26
d'abril
del
2021
Actualitzat
a les
12:58h
La 93a edició dels Oscars prometien ser la gala més insòlita, única i diferencial de les últimes dècades. El director Steven Soderbergh, productor de la cerimònia, havia assegurat que la cerimònia "seria com una pel·lícula", en un format "com no s'havia vist mai" a Hollywood. El resultat, però, va ser un desastre complet. Sense errors com el de Moonlight i La La Land el 2017, els premis d'aquest any han estat marcats per l'avorriment, amb un marcat to insípid i sense cap mena de contingut diferencial que ha sentenciat els Oscars de la pandèmia com els Oscars de la indiferència. Els històrics guanyadors de la nit (Chloé Zhao, Frances McDormand, Anthony Hopkins, Daniel Kaluuya, Youn Yuh-jung i el film Nomadland) van mimetitzar-se amb una cerimònia tan irregular com extenuant.
Soderbergh i els productors de l'edició van idear un format de presentació rodada: plans seqüència, diferents escenaris -molt elegants-, panoràmica i 24 fotogrames per segon. Tot va quedar diluït a mesura que passava la gala i s'escenificava una falta de missatge que, per desgràcia, van acabar assolint els guanyadors. Discursos infinits i plens de missatges solemnes van abocar la gala a una irregularitat extrema. L'ordre d'entrega dels premis va ser modificada sense cap mena de sentit: l'últim premi no va ser, com sempre, el de millor pel·lícula, sinó els de les interpretacions principals.
Anthony Hopkins va endur-se el guardó a millor actor i es va convertir en el més vell de la història en aconseguir-lo, amb 83 anys. Frances McDormand va sumar la seva tercera estatueta; Chloé Zhao es va convertir en la segona dona en endur-se l'Oscar a millor directora i la primera amb ascendència xinesa; els principals guardons van ser un seguit de moments històrics i precedents amagats en un format gris, massa solemne, a estones fúnebre.
Un altre any sense presentador i sense cap fil conductor. Ni tan sols imatges de les pel·lícules en el moment de presentar les nominades, un fet que provocava un descens del ritme a nivells insòlits.
Discurs contra el racisme i un marcat to polític
La victòria de Daniel Kaluuya en el seu immens paper com a Fred Hampton a Judas and the Black Messiah va ser l'únic reconeixement pels afroamericans en una edició que va gaudir de paritat en les victòries (empatat a 17 premis com el 2018). A l'inici de la gala, el primer discurs va ser de la directora Regina King que, després de recordar els temps foscos que ha viscut la indústria durant la pandèmia, va posar el focus en la lluita contra el racisme institucional que segueix sobre la taula de l'actualitat dels Estats Units. King, Kaluuya i Tyler Perry -guanyador de l'Oscar humanitari- van ser les puntes de llança d'un relat solemne, de ràbia continguda i denúncia.
L'únic discurs que va estar a l'altura d'una cerimònia com la dels Oscars va ser la de Youn Yuh-jung. La coreana, que semblava que interpretava el mateix paper d'àvia que fa a Minari, va il·luminar el Dolby Theatre de Los Angeles amb el seu carisma i la seva naturalitat. "M'ha fet molta il·lusió conèixer-lo, senyor Pitt", ha començat l'actriu, que ha volgut remarcar que cap dels intèrprets ni nominats "hauria d'estar classificat com a blanc, negre, groc o per qüestions de raça". Les seves paraules han estat un oasi -com l'incomprensible ball de Glenn Close, l'únic moment divertit- en una cerimònia que ha caigut per sota de les expectatives generades.
La derrota de Netflix certifica la resistència de la indústria clàssica
Netflix optava a 37 estatuetes gràcies al rècord de nominacions de Mank (10), The Trial of the Chicago (7) i Ma Rainey's Black Bottom (5), entre d'altres, i va marxar de la gala amb les butxaques pràcticament buides. Hollywood va deixar-ho clar: la indústria clàssica està, encara, per sobre de les noves plataformes. Ni tan sols Amazon o HBO, que optaven a una desena d'estatuetes cadascuna, van poder tenir un bri de protagonisme.
L'Acadèmia del Cinema de Hollywood va posar èmfasi, de manera reiterada, als professionals de l'audiovisual que treballen perquè totes les pel·lícules tirin endavant. Directors, productors, guionistes, muntadors, càmeres, il·luminadors... un sector completament afectat per la pandèmia del coronavirus que va gaudir de la reivindicació permanent dels Oscars 2021. Una gala per a la història en les travesses però insuportable en el format, en les formes i en l'execució.
Soderbergh i els productors de l'edició van idear un format de presentació rodada: plans seqüència, diferents escenaris -molt elegants-, panoràmica i 24 fotogrames per segon. Tot va quedar diluït a mesura que passava la gala i s'escenificava una falta de missatge que, per desgràcia, van acabar assolint els guanyadors. Discursos infinits i plens de missatges solemnes van abocar la gala a una irregularitat extrema. L'ordre d'entrega dels premis va ser modificada sense cap mena de sentit: l'últim premi no va ser, com sempre, el de millor pel·lícula, sinó els de les interpretacions principals.
Anthony Hopkins va endur-se el guardó a millor actor i es va convertir en el més vell de la història en aconseguir-lo, amb 83 anys. Frances McDormand va sumar la seva tercera estatueta; Chloé Zhao es va convertir en la segona dona en endur-se l'Oscar a millor directora i la primera amb ascendència xinesa; els principals guardons van ser un seguit de moments històrics i precedents amagats en un format gris, massa solemne, a estones fúnebre.
Un altre any sense presentador i sense cap fil conductor. Ni tan sols imatges de les pel·lícules en el moment de presentar les nominades, un fet que provocava un descens del ritme a nivells insòlits.
Discurs contra el racisme i un marcat to polític
La victòria de Daniel Kaluuya en el seu immens paper com a Fred Hampton a Judas and the Black Messiah va ser l'únic reconeixement pels afroamericans en una edició que va gaudir de paritat en les victòries (empatat a 17 premis com el 2018). A l'inici de la gala, el primer discurs va ser de la directora Regina King que, després de recordar els temps foscos que ha viscut la indústria durant la pandèmia, va posar el focus en la lluita contra el racisme institucional que segueix sobre la taula de l'actualitat dels Estats Units. King, Kaluuya i Tyler Perry -guanyador de l'Oscar humanitari- van ser les puntes de llança d'un relat solemne, de ràbia continguda i denúncia.
L'únic discurs que va estar a l'altura d'una cerimònia com la dels Oscars va ser la de Youn Yuh-jung. La coreana, que semblava que interpretava el mateix paper d'àvia que fa a Minari, va il·luminar el Dolby Theatre de Los Angeles amb el seu carisma i la seva naturalitat. "M'ha fet molta il·lusió conèixer-lo, senyor Pitt", ha començat l'actriu, que ha volgut remarcar que cap dels intèrprets ni nominats "hauria d'estar classificat com a blanc, negre, groc o per qüestions de raça". Les seves paraules han estat un oasi -com l'incomprensible ball de Glenn Close, l'únic moment divertit- en una cerimònia que ha caigut per sota de les expectatives generades.
La derrota de Netflix certifica la resistència de la indústria clàssica
Netflix optava a 37 estatuetes gràcies al rècord de nominacions de Mank (10), The Trial of the Chicago (7) i Ma Rainey's Black Bottom (5), entre d'altres, i va marxar de la gala amb les butxaques pràcticament buides. Hollywood va deixar-ho clar: la indústria clàssica està, encara, per sobre de les noves plataformes. Ni tan sols Amazon o HBO, que optaven a una desena d'estatuetes cadascuna, van poder tenir un bri de protagonisme.
L'Acadèmia del Cinema de Hollywood va posar èmfasi, de manera reiterada, als professionals de l'audiovisual que treballen perquè totes les pel·lícules tirin endavant. Directors, productors, guionistes, muntadors, càmeres, il·luminadors... un sector completament afectat per la pandèmia del coronavirus que va gaudir de la reivindicació permanent dels Oscars 2021. Una gala per a la història en les travesses però insuportable en el format, en les formes i en l'execució.