02
de juny
del
2021
Actualitzat
a les
21:15h
Temps de penitència. És una expressió que l'expresident Jordi Pujol empra sovint en el llibre Entre el dolor i l'esperança (Proa i Enciclopèdia), que s'ha presentat als mitjans aquest dimecres i que té forma d'entrevista a cura de Vicenç Villatoro. El llibre inclou reflexions sobre temes molt diversos, des de les referències ideològiques del polític al seu neguit sobre el projecte europeu. Però és la manifestació dels seus sentiments a partir del cas Pujol i les seves opinions sobre el moment polític el plat fort d'un text que demostra la condició d'animal polític de Pujol, com ha destacat avui Josep Ramoneda.
Tot el llibre està ple de conceptes vinculats al sentiment de culpa. Pujol demana perdó i centra l'escàndol entorn la família en la famosa deixa de l'avi Florenci. Un fet que el rosega i pel qual mostra una contrició contínua, gairebé pàgina a pàgina, que en algun moment frega el patetisme. Com quan explica la carta que li va enviar un conegut jove que l'havia admirat i que havia decidit trencar abruptament amb ell, amb una referència negativa als fills de l'expresident. Pujol, molt ferit, li va contestar dient que el comprenia però que ell sí que el recordaria bé. Finalment, la relació es va restablir i es manté.
L'obra és interessant, plena de detalls i de criteris que mostren el polític pragmàtic, conscient que el seu marge de maniobra o d'incidència ha quedat reduït a la mínima expressió. Però no per això està disposat a que l'ostracisme personal -que accepta- s'estengui a una obra de govern que vindica amb orgull i que -cal reconèixer- estén a altres forces polítiques per un èxit col·lectiu que ara veu amenaçat.
Amb suavitat, però sense mossegar-se la llengua, Pujol es permet opinar de manera crítica sobre el moment polític i suggereix aplegar forces per una negociació que veu encara difícil amb els punts de partida de les dues parts enfrontades. Aquí teniu deu aspectes destacats del testimoni d'un personatge que creu que encara no s'ha dit la darrera paraula sobre el paper en la història.
1. La vindicació. "Durant més de cinc anys la meva presència pública ha estat molt, molt escassa. Quasi nul·la. I de poc voltatge. I ho continuarà sent. Sobretot en l'àmbit de les decisions polítiques. (...) Ara l'opinió que es pugui tenir de mi està tacada, però més de quaranta anys de contribució al desenvolupament de Catalunya com a nació, com a societat, com a economia, en conjunt com a projecte col·lectiu, no poden ser simplement negligits".
2. La confessió. "Per part meva, no hi ha hagut corrupció. Per altra banda, està demostrat que, des que em vaig dedicar a la política a fons, des de 1974 i sobretot des que vaig ser president, no vaig incrementar el meu patrimoni; de fet, va decréixer, i bastant. El llegat o deixa que vaig tenir a disposició a l'estranger tenia un origen que tampoc no era fruit d'operacions facilitades per la política. I a més a més, no el vaig fer servir mai".
"Sí, en demano perdó. Que no és ben bé indulgència a qui em pogués castigar. Sí que en demano a les persones properes a qui hauria d'haver evitat que es trobin en la situació en què es troben. I també he de demanar perdó a l'home jove que jo era fa cinquanta o seixanta anys. i al meu país. No amb ànim de rehabilitació. Simplement, perdó".
"El sentiment de culpabilitat em ve d'haver comès, no per cobdícia, però sí per por, per desídia, per lleugeresa, per feblesa, una falta que no hauria d'haver comès (...) Potser un dia tot això es podrà veure amb uns altres ulls. Primer, perquè s'haurà vist d'una manera concloent que la deixa del meu pare no és fruit de comissions il·legals. Ho subratllo. No és fruit de corrupció política, no ve de cap tracte de favor. Com he afirmat repetidament, jo no soc un corrupte".
3. La família. "No he estat prou bon pare. No perquè no m'estimi els fills, sinó perquè he estat massa ocupat amb massa coses. Sobretot amb Catalunya. I podria pensar que això m'eximeix de responsabilitat. Però no ho he fet ni ho faré. Es pot pensar que a algunes persones de la meva família els pot haver perjudicat el parentiu; de fet, ha estat així, perquè ha estat el parentiu el que l'ha fet objecte d'especial atenció i fins i tot malvolença".
4. Sobre la independència. "Tenim dret de plantejar el tema de la independència. Però, a part de fer una reflexió seriosa sobre això, també cal que estiguem oberts a fórmules no independentistes que -seriosament i amb garanties- assegurin la identitat, la capacitat de construir una societat justa i de facilitar la convivència".
"Catalunya no té prou força per obtenir la independència, però, en canvi, en té prou per crear una disfunció seriosa a Espanya. (...) Des de Catalunya, el que es reclamasobretot és el referèndum i el dret a decidir. Sense gaire més concreció. De fet, del soroll general, les reivindicacions que sobresurten són la independència, la república i el canvi social. Tot molt radical i molt genèric. Són peticions vàlides, però només amb això la negociació és poc fàcil".
5. La Transició. "La Transició va ser un èxit que va sorprendre els de casa i els de fora. Un edifici que tenia coses mal acabades i que calia perfeccionar. (...) Però l'estructura bàsica del sistema polític nascut de la Transició ha estat útil. I en bona part encara ho és".
6. Sobre la seva visió respecte dels presos polítics. "Dolorosa, com pot suposar. Perquè fa molts anys que els conec -Josep Rull, Jordi Turull i Quim Forn-. I perquè eren d'aquella joventut als quals jo deia -o predicava- que tot compromís comporta risc, però que assumir el risc era condició d'eficàcia i de realització personal. O sia que em puc considerar poc o molt responsable de la seva situació actual, tot i sabent que ells viuen molt positivament la situació a la qual els ha portat la seva generositat. Tot plegat fa que ho visqui amb una barreja de tristesa, admiració i agraïment".
7. Sobre la monarquia. "Jo no havia estat mai monàrquic. Ni de fet en soc ara. Ni per tradició familiar -que era republicana- ni tampoc per decisió pròpia. Però sí que crec que la monarquia va ajudar d'una manera important a superar la dictadura".
Sobre Joan Carles I: "Sí, hi vaig tenir bona relació. I crec que, en el seu moment, va jugar un paper molt important".
8. La refundació de l'espai convergent. "La manera com s'ha tractat la crisi que es produeix arran del mes de juliol del 2014, en aquest àmbit social i polític que CDC havia representat amb molta eficàcia, podria haver estat al meu entendre més serena. I salvar més mobles, bastants més".
"Valoro d'una manera molt negativa el canvi de nom, que és fruit, al meu entendre, d'un esverament precipitat. Com a mínim hi ha catalans de tres generacions per als quals CDC -i el nom de CDC- ha representat quelcom de molt important i de molt positiu (...) No hauríem d'enterrar aquest gran encert de CDC: empeltar-nos dels tres fets polítics i ideològics que conjuntament van construir l'Europa de 1945: la democràcia cristiana, la socialdemocràcia i el liberalisme, en versions molt genuïnes però no radicals".
9. Què cal fer ara? "Cal que l'estat major ordeni un reagrupament. Un tancar files. No una reculada general, però sí potser abandonar alguna posició molt avançada. Massa avançada perquè potser s'ha anat més enllà del previst o del que el conjunt de l'exèrcit podia fer sense deixar zones descobertes".
10. La història l'absoldrà? En un moment del llibre, Villatoro pregunta a Pujol per Banca Catalana. L'expresident assegura que en el cas de l'entitat financera no hi va haver cap "falla ètica. "En tot cas, si n'hi va haver alguna, va ser tècnica o professional, però sobretot d'excés d'il·lusió", diu. Li recorda unes declaracions crítiques del seu cunyat, Francesc Cabana -en una entrevista de NacióDigital-, en què el també antic directiu financer assegura que "la història no absoldrà Jordi Pujol".
L'expresident respon: "Sobre si la història m'absoldrà o no, no ho sé. Sé que el que es va fer per Catalunya durant els vint-i-tres anys de presidència meva va ser molt important. També sé que, en aquest progrés, hi va participar molta gent i molt diversa, de diversos partits, gent que no em va votar mai. Sempre ho faig constar".
Tot el llibre està ple de conceptes vinculats al sentiment de culpa. Pujol demana perdó i centra l'escàndol entorn la família en la famosa deixa de l'avi Florenci. Un fet que el rosega i pel qual mostra una contrició contínua, gairebé pàgina a pàgina, que en algun moment frega el patetisme. Com quan explica la carta que li va enviar un conegut jove que l'havia admirat i que havia decidit trencar abruptament amb ell, amb una referència negativa als fills de l'expresident. Pujol, molt ferit, li va contestar dient que el comprenia però que ell sí que el recordaria bé. Finalment, la relació es va restablir i es manté.
L'obra és interessant, plena de detalls i de criteris que mostren el polític pragmàtic, conscient que el seu marge de maniobra o d'incidència ha quedat reduït a la mínima expressió. Però no per això està disposat a que l'ostracisme personal -que accepta- s'estengui a una obra de govern que vindica amb orgull i que -cal reconèixer- estén a altres forces polítiques per un èxit col·lectiu que ara veu amenaçat.
Amb suavitat, però sense mossegar-se la llengua, Pujol es permet opinar de manera crítica sobre el moment polític i suggereix aplegar forces per una negociació que veu encara difícil amb els punts de partida de les dues parts enfrontades. Aquí teniu deu aspectes destacats del testimoni d'un personatge que creu que encara no s'ha dit la darrera paraula sobre el paper en la història.
1. La vindicació. "Durant més de cinc anys la meva presència pública ha estat molt, molt escassa. Quasi nul·la. I de poc voltatge. I ho continuarà sent. Sobretot en l'àmbit de les decisions polítiques. (...) Ara l'opinió que es pugui tenir de mi està tacada, però més de quaranta anys de contribució al desenvolupament de Catalunya com a nació, com a societat, com a economia, en conjunt com a projecte col·lectiu, no poden ser simplement negligits".
2. La confessió. "Per part meva, no hi ha hagut corrupció. Per altra banda, està demostrat que, des que em vaig dedicar a la política a fons, des de 1974 i sobretot des que vaig ser president, no vaig incrementar el meu patrimoni; de fet, va decréixer, i bastant. El llegat o deixa que vaig tenir a disposició a l'estranger tenia un origen que tampoc no era fruit d'operacions facilitades per la política. I a més a més, no el vaig fer servir mai".
"Sí, en demano perdó. Que no és ben bé indulgència a qui em pogués castigar. Sí que en demano a les persones properes a qui hauria d'haver evitat que es trobin en la situació en què es troben. I també he de demanar perdó a l'home jove que jo era fa cinquanta o seixanta anys. i al meu país. No amb ànim de rehabilitació. Simplement, perdó".
"El sentiment de culpabilitat em ve d'haver comès, no per cobdícia, però sí per por, per desídia, per lleugeresa, per feblesa, una falta que no hauria d'haver comès (...) Potser un dia tot això es podrà veure amb uns altres ulls. Primer, perquè s'haurà vist d'una manera concloent que la deixa del meu pare no és fruit de comissions il·legals. Ho subratllo. No és fruit de corrupció política, no ve de cap tracte de favor. Com he afirmat repetidament, jo no soc un corrupte".
3. La família. "No he estat prou bon pare. No perquè no m'estimi els fills, sinó perquè he estat massa ocupat amb massa coses. Sobretot amb Catalunya. I podria pensar que això m'eximeix de responsabilitat. Però no ho he fet ni ho faré. Es pot pensar que a algunes persones de la meva família els pot haver perjudicat el parentiu; de fet, ha estat així, perquè ha estat el parentiu el que l'ha fet objecte d'especial atenció i fins i tot malvolença".
4. Sobre la independència. "Tenim dret de plantejar el tema de la independència. Però, a part de fer una reflexió seriosa sobre això, també cal que estiguem oberts a fórmules no independentistes que -seriosament i amb garanties- assegurin la identitat, la capacitat de construir una societat justa i de facilitar la convivència".
"Catalunya no té prou força per obtenir la independència, però, en canvi, en té prou per crear una disfunció seriosa a Espanya. (...) Des de Catalunya, el que es reclamasobretot és el referèndum i el dret a decidir. Sense gaire més concreció. De fet, del soroll general, les reivindicacions que sobresurten són la independència, la república i el canvi social. Tot molt radical i molt genèric. Són peticions vàlides, però només amb això la negociació és poc fàcil".
5. La Transició. "La Transició va ser un èxit que va sorprendre els de casa i els de fora. Un edifici que tenia coses mal acabades i que calia perfeccionar. (...) Però l'estructura bàsica del sistema polític nascut de la Transició ha estat útil. I en bona part encara ho és".
6. Sobre la seva visió respecte dels presos polítics. "Dolorosa, com pot suposar. Perquè fa molts anys que els conec -Josep Rull, Jordi Turull i Quim Forn-. I perquè eren d'aquella joventut als quals jo deia -o predicava- que tot compromís comporta risc, però que assumir el risc era condició d'eficàcia i de realització personal. O sia que em puc considerar poc o molt responsable de la seva situació actual, tot i sabent que ells viuen molt positivament la situació a la qual els ha portat la seva generositat. Tot plegat fa que ho visqui amb una barreja de tristesa, admiració i agraïment".
7. Sobre la monarquia. "Jo no havia estat mai monàrquic. Ni de fet en soc ara. Ni per tradició familiar -que era republicana- ni tampoc per decisió pròpia. Però sí que crec que la monarquia va ajudar d'una manera important a superar la dictadura".
Sobre Joan Carles I: "Sí, hi vaig tenir bona relació. I crec que, en el seu moment, va jugar un paper molt important".
8. La refundació de l'espai convergent. "La manera com s'ha tractat la crisi que es produeix arran del mes de juliol del 2014, en aquest àmbit social i polític que CDC havia representat amb molta eficàcia, podria haver estat al meu entendre més serena. I salvar més mobles, bastants més".
"Valoro d'una manera molt negativa el canvi de nom, que és fruit, al meu entendre, d'un esverament precipitat. Com a mínim hi ha catalans de tres generacions per als quals CDC -i el nom de CDC- ha representat quelcom de molt important i de molt positiu (...) No hauríem d'enterrar aquest gran encert de CDC: empeltar-nos dels tres fets polítics i ideològics que conjuntament van construir l'Europa de 1945: la democràcia cristiana, la socialdemocràcia i el liberalisme, en versions molt genuïnes però no radicals".
9. Què cal fer ara? "Cal que l'estat major ordeni un reagrupament. Un tancar files. No una reculada general, però sí potser abandonar alguna posició molt avançada. Massa avançada perquè potser s'ha anat més enllà del previst o del que el conjunt de l'exèrcit podia fer sense deixar zones descobertes".
10. La història l'absoldrà? En un moment del llibre, Villatoro pregunta a Pujol per Banca Catalana. L'expresident assegura que en el cas de l'entitat financera no hi va haver cap "falla ètica. "En tot cas, si n'hi va haver alguna, va ser tècnica o professional, però sobretot d'excés d'il·lusió", diu. Li recorda unes declaracions crítiques del seu cunyat, Francesc Cabana -en una entrevista de NacióDigital-, en què el també antic directiu financer assegura que "la història no absoldrà Jordi Pujol".
L'expresident respon: "Sobre si la història m'absoldrà o no, no ho sé. Sé que el que es va fer per Catalunya durant els vint-i-tres anys de presidència meva va ser molt important. També sé que, en aquest progrés, hi va participar molta gent i molt diversa, de diversos partits, gent que no em va votar mai. Sempre ho faig constar".