Poder autonòmic i autoritat

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Doncs ja tenim acord. ERC i Junts per Catalunya han trigat tres mesos a arribar a una entesa, però ara tot anirà de pressa i dijous o divendres Pere Aragonès es convertirà en el 132è president de la Generalitat. En aquest temps de negociació, han intercanviat catxes, han donat voltes en cercle, han escenificat ultimàtums i actituds desmenjades i fins i tot han posat damunt la taula, sense cap mania, la possibilitat d'un divorci formal que enutja gran part de la seva base electoral. La negociació ha estat l'epíleg de les discrepàncies visibles que van començar l'octubre de 2017. Les soterrades venien de lluny perquè són espais polítics en lluita constant per l'hegemonia.

Ahir Pere Aragonès i Jordi Sànchez, que ha aconseguit salvar els mobles d'una negociació que ja el desgastava a Junts, van comparèixer satisfets i alleugerits, però també amb posat greu. Van demanar disculpes -el mandat del 14-F també era que s'entenguessin- i van detallar qüestions de l'acord. Més enllà de qui fa què i què inclou, el missatge va ser de cohesió. Aquest cop, van dir, i així està també escrit en un pacte que s'esplaia en els mecanismes de coordinació, les coses seran diferents i les discrepàncies, que hi seguiran sent, es resoldran de forma endreçada. Veurem com funciona en els pròxims mesos.

I dic que veurem perquè l'acord és volgudament ambigu en el full de ruta independentista, en la coordinació a Madrid i també en el paper que ha de tenir el Consell per la República, que sí que s'estableix que s'ha de reformar per resoldre el seu biaix cap a Junts. Això no vol dir que no hi hagi possibilitats d'entendre's en aquests assumptes. Vol dir senzillament que no ho han pogut fer encara i que s'ha de treballar durant la legislatura. És el que la CUP va proposar la setmana passada que es fes. La legislatura havia d'arrencar perquè d'unes noves eleccions només n'hauria sortit clarament beneficiat el PSC. Els dos partits eviten al document del pacte trepitjar-se ulls de poll estratègics en temes com el Consell o la política fiscal, però també s'evita contravenir l'acord d'ERC amb la CUP. Aragonès ja havia advertit que no es tocaria en cap cas.

Cadascú tenia els seus incentius per donar-se la mà. Però som davant d'una paradoxa. Junts cedeix en allò que, per a ells, era sobre el paper el més bàsic: fixar al Consell per la República el full de ruta independentista i un escenari de confrontació. Hi haurà un nou estat major i veurem quin paper tindrà l'organisme de Waterloo. A canvi, el partit de Sànchez i de Carles Puigdemont amplia el seu poder institucional al govern autonòmic, gestionarà més pressupost, manté algunes de les àrees que més li importaven (com la de polítiques digitals o territori) i en guanya de noves. La més icònica -i agraïda- és Salut, que haurà de completar la vacunació de la població i rebrà importants inversions en els pròxims anys. Altres seran acordades però decidides per ells, com els fons europeus. Alguns dels seus líders d'opinió i dirigents han menystingut en els darrers mesos la Generalitat o fins i tot l'han presentada com un obstacle per a la independència, però ahir la majoria treia pit per l'acord i els avenços que els representa. Estaven convençuts que la seva militància hi donarà suport: la consulta interna està orientada a això. Només Quim Torra i Clara Ponsatí hi posaven pegues públicament per la manca de compromisos en el full de ruta nacional.

I ERC renuncia a la gestió. Els republicans volien que la presidència d'Aragonès impliqués un gir a l'esquerra. Pretenien que es notés des del primer dia i per això van pactar amb la CUP. El pacte no els ho impedeix, però la gestió de l'habitatge, la Salut o Drets Socials quedarà en mans de Junts i no hi ha concrecions en temes com la política fiscal, que Elsa Artadi voldrà marcar des d'Economia. Ahir Sànchez va reivindicar els concerts amb el sector privat per gestionar serveis públics. I què hi guanyen Aragonès i ERC? Autonomia i autoritat. Aragonès serà, com ell volia, un president sense tuteles, que ocuparà des del primer dia el despatx que va ser de Carles Puigdemont (Quim Torra no va gosar), i que ahir ja marcava territori en assumptes com la tria de consellers. És obvi que acceptarà els que designi Junts, però també que se sentirà lliure per rellevar-los si no li són lleials fent ús de les seves competències. La presidència té poder real però també simbòlic i un ascendent polític innegable. Amb talent i gosadia se li pot treure suc. Si es fa camí, encara més.  
 

---

Avui no et perdis

»Full de ruta salomònic, Govern paritari i fons europeus repartits: totes les claus de l'acord; per O. March, B. Surroca, P. Martí i J. Serra Carné.

» Govern Aragonès: qui s'hi quedarà, qui hi entrarà i qui en sortirà; per Bernat Surroca.

» Crònica: ERC i Junts, tercera temporada: escapar‑se de l'incendi «in extremis»; per Oriol March i Joan Serra Carné.

» Fil directe: «L'embat de governar en coalició»; per Pep Martí.

» Salut, llengua, model policial... Com seran les polítiques pactades per ERC i Junts?; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Raons socials i nacionals»; per Marina Geli.

»Govern de coalició o investir Aragonès en solitari: així serà la consulta de Junts a la militància; per Oriol March.

»Torra i Ponsatí critiquen l'acord entre ERC i Junts.

»La CUP adverteix que els seus vots «no seran un xec en blanc» per al nou Govern; per Lluís Girona.

» Opinió: «15-M i 1-O: dues cares d'una mateixa moneda»; per Jordi Mir.

» Mapes | Millora generalitzada: els contagis només creixen a cinc comarques i tres ciutats; per Roger Tugas Vilardell.

» Sanitat obre la porta a reduir l'ús de la mascareta aviat.

» A quins països pots viatjar i amb quines restriccions?; per Albert Vilanova.

» El cas del Bloc Llavors: quan els Mossos i el jutge no es posen d'acord per desnonar; per Joan Obiols.

» Opinió: «Futbol femení, per fi»; per Marta Rovira Martínez.
 

---

 El passadís

Pere Aragonès i Jordi Sànchez van comparèixer als jardins del Palau Robert per explicar l'acord. Aquests dies s'hi fa una exposició sobre humor, en concret sobre el Tricicle, que fa 40 anys i vol posar un colofó d'or a la seva trajectòria. Com que la roda de premsa es va fer esperar més del compte, els periodistes van poder conversar amb els responsables de comunicació dels partits i amb alguns alts càrrecs que volien saber què s'havia pactat exactament o acompanyaven els seus líders. Amb una mica de mala bava alguns d'ells feien notar la coincidència entre l'exposició d'humor i la presentació de l'acord de govern després de tres mesos de negociacions. Just a la façana del Palau Robert, davant per davant de Sànchez i Aragonès, hi havia un gran cartell dels tres còmics posant-se les mans al cap. Hi ha propòsit d'esmena, però per ara no sembla que la coalició hagi d'arribar als 40 anys de vida del Tricicle.   

Vist i llegit

"L'esquerra s'ha tornat mandrosa i una agenda progressista ha de pensar també en la creació de riquesa". Són paraules de l'economista italiana Mariana Mazzucato, entrevistada al diari El País per Rafa de Miguel. Mazzucato és una veu del pensament progressista que alerta de la necessitat que les forces d'esquerres busquin alternatives innovadores davant uns corrents conservadors que, com hem vist a Madrid, aspiren a l'hegemonia cultural. Mazzucato, professora d'Economia de la Innovació al College de Londres, propugna una reforma en profunditat del capitalisme. Segons ella, cal una política fiscal redistributiva, però l'esquerra ha de pensar també en com generar riquesa si després la vol distribuir, i acusa les forces de progrés de repetir massa discursos esgotats. La podeu llegir aquí.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1968, mentre els carrers de París bullien, el cantautor de Xàtiva Raimon feia un mític recital a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid. Va ser un dels actes de protesta més rellevants del final del franquisme, símptoma del malestar estudiantil, i va acabar reprimit amb duresa per la policia. En aquest vídeo, amb l'emblemàtica cançó Al vent de fons, podeu veure imatges d'aquell concert. Raimon es va retirar dels escenaris l'any 2017 i darrerament ha rebut honors al País Valencià que la dreta li havia regatejat.

 L'aniversari

El 18 de maig de l'any 1920 naixia a Wadowice, a Polònia, Karol Wojtila, que moriria com a papa de Roma el 2005 amb el nom de Joan Pau II. Va ser designat com a cap de l'Església catòlica el 1978, en plena guerra freda, i va imprimir un tarannà més proper al Vaticà. Malgrat el seu conservadorisme, els seus viatges, actes massius i domini de l'escena mediàtica el van convertir en un sant pare molt popular. Va enfrontar-se als governs comunistes dels països de l'est d'Europa i als bisbes llatinoamericans que van abraçar la teologia de l'alliberament. Durant el seu mandat, corrents com la prelatura de l'Opus Dei van guanyar pes. El papa Francesc el va fer sant el 2014. Així va recollir TVE la darrera visita a Espanya de Joan Pau II, ja malalt de Parkinson, el 2003 i així havia explicat l'any 1978 com era la seva vida com a arquebisbe de Cracòvia.
 ​Fes clic aquí per rebre'l