Berlanga, 100 anys del cineasta burgès que va despullar el règim franquista

I ni van ser feliços, ni van menjar perdius... perquè allà on hi hagi ministres, un final feliç és impossible. La immensa capacitat d'un cineasta per radiografiar una època concreta, amb tots els seus matisos i complexitats, la vam poder gaudir durant la dècada dels anys 60. El cinema a Europa gaudia d'un gran apogeu, amb els francesos i la Nouvelle Vague, i els neorrealistes italians. Però en una dècada tan obscura per a Espanya, en la qual el règim franquista ja estava plenament consolidat, van aparèixer diversos cineastes que ho van capgirar tot. Luis Garcia Berlanga (València, 1921) és, encara avui dia, un dels més influents i referenciats directors de tots els temps del cinema. Aquest 12 de juny se celebra el centenari del responsable d'obres com Plácido, La escopeta nacional o El verdugo, retrats d'una època funesta que van ajudar una societat a aprendre a riure a través de les seves pel·lícules.

Nascut en una família de terratinents, Berlanga mai va amagar la seva condició originària de classe mitja-alta en una època en què la desolació econòmica era el denominador comú. Ell mateix confessaria a les seves memòries que la joventut va marcar-lo moltíssim, ja que a nivell polític va fer-se amic de persones de totes les ideologies contraposades possibles: des del comunisme ortodox que representava un dels seus millors amics -i un dels millors cineastes espanyols, contemporani de Berlanga- Juan Antonio Bardem; o el respecte que li professaven figures d'extrema dreta com José Antonio Primo de Rivera o Ramiro Ledesma. És per això que cal prendre amb peus de plom la mitificació de Berlanga com un mite de l'esquerra, com si es tractés de Bardem o d'altres cineastes molt més polititzats, com Luis Buñuel o Fernando Fernán Gómez.

El Nuevo Cine Español estava liderat per un Berlanga en estat de gràcia, que va trasbalsar la cinematografia espanyola escrivint guions amb els genis de l'època: el mateix Bardem i un dels grans responsables de la mitologia berlanguiana, Rafael Azcona. Altres creadors de ploma afilada i habilitats d'eslàlom amb la censura van participar en la construcció, amb lletres d'or, de la filmografia de Berlanga, com Ennio Flaio, Miguel Mihura, José Luis Colina, Florentino Soria o Leonardo Martín. La majoria d'aquests creadors, que vivien a Espanya, van formar part de l'Escola Oficial de Cinema, entitat integrada dins de la direcció general de Cinematografia i Teatre que liderava José Maria Garcia Escudero, sota les ordres de Manuel Fraga.

Tot aquest context és necessari per entendre que la majoria de cineastes dels anys 60 que omplien les cartelleres d'Espanya i es passaven la meitat del temps esquivant les tisores del franquisme eren majoritàriament d'esquerres, però majoritàriament fills, nets i besnets de famílies benestants. És en aquesta paradoxa ideològica i econòmica que ens trobem amb un difícilment classificable Berlanga, que va acabar creant tot un llenguatge cinematogràfic i es va convertir en el millor retratista de la societat espanyola del moment, a través de l'humor, el sarcasme i el melodrama. Un anarquista de dretes, el va catalogar el seu principal biògraf, anticlerical i erotòman. 
 
Els dramaturgs del setè art estaven representats per Carlos Saura, Fernán Goméz o Mario Camus, entre d'altres, que se centraven en el dolor, el drama o les ferides guerracivilistes que no havien cicatritzat encara. En canvi, Berlanga va saber crear, pel·lícula rere pel·lícula, un arsenal de bufetades contra el règim que colpejaven les cares dels censors, militars, terratinents i mediocres buròcrates del franquisme, tot, entre rialles. Però a Berlanga cal analitzar-lo en el context apropiat, sense caure en extrapolacions banals cap a l'època actual, i sense mitificar una figura més enllà del que es mereix ser beatificat.

El seu llegat artístic és immens. Generacions de guionistes, actors, productors i directors han deixat empremta en el cinema espanyol gràcies a haver vist les obres de Berlanga i haver decidit iniciar-se en el món de les pel·lícules. El valencià va ser el millor creador de radiografies de la societat en etapes concretes: el pla Marshall (Bienvenido Míster Marshall), la pena de mort (El verdugo), la nefasta educació de la societat (Calabuch), la hipocresia cristiana (Plácido i Los jueves, milagro) o el surrealista suflé polític que sorgia de la Transició (La escopeta nacional). 
 
Des de José Luís López Vázquez a José Isbert, passant per Nino Manfredi, Lolita Sevilla o José Sazatornil. Repartiments brillants que van saber donar vida a uns guions que ja de per si eren excel·lents. Però Berlanga no va saber acabar gens bé la seva carrera artística. La vaquilla (1985) va ser l'última obra de qualitat que va sorgir del seu cervell, molt marcat per les dèries sexuals, les dones, l'erotisme i el fetitxisme que el van atraure des de ben jove. A la seva filmografia trobem films de baix nivell, de to descarat, (com Tamaño natural, on un home s'obsessiona amb una nina de plàstic) que tornaven a aflorar la seva cara més àcrata, el jove de classe benestant que s'entretenia aixecant faldilles i jugant a ser un gamberro -quan realment era una actitud profundament masclista-.

Berlanga és un creador únic, un retratista àgil, satíric i amb un talent innat per a una època en què la intel·ligència i el sentit crític brillaven per la seva absència. Els 100 anys de Berlanga tornen a posar de manifest la necessitat d'una cinematografia crítica, amb un to polític marcat, que sàpiga retratar una societat de manera còmica, sense caure en el melodrama constant, en la llàgrima, o en la profunda reflexió impostada. "Como alcalde vuestro, yo os aseguro que para pagar esto ni un céntimo ha salido de las arcas públicas, porque en las arcas jamás ha habido un céntimo". Qui no posaria aquesta frase en un context actual, oi?