05
de maig
del
2021
Actualitzat
el
06
de maig
a les
19:10h
Un independentisme sense un full de ruta acordat, unes negociacions per formar govern a Catalunya que s'allarguen, una aposta per la mesa de diàleg que no veu llum al final del túnel... I, per acabar-ho d'adobar, unes eleccions a la Comunitat de Madrid on la cara més reaccionària del PP ha arrasat. És un marc que reverberarà a Catalunya i que, per força, convida a buscar referents internacionals. Escòcia és un d'ells. En vigília d'unes eleccions regionals i municipals que poden tenir transcendència, hem conversat amb dos especialistes, els investigadors en Ciència Política Marc Sanjaume i Núria Franco, perquè posin context i tracin paral·lelismes entorn dels comicis que es viuran demà a la Gran Bretanya i que tindran el focus d'atenció a Escòcia però també a l'Ulster i Gal·les, on el conflicte nacional és vigent.
Un total de 48 milions de persones estan cridades a votar en les eleccions d'aquest dijous al Regne Unit per renovar els parlaments de les tres nacions, així com una desena de les grans ciutats (entre elles, Londres i Manchester) i una circumscripció al nord-est d'Anglaterra. Però per damunt de tot, és a Escòcia i a Irlanda del Nord on l'elecció té més transcendència política.
Seran les primeres eleccions al Regne Unit després que es fes efectiu el Brexit, la sortida de la Unió Europea plena de sacsejades i tensions internes i amb Brussel·les. També és el primer cop que parlaran les urnes des de l'inici de la pandèmia, que va deixar en evidència la gestió del primer ministre conservador, Boris Johnson. Paradoxalment, el procés de vacunació, que ha rutllat amb diligència, ha fet que Downing Street albiri aquestes eleccions en un context polític més favorable del que es preveia fa pocs mesos.
L'atenció està centrada en el Parlament d'Escòcia, on fins ara ha tingut la majoria el Partit Nacional Escocès (SNP) de la primera ministra Nicola Sturgeon, amb 61 dels 129 escons. Sturgeon ha governat gràcies a un acord amb els Verds, que també són independentistes. Hi ha en aquests comicis la incògnita del nou partit Alba (Escòcia en gaèl·lic) de l'exprimer ministre Alex Salmond, exmentor de Sturgeon i avui enfrontat amb ella. Hi ha sondejos que apunten a l'entrada d'Alba a l'hemicicle, però sense afectar l'hegemonia del SNP.
Amb majoria absoluta o fregant-la, el lideratge de Sturgeon no sembla amenaçat. Si la majoria absoluta és clara, el govern d'Edimburg ja ha fet saber que demanarà un segon referèndum. L'anterior, el 2014, el va perdre. Els líders independentistes van afirmar aleshores que aquell era el vot d'una generació. Però l'escenari ha canviat radicalment. Pel nacionalisme d'Escòcia, tan rellevant com la sobirania política ho és el vincle amb la UE. Un 62% d'escocesos van votar pel Remain però han hagut de veure com s'imposava el Brexit. No només això: Londres ha negociat la lletra petita del divorci al marge dels governs "regionals".
Independentisme i bona governança
Escòcia ha estat vista sempre com un referent per l'independentisme català, que sovint ha contraposat l'acceptació del referèndum per part de Londres a la repressió de l'Estat. Es tracta de casos amb trets semblants: un sobiranisme democràtic, en societats obertes i un entorn europeu. Marc Sanjaume, professor de Ciència Política de la UOC, és un especialista en Escòcia i és a punt d'arribar a les llibreries un llibre seu sobre la situació política allà. A l'hora d'analitzar la situació política a Edimburg, Sanjaume subratlla les diferències entre Catalunya i Escòcia. "Els sobiranistes escocesos han fet el contrari del que s'ha fet a Catalunya. El SNP ha basat la seva força en la bona governança, el que jo anomenaria "la legitimitat del rendiment".
Els nacionalistes del SNP governen des del 2007. Les majories primer de Salmond, ara de Sturgeon, han disposat sempre de suports entre votants no-independentistes que aplaudien el bon govern dels sobiranistes. Núria Franco, politòloga i investigadora de la Universitat d'Aberystwyth, a Gal·les, explica que la gestió de la crisi sanitària ha reforçat la bona imatge dels governs d'Escòcia i de Gal·les: "La gent ha percebut la utilitat dels governs d'aquests territoris, molt més que la gestió de Londres. Escòcia i Gal·les disposen de les competències en sanitat. A més, els primers ministres dels dos territoris han sabut comunicar molt bé el que s'estava fent i han donat seguretat. En el cas de Sturgeon, la seva imatge ha transcendit més enllà d'Escòcia".
Escòcia, que havia estat un feu del Partit Laborista, va recuperar el seu parlament durant el govern del laborista Tony Blair. Després, l'aposta centrista de Blair (la Tercera Via) i la degradació de la seva política, culminada en el suport a la guerra de l'Iraq, va treure popularitat al Labour.
El SNP també van canviar les coses. Sanjaume recorda que "hi va haver un temps en què era una força minoritària i antieuropeista. Però gràcies a dirigents com Salmond i Sturgeon, van virar cap a posicionaments pro-UE i una línia socialdemòcrata". Van apostar per preservar l'estat del benestar mentre al Regne Unit, conservadors i laboristes feien polítiques neoliberals. Després, durant la pandèmia, Sturgeon ha gestionat amb encert, adoptant mesures proactives contra el virus.
Sense DUI i mirant als tribunals
Sanjaume explica que el full de ruta del SNP s'ha basat sempre en el bon govern i la prudència: "Salmond sempre havia parlat dels vincles d'unió amb el Regne Unit, fins i tot apostant per mantenir la monarquia com a forma de govern". Ara, el sobiranisme, de guanyar de nou, pot topar amb la negativa de Londres a un altre referèndum. Hi haurà DUI en aquest cas? "No. El pla B serà la judicialització. Si Boris Johnson es nega en rodó a una segona consulta, a Edimburg apel·laran a la Cort Suprema".
El Brexit ha donat arguments i oxigen polític a la proposta d'un segon referèndum. La pandèmia, a més, ha mostrat la capacitat de governar del SNP, al costat de la conducta erràtica i incompetent del conservador Johnson. Però l'horitzó no està clar. El procés de vacunació avança i està suavitzant l'opinió contrària al govern conservador de Londres.
Irlanda del Nord
Són transcendents també les eleccions a Irlanda del Nord, on el Brexit ha generat una tensió política i social que no es vivia en anys. A l'Ulster el sector unionista (partidari de mantenir-se dins del Regne Unit) ha estat el gran derrotat de les negociacions del Brexit, ja que la sortida de la UE ha tornat a replantejar el tema de la frontera. Sanjaume explica que "Boris Johnson ha deixat els unionistes a l'estacada".
No li falta raó. Els diputats unionistes a Westminster van forçar la corda i van fer caure la primera ministra Theresa May, que proposava un acord amb Brussel·les que mantenia el Regne Unit dins de la unió duanera. Els unionistes de l'Ulster, però, van optar per Johnson i aquest, en les negociacions finals amb la UE, va deixar Irlanda del Nord dins del mercat interior de la UE, creant així una frontera marítima amb el Regne Unit. El sentiment de ferida entre l'unionisme és enorme, assenyala Sanjaume. La primera ministra de l'Ulster, Arlene Foster, de l'unionista DUP, va anunciar fa uns dies que abandonaria el càrrec aquest maig.
Ja en les eleccions britàniques del 2019 es va produir un fet històric: per primer cop, els republicans (nacionalistes partidaris de la reunificació amb Irlanda) van obtenir 8 escons a Westminster davant dels 7 unionistes, guanyant per primer cop a les urnes. Actualment, a Belfast hi ha un govern d'unió dels principals partits, de l'unionista DUP al Sinn Fein, una fórmula que es va establir en els acords de pau del 1998.
No oblidar Gal·les
També al País de Gal·les s'elegeix el Parlament, el Senedd, format per 60 diputats. La majoria del Labour, que tradicionalment també hi ha tingut un feu, no sembla en perill. Com assegura Núria Franco, "la gestió de la pandèmia ha fet fins i tot carismàtic el primer ministre gal·lès, el laborista Mark Drakeford, de perfil habitualment baix". La investigadora explica que una de les claus del laborisme per mantenir l'hegemonia a Gal·les ha estat la seva defensa d'un major autogovern: "Els gal·lesos tenen menys competències que Escòcia, no disposen d'atribucions en matèria fiscal o de benestar social, però els laboristes reclamen més poder. En canvi, a Escòcia el Labour és ara menys reivindicatiu del que era els anys vuitanta".
En el Senedd sortint, els laboristes tenien el 48% dels escons, els nacionalistes i socialdemòcrates del Plaid Cymru, que com l'SNP forma part de l'Aliança Lliure a l'Eurocambra, el 20% i els conservadors el 18%. Núria Franco assenyala que cal seguir els moviments de fons que es produiran a la societat gal·lesa: "Fins ara, l'independentisme estava en una posició molt minoritària, però les darreres enquestes assenyalen un increment sensible, de prop del 40% favorable". La investigadora explica que "els nacionalistes del Plaid Cymru no és formalment independentista i manté certa ambigüitat, parlant de més autogovern. Però el creixement del sentiment independentista mouran també el partit en aquesta direcció".
Un total de 48 milions de persones estan cridades a votar en les eleccions d'aquest dijous al Regne Unit per renovar els parlaments de les tres nacions, així com una desena de les grans ciutats (entre elles, Londres i Manchester) i una circumscripció al nord-est d'Anglaterra. Però per damunt de tot, és a Escòcia i a Irlanda del Nord on l'elecció té més transcendència política.
Seran les primeres eleccions al Regne Unit després que es fes efectiu el Brexit, la sortida de la Unió Europea plena de sacsejades i tensions internes i amb Brussel·les. També és el primer cop que parlaran les urnes des de l'inici de la pandèmia, que va deixar en evidència la gestió del primer ministre conservador, Boris Johnson. Paradoxalment, el procés de vacunació, que ha rutllat amb diligència, ha fet que Downing Street albiri aquestes eleccions en un context polític més favorable del que es preveia fa pocs mesos.
L'atenció està centrada en el Parlament d'Escòcia, on fins ara ha tingut la majoria el Partit Nacional Escocès (SNP) de la primera ministra Nicola Sturgeon, amb 61 dels 129 escons. Sturgeon ha governat gràcies a un acord amb els Verds, que també són independentistes. Hi ha en aquests comicis la incògnita del nou partit Alba (Escòcia en gaèl·lic) de l'exprimer ministre Alex Salmond, exmentor de Sturgeon i avui enfrontat amb ella. Hi ha sondejos que apunten a l'entrada d'Alba a l'hemicicle, però sense afectar l'hegemonia del SNP.
Amb majoria absoluta o fregant-la, el lideratge de Sturgeon no sembla amenaçat. Si la majoria absoluta és clara, el govern d'Edimburg ja ha fet saber que demanarà un segon referèndum. L'anterior, el 2014, el va perdre. Els líders independentistes van afirmar aleshores que aquell era el vot d'una generació. Però l'escenari ha canviat radicalment. Pel nacionalisme d'Escòcia, tan rellevant com la sobirania política ho és el vincle amb la UE. Un 62% d'escocesos van votar pel Remain però han hagut de veure com s'imposava el Brexit. No només això: Londres ha negociat la lletra petita del divorci al marge dels governs "regionals".
Independentisme i bona governança
Escòcia ha estat vista sempre com un referent per l'independentisme català, que sovint ha contraposat l'acceptació del referèndum per part de Londres a la repressió de l'Estat. Es tracta de casos amb trets semblants: un sobiranisme democràtic, en societats obertes i un entorn europeu. Marc Sanjaume, professor de Ciència Política de la UOC, és un especialista en Escòcia i és a punt d'arribar a les llibreries un llibre seu sobre la situació política allà. A l'hora d'analitzar la situació política a Edimburg, Sanjaume subratlla les diferències entre Catalunya i Escòcia. "Els sobiranistes escocesos han fet el contrari del que s'ha fet a Catalunya. El SNP ha basat la seva força en la bona governança, el que jo anomenaria "la legitimitat del rendiment".
Els nacionalistes del SNP governen des del 2007. Les majories primer de Salmond, ara de Sturgeon, han disposat sempre de suports entre votants no-independentistes que aplaudien el bon govern dels sobiranistes. Núria Franco, politòloga i investigadora de la Universitat d'Aberystwyth, a Gal·les, explica que la gestió de la crisi sanitària ha reforçat la bona imatge dels governs d'Escòcia i de Gal·les: "La gent ha percebut la utilitat dels governs d'aquests territoris, molt més que la gestió de Londres. Escòcia i Gal·les disposen de les competències en sanitat. A més, els primers ministres dels dos territoris han sabut comunicar molt bé el que s'estava fent i han donat seguretat. En el cas de Sturgeon, la seva imatge ha transcendit més enllà d'Escòcia".
Escòcia, que havia estat un feu del Partit Laborista, va recuperar el seu parlament durant el govern del laborista Tony Blair. Després, l'aposta centrista de Blair (la Tercera Via) i la degradació de la seva política, culminada en el suport a la guerra de l'Iraq, va treure popularitat al Labour.
El SNP també van canviar les coses. Sanjaume recorda que "hi va haver un temps en què era una força minoritària i antieuropeista. Però gràcies a dirigents com Salmond i Sturgeon, van virar cap a posicionaments pro-UE i una línia socialdemòcrata". Van apostar per preservar l'estat del benestar mentre al Regne Unit, conservadors i laboristes feien polítiques neoliberals. Després, durant la pandèmia, Sturgeon ha gestionat amb encert, adoptant mesures proactives contra el virus.
Sense DUI i mirant als tribunals
Sanjaume explica que el full de ruta del SNP s'ha basat sempre en el bon govern i la prudència: "Salmond sempre havia parlat dels vincles d'unió amb el Regne Unit, fins i tot apostant per mantenir la monarquia com a forma de govern". Ara, el sobiranisme, de guanyar de nou, pot topar amb la negativa de Londres a un altre referèndum. Hi haurà DUI en aquest cas? "No. El pla B serà la judicialització. Si Boris Johnson es nega en rodó a una segona consulta, a Edimburg apel·laran a la Cort Suprema".
El Brexit ha donat arguments i oxigen polític a la proposta d'un segon referèndum. La pandèmia, a més, ha mostrat la capacitat de governar del SNP, al costat de la conducta erràtica i incompetent del conservador Johnson. Però l'horitzó no està clar. El procés de vacunació avança i està suavitzant l'opinió contrària al govern conservador de Londres.
Irlanda del Nord
Són transcendents també les eleccions a Irlanda del Nord, on el Brexit ha generat una tensió política i social que no es vivia en anys. A l'Ulster el sector unionista (partidari de mantenir-se dins del Regne Unit) ha estat el gran derrotat de les negociacions del Brexit, ja que la sortida de la UE ha tornat a replantejar el tema de la frontera. Sanjaume explica que "Boris Johnson ha deixat els unionistes a l'estacada".
No li falta raó. Els diputats unionistes a Westminster van forçar la corda i van fer caure la primera ministra Theresa May, que proposava un acord amb Brussel·les que mantenia el Regne Unit dins de la unió duanera. Els unionistes de l'Ulster, però, van optar per Johnson i aquest, en les negociacions finals amb la UE, va deixar Irlanda del Nord dins del mercat interior de la UE, creant així una frontera marítima amb el Regne Unit. El sentiment de ferida entre l'unionisme és enorme, assenyala Sanjaume. La primera ministra de l'Ulster, Arlene Foster, de l'unionista DUP, va anunciar fa uns dies que abandonaria el càrrec aquest maig.
Ja en les eleccions britàniques del 2019 es va produir un fet històric: per primer cop, els republicans (nacionalistes partidaris de la reunificació amb Irlanda) van obtenir 8 escons a Westminster davant dels 7 unionistes, guanyant per primer cop a les urnes. Actualment, a Belfast hi ha un govern d'unió dels principals partits, de l'unionista DUP al Sinn Fein, una fórmula que es va establir en els acords de pau del 1998.
No oblidar Gal·les
També al País de Gal·les s'elegeix el Parlament, el Senedd, format per 60 diputats. La majoria del Labour, que tradicionalment també hi ha tingut un feu, no sembla en perill. Com assegura Núria Franco, "la gestió de la pandèmia ha fet fins i tot carismàtic el primer ministre gal·lès, el laborista Mark Drakeford, de perfil habitualment baix". La investigadora explica que una de les claus del laborisme per mantenir l'hegemonia a Gal·les ha estat la seva defensa d'un major autogovern: "Els gal·lesos tenen menys competències que Escòcia, no disposen d'atribucions en matèria fiscal o de benestar social, però els laboristes reclamen més poder. En canvi, a Escòcia el Labour és ara menys reivindicatiu del que era els anys vuitanta".
En el Senedd sortint, els laboristes tenien el 48% dels escons, els nacionalistes i socialdemòcrates del Plaid Cymru, que com l'SNP forma part de l'Aliança Lliure a l'Eurocambra, el 20% i els conservadors el 18%. Núria Franco assenyala que cal seguir els moviments de fons que es produiran a la societat gal·lesa: "Fins ara, l'independentisme estava en una posició molt minoritària, però les darreres enquestes assenyalen un increment sensible, de prop del 40% favorable". La investigadora explica que "els nacionalistes del Plaid Cymru no és formalment independentista i manté certa ambigüitat, parlant de més autogovern. Però el creixement del sentiment independentista mouran també el partit en aquesta direcció".