El despertador: 29 d'abril

Turull i la nota a peu de pàgina

El clima a Madrid ha facilitat que en tots els assumptes relacionats amb el procés s'hagi aplicat el "dret penal de l'enemic". Avui també són notícia Bou que s'ho passa bé pel 4-M, un homenatge periodístic, la conquesta de Siurana i Sofia de Borbó

per Ferran Casas , 29 d'abril de 2021 a les 06:00 |

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Els diaris de Madrid (els que abans eren estatals i ara són els del DF capficat en el 4-M) hi dedicaven ahir poc espai a les seves edicions digitals. Era una nota a peu de pàgina en la qual destacaven que el Tribunal Constitucional avalava la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar el conseller de la Presidència, Jordi Turull, els altres consellers jutjats, els presidents de l'ANC i Òmnium i la presidenta del Parlament. Turull ha estat el primer dels condemnats a veure resolt el tràmit del TC i que, per tant, ara ja pot anar al Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg perquè es pronunciï sobre si se li han respectat o no els drets fonamentals en el procediment.

El que no destacava la premsa de Madrid és els dos vots particulars contraris a donar per bona la sentència del jutge Marchena i companyia d'octubre de 2019. Els formulaven els magistrats Juan Antonio Xiol, que havia estat jutge del Suprem, i María Luisa Balaguer, catedràtica de dret constitucional. Sostenen que no hi va haver, en el procés penal, "observança escrupolosa" dels drets fonamentals. Però encara més perquè afirmen que la condemna parteix d'un tipus, el de la sedició, que no és fàcilment identificable, que és desproporcionat i que se situa fora de la "cultura jurídica" de la UE. Afirmen, i les cròniques periodístiques els han donat la raó, que el que es va buscar l'octubre de 2017, després de l'1-O, era un procés negociat amb l'Estat per aconseguir un referèndum acordat i no pas instituir unilateralment un estat català. També deixen clar que actes com ara la manifestació del 20-S a la conselleria d'Economia van ser en exercici de drets fonamentals.

Lògicament, el vot particular va ser molt ben rebut per les defenses dels condemnats pel Suprem. D'una banda veien aplanat el camí cap a Estrasburg i l'anul·lació de la sentència -que Espanya es podria negar a acatar malgrat que s'hi va comprometre en tots els casos-, i de l'altra oberta la porta a una millora de la situació dels condemnats. L'impacte jurídic del vot particular discrepant fa més difícil de sostenir la situació d'empresonament sense accés al tercer grau, dona arguments al govern de Pedro Sánchez per defensar un indult que encara no ha dictat i que va comprometre políticament amb ERC, i alimenta encara més la necessitat de reformar el delicte de sedició al codi penal per posar-lo al dia.

Però també és cert que de vots particulars n'hi ha hagut molts al TC i que la gran majoria han tingut poc recorregut. En el cas de Turull podem ser davant una situació diferent no tant per la discrepància en si, que és natural en l'àmbit dels tribunals i encara més quan s'afecten drets fonamentals, sinó perquè el Tribunal trenca la unanimitat que, fins ara, ha presidit la immensa majoria d'assumptes relacionats amb el procés. Una unanimitat que, per cert, Marchena es va preocupar molt i molt de mantenir al Suprem.

El clima polític, social i mediàtic a Madrid ha facilitat que, fins ara, en tots els assumptes relacionats amb el procés s'hagi aplicat el que, a mitjans dels 80, es va donar a conèixer a Alemanya Occidental com el "dret penal de l'enemic". El jurista i acadèmic Günther Jakobs va constatar que a determinades persones, en tant que enemigues "de la societat", se'ls podia jutjar amb menys drets i garanties i amb més duresa que a la resta amb l'objectiu de preservar un bé comú suprem, que en aquest cas seria la unitat d'Espanya.

Això és el que ha passat amb els assumptes, de tota índole i que afecten quasi tres milers de persones, relacionades amb el procés i que explica instruccions arbitràries, guerra bruta per part del ministeri de l'Interior, punxades de mòbil a qualsevol dirigent o autoritat del país sense cap mena de control, o l'acarnissament amb polítics independentistes.

És evident que no tota la societat espanyola -i per tant no tota la cúpula judicial- està en aquestes coordenades i que no a tota la cúpula judicial li sembla bé el que s'ha fet. Però també ho és que fa com a mínim quatre anys que s'ho miren amb una enorme comoditat o covardia (el lector podrà escollir). No cal confiar en astúcies, jugades mestres o atipar-se de crispetes. La feina jurídica ben feta, buscant escletxes als tribunals espanyols i amb una bona argumentació a les instàncies europees, donarà alguns fruits perquè no tothom vol ser còmplice de l'aplicació del "dret penal de l'enemic". Aquesta veritat conviu amb una altra: si la partida es guanya, es guanyarà bàsicament a les urnes.
 

Avui no et perdis

» Dos magistrats del TC situen la condemna a Turull fora de la «cultura jurídica» de la UE; per Bernat Surroca.

» Fil directe: «La resposta a l'extrema dreta»; per Joan Serra Carné.

»
El pla B a la taula de diàleg encalla l'acord global per investir Aragonès; per Joan Serra Carné i Oriol March.

» Opinió: «Casals, una veu al món»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

»
Catalunya rebrà aquesta setmana el doble de vacunes previstes.

» La vacuna de Pfizer necessitarà una tercera dosi.

» Pressió dels hotelers de Barcelona per rebre turistes després de deixar de guanyar 2.100 milions d’euros; per Andreu Merino.

» El govern de Colau demana més temps per revisar el projecte d'Hermitage al port.

» Opinió: «Grandiloqüència, Javascript i atur juvenil»; per Arnau Rius.

» Ciència en societat: Txernòbil, 35 anys després; per Cristina Junyent.
 

 El passadís

Aquest cap de setmana, Josep Bou ha estat fent campanya electoral a Madrid, per donar suport a Isabel Díaz Ayuso. Pel que diuen els qui hi han parlat, Bou ha tornat exultant de Madrid, on s'ha sentit molt ben acollit. El líder del PP, Pablo Casado, el va elogiar en un míting i Bou ha escenificat bon feeling també amb Isabel Díaz Ayuso. El president del partit el va presentar com una víctima de les amenaces independentistes, just quan la campanya madrilenya ha estat trasbalsada per les amenaces de mort a diferents polítics. Després de les tensions hagudes amb el PP de Barcelona, Bou s'ha sentit còmode i políticament reforçat. Ha tornat a Barcelona amb el suport explícit de Casado i en el seu entorn creuen que això el blinda per al futur immediat en el context sempre inestable del partit a Catalunya.

Vist i llegit

David Beriain i Roberto Fraile són dos periodistes espanyols que aquesta setmana han estat assassinats a Burkina Faso, on preparaven un reportatge sobre caçadors furtius. Beriain era un reporter amb llarga experiència en zones en conflicte. Natalia Junquera, que va compartir amb ell tasques periodístiques, malgrat que estaven a milers de quilòmetres, quan era becària a La Voz de Galicia escriu a El País, el diari on treballa ara, una bonica peça de record. Ens ajudarà a apreciar una mica més la feina dels reporters i també l'amistat.
 
 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1153 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va completar la conquesta de l'emirat de Xibrana prenent el castell de Siurana, que controlava els territoris, fortificacions i torres de vigilància que actualment són a les comarques de l'Alt i el Baix Camp, el Priorat, la Conca de Barberà i les Garrigues. En la batalla final contra els àrabs, les tropes cristianes les comandava Bertran de Castellet. L'emirat era el darrer estat sarraí que quedava a l'actual Catalunya després de la caiguda dels de Lleida i Tortosa uns anys abans i que també van ser vençuts per Ramon Berenguer IV. En aquest vídeo d'Enciclopèdia Catalana l'historiador Josep Maria Salrach parla dels comtes del casal de Barcelona i de Ramon Berenguer IV, gran conqueridor de la Catalunya nova i que es va casar amb Peronella d'Aragó unint regnes el 1162. I en aquest altre podeu aturar-vos a Siurana i les seves vistes. Val molt la pena i s'entén que l'emir Almira Almemoniz lluités fins al final per retenir-la. 

 L'aniversari

El 29 d'abril de l'any 2007 va néixer a Madrid Sofia de Borbó, segona en la línia successòria de la corona espanyola en tant que germana petita d'Elionor. Sofia fa avui 14 anys i viu la seva adolescència però en el futur, i si les coses no canvien, haurà de decidir entre dedicar-se a la vida institucional o tenir una carrera professional, atès que els casos de corrupció de la monarquia espanyola van fer que Felip VI prengués aquesta decisió per apartar la seva germana Cristina, esquitxada pel cas Nóos. L'hereva al tron, Elionor, farà 16 anys al setembre i la seva agenda oficial es va ampliant.  
 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per rebre'l

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació