25
d'abril
del
2021
Actualitzat
a la
13:25h
Nietzsche assegura que la vida té sentit si s'entén la mateixa existència com un temps determinat per fer efectiva la llibertat de l'ésser humà. Però quin sentit té la vida humana si es perd la llibertat en un mateix? The Father explica la tragèdia d'un home d'avançada edat que afronta una malaltia degenerativa que ataca la seva memòria, el seu cervell i la seva percepció de la realitat. Anthony Hopkins imparteix una càtedra interpretativa, en l'edat perfecta per a dur a terme el paper amb immensa credibilitat. L'acompanya Olivia Colman, com la filla que veu com el seu pare i tot el que ella coneix es desfà com un terró de sucre.
És una pel·lícula colpidora en el fons i fascinant en les formes. Zeller, amb experiència teatral -el film és una adaptació d'una obra de teatre seva- sorprèn l'espectador a l'inici de la pel·lícula i el sacseja durant tota la trama, fins a deixar-lo exhaust. En una exhibició actoral de gran nivell, The Father juga a la desgràcia amb el seu personatge principal, trencat completament per una circumstància malaltissa i esfereïdora: el final d'una vida, condicionada per la pèrdua dels records d'aquesta.
En la seva condició dramàtica resideix una estridència molt dura, a vegades excessiva, que esquerda l'ànima del seu personatge protagonista, trenca per la meitat la integritat de Colman i s'exposa a un espectador de la manera més crua possible. I tot això en una posada en escena senzilla, d'origen precisament teatral, que crea encara més un ambient de duresa que permet la màxima empatia. Visualitzar la pel·lícula és una experiència difícil que requereix sacrifici, però mereix la recompensa obtinguda.
Afrontar una situació tan propera per la majoria de la població a través d'una pel·lícula tant original com senzilla en les formes, amb una càrrega dramàtica tan potent -a vegades estrident, amb Hopkins, que té una lliberta absoluta per fer el que li dona la vaga-, converteix The Father en una de les indiscutibles pel·lícules de l'any. I amb raó. Des d'Amour, de Michael Haneke, no es construïa un gran relat sobre la demència senil en el cinema.
Altres crítiques dels Oscars 2021:
És una pel·lícula colpidora en el fons i fascinant en les formes. Zeller, amb experiència teatral -el film és una adaptació d'una obra de teatre seva- sorprèn l'espectador a l'inici de la pel·lícula i el sacseja durant tota la trama, fins a deixar-lo exhaust. En una exhibició actoral de gran nivell, The Father juga a la desgràcia amb el seu personatge principal, trencat completament per una circumstància malaltissa i esfereïdora: el final d'una vida, condicionada per la pèrdua dels records d'aquesta.
En la seva condició dramàtica resideix una estridència molt dura, a vegades excessiva, que esquerda l'ànima del seu personatge protagonista, trenca per la meitat la integritat de Colman i s'exposa a un espectador de la manera més crua possible. I tot això en una posada en escena senzilla, d'origen precisament teatral, que crea encara més un ambient de duresa que permet la màxima empatia. Visualitzar la pel·lícula és una experiència difícil que requereix sacrifici, però mereix la recompensa obtinguda.
Afrontar una situació tan propera per la majoria de la població a través d'una pel·lícula tant original com senzilla en les formes, amb una càrrega dramàtica tan potent -a vegades estrident, amb Hopkins, que té una lliberta absoluta per fer el que li dona la vaga-, converteix The Father en una de les indiscutibles pel·lícules de l'any. I amb raó. Des d'Amour, de Michael Haneke, no es construïa un gran relat sobre la demència senil en el cinema.
Altres crítiques dels Oscars 2021: