02
de juny
del
2021
Actualitzat
el
04
de juny
a les
10:48h
Quan Carles Puigdemont va decidir emprendre el camí cap a l'exili la tarda del 29 d'octubre del 2017, dos dies després de la declaració d'independència, ja havia rebut assessorament sobre l'estratègia de defensa a jurídica a seguir des de l'exterior. L'esbós l'havia fet Gonzalo Boye, un advocat d'origen xilè que s'ha convertit en una figura indissociable de la del president de la Generalitat.
Al llarg d'aquests últims tres anys i mig, Puigdemont ha anat col·leccionant victòries a Bèlgica, Alemanya i també als tribunals de jurisdicció europea, com ara la recuperació provisional de la immunitat com a eurodiputat dictada aquest dimecres.
Aquests són els triomfs que ha protagonitzat, i també els revesos que ha patit el Tribunal Suprem espnayol en l'intent de dur-lo a Espanya per ser jutjat pels fets del 2017.
- Bèlgica no entrega els exiliats amb el referèndum encara calent. Pocs dies després de la declaració d'independència, la Fiscalia General de l'Estat va presentar una querella per rebel·lió contra els membres del Govern i els integrants de la mesa del Parlament. La causa, assumida per l'Audiència Nacional -que ja havia empresonat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart-, va certificar dues estratègies de defensa: hi va haver consellers que es van quedar a l'Estat, però mig Govern va decidir defensar-se des de Bèlgica. Es tractava de Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig, que van passar a disposició judicial en el moment que l'Audiència Nacional, seguint les instruccions de Carmen Lamela, va activar les primeres euroordres.
A Bèlgica, això sí, no existeixen els delictes de rebel·lió i sedició tal com estan formulats en l'ordenament jurídic espanyol, de manera que l'entrega no es va produir de manera immediata, com reclamava Lamela. Quan la causa va ser assumida pel Tribunal Suprem, amb el jutge Pablo Llarena al capdavant, una de les primeres decisions va ser la retirada de les euroordres. Es van mantenir, això sí, les ordre de detenció en territori espanyol. Un moviment que es va produir a les portes de la campanya electoral de les eleccions catalanes del 21-D, en les quals Puigdemont va ser el candidat de Junts i el cap de llista independentista més votat. L'expresident va basar la campanya en un hipotètic retorn a Catalunya que, finalment, no es va produir. La negativa del Parlament a forçar la màquina per investir-lo a distància va acabar de posar-hi traves.
- Alemanya descarta l'extradició per rebel·lió. El 25 de març del 2018 marca un abans i un després en el procés judicial a l'estranger. Tornant per carretera des de Finlàndia, va ser detingut als pocs quilòmetres de conduir per territori alemany. La vigència de l'euroordre enviada per Llarena -que dos dies abans havia tornat a empresonar cinc membres del Govern de l'1-O- va fer que fos traslladat al centre penitenciari de Neumünster. Només hi va estar dotze dies fins que va ser alliberat a l'espera de rebre la comunicació definitiva sobre l'extradició. Mentrestant, es va instal·lar primer a Berlín i després prop d'Hamburg. Malgrat les noves proves enviades per Llarena, el 22 de maig el tribunal d'Schleswig-Holstein va descartar tornar-lo a empresonar, i la decisió final es va adoptar el 12 de juliol: Puigdemont podia ser extradit per malversació de fons públics, però no per rebel·lió.
- Llarena es fa enrere si no hi ha rebel·lió. El revés de la justícia alemanya va ser contundent. En comptes d'acceptar que s'havia tombat la rebel·lió, Llarena va optar per retirar l'euroordre si només podia ser per aquest delicte. Una extradició a Espanya en aquests termes hauria obligat el Suprem a jutjar Puigdemont només pel delicte de malversació, i no pel de rebel·lió i sedició, com va passar amb la resta de membres del seu Govern. El magistrat va acusar la justícia alemanya d'extralimitar-se i de "manca de compromís" amb uns fets que, segons el jutge espanyol, podrien haver trencar l'ordre constitucional d'Espanya. La segona retirada d'euroordres de Llarena -la primera havia estat el desembre de 2017- va descol·locar els tribunals europeus. Mentre els diputats processats veien cada vegada més negre el seu futur, Puigdemont i la resta d'exiliats podien continuar movent-se amb llibertat per Europa, tot i no poder entrar sense risc a Espanya.
- La justícia europea obre les portes del Parlament Europeu. El 19 de desembre de 2019, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)va desautoritzar el Tribunal Suprem i va establir que Oriol Junqueras era eurodiputat i hauria d'haver pogut sortir de la presó per recollir l'acreditació. La decisió no va tenir efectes per al líder d'ERC perquè el Suprem es va negar a excarcerar-lo argumentant que ja hi havia sentència ferma, però sí que va obrir les portes del Parlament Europeu a Puigdemont, Comín i Ponsatí. Fins aleshores no havien pogut recollir l'acta de diputat perquè la justícia espanyola volia obligar-los a tornar a l'Estat per formalitzar la condició de diputat. El TJUE va dir que això era innecessari. L'endemà mateix, els eurodiputats de Junts van recollir l'acreditació provisional i el 13 de gener de 2020 van asseure's al seu escó amb la resta de parlamentaris. "Puigdemont i Comín seuen amb tots els seus drets", va dir Sassoli. Dies després passaria el mateix amb Ponsatí.
- La victòria de Lluís Puig marca el camí. La victòria més recent i una de les més contundents ha estat la del conseller Lluís Puig. La justícia belga va rebutjar extradir-lo i va anar més enllà en considerar que el Tribunal Suprem no era competent per demanar l'extradició del dirigent independentista. La decisió va esdevenir ferma el 8 de gener després que la fiscalia belga -que representa els interessos d'Espanya- descartés presentar recurs en última instància. Les defenses dels exiliats tenen clar que, arribat el moment, el criteri dels jutges belgues servirà per a Puigdemont, Comín i Ponsatí. Els seus expedients estan ara mateix aturats a l'espera que la justícia europea es pronunciï sobre les qüestions prejudicials que va sol·licitar Llarena per delimitar en quins casos s'han d'acceptar les euroordres i en quins altres es poden rebutjar.
S'apropen més maldecaps per Llarena
L'estratègia de l'exili ha evidenciat fins ara les anomalies a Espanya. Mentre els consellers que no van marxar a l'exili van ser empresonats el primer dia i la Fiscalia i el Suprem ha bloquejat qualsevol mesura per flexibilitzar la condemna, a Europa les batalles judicials es compten per victòries. N'hi haurà més, les defenses ho tenen clar.
A l'horitzó hi ha la decisió que ha de prendre el TJUE sobre les prejudicials de Llarena. En una entrevista amb NacióDigital, l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, assegurava que el tribunal no donaria la raó al Suprem. Una sentència recent del Tribunal de Luxemburg ja va en aquesta línia i suposa més maldecaps per Llarena, que quatre anys després continua sense poder capturar els independentistes exiliats. Les diferències entre Europa i Espanya, més clares que mai.
Al llarg d'aquests últims tres anys i mig, Puigdemont ha anat col·leccionant victòries a Bèlgica, Alemanya i també als tribunals de jurisdicció europea, com ara la recuperació provisional de la immunitat com a eurodiputat dictada aquest dimecres.
Aquests són els triomfs que ha protagonitzat, i també els revesos que ha patit el Tribunal Suprem espnayol en l'intent de dur-lo a Espanya per ser jutjat pels fets del 2017.
- Bèlgica no entrega els exiliats amb el referèndum encara calent. Pocs dies després de la declaració d'independència, la Fiscalia General de l'Estat va presentar una querella per rebel·lió contra els membres del Govern i els integrants de la mesa del Parlament. La causa, assumida per l'Audiència Nacional -que ja havia empresonat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart-, va certificar dues estratègies de defensa: hi va haver consellers que es van quedar a l'Estat, però mig Govern va decidir defensar-se des de Bèlgica. Es tractava de Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig, que van passar a disposició judicial en el moment que l'Audiència Nacional, seguint les instruccions de Carmen Lamela, va activar les primeres euroordres.
A Bèlgica, això sí, no existeixen els delictes de rebel·lió i sedició tal com estan formulats en l'ordenament jurídic espanyol, de manera que l'entrega no es va produir de manera immediata, com reclamava Lamela. Quan la causa va ser assumida pel Tribunal Suprem, amb el jutge Pablo Llarena al capdavant, una de les primeres decisions va ser la retirada de les euroordres. Es van mantenir, això sí, les ordre de detenció en territori espanyol. Un moviment que es va produir a les portes de la campanya electoral de les eleccions catalanes del 21-D, en les quals Puigdemont va ser el candidat de Junts i el cap de llista independentista més votat. L'expresident va basar la campanya en un hipotètic retorn a Catalunya que, finalment, no es va produir. La negativa del Parlament a forçar la màquina per investir-lo a distància va acabar de posar-hi traves.
- Alemanya descarta l'extradició per rebel·lió. El 25 de març del 2018 marca un abans i un després en el procés judicial a l'estranger. Tornant per carretera des de Finlàndia, va ser detingut als pocs quilòmetres de conduir per territori alemany. La vigència de l'euroordre enviada per Llarena -que dos dies abans havia tornat a empresonar cinc membres del Govern de l'1-O- va fer que fos traslladat al centre penitenciari de Neumünster. Només hi va estar dotze dies fins que va ser alliberat a l'espera de rebre la comunicació definitiva sobre l'extradició. Mentrestant, es va instal·lar primer a Berlín i després prop d'Hamburg. Malgrat les noves proves enviades per Llarena, el 22 de maig el tribunal d'Schleswig-Holstein va descartar tornar-lo a empresonar, i la decisió final es va adoptar el 12 de juliol: Puigdemont podia ser extradit per malversació de fons públics, però no per rebel·lió.
- Llarena es fa enrere si no hi ha rebel·lió. El revés de la justícia alemanya va ser contundent. En comptes d'acceptar que s'havia tombat la rebel·lió, Llarena va optar per retirar l'euroordre si només podia ser per aquest delicte. Una extradició a Espanya en aquests termes hauria obligat el Suprem a jutjar Puigdemont només pel delicte de malversació, i no pel de rebel·lió i sedició, com va passar amb la resta de membres del seu Govern. El magistrat va acusar la justícia alemanya d'extralimitar-se i de "manca de compromís" amb uns fets que, segons el jutge espanyol, podrien haver trencar l'ordre constitucional d'Espanya. La segona retirada d'euroordres de Llarena -la primera havia estat el desembre de 2017- va descol·locar els tribunals europeus. Mentre els diputats processats veien cada vegada més negre el seu futur, Puigdemont i la resta d'exiliats podien continuar movent-se amb llibertat per Europa, tot i no poder entrar sense risc a Espanya.
- La justícia europea obre les portes del Parlament Europeu. El 19 de desembre de 2019, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)va desautoritzar el Tribunal Suprem i va establir que Oriol Junqueras era eurodiputat i hauria d'haver pogut sortir de la presó per recollir l'acreditació. La decisió no va tenir efectes per al líder d'ERC perquè el Suprem es va negar a excarcerar-lo argumentant que ja hi havia sentència ferma, però sí que va obrir les portes del Parlament Europeu a Puigdemont, Comín i Ponsatí. Fins aleshores no havien pogut recollir l'acta de diputat perquè la justícia espanyola volia obligar-los a tornar a l'Estat per formalitzar la condició de diputat. El TJUE va dir que això era innecessari. L'endemà mateix, els eurodiputats de Junts van recollir l'acreditació provisional i el 13 de gener de 2020 van asseure's al seu escó amb la resta de parlamentaris. "Puigdemont i Comín seuen amb tots els seus drets", va dir Sassoli. Dies després passaria el mateix amb Ponsatí.
- La victòria de Lluís Puig marca el camí. La victòria més recent i una de les més contundents ha estat la del conseller Lluís Puig. La justícia belga va rebutjar extradir-lo i va anar més enllà en considerar que el Tribunal Suprem no era competent per demanar l'extradició del dirigent independentista. La decisió va esdevenir ferma el 8 de gener després que la fiscalia belga -que representa els interessos d'Espanya- descartés presentar recurs en última instància. Les defenses dels exiliats tenen clar que, arribat el moment, el criteri dels jutges belgues servirà per a Puigdemont, Comín i Ponsatí. Els seus expedients estan ara mateix aturats a l'espera que la justícia europea es pronunciï sobre les qüestions prejudicials que va sol·licitar Llarena per delimitar en quins casos s'han d'acceptar les euroordres i en quins altres es poden rebutjar.
S'apropen més maldecaps per Llarena
L'estratègia de l'exili ha evidenciat fins ara les anomalies a Espanya. Mentre els consellers que no van marxar a l'exili van ser empresonats el primer dia i la Fiscalia i el Suprem ha bloquejat qualsevol mesura per flexibilitzar la condemna, a Europa les batalles judicials es compten per victòries. N'hi haurà més, les defenses ho tenen clar.
A l'horitzó hi ha la decisió que ha de prendre el TJUE sobre les prejudicials de Llarena. En una entrevista amb NacióDigital, l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, assegurava que el tribunal no donaria la raó al Suprem. Una sentència recent del Tribunal de Luxemburg ja va en aquesta línia i suposa més maldecaps per Llarena, que quatre anys després continua sense poder capturar els independentistes exiliats. Les diferències entre Europa i Espanya, més clares que mai.