20
de juny
del
2021
Actualitzat
el
21
de juny
a les
16:29h
Ramon Folch és doctor en Biologia i un referent de la socioecologia. Membre del capítol espanyol del Club de Roma, ha estat professor de la UB i president de la Institució Catalana d'Història Natural, així com consultor de la Unesco en gestió ambiental. Ha rebut nombrosos reconeixements i guardons, com la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i el Ciutat de Barcelona.
En la seva producció bibliogràfica destaquen obres que ja són referencials, com la Història natural dels Països Catalans o Natura, ús o abús. Llibre Blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. Ara publica un Abecedari socioecològic, on aplega moltes de les entrades de la secció "Sociofolcologia" aparegudes a la revista Mètode, que publica un llibre que ofereix una visió completa del saber d'aquest científic que ensenya sense petulància.
- Per què aquest abecedari?
- Vol ser un diccionari d'autor com alguns que van començar a aparèixer en el segle XVIII. Però dir-li abecedari m'ha semblat més humil i prudent.
- En el llibre, esmenta que l'inspiren d'alguna manera els diccionaris d'autor, com el Diccionari filosòfic de Voltaire. Creu que en alguns aspectes, com el del pensament, estem una mica com en el temps de la Il·lustració?
- Què més voldríem? Hem socialitzat el coneixement, cosa que em sembla esplèndida, però sobretot hem entronitzat la ignorància. Com va dir una vegada Isaac Asimov, s'ha generalitzat la falsa idea que la meva ignorància val tant com el teu coneixement. I això d'il·lustrat no en té res. Només cal veure les xarxes socials, on el que jo anomeno la cultura de la incultura hi floreix ufanosament. Retornar a una certa Il·lustració seria balsàmic.
- Però fins a quin punt l'eclosió de les xarxes ha estat ajuda o enemic del coneixement?
- Les xarxes, com Internet en general, són un instrument a través del qual s'han difós les virtuts i els defectes del nostre moment sociocultural. Han contribuït en aspectes magnífics a la millora del coneixement, però alhora les xarxes han ajudat a donar tribunes d'ampli ressò a opinadors que, francament, no s'ho mereixien. Constato que a través de les xarxes es difon una quantitat immensa de soroll innecessari i pertorbador.
- Estem entrant en una nova era postindustrial. Però fins a quin punt mantenim actituds que, paradoxalment, provenen de la nit dels temps?
- Tots naixem en la ignorància i hem d'adquirir el bagatge de coneixements que acumulem al llarg de la vida. Però com que cada vegada se saben més coses, el volum de la ignorància relativa és més gran que mai. Revertir això costa i, sobretot, cansa. Crec que és la raó per la qual triomfen els prejudicis i els esoterismes en plena època postindustrial. El nivell d'estupefacció ignorant és molt alt davant d'aquest bagatge cognitiu enorme i per això moltes persones cauen per defecte en una situació d'ignorància carencial sistèmica que ja tenien el dia que van néixer. Això explica que les pseudociències tinguin tant de seguiment. Hi ha molts bruixots encara.
- La pervivència dels corrents negacionistes, vostè en diu també esotèrics, l'ha sorprès de la realitat actual?
- El que em sorprèn és que no ho combatem. Haurien de ser objecte de desqualificació absoluta. Però observem com altes posicions de poder està en mans de persones així. Tenim el cas conegut de qui va ser president dels Estats Units. Tota l'actitud del president Trump va ser una oda a la ignorància. Això m'entristeix.
- I creu que la ciència està a l'altura a l'hora de combatre aquestes tendències, del trumpisme a les fake news?
- No està a l'altura perquè no és la seva missió. La ciència té com a objectiu generar coneixement. La gestió del coneixement no és l'objectiu de l'activitat científica, sinó de la realitat política. La manera com la recerca científica s'inscriu en la societat i l'ús que té aquest coneixement per a la transformació de la realitat socioeconòmica és l'àmbit de l'activitat política. Tanmateix, alguns intentem fer una aproximació des de l'òptica científica i d'aquí ve la socioecologia.
- Expliqui'ns què és.
- És una manera de fer confluir aspectes dels àmbits social, econòmic, ecològic i tècnic per intentar entendre la realitat polièdrica en què vivim. És una manera científica d'interpretar el rol social dels coneixements. Actualment, tenim massa virtuosos desconcertats. La socioecologia tracta de fer de bones destreses de virtuós una orquestra concertada.
- Es parla molt de la necessitat d'un nou model de creixement i alhora la sensibilitat ambiental s'ha inserit en el mainstream del discurs oficial. Però creu que l'equilibri amb el medi està garantit?
- En absolut. Si no, no s'explicarien els avanços del canvi climàtic o la lentitud en la transició energètica. Hi ha una certa cosmètica ambiental i nombroses actituds fashion. Hi ha un desacoblament entre la velocitat en què s'estan generant els diversos problemes i la relativa lentitud amb què els estem plantant cara. Anem endarrerits en tot el que afecta la descarbonització de l'economia, per exemple.
- Entre les reformes que siguin només pedaços i un discurs apocalíptic sobre el futur que ens espera, quin seria l'espai d'un canvi de model realista?
- El canvi de model respon al principi del pla inclinat. Si tu situes una bola en un pla inclinat, la bola acaba baixant. El canvi de model es produirà ineluctablement. El tema és veure de quina manera baixa aquesta bola. Si de manera pausada sense arramblar ningú o bé d'una manera descomunal. Alguns pensem que hem de procedir amb intel·ligència perquè aquesta bola baixi com més aviat millor i de la manera més incruenta possible. Per això parlem d'enginyeria de la transició. No es tracta només de dissenyar els nous escenaris, sinó les estratègies per assolir-los de manera escassament traumàtica.
- A partir de cada concepte triat, vostè relaciona coses. Explica la recerca a través del cas de la gamba rosada. Expliqui'ns-ho.
- Un grup de físics ha modelitzat la gran erupció vesubiana, ocorreguda fa 39.000 anys. I resulta que aquests models han contribuït a explicar l'estranya permanència dels neandertals a l'oest europeu quan ja havien desaparegut de l'Europa central i oriental. En un altre ordre de coses, en establir els mapes submarins de la costa catalana i estudiar els corrents que s'hi generen, s'ha desvetllat l'enigma de la desaparició de les gambes en determinades èpoques. Els pescadors saben que hi ha anys que n'hi ha i anys que no. Què vull dir amb això? Doncs que cap d'aquests investigadors, ni els físics ni els informàtics ni els oceanògrafs saben res d'antropologia ni de pesca. I, en canvi, amb la seva recerca, han permès d'aclarir dos enigmes. Això el que indica és que la recerca ha esdevingut una tasca coral. La major part de les troballes les fa la gent que no busca allò que ha trobat.
- Quan parla de "Pandèmia", afirma que l'estupefacció amb què fou rebuda s'explica per l'oblit històric i l'abolició del risc sanitari en l'imaginari col·lectiu. Té molt clar com es poden prevenir noves pandèmies (trencar amb els oligopolis especulatius de l'economia).
- En part sí. Però mentre tinguem l'actual hipermobilitat global de persones i mercaderies, els brots epidèmics locals podran esdevenir fàcilment pandèmies. El cas de la Covid 19 és exemplar en aquest aspecte. En tres mesos, es va estendre de Wuhan a la totalitat del planeta. Hem d'enrobustir la capacitat de resposta. En el cas de la Covid, ho hem fet amb les vacunes. Però l'aspecte del model econòmic també és capital. Hem vist com els oligopolis especulatius intentaran treure'n partit. Ho estem veient amb l'actitud dels grans laboratoris. Que fan, d'altra banda, una tasca magnífica. No matem tot el que és gras. Però intenten obtenir uns beneficis desorbitats per la tasca magnífica que fan. Cal més quilòmetre zero i menys hipermobilitat.
- A "Gratitud", demana que treballem una mica més l'agraïment davant de coses extraordinàries que vivim com si fossin normals, com obrir l'aixeta i que ragi aigua, o ser atesos quan estem malalts, o desplaçar-nos arreu. Aquesta actitud ens fa inconscients?
- Jo penso que sí. Ens sembla normal que visquem en aquesta realitat extraordinària. De manera que si un dia ens quedem sense electricitat, posem el crit al cel. Tenim una quantitat enorme de privilegis que ens sembla que ens venen donats per defecte. Cap generació d'humans havia tingut mai tant. Però també cap generació havia tingut la sensació que li faltés tant. És una paradoxa que veiem en les noves generacions, que són profundament infeliços dins de l'abundància en què viuen. Veuen un futur incert que no els garanteix mantenir l'hiperprivilegi que interpreten com una situació normal. Una mica d'estoïcisme budista ens aniria molt bé.
- S'ha revifat el debat entorn l'ampliació de l'aeroport del Prat. Quin és el seu criteri sobre el projecte?
- Algunes instàncies socioeconòmiques tenen la intenció d'ampliar l'aeroport. Ara bé, que jo sàpiga, no s'ha fet públic cap projecte concret. Ho subratllo perquè no m'he fet un criteri tècnic al respecte. Això remet al que dèiem de les xarxes socials. Tothom parla d'una cosa que encara ningú ha dit com és. Fa més de vint anys, l'agència de l'AMB Barcelona Regional va encarregar un dictamen ambiental al meu estudi sobre el que és ara l'actual aeroport. Ja hi fèiem notar que la tercera pista era curta i prevèiem que s'acabaria ampliant. El que
implicava la creació d'una altra zona humida equivalent a les que es veurien afectades.
- Però es va fer?
- Això no es va fer i, en lloc d'això, es va optar per encaixar la tercera pista entre el Remolar i la Ricarda, que ja es veia que era posar-ho en calçador. Així com és molt difícil traslladar un bosc a una muntanya, és bastant fàcil crear una nova zona humida en el delta. S'ha fet als aiguamolls de l'Empordà. Per tant, si veig el projecte, tindré opinió. Hi ha després altres qüestions, sobre estratègies de mobilitat, d'energia, que són un altre capítol. Però en les opinions que he escoltat, es barregen criteris sobre l'afectació de la Ricarda amb el model de mobilitat. El tema del Prat s'ha de valorar amb criteri socioecològic. Mentre sigui un debat entre economistes més o menys desenvolupistes contra ecologistes amb poc sentit de la realitat, serà un debat de poc interès i escassa capacitat pràctica.
- Veu el risc d'un fonamentalisme ecològic, en general?
- Sí, és clar. Fa uns anys era un risc, ara és una realitat. Al costat d'un posicionament desenvolupista s'ha generat un ecologisme mancat de ponderació i sentit de la realitat. La bicicleta té moltes propietats, però no l'agafaré per anar a Viena.
- Quin exemple posaria?
- No voldria. Ho hauria de pensar.
- Acaba el seu abecedari amb Zweig. L'escriptor austríac es va suïcidar al Brasil el febrer del 1942, quan semblava que el món queia en mans de Hitler. La vida és una cursa de fons, assegura vostè. Què ens vol dir amb el cas de Stefan Zweig?
- Zweig es va suïcidar perquè li va resultar impossible viure en un món on triomfés el nazisme. Només que hagués esperat una mica no ho hagués fet. És un cas molt diferent del de Walter Benjamin, que es va suïcidar perquè l'haguessin atrapat els col·laboracionistes de Pétain a Portbou. Zweig vivia al Brasil, on en principi no corria perill. És un exemple de com des de virtuts íntegres, si no s'instal·len en l'escala temporal adequada, es pot arribar a conclusions precipitades. Això passa en el món actual. Seria com si optéssim per estripar les cartes davant el tema climàtic. És allò de la bola inclinada. El nazisme va acabar caient, com també caurà el desenvolupisme. Es tracta de guanyar la guerra sabent que pel camí perdrem algunes batalles.
- "Enterrar-se numantinament en els fonaments porta a una mort gloriosa, però no a una vida engrescadora", escriu a propòsit de Zweig. Però pot servir també per moltes situacions. També per l'ara mateix nostre. Pel moment que viu políticament el país. Com ho veu?
- Veig que el país avança cap a uns horitzons inimaginables fa uns anys, plens d'obstacles, entrebancs i errors. Que no ens han de fer desistir de l'objectiu final. Però que tampoc han de fer-nos concloure que hem d'estripar les cartes.
- És optimista sobre el país?
- També és el principi del pla inclinat. Aquesta bola acabarà arribant on ha d'arribar. Novament aquesta escala temporal s'ha de mirar a la curta i a la llarga, i no precipitar-se. Potser seran deu, vint o trenta anys i jo segurament no ho veuré. Però estic convençut que els meus fills i els meus nets sí.
En la seva producció bibliogràfica destaquen obres que ja són referencials, com la Història natural dels Països Catalans o Natura, ús o abús. Llibre Blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. Ara publica un Abecedari socioecològic, on aplega moltes de les entrades de la secció "Sociofolcologia" aparegudes a la revista Mètode, que publica un llibre que ofereix una visió completa del saber d'aquest científic que ensenya sense petulància.
- Per què aquest abecedari?
- Vol ser un diccionari d'autor com alguns que van començar a aparèixer en el segle XVIII. Però dir-li abecedari m'ha semblat més humil i prudent.
- En el llibre, esmenta que l'inspiren d'alguna manera els diccionaris d'autor, com el Diccionari filosòfic de Voltaire. Creu que en alguns aspectes, com el del pensament, estem una mica com en el temps de la Il·lustració?
- Què més voldríem? Hem socialitzat el coneixement, cosa que em sembla esplèndida, però sobretot hem entronitzat la ignorància. Com va dir una vegada Isaac Asimov, s'ha generalitzat la falsa idea que la meva ignorància val tant com el teu coneixement. I això d'il·lustrat no en té res. Només cal veure les xarxes socials, on el que jo anomeno la cultura de la incultura hi floreix ufanosament. Retornar a una certa Il·lustració seria balsàmic.
- Però fins a quin punt l'eclosió de les xarxes ha estat ajuda o enemic del coneixement?
- Les xarxes, com Internet en general, són un instrument a través del qual s'han difós les virtuts i els defectes del nostre moment sociocultural. Han contribuït en aspectes magnífics a la millora del coneixement, però alhora les xarxes han ajudat a donar tribunes d'ampli ressò a opinadors que, francament, no s'ho mereixien. Constato que a través de les xarxes es difon una quantitat immensa de soroll innecessari i pertorbador.
"A través de les xarxes es difon una quantitat immensa de soroll innecessari i pertorbador"
- Estem entrant en una nova era postindustrial. Però fins a quin punt mantenim actituds que, paradoxalment, provenen de la nit dels temps?
- Tots naixem en la ignorància i hem d'adquirir el bagatge de coneixements que acumulem al llarg de la vida. Però com que cada vegada se saben més coses, el volum de la ignorància relativa és més gran que mai. Revertir això costa i, sobretot, cansa. Crec que és la raó per la qual triomfen els prejudicis i els esoterismes en plena època postindustrial. El nivell d'estupefacció ignorant és molt alt davant d'aquest bagatge cognitiu enorme i per això moltes persones cauen per defecte en una situació d'ignorància carencial sistèmica que ja tenien el dia que van néixer. Això explica que les pseudociències tinguin tant de seguiment. Hi ha molts bruixots encara.
- La pervivència dels corrents negacionistes, vostè en diu també esotèrics, l'ha sorprès de la realitat actual?
- El que em sorprèn és que no ho combatem. Haurien de ser objecte de desqualificació absoluta. Però observem com altes posicions de poder està en mans de persones així. Tenim el cas conegut de qui va ser president dels Estats Units. Tota l'actitud del president Trump va ser una oda a la ignorància. Això m'entristeix.
- I creu que la ciència està a l'altura a l'hora de combatre aquestes tendències, del trumpisme a les fake news?
- No està a l'altura perquè no és la seva missió. La ciència té com a objectiu generar coneixement. La gestió del coneixement no és l'objectiu de l'activitat científica, sinó de la realitat política. La manera com la recerca científica s'inscriu en la societat i l'ús que té aquest coneixement per a la transformació de la realitat socioeconòmica és l'àmbit de l'activitat política. Tanmateix, alguns intentem fer una aproximació des de l'òptica científica i d'aquí ve la socioecologia.
- Expliqui'ns què és.
- És una manera de fer confluir aspectes dels àmbits social, econòmic, ecològic i tècnic per intentar entendre la realitat polièdrica en què vivim. És una manera científica d'interpretar el rol social dels coneixements. Actualment, tenim massa virtuosos desconcertats. La socioecologia tracta de fer de bones destreses de virtuós una orquestra concertada.
- Es parla molt de la necessitat d'un nou model de creixement i alhora la sensibilitat ambiental s'ha inserit en el mainstream del discurs oficial. Però creu que l'equilibri amb el medi està garantit?
- En absolut. Si no, no s'explicarien els avanços del canvi climàtic o la lentitud en la transició energètica. Hi ha una certa cosmètica ambiental i nombroses actituds fashion. Hi ha un desacoblament entre la velocitat en què s'estan generant els diversos problemes i la relativa lentitud amb què els estem plantant cara. Anem endarrerits en tot el que afecta la descarbonització de l'economia, per exemple.
"Una mica d'estoïcisme budista ens aniria molt bé"
- Entre les reformes que siguin només pedaços i un discurs apocalíptic sobre el futur que ens espera, quin seria l'espai d'un canvi de model realista?
- El canvi de model respon al principi del pla inclinat. Si tu situes una bola en un pla inclinat, la bola acaba baixant. El canvi de model es produirà ineluctablement. El tema és veure de quina manera baixa aquesta bola. Si de manera pausada sense arramblar ningú o bé d'una manera descomunal. Alguns pensem que hem de procedir amb intel·ligència perquè aquesta bola baixi com més aviat millor i de la manera més incruenta possible. Per això parlem d'enginyeria de la transició. No es tracta només de dissenyar els nous escenaris, sinó les estratègies per assolir-los de manera escassament traumàtica.
Ramon Folch: "Els grans laboratoris intenten obtenir un benefici exorbitant per la tasca magnífica que fan". Foto: Marina Reales
- A partir de cada concepte triat, vostè relaciona coses. Explica la recerca a través del cas de la gamba rosada. Expliqui'ns-ho.
- Un grup de físics ha modelitzat la gran erupció vesubiana, ocorreguda fa 39.000 anys. I resulta que aquests models han contribuït a explicar l'estranya permanència dels neandertals a l'oest europeu quan ja havien desaparegut de l'Europa central i oriental. En un altre ordre de coses, en establir els mapes submarins de la costa catalana i estudiar els corrents que s'hi generen, s'ha desvetllat l'enigma de la desaparició de les gambes en determinades èpoques. Els pescadors saben que hi ha anys que n'hi ha i anys que no. Què vull dir amb això? Doncs que cap d'aquests investigadors, ni els físics ni els informàtics ni els oceanògrafs saben res d'antropologia ni de pesca. I, en canvi, amb la seva recerca, han permès d'aclarir dos enigmes. Això el que indica és que la recerca ha esdevingut una tasca coral. La major part de les troballes les fa la gent que no busca allò que ha trobat.
- Quan parla de "Pandèmia", afirma que l'estupefacció amb què fou rebuda s'explica per l'oblit històric i l'abolició del risc sanitari en l'imaginari col·lectiu. Té molt clar com es poden prevenir noves pandèmies (trencar amb els oligopolis especulatius de l'economia).
- En part sí. Però mentre tinguem l'actual hipermobilitat global de persones i mercaderies, els brots epidèmics locals podran esdevenir fàcilment pandèmies. El cas de la Covid 19 és exemplar en aquest aspecte. En tres mesos, es va estendre de Wuhan a la totalitat del planeta. Hem d'enrobustir la capacitat de resposta. En el cas de la Covid, ho hem fet amb les vacunes. Però l'aspecte del model econòmic també és capital. Hem vist com els oligopolis especulatius intentaran treure'n partit. Ho estem veient amb l'actitud dels grans laboratoris. Que fan, d'altra banda, una tasca magnífica. No matem tot el que és gras. Però intenten obtenir uns beneficis desorbitats per la tasca magnífica que fan. Cal més quilòmetre zero i menys hipermobilitat.
"Cap generació d'humans havia tingut mai tant, però també cap havia tingut la sensació que li faltés tant"
- A "Gratitud", demana que treballem una mica més l'agraïment davant de coses extraordinàries que vivim com si fossin normals, com obrir l'aixeta i que ragi aigua, o ser atesos quan estem malalts, o desplaçar-nos arreu. Aquesta actitud ens fa inconscients?
- Jo penso que sí. Ens sembla normal que visquem en aquesta realitat extraordinària. De manera que si un dia ens quedem sense electricitat, posem el crit al cel. Tenim una quantitat enorme de privilegis que ens sembla que ens venen donats per defecte. Cap generació d'humans havia tingut mai tant. Però també cap generació havia tingut la sensació que li faltés tant. És una paradoxa que veiem en les noves generacions, que són profundament infeliços dins de l'abundància en què viuen. Veuen un futur incert que no els garanteix mantenir l'hiperprivilegi que interpreten com una situació normal. Una mica d'estoïcisme budista ens aniria molt bé.
- S'ha revifat el debat entorn l'ampliació de l'aeroport del Prat. Quin és el seu criteri sobre el projecte?
- Algunes instàncies socioeconòmiques tenen la intenció d'ampliar l'aeroport. Ara bé, que jo sàpiga, no s'ha fet públic cap projecte concret. Ho subratllo perquè no m'he fet un criteri tècnic al respecte. Això remet al que dèiem de les xarxes socials. Tothom parla d'una cosa que encara ningú ha dit com és. Fa més de vint anys, l'agència de l'AMB Barcelona Regional va encarregar un dictamen ambiental al meu estudi sobre el que és ara l'actual aeroport. Ja hi fèiem notar que la tercera pista era curta i prevèiem que s'acabaria ampliant. El que
implicava la creació d'una altra zona humida equivalent a les que es veurien afectades.
- Però es va fer?
- Això no es va fer i, en lloc d'això, es va optar per encaixar la tercera pista entre el Remolar i la Ricarda, que ja es veia que era posar-ho en calçador. Així com és molt difícil traslladar un bosc a una muntanya, és bastant fàcil crear una nova zona humida en el delta. S'ha fet als aiguamolls de l'Empordà. Per tant, si veig el projecte, tindré opinió. Hi ha després altres qüestions, sobre estratègies de mobilitat, d'energia, que són un altre capítol. Però en les opinions que he escoltat, es barregen criteris sobre l'afectació de la Ricarda amb el model de mobilitat. El tema del Prat s'ha de valorar amb criteri socioecològic. Mentre sigui un debat entre economistes més o menys desenvolupistes contra ecologistes amb poc sentit de la realitat, serà un debat de poc interès i escassa capacitat pràctica.
- Veu el risc d'un fonamentalisme ecològic, en general?
- Sí, és clar. Fa uns anys era un risc, ara és una realitat. Al costat d'un posicionament desenvolupista s'ha generat un ecologisme mancat de ponderació i sentit de la realitat. La bicicleta té moltes propietats, però no l'agafaré per anar a Viena.
- Quin exemple posaria?
- No voldria. Ho hauria de pensar.
- Acaba el seu abecedari amb Zweig. L'escriptor austríac es va suïcidar al Brasil el febrer del 1942, quan semblava que el món queia en mans de Hitler. La vida és una cursa de fons, assegura vostè. Què ens vol dir amb el cas de Stefan Zweig?
- Zweig es va suïcidar perquè li va resultar impossible viure en un món on triomfés el nazisme. Només que hagués esperat una mica no ho hagués fet. És un cas molt diferent del de Walter Benjamin, que es va suïcidar perquè l'haguessin atrapat els col·laboracionistes de Pétain a Portbou. Zweig vivia al Brasil, on en principi no corria perill. És un exemple de com des de virtuts íntegres, si no s'instal·len en l'escala temporal adequada, es pot arribar a conclusions precipitades. Això passa en el món actual. Seria com si optéssim per estripar les cartes davant el tema climàtic. És allò de la bola inclinada. El nazisme va acabar caient, com també caurà el desenvolupisme. Es tracta de guanyar la guerra sabent que pel camí perdrem algunes batalles.
"El país avança cap a horitzons inimaginables fa uns anys, els entrebancs i errors no ens han de fer desistir de l'objectiu final"
- "Enterrar-se numantinament en els fonaments porta a una mort gloriosa, però no a una vida engrescadora", escriu a propòsit de Zweig. Però pot servir també per moltes situacions. També per l'ara mateix nostre. Pel moment que viu políticament el país. Com ho veu?
- Veig que el país avança cap a uns horitzons inimaginables fa uns anys, plens d'obstacles, entrebancs i errors. Que no ens han de fer desistir de l'objectiu final. Però que tampoc han de fer-nos concloure que hem d'estripar les cartes.
- És optimista sobre el país?
- També és el principi del pla inclinat. Aquesta bola acabarà arribant on ha d'arribar. Novament aquesta escala temporal s'ha de mirar a la curta i a la llarga, i no precipitar-se. Potser seran deu, vint o trenta anys i jo segurament no ho veuré. Però estic convençut que els meus fills i els meus nets sí.