Hi són a temps

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El cap de setmana ha deixat mal regust de boca a les bases independentistes i preocupació evident entre la majoria de dirigents. Els militants, amb partit o sense, es divideixen entre els indignats per la decisió de Pere Aragonès de donar per acabada la negociació amb Junts, i els que l'avalen però, dolguts, veuen com el camí que ve no serà fàcil amb un Govern en minoria que l'oposició intentarà fer descarrilar.

El 26 de maig és la data límit per investir Aragonès. Queden 16 dies i, per tant, hi ha temps de reconduir la situació entre les dues grans famílies de l'independentisme i arribar a un acord, tal com han recordat dirigents de Junts. Seria, però, i també cal dir-ho, una irresponsabilitat escurar fins al final perquè si el dia 25 (o el 23 o el 24 tant li fa) la negociació torna a fracassar ja no hi haurà temps per buscar alternatives i s'anirà a noves eleccions. Té, per tant, sentit que mentre se segueix negociant amb Junts s'explorin alternatives a partir de l'oferta, se suposa que sincera, del partit de Puigdemont de facilitar la investidura d'Aragonès i quedar-se fora del Govern. Arrencar sense consellers de Junts és un contratemps però pot ser reconduïble.

Si hi ha noves eleccions serà una altra cosa, a banda de les inconveniències d'afegir uns mesos més d'interinitat i mala maror. Davant una nova convocatòria al juliol ningú se sentirà ja obligat a pactar amb ningú. En el cas que, dins del bloc independentista, les coses es quedin igual els condicionants serien idèntics i res garantiria una entesa. I si Junts en sortís reforçada no estaria legitimada, després del que hem vist aquests mesos, per demanar a ERC els seus vots per investir Laura Borràs o a qualsevol altre candidat, com sí els van tenir per investir Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra -a més de Jordi Sànchez i Jordi Turull- i la mateixa presidenta del Parlament per al seu actual càrrec. La CUP ho posaria també molt difícil perquè en els darrers mesos ha obert un incipient espai d'entesa política amb els republicans malgrat que segueixen sense voler entrar al Govern.

Som doncs en una fase d'intentar esgotar vies de negociació, però també d'una atribució de "culpes" que enrareix el debat. Quan les coses no surten i hi ha diversos actors en joc, ningú és 100% culpable. Tothom hi té responsabilitats encara que no siguin simètriques. A partir de la informació que disposem, dels precedents i de com són de convincents les explicacions, cadascú s'ha de fer la seva composició de lloc. No hi ha un tribunal que doni o tregui raons.

Hi ha veritats, enteses com a fets, que conviuen amb altres. És una evidència que ERC no vol un acord que l'obligui a desbordar el marc autonòmic. Si més no els dos primers anys. Afirma que està disposada a fer-ho després, però no concreta el nou "embat". També ho és que Junts està especialment preocupada pel paper de Carles Puigdemont i el Consell per la República i que vol que s'assumeixi el seu full de ruta de "confrontació" malgrat que el Consell no va anar a les urnes, que ells van quedar tercers i que tampoc hi ha concrecions de com fer-ho. 

I que Junts té polifonia interna. Per això dissabte a Aragonès no li va caldre fer cap crida al tancament de files intern i, en canvi, Puigdemont el va haver de fer de forma explícita i demanar "empatia" amb els dirigents que han liderat la negociació, especialment amb Jordi Sànchez, a qui ja va desgastar no tancar una entesa amb el PDECat abans del 14-F. Fa setmanes Sànchez va oferir -sent formalment secundat per gairebé tots els dirigents- els seus vots a ERC per la investidura. Aquells vots s'han convertit aquests dies només en quatre i ahir Elsa Artadi afegia que estaran, a més, condicionats a acords. És evident que Junts assumeix ara com un error l'oferta. Pensaven que ERC no els prendria la paraula. De fet, quan ho van començar a intuir al sector institucional es van encendre els llums d'alarma. A tot això, afegiu-hi la màxima distància emocional dels dirigents d'un partit i de l'altre. El mandat de Torra no ha ajudat.      

Junts té, aquests dies, una posició complicada. ERC considera que el fet que hagin anat afegint peròs i condicions a l'oferta inicial fa més creïble la seva versió d'una negociació caòtica amb acords tancats i reoberts diverses vegades. I el problema per més endavant el té ERC si Junts es queda fora del Govern. Serà difícil argumentar que l'executiu, en minoria i havent de buscar acords en partits que no són del bloc republicà, té un full de ruta i un relat independentista. Això és, si més no, el que busca aguditzar Junts quan només vol cedir quatre vots passant d'exigir en campanya un govern "nítidament independentista" -l'escenari que s'ha treballat de forma prioritària des del 14-F- a condicionar la investidura d'Aragonès a que als vots d'ERC i la CUP s'hi sumin els dels comuns. Aquests últims, lògicament, s'hi posen bé perquè tenen l'ocasió de maximitzar el seu discret resultat electoral i són els menys interessats en noves eleccions després del que els va passar a Madrid.

Hi ha en els darrers mesos personalitats en l'entorn de Junts -el cas més paradigmàtic és Quim Torra- que afirmen que la Generalitat és un poder irrellevant o fins i tot una nosa per la independència ignorant les seves competències i potencialitats. Pilar Rahola es referia dissabte a la "Generalitat de merda" en la seva diatriba televisiva. Però el cert és que Junts (tampoc ERC o la CUP) no vol regalar-la. Seria un error imperdonable, més encara quan la trituradora de la que escrivia aquest cap de setmana no s'atura. Per això estan obligats a seguir negociant, encara que no sigui per fer el pacte de la seva vida. Les alternatives a l'acord són pitjors.  
 

---

Avui no et perdis

»Aragonès, en solitari: com ha arribat fins aquí i què passarà a partir d'ara?; per Ferran Casas i Oriol March.

»L'acció exterior de la Generalitat, la fuita que l'Estat no va poder controlar; per Bernat Surroca.

» Entrevista a David Bonvehí: «Àngels Chacón s'està pensant ser la secretària general del PDECat»; per Oriol March.

» Fil directe: «Escòcia, enveges i diferències»; per Germà Capdevila.

» La direcció de CCOO rebaixa el compromís amb l'amnistia i el referèndum; per Bernat Surroca.

»De colpistes a banquers: cinc indults escandalosos del govern espanyol; per Bernat Surroca.

» Anàlisi | El llegat d'Iglesias: mirall distorsionat del 15‑M, còmplice incomprès del sobiranisme; per Joan Serra Carné.

» Entrevista a Juan Carlos Monedero: «Hi ha moments en què l'extrema dreta expressa millor el malestar que l'esquerra»; per Pep Martí.

» Mapa interactiu: L'extrema dreta ja governa a Europa... i ara pot fer-ho a Madrid; per Daniel Muñoz i Joan Obiols.  

»Retirar tots els peatges de Catalunya costaria 2.600 milions; per Roger Tugas Vilardell.

» Un 62% d'autovies de peatge a Catalunya per un 31% a l'Estat: deu dades d'un greuge endèmic; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Missatge equivocat»; per Montserrat Tura.

» Territori s'obre a modificar el decret de renovables.

» Per què els camps catalans es tenyeixen de groc cada primavera?; per Carles Fiter.

» La lluita compartida de Rubí i Sant Cugat contra la reobertura d'un camp de golf; per Marta Casas.
 

---

 El passadís

Cap de setmana de moltes corredisses a Junts i ERC. I de reunions improvisades. ERC va reunir la seva direcció dissabte al matí i ahir al matí els diputats de Junts es van reunir amb la direcció del partit, tot i que sense Carles Puigdemont, que prefereix reservar-se. I a la tarda ERC va convocar, de forma telemàtica, 14 assemblees territorials. En la reunió matinal de Junts es van plantejar dubtes sobre la decisió de cedir quatre diputats per investir Aragonès que abandera Jordi Sànchez. Al partit sembla que pesen més els que volen un acord amb els republicans i governar-hi que els partidaris d'anar a eleccions directament. La solució intermitja costa més d'explicar. Els dirigents d'ERC, en canvi, afirmen tenir un suport total de les seves bases a l'estratègia de donar per esgotada la negociació amb els postconvergents i provar de governar en solitari o amb els comuns i la CUP.

Vist i llegit

En el món dels futbolistes i els entrenadors, Jorge Valdano és una excepció. Culte, educat i entenimentat l'exfutbolista i exentrenador del Madrid va ser entrevistat ahir per Roger Escapa a El Suplement de Catalunya Ràdio i va explicar com és la vida dels exjugadors i també les diferències entre Messi i Maradona, els dos grans cracs del futbol argentí. Val la pena escoltar les seves reflexions. 

 L'efemèride

El 10 de maig del 1981, avui fa 40 anys, François Mitterrand guanyava les eleccions a la presidència de la República Francesa. Seria president 14 anys, dos mandats. Feia 23 anys que la dreta governava i el guanyador era el candidat del Partit Socialista Francès, però era molt més que això. El PSF se situava a l'ala esquerra de la Internacional Socialista i anava de la mà del Partit Comunista. "La força tranquil·la" va ser el lema ideat pel publicista Jacques Séguéla en aquella campanya.

En el nou govern, l'esquerra va engegar moltes reformes: abolició de la guillotina, estatalització de part del sistema financer, increment del salari mínim... Després, la rosa socialista es pansiria. L'augment de l'atur va fer créixer el descontentament. L'hegemonia neoliberal als països occidentals va "aïllar" la França socialista. Els comunistes aviat van passar a l'oposició. Amb els anys, Mitterrand -culte i malèvol- va adoptar un color més gris, mentre sortien a la llum episodis desconeguts (com la relació amb Anne Pingeot, amb una filla, Mazarine) o la seva joventut conservadora i el vincle amb el règim col·laboracionista de Pétain. L'home que volia "canviar la vida" havia reescrit la seva. "Un cínic que escriu bé", el va definir un dia Manuel Vázquez Montalbán. Mitterrand, que va morir el 1996, tenia una mala llet còsmica, com va demostrar en un debat el 1988 amb el dretà Jacques Chirac en un fragment que podeu recuperar aquí.

 L'aniversari

El 10 de maig de 1960, avui fa 61 anys, va néixer a Dublín, a la República d'Irlanda, el cantant Paul David Hewson, més conegut com a Bono. És el líder dels U2, un grup de rock fundat el 1976, encara en actiu i un dels més exitosos a la dècada dels 80 i 90. A més de guanyar Grammys i vendre milions de discs, el grup irlandès s'ha dedicat a causes solidàries d'arreu del món. El grup ha gravat 14 àlbums. Ja que la setmana us vaig parlar de Bobby Sands per l'efemèride dels 40 anys de la mort del pres de l'IRA us deixo amb la seva cançó Sunday Bloody Sunday, que denuncia la repressió a l'Ulster, en aquest cas de la massacre de Derry, i que encara fa esborronar amb el seu missatge contra la violència.  

 ​Fes clic aquí per rebre'l