BARCELONA: balanç municipal

Colau creua l'equador: una obra de govern per consolidar i la nova Barcelona que no arriba

L'alcaldessa recorre de la mà del seu soci i competidor Collboni el segon mandat a l'Ajuntament marcat per la pandèmia i amb el repte pendent de transformar el model de ciutat

per Andreu Merino, 30 de maig de 2021 a les 08:37 |
Ada Colau en la presa de possessió el 2019 | Adrià Costa
L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, arriba a l'equador d'un segon mandat marcat per l'impacte de la pandèmia de Covid-19. La capital es troba immersa en un moment de transició en què ha de decidir si aposta per una transformació del model de ciutat o per la continuïtat de la marca Barcelona, que ha emès senyals d'esgotament.

El PSC controla àrees claus del consistori -com ara l'econòmica i la de turisme- i ha aconseguit imposar el seu relat en carteres que havien generat molts maldecaps als comuns, com la seguretat. Les dificultats per accedir a un habitatge i l'empobriment de la població s'han enquistat i l'urbanisme tàctic i la reducció de cotxes als carrers són algunes de les propostes estrella de la segona etapa de Colau a l'Ajuntament. L'alcaldessa té fins al 2023 per marcar el rumb de la ciutat en la tornada a la normalitat i des dels comuns insisteixen que Colau té decidit optar a un tercer mandat per culminar la seva obra de govern


1. La reacció a la pandèmia

El balanç de mig mandat a l’Ajuntament de Barcelona està fortament marcat per l’esclat de la pandèmia de la Covid-19, que ha tingut múltiples efectes en la gestió de la ciutat. El govern municipal va començar el mandat exhibint un acord a quatre bandes amb ERC i Junts per als pressupostos del 2020, que a l’hora de la veritat es van haver de redefinir amb l’arribada del coronavirus.


El consistori va reaccionar amb l'aprovació d'un fons Covid de 90 milions d'euros per fer front a l'emergència sanitària, social i econòmica. La caixa municipal també ha agraït la possibilitat de flexibilitzar el sostre de despesa dels municipis, autoritzada finalment per l'Estat tot i la negativa inicial del PSOE. El dèficit de 49,2 milions d'euros és menor del previst inicialment i s’explica perquè s'ha produït un major volum d'ingressos, en concret amb l'entrada a finals d'any de recursos provinents de la Generalitat i de l'impost de plusvàlues. 
 
Gent amb mascareta al centre de Barcelona. Foto: Adrià Costa


Tot i la capacitat de reacció amb relació a les finances municipals, alguns serveis públics de l'Ajuntament mostren símptomes d'esgotament. És el cas dels serveis socials, que insisteixen en la necessitat de disposar de més recursos. També dels menjadors socials, amb una saturació que alerta de la necessitat d'un canvi de model reclamat des de fa temps per les entitats.
 
 
2. El PSC guanya el relat

Colau arriba a l'equador de mandat mirant de reüll el PSC. Des de Barcelona en Comú s'assegura que l'alcaldessa té intenció de tornar-se a presentar el 2023 i si el pronòstic es compleix, Colau tindrà en els socialistes un rival a batre. El seu soci de govern ha sabut visibilitzar-se com a alternativa de govern des de dins l'executiu, amb Jaume Collboni abanderant els discursos sobre el model econòmic a la ciutat i Albert Batlle agafant les regnes de les polítiques de seguretat, el principal maldecap dels comuns en l'anterior mandat. L'alcaldessa va tancar el 2020 amb la pitjor nota des que va arribar a Sant Jaume, un 4,3. Collboni, tot i que també suspèn, la supera amb un 4,7.
 
Colau i Collboni, en una imatge d'arxiu. Foto: Ajuntament de Barcelona

Durant la primera meitat del mandat, comuns i socialistes s'han conjurat per evitar airejar les seves discrepàncies. Tot i això les divergències entre socis de govern s'han fet evidents amb qüestions com l'urbanisme tàctic -que el PSC rebutja- o l'ampliació de l'aeroport del Prat -que no compta amb el suport de Barcelona en Comú. Tot plegat mentre els comuns han deixat en segon pla algunes de les seves propostes estrella el primer mandat, com per exemple les municipalitzacions de serveis públics. A més, tot just en l'equador del mandat, el PSC ha llançat dos dards contra l'alcaldessa i els comuns.

El primer va ser de Collboni, assegurant que els vots de Valls per a la investidura es van negociar a canvi que l'Ajuntament no estigués condicionat pel procés. Una afirmació que Colau nega i que li fa reviure a la polèmica de fa dos anys just en el moment en què es planteja la reelecció. El segon va arribar amb l'abstenció a la votació de la comissió de govern per tancar la porta al projecte d'Hermitage. "És fàcil que se'ns vegi com el govern del no, i nosaltres volem ser el govern del sí", va etzibar la tinent d'alcaldia Laia Bonet aquest divendres.


3. El procés, en segon pla

En el primer mandat de Colau, les postures divergents sobre el procés van provocar el trencament del pacte de govern amb els socialistes. En aquesta segona etapa, l'alcaldessa ha optat per naturalitzar les diferències que manté amb el PSC en relació al conflicte polític entre Catalunya i l'Estat. La diferència del sentit de vot entre comuns i socialistes s'ha convertit en habitual. El darrer exemple és la reclamació d'una llei d'amnistia, una proposta aprovada pel ple amb la negativa del PSC.
 
Ada Colau, en una imatge d'arxiu. Foto: Europa Press.

Els socialistes es mantenen ferms en la seva línia de no aprovar cap proposició o declaració que pugui interpretar-se com un qüestionament a l'Estat. Mentre els comuns acaben sovint alineant-se amb ERC i Junts en aquests debats, els socialistes acaben sortint a la foto amb Valls, Ciutadans i el PP. En alguns casos, però, els comuns també han optat per un perfil baix, sobretot si el debat té a veure amb el paper de Podem a la Moncloa. A tall d'exemple, els de Colau es van abstenir en la proposició per retirar la Medalla d'Or a Joan Carles I i reprovar el govern espanyol per la gestió de la crisi política que ha suposat la marxa del rei emèrit als Emirats Àrabs.

 
4. Adeu a la transformació del model de seguretat

Quan va arribar a l'alcaldia, Colau assumir la cartera de Seguretat. Al llarg del seu primer mandat, aquesta àrea va ser el principal focus de crítiques, en un context de repunt dels fets delictius i de creixement de la sensació d'inseguretat entre els veïns. Oposició i grups veïnals en van fer cavall de batalla i els comuns van optar per cedir la regidoria al seu soci de govern durant el segon mandat.

Amb l'àrea de Seguretat en mans d'Albert Batlle, els comuns han guanyat tranquil·litat allunyant-se del focus, però en contrapartida han avalat decisions polèmiques de l'Ajuntament. Per exemple, una ofensiva contra els manters que s'allunya de l'abordatge social que sempre havien defensat. També, la defensa que consistori i la Guàrdia Urbana han fet del tiroteig a un home sensesostre al passeig de Sant Joan.
 
Albert Batlle, al ple municipal. Foto: Europa Press.

Tot i l'aposta pel model tradicional de seguretat que defensa Batlle, la percepció d'inseguretat continua sent la principal preocupació dels barcelonins, mentre els grans canvis que els comuns van prometre amb la seva arribada a l'alcaldia, no s'han produït. A tall d'exemple, el concepte de seguretat integral continua sense marcar el full de ruta de l'Ajuntament i el cos d'antiavalots de la Guàrdia Urbana no només no s'ha dissolt, sinó que ha canviat de nom i s'ha ampliat.
 

5. Entre l'urbanisme tàctic i la mobilitat neta

El segon mandat de Colau és, per ara, el de l'urbanisme tàctic. És el nom que es dona a les intervencions ràpides i a baix cost que prioritzin l'ús dels carrers per part dels vianants i limitin la circulació de cotxes. Coincidint amb l'esclat de la pandèmia, l'Ajuntament ha intensificat aquest tipus d'actuacions. S'han pintat paviments de colors i s'han instal·lat bloc de formigó que han aixecat polèmica.
 
Urbanisme tàctic a l'Eixample. Foto: Helena Margarit.

La meta d'aquesta estratègia és que les intervencions esdevinguin definitives i el consistori les compagina amb altres projectes que també busquen fer guanyar espai al vianant. L'objectiu és que el 2024 s'hagin reduït en mig milió els trajectes en vehicle privat a la ciutat i que el 2030, els veïns tinguin a un màxim de 200 metres una plaça o eix verd. La joia de la corona d'aquest pla és l'ambiciós projecte per transformar l'Eixample en una gran superilla. Barcelona, doncs, és en un moment de transició cap a un altre model de mobilitat i la ciutat haurà de decidir si s'emmiralla en l'anomenat model de "ciutat dels 15 minuts" que propugna París o es queda a mig camí. La presència de circuits per a vianants, l'ampliació de zones verdes i la promoció de transports alternatius seran els indicadors a seguir per fer l'avaluació.

L'altra cara de les polítiques de mobilitat és el medi ambient. La reducció del transport privat dona més espai als vianants i també fa millorar la qualitat de l'aire. Aquest mandat ha entrat en vigor la Zona de Baixes Emissions, que deixa fora de circulació els vehicles més contaminants. Les traves per entrar en cotxe a la ciutat, però, obliguen a millorar la xarxa de transport públic metropolità. Un deure pendent que sobrepassa les competències municipals. On si que l'Ajuntament té més marge de maniobra és en el desenvolupament de les grans infraestructures de la ciutat i la contaminació que generen. En la segona meitat de mandat, Colau haurà de definir la seva postura en relació a l'ampliació de l'Aeroport del Prat -per ara els comuns s'hi oposen i el PSC s'hi mostra favorable- i també en el trànsit de creuers al port.

 
6. Una crisi d'habitatge que no s'acaba

En matèria d'habitatge, els comuns continuen sent víctimes de les expectatives que ells mateixos van generar el 2015. Amb el pas del temps, la promesa de Colau d'acabar amb tots els desnonaments s'ha evidenciat inviable de materialitzar des de l'Ajuntament, que tot i això ha tirat endavant mesures pioneres com la creació del SIPHO.  En canvi, l'Ajuntament no ha canviat el protocol que obliga els serveis socials a auxiliar les comitives judicials en els desallotjaments, tot i que el govern municipal s'hi va comprometre el 2018.
 
Desnonament a Sant Andreu. Foto: Carlos Baglietto.

En matèria de parc públic, el percentatge respecte del total de pisos de la ciutat és tot just del 2%. L'alcaldessa ha celebrat recentment haver assolit un màxim històric, però la fita és insuficient. La llista d'espera de la mesa d'emergència arriba als dos anys i les estades de famílies desnonades en pensions temporals que no reuneixen els requisits òptims s'eternitza. La moratòria de desnonaments estatal ha servit per aturar-ne alguns -molts altres han tirat endavant- però a partir de la tardor es preveu una onada de llançaments que posarà a prova la reacció municipal. Tot plegat, mentre comuns i PSC mantenen les seves diferències en qüestions cabdals com la regulació de lloguers.

La intervenció del mercat immobiliari és clau per a altres projectes estrella del govern municipal. Sense anar més lluny, la regulació de lloguers és l'única garantia que la transformació dels carrers no vagi acompanyada d'un encariment del metre quadrat que deixi via lliure a l'especulació i comporti l'expulsió de veïns.
 
7. Acords i retrets soterrats amb la Generalitat

Després d'un primer mandat carregat de retrets entre Govern i Ajuntament, l'arribada de la pandèmia s'ha traduït en un intent per part de les dues administracions de visibilitzar cordialitat. A banda i banda de Sant Jaume es van posar d'acord per aprovar els pressupostos del 2020 i també congelar els preus del transport públic el 2021. S'ha tancat un pacte per incrementar en un centenar els treballadors de serveis socials i s'ha exhibit sintonia a l'hora de reforçar el patrullatge policial conjunt entre Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana. Colau i el president, Pere Aragonès, van voler exhibir cordialitat en la primera tronada entre tots dos després de la creació del nou Govern i van comprometre's a garantir la "lleialtat institucional".
 
Ada Colau i Alba Vergés en una imatge d'arxiu. Foto: ACN

Les reclamacions, però, no han desaparegut. Entre elles, el pagament del deute de la Generalitat amb la ciutat o la necessitat d'invertir en equipaments educatius. Barcelona també insisteix a exigir més corresponsabilitat a la Generalitat en alguns àmbits, com per exemple l'habitatge. Les demandes per destinar més recursos al parc públic o la transferència de partides per disposar de pisos d'emergència, en són només dos exemples. La gestió de la pandèmia també ha provocat xocs entre les dues administracions, començant per les crítiques al sistema de rastreig i acabant per la petició de l'Ajuntament d'establir un confinament metropolità, que el Govern va desoir.

 
8. La pobresa s'enquista

L'esclat de la pandèmia ha provocat un increment de la població empobrida a Barcelona. El millor termòmetre per detectar-ho han estat els serveis socials. S'ha registrat un increment del 22% d'usuaris, un terç dels quals mai havia necessitat ajuda. El nombre de persones ateses als diferents menjadors socials de la ciutat ha passat de 14.002 a 17.482 i el de persones ateses sumant els serveis d’Àpats en companyia i Àpats a domicili ha passat de 3.567 a 5.032. Els ajuts d’urgència en concepte d’alimentació han passat de 10.818 a 29.000 ajuts i en matèria d'habitatge, els ajuts d’urgència han passat de 12.511 a 15.891 ajuts i l’import dels mateixos de 12,33 a 15,92 milions d’euros. Tot plegat, mentre alguns bancs d'aliments ja han demanat a l'Ajuntament que no els derivin més usuaris perquè estan saturats.
 
Treballadores dels serveis socials. Foto: Carlos Baglietto.

La situació se suma a un context de malestar entre els treballadors dels serveis socials. Arran de la pandèmia, la reivindicació d'un canvi en el model de serveis socials que defugi l'assistencialisme s'ha accentuat. La plantilla també s'ha rebel·lat contra la manca de recursos per atendre les dificultats dels veïns per accedir a un habitatge i insisteix sense èxit perquè l'Ajuntament acabi amb el protocol que obliga els serveis socials a auxiliar les comitives judicials en els desnonaments. El Raval és l'epicentre d'una onada de protestes que van tenir el seu últim episodi amb la convocatòria d'una vaga aquest divendres als dos centres del barri, impulsada per les assemblees de treballadors. Els sindicats agafaran el testimoni el 7 de juny, convocant una vaga al conjunt de la ciutat.

 
9. L'aposta per mantenir el turisme

Barcelona es troba en una bifurcació a l'hora d'apostar per una sortida a la crisi derivada de la pandèmia. Comuns i PSC encaren de manera diferent la recepta econòmica a aplicar i les discrepàncies són evidents tot i la voluntat dels socis de govern d'exhibir unitat. Mentre el primer tinent d'alcaldia, Jaume Collboni, es postula com el millor abanderat de la Barcelona business friendly i la "col·laboració público-privada", Colau aprofita les seves intervencions en públic per defensar la necessitat d'un canvi de model.

La partida, però, sembla que la guanya el PSC. L'Ajuntament ha decidit fer una aposta decidida pel turisme -amb el matís de l'aposta per l'oferta cultural- i confia que aquest estiu visitin la ciutat gairebé la mateixa quantitat de persones que van fer-ho el 2019. A l'hora de reduir l'impacte negatiu del turisme, el govern municipal ha mantingut la bel·ligerància contra els pisos turístics il·legals i ha vetat el lloguer d'habitacions per a turistes.
 
Turistes al centre de Barcelona. Foto: Adrià Costa.

L'activitat turística generava un 14% del PIB a la ciutat abans de la Covid i el compte enrere per a la tornada a la normalitat s'esgota sense que s'hagin impulsat amb prou contundència alternatives reals. Els postulats dels dos socis de govern difereixen, i mentre l'essència dels comuns és l'aposta per l'economia social i solidària, el PSC ha escollit l'anomenada nova economia digital com el seu cavall guanyador.
 

10. Una obra de govern judicialitzada 

Des de la seva arribada a Sant Jaume, Colau ha fet front a una judicialització de la seva obra de govern. Entitats, patronals, grans companyies, fons d'inversió i cadenes d'hotels han convertit en habituals les demandes contra l'alcaldessa i membres del seu govern. L'últim exemple és la denúncia d'Agbar contra Colau i el regidor d'Emergència Climàtica, Eloi Badia, pels plans per municipalitzar l'aigua.
 
Janet Sanz, a la sortida dels jutjats. Foto: ACN

És l'última d'una llarga llista de querelles que han intentat frenar als tribunals processos d'expropiació, plans turístics, mesures contra el mòbing immobiliari o normatives sobre els vehicles de lloguer amb conductor. Tot plegat, qüestions troncals dels projectes polítics de Barcelona en Comú. L'executiu ha qualificat les demandes d'"ofensiva judicial" i s'ha blindat per defensar la seva obra de govern.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació