08
de maig
del
2021
Actualitzat
a les
20:55h
"Una guerra no és una guerra fins que el germà mata al seu germà", sentencia un dels personatges principals d'Underground (1995, Emir Kusturica), una de les millors pel·lícules iugoslaves de la història. La filmografia de la guerra dels Balcans és un dels episodis bèl·lics retratats amb més mancances del cinema, carregada de clixés nord-americans o de films que han tingut un ínfim impacte internacional. En una indústria sobrecarregada de relats sobre les Guerres Mundials o el conflicte d'Afganistan, l'arribada de Quo Vadis, Aida?als cinemes després de la seva merescudíssima nominació a millor film internacional als Oscars pot suposar un punt d'inflexió en l'explicació, a través del cinema, dels conflictes a la vella Iugoslàvia.
La cineasta bosniana Jasmila Zbanic, una experta directora en intentar relatar què va passar durant la dècada dels anys noranta durant les tres guerres balcàniques, mostra una història que de manera inexplicable mai abans s'havia dramatitzat a la gran pantalla: la massacre de Srebenica. El genocidi de 8.000 persones d'ètnia musulmana i de nacionalitat bosniana perpetrat pels soldats a les ordres del general Ratko Mladić -el "carnisser" de Sèrbia- es va produir en el territori que, en teoria, estava salvaguardat pels cascs blaus de les Nacions Unides. És en aquest escenari on se situa el punt de partida de Quo Vadis, Aida?, que viatja pels racons sanguinaris, inhumans i cruels del que van viure els ciutadans de Srebenica.
Zbanic deixa enrere el relat de la venjança i encamina la seva trama per una odissea de patiment humà que busca responsables en un dels pitjors crims contra la humanitat, amb una baixa repercussió global en l'imaginari col·lectiu. El públic generalista situa la guerra dels Balcans, la de Bòsnia o el conflicte de Iugoslàvia en pel·lícules com No Man's Land (2007), del bosni Danis Tanovic; o The Whistleblower (2010), de la canadenca Larysa Kondracki. El cinema bosnià, de major qualitat i amb capacitat incisiva a l'hora d'explicar que va passar durant la guerra, supera amb escreix el relat cinematogràfic serbi, eslovè o croat.
La primera és una visió puntual d'un esdeveniment que acaba situant-se en el gènere de la comèdia negra i la segona, la canadenca, denuncia el tràfic de dones per a explotar-les sexualment després de la guerra. A més, el conflicte pateix la problemàtica de la indústria de Hollywood. La fàbrica dels somnis ha centrat la gran majoria dels seus films en Sarajevo des d'una perspectiva nord-americana, com Welcome to Sarajevo (Michael Winterbottom, 1997), o des de la gestió de les Nacions Unides; a vegades, fins i tot, només situant-ho com a escenari d'una història principal. Quo Vadis, Aida? és el canvi de paradigma.
Des dels films d'Emir Kusturica, les primeres pel·lícules de Zbanic com la guardonada al Festival de Berlin Grbavica (Sarajevo, mon amour), la francesa Harrison's Flowers (Elie Chouraqui, 2000) o la macedònia Before the Rain de Milcho Manchevski -també nominada als Oscars en la categoria internacional- han estat els únics rampells de qualitat del cinema fet als Balcans per explicar, precisament, el que va passar als Balcans. Fernando Leon de Aranoa, un dels grans cineastes socials espanyols, va intentar explicar les conseqüències de la guerra a través d'una insulsa història humana que va acabar quedant en un no-res a A Perfect Day (2014).
Que l'aparador dels Oscars torni a situar el conflicte i una pel·lícula de tan alta qualitat a la primera línia de les sales de cinema ha de ser un incentiu pel públic per anar a veure un film immens, diferent, únic i punyent com mai havia posat el focus a Bòsnia. Les víctimes de la guerra dels Balcans no es mereixen un tracte menor, i encara menys al cinema.
La cineasta bosniana Jasmila Zbanic, una experta directora en intentar relatar què va passar durant la dècada dels anys noranta durant les tres guerres balcàniques, mostra una història que de manera inexplicable mai abans s'havia dramatitzat a la gran pantalla: la massacre de Srebenica. El genocidi de 8.000 persones d'ètnia musulmana i de nacionalitat bosniana perpetrat pels soldats a les ordres del general Ratko Mladić -el "carnisser" de Sèrbia- es va produir en el territori que, en teoria, estava salvaguardat pels cascs blaus de les Nacions Unides. És en aquest escenari on se situa el punt de partida de Quo Vadis, Aida?, que viatja pels racons sanguinaris, inhumans i cruels del que van viure els ciutadans de Srebenica.
Zbanic deixa enrere el relat de la venjança i encamina la seva trama per una odissea de patiment humà que busca responsables en un dels pitjors crims contra la humanitat, amb una baixa repercussió global en l'imaginari col·lectiu. El públic generalista situa la guerra dels Balcans, la de Bòsnia o el conflicte de Iugoslàvia en pel·lícules com No Man's Land (2007), del bosni Danis Tanovic; o The Whistleblower (2010), de la canadenca Larysa Kondracki. El cinema bosnià, de major qualitat i amb capacitat incisiva a l'hora d'explicar que va passar durant la guerra, supera amb escreix el relat cinematogràfic serbi, eslovè o croat.
Una de les imatges del film britànic «Welcome to Sarajevo» Foto: Rakuten TV
La primera és una visió puntual d'un esdeveniment que acaba situant-se en el gènere de la comèdia negra i la segona, la canadenca, denuncia el tràfic de dones per a explotar-les sexualment després de la guerra. A més, el conflicte pateix la problemàtica de la indústria de Hollywood. La fàbrica dels somnis ha centrat la gran majoria dels seus films en Sarajevo des d'una perspectiva nord-americana, com Welcome to Sarajevo (Michael Winterbottom, 1997), o des de la gestió de les Nacions Unides; a vegades, fins i tot, només situant-ho com a escenari d'una història principal. Quo Vadis, Aida? és el canvi de paradigma.
Des dels films d'Emir Kusturica, les primeres pel·lícules de Zbanic com la guardonada al Festival de Berlin Grbavica (Sarajevo, mon amour), la francesa Harrison's Flowers (Elie Chouraqui, 2000) o la macedònia Before the Rain de Milcho Manchevski -també nominada als Oscars en la categoria internacional- han estat els únics rampells de qualitat del cinema fet als Balcans per explicar, precisament, el que va passar als Balcans. Fernando Leon de Aranoa, un dels grans cineastes socials espanyols, va intentar explicar les conseqüències de la guerra a través d'una insulsa història humana que va acabar quedant en un no-res a A Perfect Day (2014).
Que l'aparador dels Oscars torni a situar el conflicte i una pel·lícula de tan alta qualitat a la primera línia de les sales de cinema ha de ser un incentiu pel públic per anar a veure un film immens, diferent, únic i punyent com mai havia posat el focus a Bòsnia. Les víctimes de la guerra dels Balcans no es mereixen un tracte menor, i encara menys al cinema.