25
de juny
del
2021
Actualitzat
el
12
de juliol
a les
16:01h
Els confinaments, la possibilitat del teletreball i la revalorització dels entorns tranquils de proximitat poden atorgar una nova vida a molts pobles catalans que portaven anys perdent veïns o que només s'omplien determinats caps de setmana. Un dels inesperats efectes de la pandèmia ha suposat el trencament d'aquesta tendència nociva per a una Catalunya fins ara cada cop més despoblada i envellida, ja que diverses fonts de dades confirmen un cert flux de ciutadania sobretot des de Barcelona -i més ciutats- i l'entorn cap a altres zones del país.
Malgrat es tracta d'una fotografia encara borrosa i incompleta, s'apunten dos eixos en aquest incipient procés de migració interna. Per una banda, un major increment de població en el grup de pobles més petits i, per una altra, un moviment de persones des de la demarcació de Barcelona cap a a la resta de Catalunya. Unes dades que encara presenten elements parcialment contradictoris i que en els propers mesos i anys caldrà tornar a avaluar per determinar-ne l'abast i, sobretot, per si esdevé un element que té continuïtat més enllà de l'emergència de la pandèmia.
Cinc fonts estadístiques assenyalen la tendència
La capital catalana tenia a principis d'any 13.094 persones empadronades menys que a inicis del 2020 -sent el primer cop en 15 anys que perdia població-, però quines han estat les localitats alternatives triades per aquests veïns i pels que també han fet les maletes des de l'àrea metropolitana? No es disposa encara de la fotografia sencera d'aquests moviments, ja que, més enllà de la informació oferta per l'Ajuntament de Barcelona, les variacions del padró a tots els municipis encara no estan actualitzades globalment. Fins a cinc fonts estadístiques parcials, però, permeten avançar algunes conclusions.
L'última en fer-se pública, tot just a mitjans de juny, ha estat l'estadística de variacions residencials de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la qual mostra totes les altes i baixes en el padró municipal durant el 2020, diferenciant entre aquelles en què la persona s'ha mudat entre municipis de l'Estat -no es pot filtrar per Catalunya- i entre aquelles en què el punt de partida o la nova residència se situïn fora. Analitzant només els canvis causats per mobilitat interior, fins a 739 municipis catalans han tingut més altes que baixes al padró per canvis de residència, en 184 el saldo ha estat negatiu i en 24, igual a zero.
Si es tenen en compte totes les altes i baixes -incloent les d'origen o destinació a altres estats-, 787 municipis presenten més altes, 142 tenen més baixes i 18 estan equilibrats -totes les dades, incloent els dos tipis de mobilitat es poden consultar en aquesta taula-. Això no vol dir que 787 municipis hagin incrementat la població, ja que aquesta font és provisional perquè no inclou encara els naixements i defuncions, i el 2020 va ser un any amb més defuncions que nous nadons. El que sí que permet és evidenciar el canvi de preferències cap a l'entorn rural, especialment si es tenen en compte els desplaçaments interns.
Els municipis amb més altes al padró
Els municipis amb un saldo més positiu, en relació a la població del 2020, són Bolvir (Cerdanya), amb 113 veïns més (+30,1%); Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà), amb 19 veïns més (+21,1%); Fontanals de Cerdanya (Cerdanya), amb 70 veïns més (+16%); el Pont de Bar (Alt Urgell), amb 24 veïns més (+15,8%); i Bellprat (Anoia), amb 10 veïns més (+15,6%). Si només es tenen en compte aquells municipis amb un saldo positiu de 100 nous residents o més, per darrere de Bolvir se situarien el Montmell (Baix Penedès), amb 139 veïns més (+8,8%); Bellver de Cerdanya (Cerdanya), amb 125 veïns més (+6,2%); Camprodon (Ripollès), amb 132 veïns més (+5,7%); la Bisbal del Penedès (Baix Penedès), amb 200 veïns més (+5,5%); i Naut Aran (Aran), amb 100 veïns més (+5,4%).
En canvi, si es tenen en compte només els saldos de canvis residencials en termes absoluts, tres dels cinc municipis al capdavant són del Baix Penedès: Calafell (886 altes més que baixes, increment del 3,2%), el Vendrell (+485, increment de l'1,3%) i Cunit (+481, increment del 3,6%). En aquests primers llocs, s'hi colen també Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), amb 636 veïns més (+0,7%) i Sant Just Desvern, amb 561 altes més que baixes (+3%).
Per contra, quatre dels cinc municipis amb un saldo més negatiu en termes absoluts són del Barcelonès: Barcelona (-23.387 habitants, un -1,4%), Hospitalet de Llobregat (-4.384, un -1,6%), Santa Coloma de Gramenet (-1.100, un -0,9%) i Badalona (-1.075, un -0,5%). Entremig se situa Girona (-1.333, un -1,3%) i, en sisè lloc, Lleida (-864, un -0,6%). En termes relatius, el municipi amb un saldo més negatiu és Talarn (Pallars Jussà) -on hi ha una acadèmia de suboficials de l'exèrcit espanyol-, amb 106 baixes més que altes (-17,8%).
Nota sobre el mapa: Clicant al requadre inferior dret, s'amaga la llegenda. Picant sobre cada municipi, es desplega el seu nom i tota la informació sobre les altes i baixes de residents durant el 2020 i el saldo resultant tant pel que fa als moviments interiors -dins de l'Estat- com totals, i el percentatge de població que representa aquest saldo. També es pot desplaçar o fer més o menys gran el zoom de la imatge per facilitar la selecció d'un municipi.
Si s'analitza el nombre d'altes i baixes del padró a nivell comarcal -amb moviments interns-, les tendències en els desplaçaments s'albiren més clares. Escassament quatre comarques presenten un saldo negatiu, especialment el Barcelonès, amb 30.222 baixes més (equivalent al -1,3% de la població del 2020), però també el Baix Llobregat té 1.102 baixes més (-0,1%), el Gironès en té 831 més (-0,4%) i el Segrià en té 497 més (-0,2%). Igualment, el Vallès Occidental té 164 baixes més que altes, tot i que en realitat pràcticament això no comporta una variació de les xifres globals.
En canvi, la comarca que presenta un saldo positiu més elevat en relació a la població que tenia és clarament la Cerdanya, d'un 4% (743 altes més que baixes), per davant del Moianès, el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça, totes tres amb un +2,7%, i del Baix Penedès (+2,4%). Aquesta darrera, però, és la que va tenir un saldo més positiu en termes absoluts, amb 2.600 altes més que baixes, per davant del Maresme (+2.454) i el Vallès Oriental (+2.036). Totes les dades comarcals es poden consultar en aquesta taula.
Si encara s'eleva més la lupa a nivell de país i de províncies, la tendència és més nítida i tot. Les ciutats de més de 100.000 habitants van acabar el 2020 amb saldo global negatiu de 34.427 persones pel que fa a canvis de residències en mobilitat interior, mentre que els pobles de fins a 5.000 habitants guanyaven 13.342 veïns i els municipis d'entre 5.000 i 20.000 habitants en guanyaven 12.369. Els municipis d'entre 20.000 i 100.000 habitants van tenir un saldo força equilibrat, en termes agregats.
Igualment, el gràfic inferior permet observar com el saldo negatiu de les grans ciutats de la demarcació de Barcelona no es veu compensat per un nivell d'altes similar als municipis més petits de l'entorn. A les altres demarcacions el saldo positiu de pobles i municipis petits sí que és superior a la pèrdua de població de les respectives grans ciutats, fet que evidencia un desplaçament d'habitants des de l'entorn de Barcelona a altres zones del país.
L'anàlisi d'aquestes variacions en relació a la població del 2020 ofereix una perspectiva diferent. Són els pobles petits de la demarcació de Girona (+1,9%) els que augmentarien més la mida gràcies a aquests desplaçaments, mentre que els de Lleida (+1,3%) serien els que se'n beneficiarien menys. Pel que fa als municipis mitjans -entre 5.000 i 20.000 habitants-, els de Tarragona (+1,4%) serien els que més població haurien guanyat i els de Lleida (+0,3%), de nou, els que menys.
La pèrdua de veïns a les grans ciutats tampoc no seria homogènia arreu del país. Girona és l'única de la seva demarcació de més de 100.000 habitants i, en tenir un saldo negatiu d'1,3%, encapçalaria aquest rànquing, per davant de les ciutats de Barcelona (-1,1%). Força per darrere, es trobaria Lleida (-0,6%) i, finalment, el 0,4% de població que perdrien globalment Reus i Tarragona com a úniques ciutats grans de la seva demarcació.
Les dades del registre sanitari
El Departament de Salut ofereix una altra rellevant font de dades actualitzada que sí que inclou altes i baixes per naixements i defuncions: les inscripcions per a la targeta sanitària. Aquesta informació permet analitzar quantes persones han sol·licitat rebre l'atenció sanitària a cada municipi, un aspecte molt vinculat a la residència i que ha variat força darrerament. I aquestes ubicacions, amb data de finals del 2020, assenyalen que el municipi que més va créixer l'any passat va ser Sant Climent Sescebes (Alt Empordà) -també amb una base militar-, el qual va incrementar la població en un 26,5%, fins als 606 veïns. En segon lloc, Farrera (Pallars Sobirà) va sumar un 21,7% d'habitants, fins als 73, per bé que això suposa un increment de 13 en termes absoluts.
Si es tenen en compte tan sols aquells municipis que guanyen, com a mínim, 15 veïns, se situen per darrere el Pont de Bar (Alt Urgell), amb un augment del 21,5% (20 habitants més); Prullans (Cerdanya), del 13,3% (21 habitants més); Gòsol (Berguedà), del 12,7% (19 habitants més); Es Bòrdes (Aran), de l'11,9% (23 habitants més); i Rabós (Alt Empordà), del 10,9% (19 habitants més). Si es posa el focus en els municipis de més de 1.000 habitants, en canvi, els que més població guanyen són Vilanova de la Barca, al Segrià (6,7% més, 63 habitants nous); Sant Iscle de Vallalta, al Maresme (6,4% més, 75 habitants nous); Naut Aran, a l'Aran (5,3% més, 75 habitants nous); i Vilablareix, al Gironès (5,2% més, 147 habitants nous).
En total, segons els registres del Departament de Salut, 698 municipis han guanyat població el darrer any, mentre que 42 han mantingut la xifra i 208 han reduït el nombre de persones que hi tenen l'atenció sanitària de referència. Els municipis que més n'han perdut -tenint en compte també moviments superiors a les 15 persones- són Soses, al Segrià (195 veïns menys, el 10,2% del total); Térmens, a la Noguera (102 menys, el 7,5%); i Àger, també a la Noguera (18 menys, el 4%). No tots els pobles, per tant, s'haurien beneficiat d'aquesta migració interna en base a les dades de la targeta sanitària, les quals es poden consultar al mapa següent i en una taula interactiva.
Com en el cas de les variacions residencials, les preferències territorials en aquesta mobilitat es poden observar millor també en el següent mapa comarcal -o en la taula amb les seves dades-, on es pot constatar com les preferències en el canvi de registre són les zones de muntanya. I molt especialment la Cerdanya (creixement del 3,2%, amb 545 habitants nous), el Pallars Sobirà (2,9% més, 170 veïns nous), l'Alta Ribagorça (2,8% més, 96 veïns nous) i l'Aran (2,5% més, 236 veïns nous). Tot just per darrere es troben, amb augments de la població de l'1,8%, el Baix Penedès (1.774 habitants més) i el Moianès (239 habitants més).
Bona part d'aquestes comarques ja sorgien com algunes de les que presentaven un saldo més positiu pel que fa a empadronaments, en la primera estadística de l'INE detallada, malgrat que els resultats a nivell local no quadraven tant. No hi ha tanta coincidència a l'hora d'assenyalar les comarques que perdrien població, ja que en aquest sentit el registre sanitari apunta a la Terra Alta i el Priorat, amb un 0,2% menys d'inscrits, el que suposa 24 i 14 persones menys, respectivament. Tampoc no varien pràcticament el Solsonès i el Barcelonès, amb increments residuals del 0,1%.
Sigui com sigui, cal tenir en compte que el registre en funció de la targeta sanitària és només una font d'anàlisi dels moviments de població, la qual té algunes limitacions. No tothom adopta l'atenció sanitària del lloc on resideix, ja sigui perquè viu a cavall d'altres poblacions on prefereix ser atès o senzillament perquè no fa el pas de registrar-s'hi. En aquest sentit, hi ha divergències importants entre les dades del padró municipal i del registre de la targeta sanitària i les motivacions de cadascú per no fer coincidir les dues pot ser plural.
A principis del 2020 -últimes dades actualitzades de padró-, el Pallars Sobirà tenia 6.930 apuntats al padró municipal i només 5.879 amb targeta sanitària identificada amb algun dels seus municipis. Un 17,9% més d'empadronats que de persones amb assistència sanitària a la comarca. La diferència a l'Alta Ribagorça era del 10,8%, a l'Aran era del 9,8% i a la Cerdanya, del 8,7%. Part de l'augment de targetes sanitàries a aquestes quatre comarques -on més incrementen- podria, per tant, no deure's a un trasllat sinó a una actualització de les dades per tenir una atenció més propera durant la pandèmia.
Fa un any, hi havia 126.634 catalans als padrons que, en canvi, no apareixien als registres sanitaris. Durant el 2020, però, el nombre de persones donades d'alta en ell va augmentar en 43.224, un 0,56%, cosa que contradiu tota la resta d'estadístiques que indiquen que la població ha disminuït -per la mortalitat de la pandèmia, però sobretot per la caiguda en picat dels fluxos de migrants de fora-. El Departament de Salut va constatar, en l'última actualització del registre, un augment notable dels inscrits amb rendes altes, els quals podrien ser catalans que feien ús fins ara només de la sanitat privada i, en arribar la pandèmia, han optat per registrar-se també a la pública.
Això explicaria, per exemple, que el nombre d'inscrits al padró sanitari augmentés també a Barcelona en 1.940 persones, al contrari del que indica el padró municipal, per bé que igualment es reduïssin les targetes sanitàries ubicades a ciutats adjacents com l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o Esplugues de Llobregat. Tanmateix, el padró no és tampoc un mètode fiable al 100%, ja que no reflecteix sempre el municipi de la residència principal de cada persona, la qual pot mantenir-se per vincles emocionals empadronada a altres llocs on també hi hagi un desplaçament habitual, mentre que la targeta sanitària sí que respon a una necessitat pràctica. Cada registre té potencialitats i limitacions.
En aquest sentit, però, totes les fonts coincideixen en destacar un increment de població més destacat als pobles, si s'analitza a nivell agregat. El gràfic següent mostra, en base a les dades de la targeta sanitària, com el 2014 i 2015 tots els grups de municipis perdien població, mentre que els següents anys se'n va accelerar el creixement, excepte per als més petits de 500 habitants. El 2020, en canvi, la tendència s'hauria invertit del tot respecte l'any anterior i aquest grup de pobles hauria augmentat un 1,9% els habitants registrats i, com més gran és la mida dels municipis, l'increment hauria estat inferior, i de tan sols un 0,2% per als de més de 100.000 habitants.
La fotografia que en resulta si es fa aquesta mateixa anàlisi en termes absoluts, però, és diferent, ja que les ciutats catalanes encara agrupen bona part de la població. Els grups de municipis d'entre 5.000 i 20.000 habitants i el d'entre 20.000 i 100.000 habitants haurien sumat cadascun uns 13.500 veïns, mentre que el grup d'entre 500 i 5.000 habitants i el de més de 100.000 els haurien incrementat en poc més de 7.000 cadascun.
Els pobles de menys de 500 empadronats ara en tindrien, en conjunt, quasi 1.500 més que fa un any, per bé que aquest augment que pot semblar modest és proporcionalment més gran que qualsevol altre, com ja s'ha vist. Les grans ciutats, de fet, havien sumat quasi 40.000 habitants més el 2019 amb targeta sanitària, una tendència que s'ha estroncat. Totes aquestes dades relatives i absolutes també es poden consultar en el gràfic posterior i en una taula interactiva.
Un cert reequilibri territorial
Aquesta fotografia de l'impacte de la pandèmia en la població local és encara borrosa i sobretot provisional. No només per la diversitat de les fonts quan s'intenta enfocar a nivell micro, sinó també perquè aquest procés de mobilitat interna pot no estar conclòs o ser reversible. És a dir, que podria ser que el trasllat s'hagués decidit a principis del 2021, quan l'impacte de la pandèmia encara era notable, o que no s'hagués formalitzat en cap registre tot i ser efectiu ja abans i, per tant, que el guany en els pobles sigui en realitat major. O al contrari, podria ser que alguns d'aquests trasllats quedin enrere un cop se superi la crisi del coronavirus i, especialment en aquells casos en què el desplaçament ha estat a una segona residència, es retorni després a la ciutat.
La imatge actual, però, assenyala un cert reequilibri territorial, també pel que fa a l'estadística d'estimació de població publicat per l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), segons el qual el país hauria perdut 6.500 persones durant l'any passat. Aquesta font no ofereix dades a nivell local, però sí de vegueries i, segons això, la metropolitana hauria perdut un 0,3% de la població, com també la de les Terres de l'Ebre, que no s'haurien vist beneficiades per la migració interna.
Per contra, les vegueries que més incrementarien la població serien les comarques gironines i el Penedès (un 0,5% més) i el Camp de Tarragona (un 0,4% més), tot i que, en tots els casos, l'augment seria inferior que el que va tenir lloc el 2019, un any de fort creixement -totes les dades, aquí-. Crida especialment l'atenció l'Alt Pirineu i Aran, la vegueria que menys població guanyaria (un 0,1%), una xifra que posaria en qüestió les dades de variacions residencials i de les targetes sanitàries, les quals situaven les comarques d'aquesta regió al capdavant. En realitat, per tant, més que un creixement a les comarques de muntanya es podria haver donat un cert procés de regularització als registres de gent que ja hi residia.
Una altra font rellevant que ja ha avançat algunes estimacions de població és el padró continu de l'INE, el qual ja està actualitzat amb dades provisionals del gener i apunta que Catalunya hauria perdut 23.551 habitants el 2020, una perspectiva més negativa que la de l'Idescat. No ofereix tampoc dades a nivell local, però sí amb els grups de municipis ajuntats per mida i, segons aquestes, les ciutats catalanes de més de 50.000 habitants van perdre prop de 42.000 habitants l'any passat, mentre que els municipis de menys de 20.000 habitants n'haurien guanyat quasi 18.900.
Són dades força coincidents amb les inicials de variacions residencials -amb l'afegit de les defuncions i naixements- i confirma la preferència creixent cap als pobles i municipis petits. Igualment, ratifica que l'única demarcació que perd població és la de Barcelona, on viurien ara unes 32.000 persones menys, ja que les seves ciutats de més de 50.000 habitats haurien vist reduïda la població en 39.000 persones i els municipis de fins a 20.000 habitants de la província només n'haurien sumat prop de 9.000. Mentre, els pobles de les altres tres demarcacions van créixer més del que van reduir-se les respectives ciutats, com ja constataven altres fonts i es pot observar al gràfic següent.
Aquestes dades de l'INE coincideixen també amb les altres citades conforme no només hi va haver una mobilitat interna de les ciutats cap als pobles, sinó també de la demarcació de Barcelona cap a la resta del país. D'aquesta manera, en termes relatius, els pobles gironins van ser els que més haurien incrementat la població, un 1,3% els municipis de menys de 20.000 habitants, mentre que la seva capital, Girona -l'única de més de 50.000 habitants de la província-, seria la ciutat que més habitants perdria, un 1,8%. Les altes i baixes al padró ja apuntaven cap aquí.
En el sentit contrari, els municipis de fins a 20.000 habitants de Lleida serien els que menys població guanyarien, escassament un 0,4%, fins i tot per darrere dels de Barcelona, que l'augmentarien un 0,8%. Els pobles de Tarragona creixerien quasi tant com els de Girona, un 1,2%, tot i que, atenent a les dades de l'Idescat, aquest eixamplament del padró es concentraria a l'entorn del Tarragonès i poc a les Terres de l'Ebre. A diferència de l'estadística inicial d'altes i baixes al padró, però, aquesta apunta que la ciutat de Lleida perdria menys veïns que el conjunt de Reus i Tarragona.
Encara una última font interessant per analitzar aquesta qüestió és una estadística experimental que va impulsar el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana arran del primer estat d'alarma per la qual s'obtenen dades diàries -i fins i tot per hores- de la situació de la població -de forma agregada i anonimitzada-, a través de la geolocalització dels telèfons mòbils. Inicialment, aquesta informació estava pensava per calibrar l'impacte de les restriccions en la mobilitat i els desplaçaments, però també serveix per captar la quantitat de població en un moment determinat a cada lloc.
Aquesta font té limitacions, com que no conté informació de tota la població -la gent més petita i més gran sovint no té mòbils-, no permet discernir en quina mesura la posició de cada persona marca el lloc on resideix o on treballa, i tampoc no filtra eventuals canvis de residència conjunturals o permanents -quan ja s'han registrat en algun àmbit-. Igualment, per garantir l'anonimitat, les dades dels pobles petits estan agrupades en municipis de referència -cal usar aquesta llegenda per saber en quin municipi de referència es troba cada poble-. Malgrat tot, sí que permet observar quines zones han incrementat la presència de ciutadania i quines l'han reduït, s'hagi plasmat o no administrativament i independentment de si és una decisió temporal o definitiva.
Per facilitar la comparativa, el següent mapa ofereix dades que posen en relació la mitjana de població present a cada municipi de referència durant els quatre dimecres previs a l'estat d'alarma -19 i 26 de febrer i 4 i 11 de març de 2020- i durant els quatre dimecres al cap d'un any -24 de febrer i 3, 10 i 17 de març de 2021-. Aquesta informació també es pot consultar en aquest taula de forma detallada.
En aquest cas, sí que s'observa com tant Barcelona com diverses ciutats metropolitanes i les altres tres capitals provincials perdrien població, així com també els municipis de l'Alt Pirineu i Aran. En aquest sentit, aquesta font coincideix amb l'estimació de població de l'Idescat, però no amb les dades d'altes i baixes al padró i de la targeta sanitària per a aquesta darrera àrea. Ara bé, els motius per a la disminució d'habitants podria ser diferent, afectant aquí una certa disminució del turisme de muntanya, tot i que les dades fan referència a dies laborables.
Segons aquestes dades de mobilitat, el municipi de referència que guanya més població seria Bellpuig (Urgell), amb un augment del 53,6% (1.730 habitants més). El seguirien de lluny Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa, amb un 15,2% més (783 nous veïns); Forallac, a l'Alt Empordà, amb un 14,9% més (803 nous veïns); Falset, al Priorat, amb un 13,8% més (605 nous veïns); Ivars d'Urgell, al Pla d'Urgell, amb un 13,7% més (811 nous veïns); Móra la Nova, a la Ribera d'Ebre, amb un 12,5% més (645 nous veïns); i Roda de Berà, al Tarragonès, amb un 10,7% més (698 nous veïns).
Si es fa l'anàlisi a nivell comarcal -aquí les dades en una taula-, la comarca que més augmentaria la presència de gent seria el Priorat, amb un 13,8% més, els quals suposen 605 persones. Curiosament, aquesta és una de les úniques dues comarques que redueixen la població registrada amb targeta sanitària. També incrementaria la densitat l'Urgell (un 10,6%), força més que el Pla d'Urgell (5,3%), l'Alt Camp (4,6%), el Baix Penedès (4,5%), la Noguera (4,2%) i el Pla de l'Estany (4%).
En canvi, fins a vuit comarques disminuirien la presència de població, segona els càlculs d'aquesta estadística experimental. Es tracta de quatre comarques de muntanya com l'Aran (un 12% menys), el Pallars Sobirà (un 9,6% menys), l'Alta Ribagorça (un 7,9% menys) i la Cerdanya (un 0,6% menys), tres comarques amb capitals provincials com el Barcelonès (un 1,9% menys), el Gironès (un 0,9% menys) i el Segrià (un 0,4% menys), i també el Solsonès (un 1,8% menys). El principal canvi a nivell absolut el viuria clarament el Barcelonès, amb 42.445 persones menys que fa un any, ja siguin residents o empleats que hi anaven a treballar i ara ho fan des de casa.
Fins a cinc fonts estadístiques, per tant, certifiquen la percepció conforme la pandèmia pot suposar també una oportunitat per a una Catalunya que restava cada cop més despoblada, tal com previsiblement confirmarà el padró municipal quan estigui plenament actualitzat. I com que la migració externa ha caigut en picat i la natalitat segueix reduint-se, és la mobilitat interna el que explica bona part d'aquests canvis.
Les dades, en tot cas, encara no es posen d'acord exactament en quines comarques i municipis són els que aprofiten més un fenomen que sembla clar i que caldrà veure els propers mesos i anys si ja ha tocat sostre, s'accentua o, en canvi, s'acaba revertint.
Malgrat es tracta d'una fotografia encara borrosa i incompleta, s'apunten dos eixos en aquest incipient procés de migració interna. Per una banda, un major increment de població en el grup de pobles més petits i, per una altra, un moviment de persones des de la demarcació de Barcelona cap a a la resta de Catalunya. Unes dades que encara presenten elements parcialment contradictoris i que en els propers mesos i anys caldrà tornar a avaluar per determinar-ne l'abast i, sobretot, per si esdevé un element que té continuïtat més enllà de l'emergència de la pandèmia.
Cinc fonts estadístiques assenyalen la tendència
La capital catalana tenia a principis d'any 13.094 persones empadronades menys que a inicis del 2020 -sent el primer cop en 15 anys que perdia població-, però quines han estat les localitats alternatives triades per aquests veïns i pels que també han fet les maletes des de l'àrea metropolitana? No es disposa encara de la fotografia sencera d'aquests moviments, ja que, més enllà de la informació oferta per l'Ajuntament de Barcelona, les variacions del padró a tots els municipis encara no estan actualitzades globalment. Fins a cinc fonts estadístiques parcials, però, permeten avançar algunes conclusions.
L'última en fer-se pública, tot just a mitjans de juny, ha estat l'estadística de variacions residencials de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la qual mostra totes les altes i baixes en el padró municipal durant el 2020, diferenciant entre aquelles en què la persona s'ha mudat entre municipis de l'Estat -no es pot filtrar per Catalunya- i entre aquelles en què el punt de partida o la nova residència se situïn fora. Analitzant només els canvis causats per mobilitat interior, fins a 739 municipis catalans han tingut més altes que baixes al padró per canvis de residència, en 184 el saldo ha estat negatiu i en 24, igual a zero.
Fins a 739 municipis han tingut més altes que baixes al padró per canvis de residències, mentre que el saldo ha estat negatiu a 184, entre les quals moltes ciutats de l'àrea metropolitana
Si es tenen en compte totes les altes i baixes -incloent les d'origen o destinació a altres estats-, 787 municipis presenten més altes, 142 tenen més baixes i 18 estan equilibrats -totes les dades, incloent els dos tipis de mobilitat es poden consultar en aquesta taula-. Això no vol dir que 787 municipis hagin incrementat la població, ja que aquesta font és provisional perquè no inclou encara els naixements i defuncions, i el 2020 va ser un any amb més defuncions que nous nadons. El que sí que permet és evidenciar el canvi de preferències cap a l'entorn rural, especialment si es tenen en compte els desplaçaments interns.
Els municipis amb més altes al padró
Els municipis amb un saldo més positiu, en relació a la població del 2020, són Bolvir (Cerdanya), amb 113 veïns més (+30,1%); Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà), amb 19 veïns més (+21,1%); Fontanals de Cerdanya (Cerdanya), amb 70 veïns més (+16%); el Pont de Bar (Alt Urgell), amb 24 veïns més (+15,8%); i Bellprat (Anoia), amb 10 veïns més (+15,6%). Si només es tenen en compte aquells municipis amb un saldo positiu de 100 nous residents o més, per darrere de Bolvir se situarien el Montmell (Baix Penedès), amb 139 veïns més (+8,8%); Bellver de Cerdanya (Cerdanya), amb 125 veïns més (+6,2%); Camprodon (Ripollès), amb 132 veïns més (+5,7%); la Bisbal del Penedès (Baix Penedès), amb 200 veïns més (+5,5%); i Naut Aran (Aran), amb 100 veïns més (+5,4%).
En canvi, si es tenen en compte només els saldos de canvis residencials en termes absoluts, tres dels cinc municipis al capdavant són del Baix Penedès: Calafell (886 altes més que baixes, increment del 3,2%), el Vendrell (+485, increment de l'1,3%) i Cunit (+481, increment del 3,6%). En aquests primers llocs, s'hi colen també Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), amb 636 veïns més (+0,7%) i Sant Just Desvern, amb 561 altes més que baixes (+3%).
Per contra, quatre dels cinc municipis amb un saldo més negatiu en termes absoluts són del Barcelonès: Barcelona (-23.387 habitants, un -1,4%), Hospitalet de Llobregat (-4.384, un -1,6%), Santa Coloma de Gramenet (-1.100, un -0,9%) i Badalona (-1.075, un -0,5%). Entremig se situa Girona (-1.333, un -1,3%) i, en sisè lloc, Lleida (-864, un -0,6%). En termes relatius, el municipi amb un saldo més negatiu és Talarn (Pallars Jussà) -on hi ha una acadèmia de suboficials de l'exèrcit espanyol-, amb 106 baixes més que altes (-17,8%).
Nota sobre el mapa: Clicant al requadre inferior dret, s'amaga la llegenda. Picant sobre cada municipi, es desplega el seu nom i tota la informació sobre les altes i baixes de residents durant el 2020 i el saldo resultant tant pel que fa als moviments interiors -dins de l'Estat- com totals, i el percentatge de població que representa aquest saldo. També es pot desplaçar o fer més o menys gran el zoom de la imatge per facilitar la selecció d'un municipi.
Si s'analitza el nombre d'altes i baixes del padró a nivell comarcal -amb moviments interns-, les tendències en els desplaçaments s'albiren més clares. Escassament quatre comarques presenten un saldo negatiu, especialment el Barcelonès, amb 30.222 baixes més (equivalent al -1,3% de la població del 2020), però també el Baix Llobregat té 1.102 baixes més (-0,1%), el Gironès en té 831 més (-0,4%) i el Segrià en té 497 més (-0,2%). Igualment, el Vallès Occidental té 164 baixes més que altes, tot i que en realitat pràcticament això no comporta una variació de les xifres globals.
En canvi, la comarca que presenta un saldo positiu més elevat en relació a la població que tenia és clarament la Cerdanya, d'un 4% (743 altes més que baixes), per davant del Moianès, el Pallars Sobirà i l'Alta Ribagorça, totes tres amb un +2,7%, i del Baix Penedès (+2,4%). Aquesta darrera, però, és la que va tenir un saldo més positiu en termes absoluts, amb 2.600 altes més que baixes, per davant del Maresme (+2.454) i el Vallès Oriental (+2.036). Totes les dades comarcals es poden consultar en aquesta taula.
Si encara s'eleva més la lupa a nivell de país i de províncies, la tendència és més nítida i tot. Les ciutats de més de 100.000 habitants van acabar el 2020 amb saldo global negatiu de 34.427 persones pel que fa a canvis de residències en mobilitat interior, mentre que els pobles de fins a 5.000 habitants guanyaven 13.342 veïns i els municipis d'entre 5.000 i 20.000 habitants en guanyaven 12.369. Els municipis d'entre 20.000 i 100.000 habitants van tenir un saldo força equilibrat, en termes agregats.
Igualment, el gràfic inferior permet observar com el saldo negatiu de les grans ciutats de la demarcació de Barcelona no es veu compensat per un nivell d'altes similar als municipis més petits de l'entorn. A les altres demarcacions el saldo positiu de pobles i municipis petits sí que és superior a la pèrdua de població de les respectives grans ciutats, fet que evidencia un desplaçament d'habitants des de l'entorn de Barcelona a altres zones del país.
L'anàlisi d'aquestes variacions en relació a la població del 2020 ofereix una perspectiva diferent. Són els pobles petits de la demarcació de Girona (+1,9%) els que augmentarien més la mida gràcies a aquests desplaçaments, mentre que els de Lleida (+1,3%) serien els que se'n beneficiarien menys. Pel que fa als municipis mitjans -entre 5.000 i 20.000 habitants-, els de Tarragona (+1,4%) serien els que més població haurien guanyat i els de Lleida (+0,3%), de nou, els que menys.
La pèrdua de veïns a les grans ciutats tampoc no seria homogènia arreu del país. Girona és l'única de la seva demarcació de més de 100.000 habitants i, en tenir un saldo negatiu d'1,3%, encapçalaria aquest rànquing, per davant de les ciutats de Barcelona (-1,1%). Força per darrere, es trobaria Lleida (-0,6%) i, finalment, el 0,4% de població que perdrien globalment Reus i Tarragona com a úniques ciutats grans de la seva demarcació.
Les dades del registre sanitari
El Departament de Salut ofereix una altra rellevant font de dades actualitzada que sí que inclou altes i baixes per naixements i defuncions: les inscripcions per a la targeta sanitària. Aquesta informació permet analitzar quantes persones han sol·licitat rebre l'atenció sanitària a cada municipi, un aspecte molt vinculat a la residència i que ha variat força darrerament. I aquestes ubicacions, amb data de finals del 2020, assenyalen que el municipi que més va créixer l'any passat va ser Sant Climent Sescebes (Alt Empordà) -també amb una base militar-, el qual va incrementar la població en un 26,5%, fins als 606 veïns. En segon lloc, Farrera (Pallars Sobirà) va sumar un 21,7% d'habitants, fins als 73, per bé que això suposa un increment de 13 en termes absoluts.
Si es tenen en compte tan sols aquells municipis que guanyen, com a mínim, 15 veïns, se situen per darrere el Pont de Bar (Alt Urgell), amb un augment del 21,5% (20 habitants més); Prullans (Cerdanya), del 13,3% (21 habitants més); Gòsol (Berguedà), del 12,7% (19 habitants més); Es Bòrdes (Aran), de l'11,9% (23 habitants més); i Rabós (Alt Empordà), del 10,9% (19 habitants més). Si es posa el focus en els municipis de més de 1.000 habitants, en canvi, els que més població guanyen són Vilanova de la Barca, al Segrià (6,7% més, 63 habitants nous); Sant Iscle de Vallalta, al Maresme (6,4% més, 75 habitants nous); Naut Aran, a l'Aran (5,3% més, 75 habitants nous); i Vilablareix, al Gironès (5,2% més, 147 habitants nous).
En total, segons els registres del Departament de Salut, 698 municipis han guanyat població el darrer any, mentre que 42 han mantingut la xifra i 208 han reduït el nombre de persones que hi tenen l'atenció sanitària de referència. Els municipis que més n'han perdut -tenint en compte també moviments superiors a les 15 persones- són Soses, al Segrià (195 veïns menys, el 10,2% del total); Térmens, a la Noguera (102 menys, el 7,5%); i Àger, també a la Noguera (18 menys, el 4%). No tots els pobles, per tant, s'haurien beneficiat d'aquesta migració interna en base a les dades de la targeta sanitària, les quals es poden consultar al mapa següent i en una taula interactiva.
Com en el cas de les variacions residencials, les preferències territorials en aquesta mobilitat es poden observar millor també en el següent mapa comarcal -o en la taula amb les seves dades-, on es pot constatar com les preferències en el canvi de registre són les zones de muntanya. I molt especialment la Cerdanya (creixement del 3,2%, amb 545 habitants nous), el Pallars Sobirà (2,9% més, 170 veïns nous), l'Alta Ribagorça (2,8% més, 96 veïns nous) i l'Aran (2,5% més, 236 veïns nous). Tot just per darrere es troben, amb augments de la població de l'1,8%, el Baix Penedès (1.774 habitants més) i el Moianès (239 habitants més).
Bona part d'aquestes comarques ja sorgien com algunes de les que presentaven un saldo més positiu pel que fa a empadronaments, en la primera estadística de l'INE detallada, malgrat que els resultats a nivell local no quadraven tant. No hi ha tanta coincidència a l'hora d'assenyalar les comarques que perdrien població, ja que en aquest sentit el registre sanitari apunta a la Terra Alta i el Priorat, amb un 0,2% menys d'inscrits, el que suposa 24 i 14 persones menys, respectivament. Tampoc no varien pràcticament el Solsonès i el Barcelonès, amb increments residuals del 0,1%.
Sigui com sigui, cal tenir en compte que el registre en funció de la targeta sanitària és només una font d'anàlisi dels moviments de població, la qual té algunes limitacions. No tothom adopta l'atenció sanitària del lloc on resideix, ja sigui perquè viu a cavall d'altres poblacions on prefereix ser atès o senzillament perquè no fa el pas de registrar-s'hi. En aquest sentit, hi ha divergències importants entre les dades del padró municipal i del registre de la targeta sanitària i les motivacions de cadascú per no fer coincidir les dues pot ser plural.
A principis del 2020 -últimes dades actualitzades de padró-, el Pallars Sobirà tenia 6.930 apuntats al padró municipal i només 5.879 amb targeta sanitària identificada amb algun dels seus municipis. Un 17,9% més d'empadronats que de persones amb assistència sanitària a la comarca. La diferència a l'Alta Ribagorça era del 10,8%, a l'Aran era del 9,8% i a la Cerdanya, del 8,7%. Part de l'augment de targetes sanitàries a aquestes quatre comarques -on més incrementen- podria, per tant, no deure's a un trasllat sinó a una actualització de les dades per tenir una atenció més propera durant la pandèmia.
Fa un any, hi havia 126.634 catalans als padrons que, en canvi, no apareixien als registres sanitaris. Durant el 2020, però, el nombre de persones donades d'alta en ell va augmentar en 43.224, un 0,56%, cosa que contradiu tota la resta d'estadístiques que indiquen que la població ha disminuït -per la mortalitat de la pandèmia, però sobretot per la caiguda en picat dels fluxos de migrants de fora-. El Departament de Salut va constatar, en l'última actualització del registre, un augment notable dels inscrits amb rendes altes, els quals podrien ser catalans que feien ús fins ara només de la sanitat privada i, en arribar la pandèmia, han optat per registrar-se també a la pública.
Totes les fonts coincideixen en destacar un increment de població més destacat als pobles, si s'analitza a nivell agregat
Això explicaria, per exemple, que el nombre d'inscrits al padró sanitari augmentés també a Barcelona en 1.940 persones, al contrari del que indica el padró municipal, per bé que igualment es reduïssin les targetes sanitàries ubicades a ciutats adjacents com l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet o Esplugues de Llobregat. Tanmateix, el padró no és tampoc un mètode fiable al 100%, ja que no reflecteix sempre el municipi de la residència principal de cada persona, la qual pot mantenir-se per vincles emocionals empadronada a altres llocs on també hi hagi un desplaçament habitual, mentre que la targeta sanitària sí que respon a una necessitat pràctica. Cada registre té potencialitats i limitacions.
En aquest sentit, però, totes les fonts coincideixen en destacar un increment de població més destacat als pobles, si s'analitza a nivell agregat. El gràfic següent mostra, en base a les dades de la targeta sanitària, com el 2014 i 2015 tots els grups de municipis perdien població, mentre que els següents anys se'n va accelerar el creixement, excepte per als més petits de 500 habitants. El 2020, en canvi, la tendència s'hauria invertit del tot respecte l'any anterior i aquest grup de pobles hauria augmentat un 1,9% els habitants registrats i, com més gran és la mida dels municipis, l'increment hauria estat inferior, i de tan sols un 0,2% per als de més de 100.000 habitants.
La fotografia que en resulta si es fa aquesta mateixa anàlisi en termes absoluts, però, és diferent, ja que les ciutats catalanes encara agrupen bona part de la població. Els grups de municipis d'entre 5.000 i 20.000 habitants i el d'entre 20.000 i 100.000 habitants haurien sumat cadascun uns 13.500 veïns, mentre que el grup d'entre 500 i 5.000 habitants i el de més de 100.000 els haurien incrementat en poc més de 7.000 cadascun.
Els pobles de menys de 500 empadronats ara en tindrien, en conjunt, quasi 1.500 més que fa un any, per bé que aquest augment que pot semblar modest és proporcionalment més gran que qualsevol altre, com ja s'ha vist. Les grans ciutats, de fet, havien sumat quasi 40.000 habitants més el 2019 amb targeta sanitària, una tendència que s'ha estroncat. Totes aquestes dades relatives i absolutes també es poden consultar en el gràfic posterior i en una taula interactiva.
Un cert reequilibri territorial
Aquesta fotografia de l'impacte de la pandèmia en la població local és encara borrosa i sobretot provisional. No només per la diversitat de les fonts quan s'intenta enfocar a nivell micro, sinó també perquè aquest procés de mobilitat interna pot no estar conclòs o ser reversible. És a dir, que podria ser que el trasllat s'hagués decidit a principis del 2021, quan l'impacte de la pandèmia encara era notable, o que no s'hagués formalitzat en cap registre tot i ser efectiu ja abans i, per tant, que el guany en els pobles sigui en realitat major. O al contrari, podria ser que alguns d'aquests trasllats quedin enrere un cop se superi la crisi del coronavirus i, especialment en aquells casos en què el desplaçament ha estat a una segona residència, es retorni després a la ciutat.
La imatge actual, però, assenyala un cert reequilibri territorial, també pel que fa a l'estadística d'estimació de població publicat per l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), segons el qual el país hauria perdut 6.500 persones durant l'any passat. Aquesta font no ofereix dades a nivell local, però sí de vegueries i, segons això, la metropolitana hauria perdut un 0,3% de la població, com també la de les Terres de l'Ebre, que no s'haurien vist beneficiades per la migració interna.
Per contra, les vegueries que més incrementarien la població serien les comarques gironines i el Penedès (un 0,5% més) i el Camp de Tarragona (un 0,4% més), tot i que, en tots els casos, l'augment seria inferior que el que va tenir lloc el 2019, un any de fort creixement -totes les dades, aquí-. Crida especialment l'atenció l'Alt Pirineu i Aran, la vegueria que menys població guanyaria (un 0,1%), una xifra que posaria en qüestió les dades de variacions residencials i de les targetes sanitàries, les quals situaven les comarques d'aquesta regió al capdavant. En realitat, per tant, més que un creixement a les comarques de muntanya es podria haver donat un cert procés de regularització als registres de gent que ja hi residia.
Una altra font rellevant que ja ha avançat algunes estimacions de població és el padró continu de l'INE, el qual ja està actualitzat amb dades provisionals del gener i apunta que Catalunya hauria perdut 23.551 habitants el 2020, una perspectiva més negativa que la de l'Idescat. No ofereix tampoc dades a nivell local, però sí amb els grups de municipis ajuntats per mida i, segons aquestes, les ciutats catalanes de més de 50.000 habitants van perdre prop de 42.000 habitants l'any passat, mentre que els municipis de menys de 20.000 habitants n'haurien guanyat quasi 18.900.
Són dades força coincidents amb les inicials de variacions residencials -amb l'afegit de les defuncions i naixements- i confirma la preferència creixent cap als pobles i municipis petits. Igualment, ratifica que l'única demarcació que perd població és la de Barcelona, on viurien ara unes 32.000 persones menys, ja que les seves ciutats de més de 50.000 habitats haurien vist reduïda la població en 39.000 persones i els municipis de fins a 20.000 habitants de la província només n'haurien sumat prop de 9.000. Mentre, els pobles de les altres tres demarcacions van créixer més del que van reduir-se les respectives ciutats, com ja constataven altres fonts i es pot observar al gràfic següent.
Aquestes dades de l'INE coincideixen també amb les altres citades conforme no només hi va haver una mobilitat interna de les ciutats cap als pobles, sinó també de la demarcació de Barcelona cap a la resta del país. D'aquesta manera, en termes relatius, els pobles gironins van ser els que més haurien incrementat la població, un 1,3% els municipis de menys de 20.000 habitants, mentre que la seva capital, Girona -l'única de més de 50.000 habitants de la província-, seria la ciutat que més habitants perdria, un 1,8%. Les altes i baixes al padró ja apuntaven cap aquí.
Les dades també apunten una mobilitat interna des de la demarcació de Barcelona cap a la resta del país
En el sentit contrari, els municipis de fins a 20.000 habitants de Lleida serien els que menys població guanyarien, escassament un 0,4%, fins i tot per darrere dels de Barcelona, que l'augmentarien un 0,8%. Els pobles de Tarragona creixerien quasi tant com els de Girona, un 1,2%, tot i que, atenent a les dades de l'Idescat, aquest eixamplament del padró es concentraria a l'entorn del Tarragonès i poc a les Terres de l'Ebre. A diferència de l'estadística inicial d'altes i baixes al padró, però, aquesta apunta que la ciutat de Lleida perdria menys veïns que el conjunt de Reus i Tarragona.
Encara una última font interessant per analitzar aquesta qüestió és una estadística experimental que va impulsar el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana arran del primer estat d'alarma per la qual s'obtenen dades diàries -i fins i tot per hores- de la situació de la població -de forma agregada i anonimitzada-, a través de la geolocalització dels telèfons mòbils. Inicialment, aquesta informació estava pensava per calibrar l'impacte de les restriccions en la mobilitat i els desplaçaments, però també serveix per captar la quantitat de població en un moment determinat a cada lloc.
Aquesta font té limitacions, com que no conté informació de tota la població -la gent més petita i més gran sovint no té mòbils-, no permet discernir en quina mesura la posició de cada persona marca el lloc on resideix o on treballa, i tampoc no filtra eventuals canvis de residència conjunturals o permanents -quan ja s'han registrat en algun àmbit-. Igualment, per garantir l'anonimitat, les dades dels pobles petits estan agrupades en municipis de referència -cal usar aquesta llegenda per saber en quin municipi de referència es troba cada poble-. Malgrat tot, sí que permet observar quines zones han incrementat la presència de ciutadania i quines l'han reduït, s'hagi plasmat o no administrativament i independentment de si és una decisió temporal o definitiva.
Per facilitar la comparativa, el següent mapa ofereix dades que posen en relació la mitjana de població present a cada municipi de referència durant els quatre dimecres previs a l'estat d'alarma -19 i 26 de febrer i 4 i 11 de març de 2020- i durant els quatre dimecres al cap d'un any -24 de febrer i 3, 10 i 17 de març de 2021-. Aquesta informació també es pot consultar en aquest taula de forma detallada.
En aquest cas, sí que s'observa com tant Barcelona com diverses ciutats metropolitanes i les altres tres capitals provincials perdrien població, així com també els municipis de l'Alt Pirineu i Aran. En aquest sentit, aquesta font coincideix amb l'estimació de població de l'Idescat, però no amb les dades d'altes i baixes al padró i de la targeta sanitària per a aquesta darrera àrea. Ara bé, els motius per a la disminució d'habitants podria ser diferent, afectant aquí una certa disminució del turisme de muntanya, tot i que les dades fan referència a dies laborables.
Segons aquestes dades de mobilitat, el municipi de referència que guanya més població seria Bellpuig (Urgell), amb un augment del 53,6% (1.730 habitants més). El seguirien de lluny Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa, amb un 15,2% més (783 nous veïns); Forallac, a l'Alt Empordà, amb un 14,9% més (803 nous veïns); Falset, al Priorat, amb un 13,8% més (605 nous veïns); Ivars d'Urgell, al Pla d'Urgell, amb un 13,7% més (811 nous veïns); Móra la Nova, a la Ribera d'Ebre, amb un 12,5% més (645 nous veïns); i Roda de Berà, al Tarragonès, amb un 10,7% més (698 nous veïns).
Si es fa l'anàlisi a nivell comarcal -aquí les dades en una taula-, la comarca que més augmentaria la presència de gent seria el Priorat, amb un 13,8% més, els quals suposen 605 persones. Curiosament, aquesta és una de les úniques dues comarques que redueixen la població registrada amb targeta sanitària. També incrementaria la densitat l'Urgell (un 10,6%), força més que el Pla d'Urgell (5,3%), l'Alt Camp (4,6%), el Baix Penedès (4,5%), la Noguera (4,2%) i el Pla de l'Estany (4%).
En canvi, fins a vuit comarques disminuirien la presència de població, segona els càlculs d'aquesta estadística experimental. Es tracta de quatre comarques de muntanya com l'Aran (un 12% menys), el Pallars Sobirà (un 9,6% menys), l'Alta Ribagorça (un 7,9% menys) i la Cerdanya (un 0,6% menys), tres comarques amb capitals provincials com el Barcelonès (un 1,9% menys), el Gironès (un 0,9% menys) i el Segrià (un 0,4% menys), i també el Solsonès (un 1,8% menys). El principal canvi a nivell absolut el viuria clarament el Barcelonès, amb 42.445 persones menys que fa un any, ja siguin residents o empleats que hi anaven a treballar i ara ho fan des de casa.
Fins a cinc fonts estadístiques, per tant, certifiquen la percepció conforme la pandèmia pot suposar també una oportunitat per a una Catalunya que restava cada cop més despoblada, tal com previsiblement confirmarà el padró municipal quan estigui plenament actualitzat. I com que la migració externa ha caigut en picat i la natalitat segueix reduint-se, és la mobilitat interna el que explica bona part d'aquests canvis.
Les dades, en tot cas, encara no es posen d'acord exactament en quines comarques i municipis són els que aprofiten més un fenomen que sembla clar i que caldrà veure els propers mesos i anys si ja ha tocat sostre, s'accentua o, en canvi, s'acaba revertint.