20
d'abril
del
2021
Actualitzat
el
21
d'abril
a les
17:25h
Balzac assegura que la resignació és un suïcidi quotidià, un suïcidi permanent que vas perpetrant dia rere dia. A vegades, però, la resignació és l'única manera de sobreviure i no caure en una histèria paralitzadora que desintegraria qualsevol rastre d'humanitat. Sound of Metal ens arrossega a una situació violenta, a la sacsejada que colpeja la vida d'un jove exaddicte a les drogues i bateria d'un grup de heavy metal: es queda sord després d'haver exposat la seva oïda a situacions sonores extremes. En aquesta desgràcia neda gran part de la trama i les onades, a estones de la mida d'un tsunami, són les dificultats apareixeran a l'hora de gestionar-la. Ahmed se supera a si mateix en una actuació immensament creïble i dolguda, posant-se en la pell del personatge i arrancant-se l'ànima, amb una expressivitat notable del patiment que viu.
És en aquest patiment on l'espectador se sent partícip de les noves circumstàncies que viu el jove protagonista. No de manera cohesionada, cal dir, on per raons purament tècniques la pel·lícula necessita so. El bon ús la sonoritat escenifica la pèrdua brutal de la capacitat d'escoltar, dels acúfens que el colpegen, del pànic d'experimentar per primer cop que no es pot sentir res, ni a un mateix quan parla. És en aquest terror on es congela l'expressió d'Ahmed i comença la catarsi cap a la resignació d'una nova vida a la qual aterra després d'haver-se esmicolat tot el que coneix.
La principal problemàtica -l'única, a efectes pràctics- és la barreja de l'experiència personalista del protagonista amb un intent d'ensenyar el món dels sords, que a estones queda coix de contingut. La incomoditat del silenci, una imposició brutal de la desgràcia que comporta una malaltia d'aquestes característiques, és un fet diferencial en la trama, que neguiteja l'espectador i el porta a la irritació permanent. I és en aquest punt on avança la veritable essència de Sound of Metal. En acceptar les noves condicions de vida, en avançar o morir, en la lluita per intentar revertir el que és irreversible.
No cal enganyar a ningú: la pel·lícula, encara que gaudeixi del segell d'Amazon Prime, és una petita joia de cinema independent. Densa, particular en la manera de transcriure cinematogràficament un condicionant humà tan molest per al setè art com ho és el silenci, els sons metàl·lics, la distorsió auditiva més nociva. Els intents de superació del personatge principal estan carregats de veritat, d'una sensació d'immensa naturalitat en la construcció de reaccions humanes a situacions tan colpidores. Una pel·lícula dramàtica sense cap rastre de dramatisme cinematogràfic. Els germans Marder (guionistes i directors del film) han aconseguit una de les millors pel·lícules de l'any. I Riz Ahmed, la millor actuació de la seva carrera.
És en aquest patiment on l'espectador se sent partícip de les noves circumstàncies que viu el jove protagonista. No de manera cohesionada, cal dir, on per raons purament tècniques la pel·lícula necessita so. El bon ús la sonoritat escenifica la pèrdua brutal de la capacitat d'escoltar, dels acúfens que el colpegen, del pànic d'experimentar per primer cop que no es pot sentir res, ni a un mateix quan parla. És en aquest terror on es congela l'expressió d'Ahmed i comença la catarsi cap a la resignació d'una nova vida a la qual aterra després d'haver-se esmicolat tot el que coneix.
La principal problemàtica -l'única, a efectes pràctics- és la barreja de l'experiència personalista del protagonista amb un intent d'ensenyar el món dels sords, que a estones queda coix de contingut. La incomoditat del silenci, una imposició brutal de la desgràcia que comporta una malaltia d'aquestes característiques, és un fet diferencial en la trama, que neguiteja l'espectador i el porta a la irritació permanent. I és en aquest punt on avança la veritable essència de Sound of Metal. En acceptar les noves condicions de vida, en avançar o morir, en la lluita per intentar revertir el que és irreversible.
No cal enganyar a ningú: la pel·lícula, encara que gaudeixi del segell d'Amazon Prime, és una petita joia de cinema independent. Densa, particular en la manera de transcriure cinematogràficament un condicionant humà tan molest per al setè art com ho és el silenci, els sons metàl·lics, la distorsió auditiva més nociva. Els intents de superació del personatge principal estan carregats de veritat, d'una sensació d'immensa naturalitat en la construcció de reaccions humanes a situacions tan colpidores. Una pel·lícula dramàtica sense cap rastre de dramatisme cinematogràfic. Els germans Marder (guionistes i directors del film) han aconseguit una de les millors pel·lícules de l'any. I Riz Ahmed, la millor actuació de la seva carrera.