16
de maig
del
2021
Actualitzat
a les
9:47h
Oportunitat d'or per a les jugadores del Barça aquest diumenge. Després d'un creixement brutal en els últims anys, la secció femenina del club es pot convertir en el primer equip de l'Estat en aconseguir el títol de Campiones d'Europa. De fet, l'equip de Lluís Cortés està a tres partits d'aconseguir el triplet -només queden tres partits: la final de Champions i la Final Four de la Copa de la Reina. Les blaugranes ja van fer el primer pas guanyant la Lliga i havent vençut, de moment, en els 26 partits disputats. En queden vuit per intentar aconseguir una altra gesta en una temporada que les futbolistes volen que sigui històrica.
Anys de feina dins i fora del terreny de joc poden culminar aquest any aconseguint el màxim trofeu a nivell europeu. Però no tot ha estat un camí d'èxit. Des de 1970 l'equip representava el nom de Barcelona, però no formava part de l'entitat blaugrana. No s'hi integra fins l'any 2001, just quan es crea una nova competició, que irònicament, tenint en compte la polèmica recent, rep el nom de Superlliga femenina. Llavors, el Barça va quedar relegat a la segona categoria pels resultats de la temporada anterior. L'ascens, però, va arribar l'any 2004.
El projecte no aconsegueix solidificar-se en la màxima categoria i només hi va aguantar tres temporades, amb un descens l'any 2007 que va posar en perill la continuïtat de la secció. De fet, segons va explicar Mundo Deportivo, la junta de Joan Laporta se'n va plantejar la desaparició, fent que el futbol femení fos una "entitat autònoma" del club. Per fortuna, tot va canviar a partir d'aquell any.
La bona feina de la Masia i uns fitxatges encertats, acompanyats de l'arribada de Xavier Llorens a la banqueta -va ocupar-la durant 10 anys- van dur una generació de futbolistes que va impulsar de nou la secció. La mateixa temporada del retorn a Segona Divisió es va aconseguir l'ascens i l'equip es va convertir en habitual en les primeres posicions de la màxima categoria del futbol femení. D'aquells anys, en sorgeixen figures com Vicky Losada, Alexia Putellas o Marta Torrejón, que són avui dia primera, segona i tercera capitanes del primer equip.
Desbancar l'Atlètic i competir a Europa
Aquesta primera expansió culmina en els últims cinc anys, amb una inversió més gran en l'equip amb l'objectiu de lluitar contra la reina de la categoria fins llavors, l'Atlètic de Madrid, i d'impulsar l'equip a Europa. Incorporacions com les de Lieke Martens -pilot d'or quan fitxa pel Barça, el 2017-, Caroline Hansen o Kheira Hamraoui internacionalitzen el projecte i s'uneixen a grans fitxatges com Jennifer Hermoso, Mapi León o Sandra Paños, i a noves estrelles sortides de la Masia com Aitana Bonmatí o Mariona Caldentey.
I la resta, ja és història. En l'última dècada l'equip ha guanyat sis lligues espanyoles, sis copes de la Reina, una Supercopa d'Espanya i nou copes Catalunya. Això acompanyat de la primera final europea, ara fa dues temporades, i la segona, que es juga aquest diumenge. Llavors no es va poder guanyar davant el totpoderós Olympique de Lyon (4-1). Era gairebé impossible. Aquest any sembla una mica més a prop, però no serà fàcil. El rival de les blaugranes, el Chelsea, comparteix dues similituds amb l'equip català: són campiones de Lliga i mai han guanyat la màxima competició europea.
Acompanyades pel creixement general del futbol femení
No és cap mentida que si la final d'aquest diumenge es jugués fa deu anys, o fins i tot fa cinc, probablement no se'n parlaria. L'explosió del futbol femení ha estat un fet aquests últims temps. En l'agenda social i en l'agenda mediàtica. La prova més evident que també té el suport social és que el 2019 l'Atlètic de Madrid-Barça al Wanda Metropolitano va batre el rècord d'assistència en un partit de futbol femení de clubs, amb 60.739 espectadors. L'any 1999 n'hi va haver més de 90.000 en la final del Mundial entre els Estats Units i el Japó disputat en terres estatunidenques.
Per coincidències del destí, però, la pandèmia ha fet que encara no s'hagi pogut veure un partit de futbol femení amb públic al Camp Nou. L'únic partit que hi van jugar les blaugranes va ser un Barça-Espanyol aquest gener, a porta tancada, i amb motiu del 50è aniversari de la secció. S'haurà de veure si hi ha el compromís perquè es disputin partits amb públic al Camp Nou, per molt que l'actual president del Barça, Joan Laporta, demostrés al Està Passant de TV3 que no sabia el nom de les jugadores de la primera plantilla.
En el marc del retorn del públic als estadis, el Govern ja ha autoritzat partits amb un aforament màxim de 1.000 persones, que ja van animar a les culers en les semifinals de la Champions. Una entrada al públic que depèn del Govern perquè el futbol femení no és professional, i per tant, no és competència de l'Estat sinó autonòmica. El compromís és professionalitzar-lo a partir de la temporada vinent. A finals de 2019 ja hi va haver una vaga del futbol femení per demanar l'equiparació de drets -que no de salaris- en comparació al futbol masculí, i una de les reivindicacions era precisament que es professionalitzés l'esport.
Una altra de les mostres de creixement d'aquest esport va ser l'entrada del Reial Madrid, encara que fos d'una forma èticament i moralment qüestionable. Florentino Pérez va olorar la possibilitat d'obrir un nou negoci i l'any 2019 va comprar el CD Tacón, equip que llavors acabava d'ascendir a primera divisió. Des de l'administració també s'han fet esforços i l'any passat la Generalitat va llançar la campanya "#ThoEstasPerdent", per potenciar la presència de l'esport femení amb un manifest signat per 86 mitjans de comunicació, entre els quals hi ha NacióDigital.
Una trajectòria compartida entre diferents implicats, però que com sol passar en l'esport, només acabarà amb la victòria d'un equip. Aquest serà el repte de les blaugranes. Ser les millors del món o haver de conformar-se amb un subcampionat amb regust de decepció. El reconeixement a la feina feta hi és, però el futbol és de dur i els resultats pesen. Un camí de roses cap a guanyar-ho tot pot quedar truncat, ja no per un mal partit, sinó per qualsevol error. Les blaugranes viatgen cap a Göteborg amb la mirada posada en passar a la història.
Anys de feina dins i fora del terreny de joc poden culminar aquest any aconseguint el màxim trofeu a nivell europeu. Però no tot ha estat un camí d'èxit. Des de 1970 l'equip representava el nom de Barcelona, però no formava part de l'entitat blaugrana. No s'hi integra fins l'any 2001, just quan es crea una nova competició, que irònicament, tenint en compte la polèmica recent, rep el nom de Superlliga femenina. Llavors, el Barça va quedar relegat a la segona categoria pels resultats de la temporada anterior. L'ascens, però, va arribar l'any 2004.
El projecte no aconsegueix solidificar-se en la màxima categoria i només hi va aguantar tres temporades, amb un descens l'any 2007 que va posar en perill la continuïtat de la secció. De fet, segons va explicar Mundo Deportivo, la junta de Joan Laporta se'n va plantejar la desaparició, fent que el futbol femení fos una "entitat autònoma" del club. Per fortuna, tot va canviar a partir d'aquell any.
La bona feina de la Masia i uns fitxatges encertats, acompanyats de l'arribada de Xavier Llorens a la banqueta -va ocupar-la durant 10 anys- van dur una generació de futbolistes que va impulsar de nou la secció. La mateixa temporada del retorn a Segona Divisió es va aconseguir l'ascens i l'equip es va convertir en habitual en les primeres posicions de la màxima categoria del futbol femení. D'aquells anys, en sorgeixen figures com Vicky Losada, Alexia Putellas o Marta Torrejón, que són avui dia primera, segona i tercera capitanes del primer equip.
Desbancar l'Atlètic i competir a Europa
Aquesta primera expansió culmina en els últims cinc anys, amb una inversió més gran en l'equip amb l'objectiu de lluitar contra la reina de la categoria fins llavors, l'Atlètic de Madrid, i d'impulsar l'equip a Europa. Incorporacions com les de Lieke Martens -pilot d'or quan fitxa pel Barça, el 2017-, Caroline Hansen o Kheira Hamraoui internacionalitzen el projecte i s'uneixen a grans fitxatges com Jennifer Hermoso, Mapi León o Sandra Paños, i a noves estrelles sortides de la Masia com Aitana Bonmatí o Mariona Caldentey.
I la resta, ja és història. En l'última dècada l'equip ha guanyat sis lligues espanyoles, sis copes de la Reina, una Supercopa d'Espanya i nou copes Catalunya. Això acompanyat de la primera final europea, ara fa dues temporades, i la segona, que es juga aquest diumenge. Llavors no es va poder guanyar davant el totpoderós Olympique de Lyon (4-1). Era gairebé impossible. Aquest any sembla una mica més a prop, però no serà fàcil. El rival de les blaugranes, el Chelsea, comparteix dues similituds amb l'equip català: són campiones de Lliga i mai han guanyat la màxima competició europea.
Acompanyades pel creixement general del futbol femení
No és cap mentida que si la final d'aquest diumenge es jugués fa deu anys, o fins i tot fa cinc, probablement no se'n parlaria. L'explosió del futbol femení ha estat un fet aquests últims temps. En l'agenda social i en l'agenda mediàtica. La prova més evident que també té el suport social és que el 2019 l'Atlètic de Madrid-Barça al Wanda Metropolitano va batre el rècord d'assistència en un partit de futbol femení de clubs, amb 60.739 espectadors. L'any 1999 n'hi va haver més de 90.000 en la final del Mundial entre els Estats Units i el Japó disputat en terres estatunidenques.
Per coincidències del destí, però, la pandèmia ha fet que encara no s'hagi pogut veure un partit de futbol femení amb públic al Camp Nou. L'únic partit que hi van jugar les blaugranes va ser un Barça-Espanyol aquest gener, a porta tancada, i amb motiu del 50è aniversari de la secció. S'haurà de veure si hi ha el compromís perquè es disputin partits amb públic al Camp Nou, per molt que l'actual president del Barça, Joan Laporta, demostrés al Està Passant de TV3 que no sabia el nom de les jugadores de la primera plantilla.
Camí de la professionalitzacióQuins requisits es necessita per liderar un equip? Bona gestió? Carisma? NO, SIMPLEMENT FIXATGES! #EstàPassantTV3
— Està passant (@estapassanttv3) February 23, 2021
▶️https://t.co/HBT1tq4B5zpic.twitter.com/pBahDGmRo8
En el marc del retorn del públic als estadis, el Govern ja ha autoritzat partits amb un aforament màxim de 1.000 persones, que ja van animar a les culers en les semifinals de la Champions. Una entrada al públic que depèn del Govern perquè el futbol femení no és professional, i per tant, no és competència de l'Estat sinó autonòmica. El compromís és professionalitzar-lo a partir de la temporada vinent. A finals de 2019 ja hi va haver una vaga del futbol femení per demanar l'equiparació de drets -que no de salaris- en comparació al futbol masculí, i una de les reivindicacions era precisament que es professionalitzés l'esport.
Una altra de les mostres de creixement d'aquest esport va ser l'entrada del Reial Madrid, encara que fos d'una forma èticament i moralment qüestionable. Florentino Pérez va olorar la possibilitat d'obrir un nou negoci i l'any 2019 va comprar el CD Tacón, equip que llavors acabava d'ascendir a primera divisió. Des de l'administració també s'han fet esforços i l'any passat la Generalitat va llançar la campanya "#ThoEstasPerdent", per potenciar la presència de l'esport femení amb un manifest signat per 86 mitjans de comunicació, entre els quals hi ha NacióDigital.
Una trajectòria compartida entre diferents implicats, però que com sol passar en l'esport, només acabarà amb la victòria d'un equip. Aquest serà el repte de les blaugranes. Ser les millors del món o haver de conformar-se amb un subcampionat amb regust de decepció. El reconeixement a la feina feta hi és, però el futbol és de dur i els resultats pesen. Un camí de roses cap a guanyar-ho tot pot quedar truncat, ja no per un mal partit, sinó per qualsevol error. Les blaugranes viatgen cap a Göteborg amb la mirada posada en passar a la història.