Deu anys dels indignats

Buñuel, León de Aranoa, Berlanga o «Salvador»: el cinema que va inspirar el 15-M

L'imaginari col·lectiu dels indignats va recollir els fruits de dècades de pel·lícules de denúncia social i política a Espanya

per Victor Rodrigo, 15 de maig de 2021 a les 12:40 |
Luís Tosar i Javier Bardem, al film de Fernando León de Aranoa. | Mediapro
Pablo Iglesias es va acomiadar de la vida política després de les eleccions de Madrid amb una cançó de Silvio Rodríguez: "No sé lo que es el destino, caminando fui lo que fui". El Necio és una de les grans referències musicals de la protesta arreu del món, però no només la música ha estat una punta de llança cultural de la indignació. La gran majoria de persones que es van reunir per canviar-ho tot ara fa deu anys des de les places van recollir els fruits d'una gran convergència d'idees polítiques, socials i reivindicatives sorgides, potser sense saber-ho, del cinema.

El setè art va ser un caldo de cultiu durant dècades en la construcció de les idees, en el record de la memòria històrica del país, en ser el primer instrument a introduir una llavor de lluita o simplement en explicar, per primer cop, problemàtiques que ignoraven els ciutadans i, així, van acabar obrint els ulls a uns escenaris que desconeixien. Encara que hi hagi moltes referències en el cinema internacional -des del modern arran de la crisi del 2008, al neorealisme italià o el cinema denúncia de Costa-Gavras-, les llavors van acabar germinant gràcies a la creació espanyola i catalana.


Pel·lícules, personatges i històries que van quallar, de manera progressiva, a la retina i al cervell: des del Salvador Puig Antich de Daniel Brühl, passant per la crònica de la desgràcia laboral de Los lunes al Sol (2002) o els films que van esquivar la censura per explicar el franquisme. Històries trencadores de denúncia social, política o reivindicativa que van modelar milers de persones en el seu activisme polític.
 

Els joves protagonistes de «Los golfos» de Carlos Saura. Foto: Films 59


Els directors que van posar els pilars de les primeres generacions

La cinematografia de l'estat espanyol col·lecciona un bon grapat de pel·lícules pioneres que van saber radiografiar una Espanya colpejada pel franquisme, malmesa per la guerra i traumatitzada per a les generacions posteriors. És en aquestes generacions on es comença a germinar una llavor reivindicativa i en defensa de la memòria que acabaria sent una de les branques més poderoses del 15-M. Des de Luis Garcia Berlanga, a Juan Antonio Bardem, Luis Buñuel, Carlos Saura, Marco Ferreri o Rafael Azcona. 


Les irades crítiques filosòfiques de les pel·lícules de Buñuel, plenes de missatges intrínsecs contra la burgesia benestant o de denúncia per la pobresa extrema es veuen clares a El ángel exterminador (1962). Berlanga vertebra sàtires cruels per a radiografiar una època extremadament desgraciada, passant de Plácido (1961) o El Verdugo (1963). La desolació dels suburbis posterior a la guerra, com a Los golfos (1959) de Carlos Saura o una denúncia immensa emmascarada en una comèdia com era El cochecito (1960) de Marco Ferreri. Fins i tot s'endinsa en aquesta desesperació social Calle Mayor (1956) de Juan Antonio Bardem, una pionera en posar el focus en una dona ofegada per l'statu quo tradicionalista d'un poble marcat pel ruralisme extrem típic de l'Espanya profunda.

Tots aquests films són les primeres pedres de la reivindicació política i social a través del cinema de la generació dels pares dels joves que acabaran omplint places, viles i enarborant protestes el 2011. Un cop passada la Transició, el cinema erosiona totes les esquerdes del tendre nou règim que neix sota el regnat de Joan Carles.

De la Transició a les places del 2011

Fernando León de Aranoa és el cineasta amb major càrrega de crítica social dels temps contemporanis. Des de la Transició, però, un bon grapat de pel·lícules van quallar en l'adob del que acabaria sent el 15-M. El film sobre l'atemptat d'Atocha de 1977 de Juan Antonio Bardem, 7 días de enero (1979); el dolor i la pèrdua de la postguerra en el drama de Víctor Erice, El Sur (1983); les dues increïbles pel·lícules de 1984 que mostraven les conseqüències més crues de la Guerra Civil, heretades durant generacions i enquistades en la lluita de classes: La bicicletas son para el verano i Los Santos Inocentes. "A mandar, que para eso estamos".
 

«7 días de enero» de Juan Antonio Bardem. Foto: Goya Films


León de Aranoa gaudeix de la major filmografia que acaba quallant en l'imaginari del 15-M: Familia (1996), Barrio (1998) i la magnífica Los lunes al Sol (2002) amb Javier Bardem i Luis Tosar, sobre l'atur, un dels problemes endèmics d'Espanya. El director madrileny és capaç de recórrer els carrerons més foscos de la societat empobrida de l'estat espanyol, a través d'històries humanes que aconsegueixen que l'espectador empatitzi amb els problemes reals (i no solucionats) d'una immensa majoria de la població del país.

La reivindicació popular ha pecat de no gaudir d'una forta visió feminista, però a la filmografia espanyola podem extreure'n diverses que s'agrupen en l'abstracte del 15-M: el drama immens de Solas (1999) de Benito Zambrano i interpretat per una gran María Galiana; Princesas (2005) de León de Aranoa, sobre la immigració i la prostitució als suburbis; i Te doy mis ojos (2003) d'Icíar Bollaín, sobre els masclismes familiars i els maltractaments.

Des de Catalunya, el Salvador (2006) de Manuel Huerga va marcar una immensa majoria de joves que van veure en la interpretació de Daniel Brühl tots els matisos de la reivindicació política, la dignitat davant la repressió i la capacitat de resistència. El 15-M va beure, inspirar-se de manera indirecta i directa d'una gran filmografia al llarg de les dècades. Sense saber-ho, a través de l'herència dels seus pares i avis. Però el seu esclat va acabar obrint una riuada de noves pel·lícules, històries, intèrprets i direccions que van suposar una nova edat d'or del cinema social a tot l'Estat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació