05
de juny
del
2021
Actualitzat
el
12
de juliol
a les
16:48h
Estar amenaçat de desnonament per un fons voltor, patir mòbing immobiliari o haver de comprar les claus d'un pis ocupat a un grup criminal per poder tenir un sostre. Aquestes són només algunes de les situacions a què s'han vist abocats molts veïns de Barcelona i a partir de les quals el periodista de NacióDigital Andreu Merino analitza la vulneració del dret a l'habitatge i l'especulació immobiliària a la capital. Ho fa al llibre La ciutat sense veïns (Saldonar, col·lecció Periodistes impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils), amb pròleg de Ferran Casas, president del col·lectiu periodístic i subdirector d'aquest diari.
A partir dels casos concrets, Merino posa el focus en la distribució de la propietat a la ciutat, l'actuació d'administracions i jutges, l'ocupació per manca d'alternativa i la situació de misèria a què es veuen abocades les famílies que no poden accedir a un pis en condicions.
També repassa la trajectòria del moviment per l'habitatge, que des del naixement de la PAH ara fa onze anys ha evolucionat i està format per desenes de col·lectius de diferents sensibilitats a la ciutat.
NacióDigital obre un sorteig de cinc exemplars del llibre exclusiu per a subscriptors. A continuació us oferim un avançament editorial. Concretament de la introducció del llibre, on es recullen les tesis de part del sector immobiliari de la ciutat.
A partir dels casos concrets, Merino posa el focus en la distribució de la propietat a la ciutat, l'actuació d'administracions i jutges, l'ocupació per manca d'alternativa i la situació de misèria a què es veuen abocades les famílies que no poden accedir a un pis en condicions.
També repassa la trajectòria del moviment per l'habitatge, que des del naixement de la PAH ara fa onze anys ha evolucionat i està format per desenes de col·lectius de diferents sensibilitats a la ciutat.
NacióDigital obre un sorteig de cinc exemplars del llibre exclusiu per a subscriptors. A continuació us oferim un avançament editorial. Concretament de la introducció del llibre, on es recullen les tesis de part del sector immobiliari de la ciutat.
Una ciutat de primera divisió
- Espera aquí, de seguida t’atendrà.
Desenes de treballadors omplen unes oficines prefabricades, penjats del telèfon mentre intenten fer realitat la venda d’alguna casa. L’empresa ha crescut tant que molts dels empleats gairebé es toquen colze amb colze amb el company del costat. Viuen pendents de la pròxima trucada i estan repartits per l’oficina en funció de l’àrea geogràfica de què s’han d’encarregar. A les parets hi ha missatges motivacionals per fer la jornada més suportable.
- Ja veuràs que en sap un munt i s’explica súper bé.- Insisteix el col·laborador abans que el cap aparegui.
De seguida em fan passar dins un despatx. Una sala de reunions amb una taula gran i allargada de fusta fosca rodejada de cadires molt còmodes. Per la porta de darrere apareix el cap. Un home a mig camí de la joventut i la mitjana edat nascut en un poble de Catalunya i que està al timó d’una de les immobiliàries amb més volum de negoci de tot l’Estat. A ell li agrada definir-se com a emprenedor. És el Chief Executive Officer (CEO) de l’empresa. Ara està de moda dir-ho en anglès però és el que tota la vida ha estat un cap. El que mana, vaja.
- Tu vius de lloguer o t’has comprat un pis?-, pregunta.
Pel CEO, el lloguer no té sentit i assegura que a la llarga, s’acabarà demostrant. Per què anar pagant cada mes per una cosa que mai serà teva? Es pregunta. Ho diu amb un somriure de qui està convençut que té raó i amb una mirada seductora, de qui està convençut que acabarà tancant un pacte.
Per a ell, l’habitatge és la pedra angular del full de ruta de qualsevol administració. També a Barcelona. La capital catalana ha de “decidir”, assegura, si vol ser o no una ciutat de primera divisió. I les polítiques d’habitatge seran claus a l’hora de conèixer la resposta. El CEO Insisteix en la necessitat de seguir el camí de Londres. I què ha de passar perquè això sigui així? Molt senzill: aconseguir que el màxim nombre possible d’empreses de capital estranger aterrin a la ciutat. Si ho fan, portaran amb elles milers d’executius, que viuran a la ciutat de manera temporal o permanent. I és aquí on comença a girar la roda.
- Aquests executius podran pagar molt més per un pis al centre de la ciutat.
Però què passa amb la gent que hi viu ara?
- La gent s’ha de ficar al cap que viure a Barcelona no vol dir només fer-ho a la ciutat. Viure a Barcelona també vol dir viure a Badalona, Sabadell, Terrassa o Santa Coloma.
Parla de la perifèria amb el somriure de qui pensa que està explicant una obvietat. Els dos primers botons de la camisa obert i el braç recolzat al respatller de la cadira confortable. És CEO, sí, però vol transmetre proximitat i fer de la seva oficina un Sillicon Valley nostrat. Economia digital al servei del capital, però amb camisa arremangada i texans.
El CEO es mostra convençut que la voluntat del sector immobiliari s’acabarà imposant. I així ho va comunicar a tots els caps de llista dels partits que ara tenen representació al ple municipal, amb qui es va reunir durant la campanya de les eleccions municipals del 2019. Barcelona ha de ser la Londres del sud d’Europa. El seu relat xoca amb el dels grups en defensa del dret a l’habitatge de la ciutat, que han fet seu el lema “Cap veïna fora del barri”, per denunciar la manera com la gentrificació ha forçat moltes persones a canviar d’habitatge per no poder permetre-se’l.
- És molt relatiu que la gent tingui dret a viure en un lloc concret. Què té de dolent viure en un dels llocs que et deia abans?- es pregunta.
El CEO obvia que els canvis d’habitatges poden produir-se contra la voluntat dels veïns i es mostra convençut que seu pla triomfarà. Fins ara, el sector immobiliari ha posat traves a totes les mesures plantejades per les administracions amb l’objectiu de regular el mercat immobiliari. Va passar, per exemple, amb la reserva del 30% per a habitatge públic en noves promocions aprovada per l’Ajuntament de Barcelona, contra la qual van presentar recurs judicial la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis de Catalunya, el Col·legi d'Administradors de Finques de Barcelona i Lleida, el Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i l'Associació d'Agents Immobiliaris de Barcelona.
Bona part dels mateixos actors també es van oposar al decret d’habitatge antidesnonaments aprovat per la Generalitat el desembre del 2019 -que ha acabat suspès pel Tribunal Constitucional- acusant el Govern d’afavorir l’ocupació d’habitatges.
- Ja veuràs com la pròxima vegada que ens veiem m’explicaràs que has deixat de viure de lloguer i t’has comprat un pis.
Ell CEO ja s’acomiada amb una encaixada ferma i convençut d’haver sumat un adepte a la seva causa. Entre el 2000 i el 2018 el preu de l’habitatge tant a Barcelona com a la resta de Catalunya ha pujat el doble que la renda de les famílies. A Barcelona, la renda ha pujat un 63,4% i el preu mitjà del lloguer, un 127,7 (dues vegades més). I els pisos de venda (obra nova i segona mà) han augmentat 2,3 vegades més que la renda familiar. La roda del negoci immobiliari continua girant.
- Espera aquí, de seguida t’atendrà.
Desenes de treballadors omplen unes oficines prefabricades, penjats del telèfon mentre intenten fer realitat la venda d’alguna casa. L’empresa ha crescut tant que molts dels empleats gairebé es toquen colze amb colze amb el company del costat. Viuen pendents de la pròxima trucada i estan repartits per l’oficina en funció de l’àrea geogràfica de què s’han d’encarregar. A les parets hi ha missatges motivacionals per fer la jornada més suportable.
- Ja veuràs que en sap un munt i s’explica súper bé.- Insisteix el col·laborador abans que el cap aparegui.
De seguida em fan passar dins un despatx. Una sala de reunions amb una taula gran i allargada de fusta fosca rodejada de cadires molt còmodes. Per la porta de darrere apareix el cap. Un home a mig camí de la joventut i la mitjana edat nascut en un poble de Catalunya i que està al timó d’una de les immobiliàries amb més volum de negoci de tot l’Estat. A ell li agrada definir-se com a emprenedor. És el Chief Executive Officer (CEO) de l’empresa. Ara està de moda dir-ho en anglès però és el que tota la vida ha estat un cap. El que mana, vaja.
- Tu vius de lloguer o t’has comprat un pis?-, pregunta.
Pel CEO, el lloguer no té sentit i assegura que a la llarga, s’acabarà demostrant. Per què anar pagant cada mes per una cosa que mai serà teva? Es pregunta. Ho diu amb un somriure de qui està convençut que té raó i amb una mirada seductora, de qui està convençut que acabarà tancant un pacte.
Per a ell, l’habitatge és la pedra angular del full de ruta de qualsevol administració. També a Barcelona. La capital catalana ha de “decidir”, assegura, si vol ser o no una ciutat de primera divisió. I les polítiques d’habitatge seran claus a l’hora de conèixer la resposta. El CEO Insisteix en la necessitat de seguir el camí de Londres. I què ha de passar perquè això sigui així? Molt senzill: aconseguir que el màxim nombre possible d’empreses de capital estranger aterrin a la ciutat. Si ho fan, portaran amb elles milers d’executius, que viuran a la ciutat de manera temporal o permanent. I és aquí on comença a girar la roda.
- Aquests executius podran pagar molt més per un pis al centre de la ciutat.
Però què passa amb la gent que hi viu ara?
- La gent s’ha de ficar al cap que viure a Barcelona no vol dir només fer-ho a la ciutat. Viure a Barcelona també vol dir viure a Badalona, Sabadell, Terrassa o Santa Coloma.
Parla de la perifèria amb el somriure de qui pensa que està explicant una obvietat. Els dos primers botons de la camisa obert i el braç recolzat al respatller de la cadira confortable. És CEO, sí, però vol transmetre proximitat i fer de la seva oficina un Sillicon Valley nostrat. Economia digital al servei del capital, però amb camisa arremangada i texans.
El CEO es mostra convençut que la voluntat del sector immobiliari s’acabarà imposant. I així ho va comunicar a tots els caps de llista dels partits que ara tenen representació al ple municipal, amb qui es va reunir durant la campanya de les eleccions municipals del 2019. Barcelona ha de ser la Londres del sud d’Europa. El seu relat xoca amb el dels grups en defensa del dret a l’habitatge de la ciutat, que han fet seu el lema “Cap veïna fora del barri”, per denunciar la manera com la gentrificació ha forçat moltes persones a canviar d’habitatge per no poder permetre-se’l.
- És molt relatiu que la gent tingui dret a viure en un lloc concret. Què té de dolent viure en un dels llocs que et deia abans?- es pregunta.
El CEO obvia que els canvis d’habitatges poden produir-se contra la voluntat dels veïns i es mostra convençut que seu pla triomfarà. Fins ara, el sector immobiliari ha posat traves a totes les mesures plantejades per les administracions amb l’objectiu de regular el mercat immobiliari. Va passar, per exemple, amb la reserva del 30% per a habitatge públic en noves promocions aprovada per l’Ajuntament de Barcelona, contra la qual van presentar recurs judicial la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis de Catalunya, el Col·legi d'Administradors de Finques de Barcelona i Lleida, el Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i l'Associació d'Agents Immobiliaris de Barcelona.
Bona part dels mateixos actors també es van oposar al decret d’habitatge antidesnonaments aprovat per la Generalitat el desembre del 2019 -que ha acabat suspès pel Tribunal Constitucional- acusant el Govern d’afavorir l’ocupació d’habitatges.
- Ja veuràs com la pròxima vegada que ens veiem m’explicaràs que has deixat de viure de lloguer i t’has comprat un pis.
Ell CEO ja s’acomiada amb una encaixada ferma i convençut d’haver sumat un adepte a la seva causa. Entre el 2000 i el 2018 el preu de l’habitatge tant a Barcelona com a la resta de Catalunya ha pujat el doble que la renda de les famílies. A Barcelona, la renda ha pujat un 63,4% i el preu mitjà del lloguer, un 127,7 (dues vegades més). I els pisos de venda (obra nova i segona mà) han augmentat 2,3 vegades més que la renda familiar. La roda del negoci immobiliari continua girant.