Danses al Santiago Bernabéu: aquells Primers de Maig del franquisme

El Primer de Maig conserva en la memòria del moviment sindical la seva èpica combativa. El Dia del Treball recorda les lluites i el sacrifici dels obrers organitzats per assolir millors condicions de vida. En el cas concret del Primer de Maig, commemora la lluita per la jornada laboral de vuit hores i és un homenatge als Màrtirs de Chicago, els militants anarquistes condemnats a mort i executats als Estats Units el 1886 després d'un enfrontament amb la policia. Una explosió d'origen incert va causar la mort d'un policia i va servir de justificació a una forta repressió del moviment obrer.

Tots els règims dictatorials han tingut una relació conflictiva amb aquesta data històrica. Els règims comunistes el van convertir en una jornada de propaganda oficial i manifestacions massives. En les dictadures d'extrema dreta, es va intentar suprimir la celebració o tergiversar-la completament. És interessant veure com van conviure alguns règims amb el Primer de Maig. A Itàlia, Mussolini la va canviar de dia, traslladant el Dia del Treball al 21 d'abril, suposat aniversari de la fundació de Roma. 

A Alemanya, Hitler va instaurar el Primer de Maig com el Dia del Treball Alemany, una festa nacionalista i de joia entorn el cabdillatge del líder nazi. La festa es presentava com una jornada de trobada de totes les classes socials entorn de la nació alemanya. A Espanya, el general Franco ni tan sols va voler manipular la celebració. Un decret del 1938 la va prohibir i va establir que el 18 de juliol, aniversari de l'aixecament militar contra la República, seria la Festa d'Exaltació del Treball. 

Ni vaga, ni sindicats lliures

Mentre el moviment obrer era brutalment reprimit, el règim es permetia donar mostres de gestos retòrics envers els obrers, grans derrotats de la Guerra Civil i la dictadura. De la influència del feixisme i el nazisme va sorgir el Fuero del Trabajo, però sense dret a vaga ni sindicats lliures. Proclamava el caràcter "sindical" del règim i el rebuig al "capitalisme liberal", i assegurava que "alliberaria la dona casada del taller i la fàbrica".  

El Papa va fer canviar d'opinió Franco sobre el Primer de Maig. Pius XII, l'any 1955, va intentar reforçar el pes de l'Església en el Primer de Maig i va establir que seria la festivitat de Sant Josep Obrer. Una manera de "rentar la cara" -des del seu punt de vista- a un dia que s'havia convertit en símbol de reivindicació i rebel·lia social. 

El dictador espanyol va fer seva la decisió del Vaticà i va decretar la mateixa festa a Espanya, però convertint-la en una celebració més del sistema. El plat fort, però, no seria cap manifestació, concepte massa vinculat a la lluita social, sinó el que es va anomenar una "demostració sindical".

Joan Carles I, present

Des del 1957 al 1975, any de la mort de Franco, es van celebrar les demostracions sindicals, que es feien a l'estadi Santiago Bernabéu en presència del dictador. En la darrera, que podeu recuperar aquí, es pot veure Franco, l'aleshores príncep d'Espanya, Joan Carles de Borbó, i les principals autoritats assistint a la celebració, que consistia en un acte folklòric en què cada "regió" mostrava alguna de les seves gràcies. 

En la demostració del 1975, la darrera del franquisme, la representació de la región catalana va ser una escenificació de la dansa La galop del Pallars a càrrec de diversos grups de l'organització oficial d'Educació i Descans. La realitat social, però, anava per una altra banda. Molt aviat el moviment sindical recuperaria la seva existència legal, però abans havia de passar per moments molt durs, com es va veure amb la massacre d'obrers a Vitòria uns mesos més tard. La repressió sagnant contra els treballadors mentre es folkloritzava el Dia del Treball era l'únic ball que agradava al règim.