burgesia

Manuel Valls i la patacada provinciana de les elits catalanes

L'adeu del regidor de Barcelona, rebut el 2018 com la fórmula antiColau, radiografia l'actuació confusa d'un ampli sector de la burgesia durant el procés

per Pep Martí, 31 d'agost de 2021 a les 16:35 |
Manuel Valls. | Adrià Costa
Manuel Valls ja té les maletes fetes per tornar a França. D'aquesta manera, tanca la que havia de ser una marxa triomfal cap a la glòria política que al seu país d'adopció se li havia negat. A França, pels líders ambiciosos, la glòria sempre és l'Elisi. En una entrevista a El Mundo -un altre indici de la seva desubicació a Barcelona-, va donar per conclosa la seva etapa com a regidor i aquest dimarts ha deixat l'Ajuntament amb un missatge en què repetia que se sentia "orgullós d'haver frenat l'independentisme" a la capital catalana. L'exregidor se'n torna a França, però assegura que continuarà defensant una Barcelona "capital catalana, espanyola i europea".

L'aventura de l'exprimer ministre francès mereix molt d'interès, però el que aquí ens interessa és analitzar el que ha significat per a la societat catalana. En definitiva, el que l'episodi Valls ha mostrat de tot un sector de les elits del país, que va apostar de manera provinciana per una personalitat que, amb èxits indiscutibles al seu país, també havia mostrat moltes dificultats per sumar voluntats.   


La decisió de Valls d'aterrar a Barcelona, on havia nascut, per fer política va ser un esdeveniment que va enlluernar un sector dels patricis catalans. Valls venia de perdre les primàries socialistes per ser candidat a l'Elisi i havia tingut dificultats per mantenir el seu escó de diputat a l'Assemblea Nacional. Amb pèssimes relacions amb el nou president francès, Emmanuel Macron, va voler fer un tomb a la seva vida. Si no podia salvar el Partit Socialista Francès, salvaria Catalunya de les urpes de l'independentisme com a candidat a l'alcaldia de Barcelona.


Pel món econòmic, era una nova aposta. Segons Xavier Bru de Sala, "la darrera aposta de les antigues classes dominants". Uns sectors que havien aplaudit enfervorits els anys dels Pactes del Majestic entre CiU i PP, abans de témer el tripartit i de comprovar alhora que Pasqual Maragall no era tan dolent. Després, vindrien els anys de la seducció envers Artur Mas, abans que tot s'emboliqués molt.  

Valls va ser rebut per un nucli d'empresaris, entre els quals van destacar Mariano Puig (Puig), Luis Conde (Seeliger&Conde), Félix Revuelta (Naturhouse), Claudio Boada (Blackstone), Luis Hernández de Cabanyes (Renta Corporación), Isak Andic (Mango) o Jaime Malet, el president de la Cambra de Comerç dels EUA a Espanya i un dels empresaris més agressius contra el procés. Segons va informar el diari Ara, un sector d'ells va pagar una retribució mensual al candidat d'uns 20.000 euros.


Durant un seguit de mesos, Valls va ser acollit a la casa d'importants pròcers, molts d'ells embadalits davant el francès. El veterà Mariano Puig en va ser l'amfitrió en més d'una trobada. Va ser precisament en un sopar a casa de Puig, el maig del 2018, quan Valls es va permetre d'esbroncar els empresaris presents per la seva tebior davant el procés. Fins al punt que va acabar xocant amb un dels comensals, Emilio Cuatrecasas.


La garrotada 

El mes de setembre del 2018, l'exprimer ministre francès va anunciar formalment la seva candidatura a l'alcaldia. Vindria després un seguit de converses amb Ciutadans i altres grups per forjar una coalició. Però en el moment de materialitzar-se l'acord, les topades amb Albert Rivera ja eren un secret a crits. Els resultats van ser decebedors per qui acaronava l'alcaldia (sis regidors). De fet, el grup municipal no resistiria ni 24 hores. La història és coneguda: Valls, tot i ser una fórmula de les elits contra Colau, va votar la líder dels comuns per barrar el pas a Ernest Maragall, mentre els de Rivera trencaven i l'exprimer ministre quedava reduït a l'única companyia de la regidora Eva Parera.


Entre els valedors burgesos de Valls hi havia desconcert. A mesura que els sondejos anaven rebaixant les expectatives, l'entusiasme patrici reculava. El vot de Valls a Colau va ser un èxit pírric del polític francès, que d'ariet contra el secessionisme va convertir-se en el vot necessari per reelegir una Colau detestada -segurament més que no pas Maragall- pels seus patrocinadors. Un fracàs i un ridícul immens.     

La confusió

En la trobada entre els poders econòmics i Valls hi va haver una doble confusió. Totes dues parts desconeixien el terreny. Des dels grans despatxos se sabia poc de la trajectòria de Valls. Darrera de la carrera política d'un diputat, ministre i primer ministre, hi havia un dirigent autoritari i difícil, molt rígid, amb un historial d'enfrontaments amb altres dirigents del seu partit. Qui va copsar bé aquest tret seu va ser el periodista Rafael Jorba, que en els mateixos dies de la seva presentació com a candidat va explicar, en una entrevista a NacióDigital, que tenia un perfil de trencador més que d'aglutinador.


Si els seus impulsors no el coneixien, Valls coneixia poc la realitat catalana. Ho va delatar de seguida el seu lèxic, parlant de "regió" catalana i citant com a referents figures del passat, com Alfonso Guerra, o incloent altres noms d'antigor en el seu equip, com Celestino Corbacho. Després, la duresa del seu llenguatge va fer poc atractiu un candidat que, esperat com a benefactor, va acabar apareixent com un gendarme malhumorat.  

La ferida

Potser en aquesta incomprensió entre Valls i Catalunya hi ha tingut un paper l'experiència viscuda pel pare, l'artista Xavier Valls, que es va traslladar a viure a París a finals dels quaranta. Pintor figurativista, no va connectar amb els ambients pictòrics dominants, controlats per l'escola abstracta. Després, la ignorància per la seva obra, reconeguda fora, va ferir Xavier Valls, que va estar quaranta anys sense exposar a Barcelona. La tradició familiar dels Valls, però, era catalanista, una petjada que l'exprimer ministre no ha heretat.   

La recerca del destí

Hi ha en Manuel Valls elements de l'imaginari bonapartista que caracteritza la política francesa. Això seria injust atribuir-li-ho a ell en especial. La retòrica republicana no pot amagar la nostàlgia monarquitzant per la glòria perduda, vinculada a la memòria de l'epopeia de Napoleó, l'imperi colonial i l'hegemonia continental perduda, o al mite refundador de De Gaulle. La distància entre la pretensió i la realitat sol produir figures de cert patetisme. Aquest patetisme l'ha compartit Valls amb el sector més conservador de la burgesia barcelonina. 

Al llarg del procés, la major part de la burgesia va delatar una actitud erràtica, gairebé sempre superada pels esdeveniments. De confiar inicialment en el lideratge d'Artur Mas, els sectors econòmics van passar a contemplar astorats el gir sobiranista de l'aleshores president després del 2012. Els intents de mediació fets des dels grans despatxos van ser tímids i sense prou capacitat d'incidir sobre el poder polític, ni a Madrid ni a Barcelona. I quan van creure descobrir una figura providencial vinguda de fora, la patacada va ser monumental. Després d'atacar el sobiranisme per viure en una bombolla, la Barcelona burgesa també va haver de constatar que ella vivia en la seva, només que més petita.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació