberto Belloch com a ministre. Va ser una etapa convulsa marcada per la fuga i la posterior detenció de Luis Roldán, la guerra bruta dels GAL contra ETA i l'escàndol de les escoltes del Cesid en plena decadència "felipista". Estiueja a Vilanova i la Geltrú. Aquí parla del paper de la dona a la política.
 ​Fes clic aquí per rebre'l