De Franco a Tito passant per Khrusxov: geopolítica de la primera Eurocopa

Avui que comença la lluita pel ceptre futbolístic europeu, fem memòria de la primera Copa d’Europa de nacions de futbol, disputada el 1960 en un context polític marcat per la Guerra Freda

La selecció de la Unió Soviètica aixeca l’Eurocopa de 1960, el seu primer i únic gran triomf en un torneig internacional futbolístic
La selecció de la Unió Soviètica aixeca l’Eurocopa de 1960, el seu primer i únic gran triomf en un torneig internacional futbolístic | Pinterest
11 de juny del 2021
Actualitzat el 20 de març del 2024 a les 18:34h

Aquest divendres, l'estadi Olímpic de Roma, construït en plena dictadura feixista en el marc de què havia de ser un immens Fòrum dedicat a Mussolini, acollirà el primer partit d'una singular edició de l'Eurocopa que, per primera vegada en la història, tindrà com a seu onze països diferents amb la voluntat de rememorar la disputa del primer campionat d'Europa de nacions de futbol.

Aquesta commemoració, que havia de celebrar-se el 2020 coincidint amb el seixantè aniversari d'aquella pionera competició, es va posposar fins al juny de 2021 fruit de la pandèmia de la Covid-19. Una circumstància que posa de nou en evidència com les competicions europees de futbol són un fidel reflex de la història del Vell Continent.

De fet, la primera Eurocopa, batejada aleshores com a Copa de les Nacions d'Europa - Copa Henri Delaunay, en record del dirigent de la federació francesa de futbol que havia estat el seu gran promotor i que va morir sense veure materialitzat el seu somni, es va aprovar el 1957, tres anys després de la constitució formal de la UEFA, i es va començar a disputar l'any següent, amb l'inici de la fase classificatòria de la competició que havia de decidir els quatre equips que participarien en la fase final que es va acordar celebrar a França l'estiu de 1960.

Tot i les passions que en l'actualitat desperta arreu del continent, aquella primera Eurocopa va tenir algunes absències sonades. Les seleccions d'Itàlia, de l'Alemanya federal o d'Anglaterra, per exemple, van renunciar a participar-hi i van ser només 17, en contraposició als 55 que han participat en la fase classificatòria del campionat d'aquest estiu, els equips nacionals que s'hi van inscriure.
 

Diversos tancs soviètics als carrers de Budapest on van intervenir per esclafar la revolta popular de 1956 Foto: Fortepan


El context geopolític que vivia l'Europa de l'època, marcat per la Guerra Freda i per algunes tensions internes en el camp socialista, va planar sobre el campionat des del seu mateix inici. El caprici del sorteig va voler que, al marge de la fase prèvia que va oposar Txecoslovàquia amb la República d'Irlanda, la primera eliminatòria dels vuitens de final enfrontés la Unió Soviètica amb Hongria. Una disputa carregada de tensió, i més si tenim present que se celebrava tot just dos anys després que Nikita Khrusxov hagués decidit enviar els tancs soviètics a esclafar la revolta protagonitzada pel poble hongarès als carrers de Budapest i de les principals ciutats del país.

El partit d'anada, celebrat a l'estadi Lenin de Moscou davant de més de cent mil espectadors, es va resoldre amb victòria local per tres gols a un. Malgrat l'afany de revenja dels hongaresos, que ambicionaven poder derrotar als soviètics com a mínim sobre el terreny de joc, el partit de tornada també es va resoldre amb un triomf (0-1) del combinat de l'URSS a l'estadi del Poble de Budapest.

L'atzar va provocar que, després d'eliminar als hongaresos, els soviètics haguessin d'enfrontar-se a la selecció de l'Espanya franquista als quarts de final. A diferència del que havia succeït en l'eliminatòria anterior, quan el combinat espanyol havia deixat fora de combat a la també comunista Polònia, el dictador Francisco Franco es va negar a què la selecció estatal viatgés fins a la Unió Soviètica, a qui considerava la màxima representació del mal.
 

Cartell propagandístic de la División Azul franquista que acredita l'odi del règim feixista espanyol contra la Rússia soviètica Foto: Arxiu


Així, doncs, el 29 de maig de 1960, els jugadors de la selecció espanyola no van volar fins a Moscou, on se'ls esperava per disputar el partit d'anada dels quarts de final d'aquella primera Eurocopa i el combinat estatal va ser eliminat de la competició.

La decisió franquista tenia una barreja de convicció política, basada en la seva fòbia al comunisme soviètic, però també de temor a la derrota davant de l'enemic atàvic. Amb la seva negativa a viatjar a Moscou, Franco evitava una possible derrota que hagués estat humiliant però, sobretot, impedia el que era el seu gran temor, que la delegació esportiva soviètica trepitgés territori espanyol en companyia d'una nodrida representació d'agents de la seguretat de l'estat i que l'ensenya roja amb la falç i el martell onegés al cel del Santiago Bernabéu acompanyada de l'himne de la "pèrfida" URSS.

Pel que sembla, les autoritats federatives espanyoles van pretendre disputar l'eliminatòria sencera en territori soviètic i van arribar a proposar també un escenari neutral, una circumstància que no va ser acceptada per la UEFA, que va acabar decretant als de Khrusxov com a vencedors per incompareixença del rival. Una victòria per raons ideològiques que tornava a posar en evidència els conflictes geopolítics existents a l'Europa de l'època. Vegeu si no el titular que del partit que no es va arribar disputar va fer el diari Pravda: "El govern feixista espanyol té por de l'equip del proletariat soviètic".

La puixança del futbol de l'altre costat del Teló d'Acer, ajudada per les notables absències de seleccions de l'Europa Occidental, va provocar que, al marge de l'amfitriona França, totes les seleccions classificades per la fase final de l'Eurocopa de 1960 fossin representants de països socialistes: la Unió Soviètica de Khrusxov, la Txecoslovàquia de Novotný i la Iugoslàvia de Tito.

En la primera de les semifinals, el combinat iugoslau va derrotar contra tot pronòstic França per 4-5 en un apassionat partit disputat al Parc dels Prínceps de París. Al Velòdrom de Marsella, els soviètics, per contra, van fer bones les previsions i es van imposar per tres gols a zero a la selecció txecoslovaca. Tot plegat, en un partit entre dos estats aleshores aliats i sense la connotació política que hagués tingut en cas de disputar-se vuit anys després, quan els tancs soviètics van entrar a Txecoslovàquia per esclafar la Primavera de Praga.
 

Els capitans de les seleccions de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia, poc abans de l'inici de la final de l'Eurocopa de 1960 al Parc dels Prínceps de París Foto: Arxiu


Després d'oposar-se a Hongria als vuitens de final i d'haver superat sense saltar al terreny de joc l'eliminatòria que havia d'enfrontar-la a l'Espanya franquista als quarts, la Unió Soviètica arribava a una final que també tenia un alt voltatge polític, ja que l'oposava a una Iugoslàvia federal i socialista amb qui havia partit peres el 1948 arran de la ruptura entre Stalin i Tito que havia acabat amb l'expulsió iugoslava de la Kominform.

Curiosament, la d'aquella Eurocopa de 1960 és l'única gran final d'una competició futbolística internacional per seleccions, a excepció dels Jocs Olímpics, on els dos finalistes procedien de països socialistes.

Tot i això, les diferències entre l'URSS i Iugoslàvia eren més que notables i malgrat el tímid apropament que s'havia produït arran de l'arribada al poder de Nikita Khrusxov en substitució de Ióssif Stalin, Iugoslàvia continuava encapçalant el Moviment dels Països No Alienats i rebutjava formar part d'un Pacte de Varsòvia que Moscou liderava amb mà de ferro.

En certa manera, la final era l'oportunitat per a la Unió Soviètica de revenjar-se de la dolorosa derrota que la selecció de futbol de l'URSS havia patit davant de Iugoslàvia en la seva primera participació olímpica, als Jocs de Hèlsinki de 1952, quatre anys després de la ruptura entre Tito i Stalin. En aquella ocasió, els iugoslaus van remuntar als soviètics un 5-1 en contra i van acabar forçant un partit de desempat que els va permetre classificar-se pels quarts de final de la competició. Durant la cita olímpica, tant Tito com Stalin van enviar estimulants telegrames a les seves respectives seleccions posant en evidència la naturalesa política d'aquell enfrontament esportiu.
 

Lev Yashin celebra, a la gespa del Parc dels Prínceps parisenc, el triomf de la selecció de l'URSS a la primera Eurocopa de 1960 Foto: @centretro


A diferència del que havia passat a Hèlsinki el 1952, el 10 de juliol de 1960, al parisenc Parc dels Prínceps, la selecció soviètica, amb un Lev Yashin colossal a la porteria, va remuntar el gol inicial iugoslau i, a les acaballes de la pròrroga, es va acabar imposant per 2-1 als homes de Tito. La primera Eurocopa, doncs, viatjava fins a Moscou. Al marge de les seves victòries olímpiques a Melbourne 1956 i a Seül 1988, el triomf al Campionat d'Europa de nacions de 1960 és la primera i única victòria soviètica en una gran competició futbolística internacional. Un triomf del qual va prendre bona nota el general Franco que, en la segona edició de la competició continental que es va disputar a Madrid, ja no es va negar a enfrontar-se a la Unió Soviètica sinó que va voler vèncer-la sobre el terreny de joc, en un altre dels partits èpics que evidencien el caràcter geopolític del futbol europeu d'aquells anys de Guerra Freda.

Arxivat a