La llibertat mal entesa

Rep el butlletí cada matí al teu correu

El concepte de llibertat ha impregnat el debat públic en les últimes setmanes: a Madrid, per l'efervescència de la campanya electoral que gravita entorn del lema electoral d'Isabel Díaz Ayuso; i, a Catalunya, per la imminència de l'obertura de sectors fins ara afectats per les restriccions, com la restauració, que pot implicar la recuperació de l'activitat en horari nocturn. L'obertura de terrasses, per força, haurà de ser compatible amb els canvis legals que madura el Govern per mantenir el toc de queda quan decaigui l'estat d'alarma. A Madrid i Catalunya es conjuga, doncs, el terme llibertat.

Ayuso ha fet de Madrid un laboratori del populisme de dretes en un debat, el de les restriccions per contenir la pandèmia, que toca la fibra de molts ciutadans, no només perquè lesiona drets fonamentals -en nom d'un benefici sanitari col·lectiu- sinó perquè també condiciona la viabilitat de molts negocis. D'això n'ha volgut treure rendiment la presidenta madrilenya, que aspira a la reelecció. I el PP s'ha arremangat per imposar una hegemonia ideològica, la que diu que la recepta neoliberal, aplicada a la capital espanyola, és sinònim de llibertat enfront de les receptes de l'esquerra.

Resulta, però, que la llibertat que propaga Ayuso s'apuntala rebregant la realitat, que és el mateix que mentir. Quan la llibertat s'associa a no pagar impostos o inflar la sanitat privada a costa del deteriorament de l'estructura pública, deixa de ser llibertat, perquè eixampla les desigualtats. Ayuso ha venut un decorat -el de Madrid que dona feina, obre restaurants i viu en normalitat- mentre, al camerino de la pandèmia, els hospitals públics a qui el PP havia retallat recursos no donen l'abast i els pobres es fan més pobres, castigats per una crisi múltiple, sanitària i econòmica. Quan els únics que gaudeixen de ser lliures són els qui més tenen -els mateixos que deixen de pagar impostos-, la llibertat queda desfigurada en un lema electoral ofensiu.

A Catalunya, el debat de les restriccions no presenta el mateix biaix ideològic, al marge de les disputes que poguessin tenir Quim Torra, Pere Aragonès i Alba Vergés en els mesos àlgids de la pandèmia, quan al Govern es reproduïen discussions sobre la severitat de les mesures. Però sí que la imminent reobertura de l'activitat comercial -coincidint amb la millora dels indicadors epidemiològics- planteja una discussió sobre el manteniment de limitacions de la mobilitat, com el toc de queda, que continua perjudicant sectors econòmics molt castigats, com bars i restaurants, i l'oci dels ciutadans.

Més enllà de la solució legal que adopti la Generalitat per dictar restriccions sense el toc de queda -amb aval final del TSJC-, queda pendent una anàlisi acurada dels beneficis de mesures no prou argumentades. La por, i potser el desconeixement del virus, va motivar la reclusió dels infants a casa i el tancament d'escoles durant un període potser massa perllongat, i tampoc s'ha difós -amb documentació sòlida- com ajuda el toc de queda a contenir la propagació de la Covid. Encara falta informació per saber la llibertat que ens convé en pandèmia. Cert. Mentrestant, interpretem bé la llibertat que ens concedim. Amb rigor i sense mentides interessades.
 

---

Avui no et perdis

»La «croada» de la dreta madrilenya per l'hegemonia ideològica; per Pep Martí.

» Mapes | Quantes persones de la teva edat ja s'han vacunat a la comarca?; per Roger Tugas Vilardell.

»La Generalitat aparta el bisbat d'Urgell de la gestió de la residència de Tremp; per Jordi Ubach Llorens.

»Salut començarà a vacunar guàrdies civils i policies nacionals el proper dilluns.

»Junts prioritza Educació i Salut en el repartiment de conselleries socials; per Oriol March.

​» Opinió: «La convalescència»; per Dolors Sabater.

»Joana Ortega renuncia a assumir la presidència del PDECat; per Oriol March.

»El Gimnàs Sant Pau, l'ajornament perpetu; per Andreu Merino.

» Un dels principals accessos amb cotxe al Puigmal i Núria serà de pagament.
 

---

 El passadís

Tots els partits amb representació parlamentària han confeccionat en les últimes setmanes els seus equips a la cambra catalana, que inclou el nomenament d'assessors. Vox ha incorporat al grup liderat per Ignacio Garriga l'advocat Juan Cremades, una cara coneguda de la formació d'ultradreta. Cremades va participar, com a lletrat de l'acusació particular, en el judici de l'1-O al Tribunal Suprem i també va tenir protagonisme en la causa jutjada al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va conduir a la inhabilitació de Quim Torra. L'elecció de Cremades com a assessor s'explica pel lligam continuat que manté amb Vox i la bona relació amb diputats amb ascendent al partit. Cremades era el secretari de la gestora que va assumir el comandament de la junta provincial de Barcelona de Vox el 2019, una direcció presidida per Juan Garriga Doménech, ara diputat al Parlament i una de les persones de la màxima confiança d'Ignacio Garriga. Abans de fer el salt a Vox, Garriga Doménech havia militat a Plataforma per Catalunya, com la també diputada Mónica Lora.

Vist i llegit

En els darrers anys, els atacs a la llibertat d'expressió estan, malauradament, a l'ordre del dia. Els pateixen periodistes, però també artistes i tota mena d'activistes. Fa sis anys que Media.cat, l'observatori crític dels mitjans del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va crear un Mapa de la Censura. Ara l'han renovat i, de forma més endreçada i seguint amb un contrast sistemàtic de cada cas, continuen inventariant els casos que es produeixen als Països Catalans. Les agressions policials en la cobertura de manifestacions o desnonaments es mantenen a l'ordre del dia, malgrat els avisos del Síndic de Greuges i d'altres institucions. En els darrers tres anys, el Mapa de la Censura n'ha documentat mig miler de casos, amb pics com les protestes contra la sentència del Suprem o per la detenció de Pablo Hasél. El podeu consultar aquí.

 El nom propi

Pere Aragonès ha estat el protagonista de la setmana. Dimarts es va implicar personalment en la negociació amb Junts -en la cimera de Lledoners, que va posar les bases per a un acord global que encara no està, ni de bon tros, tancat- i aquest dijous va sotmetre's a la primera sessió de control del Govern en funcions des de les eleccions del 14 de febrer. Al Parlament, el vicepresident de l'executiu va redoblar la pressió als seus socis per tancar una entesa "el més aviat possible". Fonts de la negociació admeten que queden múltiples carpetes per resoldre i situen una eventual investidura poc abans del 15 de maig, si es compleixen les previsions més optimistes. ERC voldria, però, que aquest cap de setmana es fes un avenç significatiu en les converses, que aclarís l'escenari. L'estructura del Govern ja forma part del tronc de la discussió, i Junts pressiona per liderar les conselleries d'Educació i Salut, com us expliquem aquest divendres. Hi ha més dificultats en l'estratègia independentista de la legislatura i la formulació del Consell per la República. 

 Els imperdibles

La ressaca de Sant Jordi permet assaborir llibres que feia temps que volíem a les estanteries de casa, comLa vida d'un periodista, de Ben Bradlee, director de The Washington Post entre 1968 i 1991. La recomanació d'avui fuig de les novetats editorials: són les memòries, personals i professionals, d'un dels noms propis del periodisme nord-americà, publicades per primer cop en castellà el 1996. La lectura, farcida d'anècdotes del poder de Washington i de moments capitals com la investigació del Watergate, permet fer-se una radiografia acurada del batec social i polític dels Estats Units. Les vivències del periodista conjuguen bé amb un altre llibre recomanat fa temps en aquesta secció, la biografia de Katharine Graham, editora del diari que va dirigir Bradlee, amb el títol d'Una història personal. Gaudiu-ne. Bon cap de setmana!

 ​