09
de maig
del
2021
Actualitzat
el
10
de maig
a les
10:53h
El dia que Ada Colau va escoltar que Pablo Iglesias sintetitzava l'essència de Podem amb el lema "Sí se puede", va reaccionar amb un gest de desaprovació. Un gest de desaprovació i alguna cosa més. Colau era la cara visible de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i entenia que aquella consigna corresponia al moviment que tant s'havia esforçat a fer gran des de la base; no la podia patrimonialitzar en exclusiva el partit que pretenia trencar el bipartidisme espanyol, per molt que mantingués un cordó umbilical amb el clam de malestar que s'escoltava als carrers.
El detall ajuda a aproximar-se a la complexitat de la figura d'Iglesias, líder de la primera expressió amb peu a la política institucional sorgida del magma de la indignació, que ara ha decidit cedir pas. El fundador i cara visible de Podem en els darrers set anys era un aliat dels moviments socials en la batalla per reconquerir drets en un context polític marcat per l'obediència a l'austeritat -fins i tot va intentar fitxar l'avui alcaldessa de Barcelona en la gènesi de Podem-, però mai va respondre a l'essència del 15-M, per molt que a les places s'hi acumulessin potencials votants d'aquell projecte bastit a l'esprint i amb els ingredients acadèmics del populisme. Així ho entenia Colau el dia que va sentir que li pispaven el lema de la PAH. Amb els anys, tots dos han mantingut un relació de respecte mutu, però no d'amistat. Només complicitat política.
Iglesias, projectat en tertúlies televisives i acompanyat d'un nucli de professors universitaris, perseguia l'anomenada finestra d'oportunitat per fer irrompre al tauler polític un projecte de trencament amb l'statu quo, escletxa que es va fer realitat en les eleccions europees del 2014. Els acadèmics van baixar a l'arena, amb l'instrument d'una formació que s'organitzava en cercles i estirava tant universitaris com capes populars, però que funcionava a partir de la jerarquia, amb Iglesias al capdamunt. En paral·lel, brotaven candidatures municipalistes de l'esquerra alternativa, rebatejades com a alcaldies del canvi, que van sacsejar-ho tot a les municipals del 2015. De Barcelona amb Colau i els comuns a Madrid amb Manuel Carmena, passant per València, Saragossa, Cadis o Santiago de Compostel·la. La suma d'aparicions, a escala estatal i local -de formulació més urbana que rural-, no va liquidar l'establishment polític, però el va condicionar.
La gran victòria d'aquesta heterogènia esquerra alternativa -amb múltiples expressions, i que ha comptat amb la simpatia, l'empenta o el concurs de la xarxa de l'activisme social- ha estat haver conduït a la centralitat del debat els assumptes públics que fins llavors ocupaven la perifèria. Podem participa d'aquest llegat -el que ha convertit qüestions com la defensa del dret a l'habitatge o el qüestionament de la monarquia en un aspecte nuclear de l'agenda política-, per bé que el llegat no el pot capitalitzar només Iglesias. D'accelerar el canvi de mentalitat també n'ha participat l'independentisme, l'amenaça més musculada a l'Espanya autonòmica sorgida de la Transició, la que va acceptar el paper d'àrbitre de la Corona.
L'aportació d'Iglesias a l'hora de xarbotar estructures anquilosades i promoure una agenda més ambiciosa que el reformisme del PSOE és inqüestionable. Succeeix, però, que Podem ha perdut molts llençols en el trajecte adrenalític dels darrers set anys, els que van des de l'aparició al Teatro de Barrio de Lavapiés a la creació del primer govern de coalició des de la recuperació de la democràcia a l'Estat. Iglesias ha arribat molt enllà, però pagant un preu alt, el del desgast polític i la factura personal per la pèrdua de suports, i l'ofensiva de la dreta política i mediàtica. El premi del poder li ha durat poc. Potser el temps que ha volgut, perquè la seva marxa no ha estat producte precisament de la improvisació.
La convivència caïnita viscuda a Podem -amb l'escissió del sector capitanejat per Íñigo Errejón i dels corrents que no s'havien alineat amb l'hiperlideratge del secretari general- ha debilitat el projecte i també el seu sostre. Iglesias ha acabat trobant el seu encaix en el mapa espanyol com a soci i veu fiscalitzadora del PSOE. S'ha fet valer com a crossa necessària de Pedro Sánchez, per governar-hi i influir-lo, però no ha aconseguit derrotar-lo a les urnes. El resultat, un executiu amb un full de ruta progressista avesat a no complir el programa, perquè la relació entre partits és desigual.
Les victòries tàctiques d'Iglesias, que tant subratllen les veus fidels, són rellevants: la moció de censura a Mariano Rajoy, el govern de coalició que Sánchez va haver d'acceptar quan estava contra les cordes, i uns pressupostos expansius, punt de partida d'un programa de govern que mira a l'esquerra, validat per forces sobiranistes catalanes i basques. En cadascun d'aquests episodis ha pesat la seva capacitat per llegir els moviments de l'adversari, però també per madurar cops d'efecte, fidel a una concepció emocional de la política. Dos exemples. Iglesias va saber sumar Carles Puigdemont a la causa de la moció de censura i va fer possible que Arnaldo Otegi accedís a votar els pressupostos de l'Estat.
El líder de Podem ha guanyat en la maniobra i la paraula, brillant com és en l'oratòria, però s'ha quedat curt en la concreció del que prometia, encara que al partit es faci una llista extensa de mèrits, començant per la recepta social aplicada a la crisi del coronavirus. Resulta, però, que no s'han regulat els lloguers ni s'ha derogat la reforma laboral. En la lectura crítica, la llista d'incompliments també és llarga, inclosos els progressos en la resolució del conflicte amb Catalunya per la via política.
L'independentisme té un regust agredolç quan projecta el comiat d'Iglesias. Els elogis de Gabriel Rufián en l'adeu són la síntesi del que pensa una part substancial de l'esquerra sobiranista, conscient que tindrà pocs còmplices en el progressisme espanyol com el que ha trobat aquests anys en Podem, ja sigui per defensar el republicanisme en el marc d'un Estat plurinacional o avalar la via del referèndum. Iglesias ha encadenat errors a l'hora de descodificar la realitat catalana -malgrat l'ajuda de Jaume Asens i Xavier Domènech- i la bel·ligerància amb el món convergent li ha costat antipaties -la seva relació amb Puigdemont no se n'ha ressentit-, però Podem ha fet explícita arreu de l'Estat la comprensió amb el dret a decidir.
Iglesias no va renegar de l'1 d'octubre, va denunciar la violència policial, va fer acte de presència a la presó quan als jutjats guanyava terreny la tesi de la rebel·lió, va censurar la qualitat democràtica de l'Estat que governava i va equiparar Waterloo amb l'exili republicà del 1939. La suma de concessions l'ha convertit en la diana dels altaveus mediàtics conservadors i víctima de la policia patriòtica. Però els sacrificis no li han reportat la comprensió de tot l'independentisme.
La paradoxa d'Iglesias és, precisament, que no ha acabat de trobar el ple escalf enlloc. No l'ha trobat a Podem, fins al punt de perdre amistats i aliats; tampoc a l'esquerra alternativa, per la centrifugació del lideratge, que li ha costat contrapoders; ni en el sobiranisme perifèric, que s'ha arremangat per col·laborar a l'Estat, però ha dubtat de la capacitat del líder morat per articular canvis reals. I ara Iglesias se'n va. El seu és un llegat tan inacabat com incomprès, potser perquè ambicionava molt i ha aconseguit menys, tot i transcendir.
El detall ajuda a aproximar-se a la complexitat de la figura d'Iglesias, líder de la primera expressió amb peu a la política institucional sorgida del magma de la indignació, que ara ha decidit cedir pas. El fundador i cara visible de Podem en els darrers set anys era un aliat dels moviments socials en la batalla per reconquerir drets en un context polític marcat per l'obediència a l'austeritat -fins i tot va intentar fitxar l'avui alcaldessa de Barcelona en la gènesi de Podem-, però mai va respondre a l'essència del 15-M, per molt que a les places s'hi acumulessin potencials votants d'aquell projecte bastit a l'esprint i amb els ingredients acadèmics del populisme. Així ho entenia Colau el dia que va sentir que li pispaven el lema de la PAH. Amb els anys, tots dos han mantingut un relació de respecte mutu, però no d'amistat. Només complicitat política.
Iglesias, projectat en tertúlies televisives i acompanyat d'un nucli de professors universitaris, perseguia l'anomenada finestra d'oportunitat per fer irrompre al tauler polític un projecte de trencament amb l'statu quo, escletxa que es va fer realitat en les eleccions europees del 2014. Els acadèmics van baixar a l'arena, amb l'instrument d'una formació que s'organitzava en cercles i estirava tant universitaris com capes populars, però que funcionava a partir de la jerarquia, amb Iglesias al capdamunt. En paral·lel, brotaven candidatures municipalistes de l'esquerra alternativa, rebatejades com a alcaldies del canvi, que van sacsejar-ho tot a les municipals del 2015. De Barcelona amb Colau i els comuns a Madrid amb Manuel Carmena, passant per València, Saragossa, Cadis o Santiago de Compostel·la. La suma d'aparicions, a escala estatal i local -de formulació més urbana que rural-, no va liquidar l'establishment polític, però el va condicionar.
La gran victòria d'aquesta heterogènia esquerra alternativa -amb múltiples expressions, i que ha comptat amb la simpatia, l'empenta o el concurs de la xarxa de l'activisme social- ha estat haver conduït a la centralitat del debat els assumptes públics que fins llavors ocupaven la perifèria. Podem participa d'aquest llegat -el que ha convertit qüestions com la defensa del dret a l'habitatge o el qüestionament de la monarquia en un aspecte nuclear de l'agenda política-, per bé que el llegat no el pot capitalitzar només Iglesias. D'accelerar el canvi de mentalitat també n'ha participat l'independentisme, l'amenaça més musculada a l'Espanya autonòmica sorgida de la Transició, la que va acceptar el paper d'àrbitre de la Corona.
L'aportació d'Iglesias a l'hora de xarbotar estructures anquilosades i promoure una agenda més ambiciosa que el reformisme del PSOE és inqüestionable. Succeeix, però, que Podem ha perdut molts llençols en el trajecte adrenalític dels darrers set anys, els que van des de l'aparició al Teatro de Barrio de Lavapiés a la creació del primer govern de coalició des de la recuperació de la democràcia a l'Estat. Iglesias ha arribat molt enllà, però pagant un preu alt, el del desgast polític i la factura personal per la pèrdua de suports, i l'ofensiva de la dreta política i mediàtica. El premi del poder li ha durat poc. Potser el temps que ha volgut, perquè la seva marxa no ha estat producte precisament de la improvisació.
La convivència caïnita viscuda a Podem -amb l'escissió del sector capitanejat per Íñigo Errejón i dels corrents que no s'havien alineat amb l'hiperlideratge del secretari general- ha debilitat el projecte i també el seu sostre. Iglesias ha acabat trobant el seu encaix en el mapa espanyol com a soci i veu fiscalitzadora del PSOE. S'ha fet valer com a crossa necessària de Pedro Sánchez, per governar-hi i influir-lo, però no ha aconseguit derrotar-lo a les urnes. El resultat, un executiu amb un full de ruta progressista avesat a no complir el programa, perquè la relació entre partits és desigual.
Les victòries tàctiques d'Iglesias, que tant subratllen les veus fidels, són rellevants: la moció de censura a Mariano Rajoy, el govern de coalició que Sánchez va haver d'acceptar quan estava contra les cordes, i uns pressupostos expansius, punt de partida d'un programa de govern que mira a l'esquerra, validat per forces sobiranistes catalanes i basques. En cadascun d'aquests episodis ha pesat la seva capacitat per llegir els moviments de l'adversari, però també per madurar cops d'efecte, fidel a una concepció emocional de la política. Dos exemples. Iglesias va saber sumar Carles Puigdemont a la causa de la moció de censura i va fer possible que Arnaldo Otegi accedís a votar els pressupostos de l'Estat.
El líder de Podem ha guanyat en la maniobra i la paraula, brillant com és en l'oratòria, però s'ha quedat curt en la concreció del que prometia, encara que al partit es faci una llista extensa de mèrits, començant per la recepta social aplicada a la crisi del coronavirus. Resulta, però, que no s'han regulat els lloguers ni s'ha derogat la reforma laboral. En la lectura crítica, la llista d'incompliments també és llarga, inclosos els progressos en la resolució del conflicte amb Catalunya per la via política.
L'independentisme té un regust agredolç quan projecta el comiat d'Iglesias. Els elogis de Gabriel Rufián en l'adeu són la síntesi del que pensa una part substancial de l'esquerra sobiranista, conscient que tindrà pocs còmplices en el progressisme espanyol com el que ha trobat aquests anys en Podem, ja sigui per defensar el republicanisme en el marc d'un Estat plurinacional o avalar la via del referèndum. Iglesias ha encadenat errors a l'hora de descodificar la realitat catalana -malgrat l'ajuda de Jaume Asens i Xavier Domènech- i la bel·ligerància amb el món convergent li ha costat antipaties -la seva relació amb Puigdemont no se n'ha ressentit-, però Podem ha fet explícita arreu de l'Estat la comprensió amb el dret a decidir.
Iglesias no va renegar de l'1 d'octubre, va denunciar la violència policial, va fer acte de presència a la presó quan als jutjats guanyava terreny la tesi de la rebel·lió, va censurar la qualitat democràtica de l'Estat que governava i va equiparar Waterloo amb l'exili republicà del 1939. La suma de concessions l'ha convertit en la diana dels altaveus mediàtics conservadors i víctima de la policia patriòtica. Però els sacrificis no li han reportat la comprensió de tot l'independentisme.
La paradoxa d'Iglesias és, precisament, que no ha acabat de trobar el ple escalf enlloc. No l'ha trobat a Podem, fins al punt de perdre amistats i aliats; tampoc a l'esquerra alternativa, per la centrifugació del lideratge, que li ha costat contrapoders; ni en el sobiranisme perifèric, que s'ha arremangat per col·laborar a l'Estat, però ha dubtat de la capacitat del líder morat per articular canvis reals. I ara Iglesias se'n va. El seu és un llegat tan inacabat com incomprès, potser perquè ambicionava molt i ha aconseguit menys, tot i transcendir.