25
d'abril
del
2021
Actualitzat
el
27
d'abril
a les
11:49h
Més de 2.500 usuaris, 40.000 àpats entregats i 55.000 dutxes i canvis de roba. Aquest és el balanç del darrer any que fa el Gimnàs Social Sant Pau de Barcelona. Amb l'esclat de la pandèmia, l'entitat s'ha convertit en un espai de referència per a persones sense sostre de Barcelona, després de tancar un contracte de 200.000 euros amb l'Ajuntament. Ara, fa front a un avís de desallotjament programat per al 30 d'abril.
Aquest gimnàs, ubicat a la frontera entre els barris del Raval i Sant Antoni, té el seu origen el 1940, quan hi funcionaven els Banys Populars de Barcelona. Vuitanta anys després s'organitza com a cooperativa, però la propietat de la finca, la família Samaranch-Viñas, no ha volgut prorrogar el contracte de lloguer que va expirar al juny.
El ple municipal va aprovar el 2018 una proposta per comprar la finca i fer-hi habitatge públic. L'última oferta formalitzada per l'Ajuntament és de 9,5 milions d'euros però, de moment, no hi ha pacte. "Continuem negociant amb la propietat per arribar a un acord que sigui satisfactori per a totes les parts i ho continuarem fent fins a l'últim minut", diuen fonts municipals a NacióDigital. L'oferta és lluny de la xifra que vol aconseguir la propietat, situada en els 14 milions d'euros.
Des del Sant Pau, Santi González considera que l'Ajuntament no ha fet els deures i insisteix en la via de l'expropiació, també plantejada per ERC i Junts per Catalunya (JxCat). Una via que el consistori ja ha engegat en altres casos, no gaire lluny del Sant Pau. Per exemple, amb el solar de l'avinguda Paral·lel número 100, on antigament hi havia el Teatre Talia i ara s'hi projecten pisos i equipaments. El 2016, però, el ple municipal va rebutjar explorar la via de l'expropiació i va tombar una proposició de la CUP en aquest sentit amb el vot de qualitat del govern municipal.
"Trobem a faltar que no s'hagi pressionat més la propietat", diu González. "Si tanquem i els especuladors se surten amb la seva, perdrem molt", avisa. El Nabil, que és un dels usuaris que hi acudeix habitualment, li dona la raó. Té 25 anys i fa quatre mesos que va al Sant Pau cada dia. "Em vinc a dutxar i a buscar roba", explica. Viu al carrer i el fet de no tenir papers el priva de tenir feina i casa. "El Sant Pau és el millor lloc que he trobat", assegura, alhora que celebra haver-se pogut empadronar a la ciutat. Ell és un dels molts usuaris del Sant Pau, que la fotògrafa Laura Abad Torrent està immortalitzant en la sèrie 30 dies, 30 històries.
El Sidiki, al Gimnàs Sant Pau. Foto: Carlos Baglietto
El Sidiki també va gairebé cada dia al Sant Pau. Fa poc que viu al carrer, després de quedar-se sense casa en plena pandèmia. "Això hauria d'estar obert sempre, no és normal que ens vulguin fer fora!", lamenta. Per a ell, el gimnàs és un espai segur, explica, mentre ensenya una denúncia que ha presentat fa poc a la policia, després que li robessin algunes pertinences al carrer. "Al carrer ens pot passar de tot", insisteix. No exagera. Al febrer, tres neonazis van ruixar amb benzina un usuari del gimnàs mentre dormia a la porta i només la intervenció de la seguretat privada va evitar que li calessin foc.
L'any més dur per al sensellarisme
La mitjana de persones que dormen al carrer a Barcelona és de 930, segons dades del març facilitades per l'Ajuntament. El recompte fet per entitats, però, acostuma a ser superior. El maig de 2020, Arrels Fundació situava la xifra en 1.239 mentre que el consistori recollia 921 casos.
No tenir sostre és la situació més extrema del sensellarisme, un fenomen que també afecta persones que viuen en infrahabitatges, en habitatges insegurs o estan pendents de desnonament. Les dades oficials reflecteixen que al desembre hi havia 75 assentaments de barraques a Barcelona, en els quals hi vivien 392 persones. Des d'Arrels asseguren que a la capital hi ha 4.700 persones sense llar.
A qui dorm al carrer i a qui ho fa en una barraca s'hi han de sumar totes aquelles persones que viuen de relloguer, treballadors de cures que viuen a casa els seus caps i persones que estan amenaçades judicialment amb ser desallotjades. A Barcelona es van produir 1.028 desnonaments el 2020, tot i la paralització dels jutjats durant els primers mesos de la pandèmia i les moratòries de llançaments aprovades per l'Estat i el Govern.
Roba per als usuaris del Gimnàs Sant Pau. Foto: Carlos Baglietto.
El 2020 ha estat l'any més dur per a les persones sense llar a Barcelona. Des de l'esclat de la pandèmia fins al novembre passat, l'Ajuntament havia atès 1.522 persones, el 45% de les quals no dormia al carrer abans del març del 2020. En moltes ocasions, els recursos s'han evidenciat insuficients i ara l'Ajuntament ha augmentat les places d'acollida per a persones sense sostre a 2.700. Després que el consistori retragués a la Generalitat la manca de recursos aportats per lluitar contra el sensellarisme, el Govern hi aportarà 1 milió d'euros addicional aquest 2021.
El problema estructural, però, persisteix i, per a molts veïns, el Sant Pau s'ha convertit en un punt indispensable per poder viure amb dignitat. "No ens faran fora encara que vinguin a desnonar-nos", diu González. "Encara tenim temps, oi?", pregunta el Nabil.
Aquest gimnàs, ubicat a la frontera entre els barris del Raval i Sant Antoni, té el seu origen el 1940, quan hi funcionaven els Banys Populars de Barcelona. Vuitanta anys després s'organitza com a cooperativa, però la propietat de la finca, la família Samaranch-Viñas, no ha volgut prorrogar el contracte de lloguer que va expirar al juny.
El ple municipal va aprovar el 2018 una proposta per comprar la finca i fer-hi habitatge públic. L'última oferta formalitzada per l'Ajuntament és de 9,5 milions d'euros però, de moment, no hi ha pacte. "Continuem negociant amb la propietat per arribar a un acord que sigui satisfactori per a totes les parts i ho continuarem fent fins a l'últim minut", diuen fonts municipals a NacióDigital. L'oferta és lluny de la xifra que vol aconseguir la propietat, situada en els 14 milions d'euros.
Des del Sant Pau, Santi González considera que l'Ajuntament no ha fet els deures i insisteix en la via de l'expropiació, també plantejada per ERC i Junts per Catalunya (JxCat). Una via que el consistori ja ha engegat en altres casos, no gaire lluny del Sant Pau. Per exemple, amb el solar de l'avinguda Paral·lel número 100, on antigament hi havia el Teatre Talia i ara s'hi projecten pisos i equipaments. El 2016, però, el ple municipal va rebutjar explorar la via de l'expropiació i va tombar una proposició de la CUP en aquest sentit amb el vot de qualitat del govern municipal.
"Trobem a faltar que no s'hagi pressionat més la propietat", diu González. "Si tanquem i els especuladors se surten amb la seva, perdrem molt", avisa. El Nabil, que és un dels usuaris que hi acudeix habitualment, li dona la raó. Té 25 anys i fa quatre mesos que va al Sant Pau cada dia. "Em vinc a dutxar i a buscar roba", explica. Viu al carrer i el fet de no tenir papers el priva de tenir feina i casa. "El Sant Pau és el millor lloc que he trobat", assegura, alhora que celebra haver-se pogut empadronar a la ciutat. Ell és un dels molts usuaris del Sant Pau, que la fotògrafa Laura Abad Torrent està immortalitzant en la sèrie 30 dies, 30 històries.
30 dies pel desnonament, 30 dies d' Abril, 30 persones i 30 històries.
— Gimnàs Social Sant Pau (@salvemelsantpau) April 2, 2021
Quan parlem del Sant Pau parlem de persones.#ParlemDePersones#ElSantPauEsCasaNostra#VivaLaCasa
Fotografies i textos @abadlaura1pic.twitter.com/S3xaFbPyqA
El Sidiki també va gairebé cada dia al Sant Pau. Fa poc que viu al carrer, després de quedar-se sense casa en plena pandèmia. "Això hauria d'estar obert sempre, no és normal que ens vulguin fer fora!", lamenta. Per a ell, el gimnàs és un espai segur, explica, mentre ensenya una denúncia que ha presentat fa poc a la policia, després que li robessin algunes pertinences al carrer. "Al carrer ens pot passar de tot", insisteix. No exagera. Al febrer, tres neonazis van ruixar amb benzina un usuari del gimnàs mentre dormia a la porta i només la intervenció de la seguretat privada va evitar que li calessin foc.
L'any més dur per al sensellarisme
La mitjana de persones que dormen al carrer a Barcelona és de 930, segons dades del març facilitades per l'Ajuntament. El recompte fet per entitats, però, acostuma a ser superior. El maig de 2020, Arrels Fundació situava la xifra en 1.239 mentre que el consistori recollia 921 casos.
No tenir sostre és la situació més extrema del sensellarisme, un fenomen que també afecta persones que viuen en infrahabitatges, en habitatges insegurs o estan pendents de desnonament. Les dades oficials reflecteixen que al desembre hi havia 75 assentaments de barraques a Barcelona, en els quals hi vivien 392 persones. Des d'Arrels asseguren que a la capital hi ha 4.700 persones sense llar.
A qui dorm al carrer i a qui ho fa en una barraca s'hi han de sumar totes aquelles persones que viuen de relloguer, treballadors de cures que viuen a casa els seus caps i persones que estan amenaçades judicialment amb ser desallotjades. A Barcelona es van produir 1.028 desnonaments el 2020, tot i la paralització dels jutjats durant els primers mesos de la pandèmia i les moratòries de llançaments aprovades per l'Estat i el Govern.
El 2020 ha estat l'any més dur per a les persones sense llar a Barcelona. Des de l'esclat de la pandèmia fins al novembre passat, l'Ajuntament havia atès 1.522 persones, el 45% de les quals no dormia al carrer abans del març del 2020. En moltes ocasions, els recursos s'han evidenciat insuficients i ara l'Ajuntament ha augmentat les places d'acollida per a persones sense sostre a 2.700. Després que el consistori retragués a la Generalitat la manca de recursos aportats per lluitar contra el sensellarisme, el Govern hi aportarà 1 milió d'euros addicional aquest 2021.
El problema estructural, però, persisteix i, per a molts veïns, el Sant Pau s'ha convertit en un punt indispensable per poder viure amb dignitat. "No ens faran fora encara que vinguin a desnonar-nos", diu González. "Encara tenim temps, oi?", pregunta el Nabil.