25
d'abril
del
2021
Actualitzat
a les
11:30h
Un dels majors pecats del cinema polític de primera línia dels Estats Units és el to a mitges que acaba assolint. Històries amb rerefons molt important -com és el cas de The Trial of the Chicago 7- resoltes sense la potència necessària que es mereixen. Judas and the Black Messiah és tot el contrari: un thriller basat en fets reals, en la història d'un dels líders dels Panteres Negres, que denuncia el costat més fosc d'un país i d'un govern que no tenia cap escrúpol en assassinar líders polítics al seu llit. El director Shaka King s'esquerda les vestidures per trencar les impostures artificials a l'hora de parlar d'aquell partit polític radical, ple de contradiccions, però carregat de raons sobre el racisme latent als EUA.
A través d'un personatge menor, un lladre de cotxes, King recorda les vergonyes de l'FBI, de la policia dels Estats Units, i d'un govern que etiquetava de radicals i perillosos tots aquells que no parlaven el seu mateix llenguatge polític. La trama avança de manera vertiginosa i molt ben segmentada pel ritme que requereix la història de Fred Hampton, el líder dels Black Panther de Chicago, interpretat magníficament per Daniel Kaluuya. El film està replet de grans actuacions, segurament incentivades per un guió ple d'emocions, adrenalina i denúncia.
King posa contra el mirall i sense miraments totes aquelles barbaritats que es van cometre durant la dècada dels anys seixanta als Estats Units. La reconstrucció d'aquestes pàgines carregades de sang aconsegueix que, mig segle després, els fets que van ocórrer a Chicago aixequin polseguera i enfurismin el públic. La pel·lícula de King veu de les denúncies polítiques barrejades amb el gènere del thriller que tan bé van saber executar directors nord-americans com John Cassavettes, Martin Scorsese o el francès Costa-Gavras.
Judas and the Black Messiah és una meravella de guió, un bon exercici cinematogràfic que demostra que les mitges tintes en temes delicats de política només serveix per a crear irrellevàncies. La màgia d'aquesta pel·lícula és la seva capacitat per a posicionar-se, entomar les contradiccions pròpies i dels personatges, i donar corda a unes actuacions magnífiques de Kaluuya i Lakeith Stanfield.
Altres crítiques dels Oscars 2021:
A través d'un personatge menor, un lladre de cotxes, King recorda les vergonyes de l'FBI, de la policia dels Estats Units, i d'un govern que etiquetava de radicals i perillosos tots aquells que no parlaven el seu mateix llenguatge polític. La trama avança de manera vertiginosa i molt ben segmentada pel ritme que requereix la història de Fred Hampton, el líder dels Black Panther de Chicago, interpretat magníficament per Daniel Kaluuya. El film està replet de grans actuacions, segurament incentivades per un guió ple d'emocions, adrenalina i denúncia.
King posa contra el mirall i sense miraments totes aquelles barbaritats que es van cometre durant la dècada dels anys seixanta als Estats Units. La reconstrucció d'aquestes pàgines carregades de sang aconsegueix que, mig segle després, els fets que van ocórrer a Chicago aixequin polseguera i enfurismin el públic. La pel·lícula de King veu de les denúncies polítiques barrejades amb el gènere del thriller que tan bé van saber executar directors nord-americans com John Cassavettes, Martin Scorsese o el francès Costa-Gavras.
Judas and the Black Messiah és una meravella de guió, un bon exercici cinematogràfic que demostra que les mitges tintes en temes delicats de política només serveix per a crear irrellevàncies. La màgia d'aquesta pel·lícula és la seva capacitat per a posicionar-se, entomar les contradiccions pròpies i dels personatges, i donar corda a unes actuacions magnífiques de Kaluuya i Lakeith Stanfield.
Altres crítiques dels Oscars 2021: