17
d'abril
del
2021
Actualitzat
el
19
d'abril
a les
8:19h
Els fons europeus per fer front a les conseqüències econòmiques de la Covid encaren la recta final. Aquesta setmana, el consell de ministres va analitzar-los i Pedro Sánchez va detallar algunes de les principals prioritats del paquet de reconstrucció, que tindrà en la transició energètica el capítol més important, seguit de la transformació digital, la formació i l'educació, i la recerca. En total, es mobilitzaran 140.000 milions d'euros, 70.000 dels quals es gastaran d'aquí al 2023.
El total dels fons Next Generation suposaran 750.000 milions d'euros, 390.000 en forma de subvencions i 360.000 milions com a préstec a retornar pels respectius estats. Es tracta, com s'ha repetit aquests mesos, del major esforç fet per la Unió Europea en tota la seva història destinat a un pla de reconstrucció.
Si es vol buscar un precedent als Next Generation, cal retrocedir a l'Europa del 1945, després de la destrucció que va representar la Segona Guerra Mundial. Aleshores es va engegar el Pla de Reconstrucció Europea (European Recovery Plan), l'ERP, però que ha passat a la història com a Pla Marshall. Du el nom del general George Marshall, secretari d'estat nord-americà en aquell moment, que és qui el va enunciar en un famós discurs a la universitat de Harvard l'any 1946.
Els mitjans s'han referit en els darrers mesos als fons Next Generation com al Pla Marshall del 2020. Òbviament, la comparació és forçada a primera vista, però no tant en alguns dels seus significats. El nivell de destrucció del continent europeu el 1945 no té res a veure amb la situació actual, malgrat la duresa de la crisi pandèmica.
El Pla Marshall va ser propugnat pels Estats Units per ajudar Europa a superar la ruïna que havia suposat la guerra i reconstruir les nacions devastades. Anava, però, molt més enllà. Washington volia refer els vincles comercials amb Europa i necessitava una ràpida represa econòmica. A les portes de la Guerra Freda i la dura competència que s'iniciaria amb la Unió Soviètica, els EUA volien una Europa aliada. Es va oferir a Moscou de formar part dels plans d'ajuda, però el líder rus, Josef Stalin, s'hi va negar en rodó pel temor a quedar condicionat per Washington. La prioritat de l'URSS, a més, era preservar el seu ascendent en l'Europa de l'est conquerida per les tropes soviètiques.
No es pot desvincular el Pla Marshall dels acords de Bretton Woods, ciutat de la costa est dels EUA on es va celebrar una cimera financera de les Nacions Unides que posaria les bases de les grans institucions del nou ordre global que s'erigiria a partir del 1945 en el món occidental, com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.
Ajudes directes en matèries primeres i aliments
El Pla Marshall va mobilitzar 12.000 milions de dòlars, una quantitat ingent en aquells moments. Una part important del pla, però, prop del 60%, a diferència dels fons anti-Covid de la UE, va ser en matèries primeres i aliments més que en ajudes financeres. Cal tenir en compte la situació d'extrema necessitat de la població europea després de la guerra, i la necessitat de poder recuperar el ritme de producció industrial.
Si els contextos que van envoltar el Pla Marshall i Next Generation són molt diferents, tenen un punt en comú. Va ser, en el primer cas, una de les primeres pedres d'un projecte de reconstrucció del continent en runes i l'inici de la refundació de l'Europa de la postguerra. Next Generation també té molt de refundació del projecte europeu. De fet, el debat que es va produir en el si del Consell Europeu al llarg del 2020 va ser un pols definitori sobre el mateix projecte europeu. Finalment, França i Alemanya van establir un gran carril central al qual es van acabar adherint els països del sud, per una banda, i els anomenats frugals de l'altra.
El triomf keynesià, el 1945 i ara
Un punt en comú és l'enfocament keynesià i intervencionista de tots dos programes de recuperació, el que suposa, curiosament, una derrota dels corrents més neoliberals i ortodoxos. La realitat de la Guerra Freda, amb una URSS potent i un cinturó de països aliats que arribava fins a Berlín, va forçar les concessions d'un capitalisme que necessitava reforçar el model liberal. D'aquí l'aposta per desplegar l'estat del benestar.
El Pla Marshall va ser impulsat per l'Administració Truman, del Partit Demòcrata, hereva del New Deal de Franklin Roosevelt, l'ambiciós programa de reformes econòmiques i socials amb intervenció social per respondre a la Gran Depressió. D'aquesta manera, la necesitat geopolítica de parar els peus a l'URSS i contrarestar l'auge d'uns partits comunistes que aviat serien poderosos en països com Itàlia i França, van jugar el seu paper.
El primer país beneficiari dels fons Marshall va ser el Regne Unit, seguit per França i Alemanya, que tot i ser el gran vençut va rebre uns ajuts que van contribuir també al que seria anomenat, amb els anys, el miracle alemany. Més enllà dels objectius de represa econòmica, l'estabilitat política i el lideratge global nord-americà van ser altres objectius del pla.
També ara, els fons de la UE han suposat un gir cap a posicions keynesianes i intervencionistes, probablement més per necessitats de la realpolitik que no pas per convenciments ideològics o adhesions socialdemòcrates de la majoria dels governs europeus. En tot cas, torna la retòrica intervencionista després de dècades d'hegemonia neoliberal en el discurs imperant.
Espanya, al marge
A diferència d'ara l'Espanya de Franco va restar al marge del Pla Marshall. El règim dictatorial no era considerat un país afectat pel trasbals bèl·lic, tot i que patia de ple els efectes d'una Guerra Civil implacable. Espanya era vista pels vencedors de la Segona Guerra Mundial com un país perdedor, que havia mostrat les seves simpaties pel bàndol hitlerià. La lògica de la Guerra Freda, però, es va imposar i Espanya va començar a ser vist per Washington com una peça preuada. Després vindrien les bases militars nord-americanes i un paquet d'ajudes de prop de 800 milions de dòlars que alleugeraria mínimament la misèria de l'Espanya franquista.
El total dels fons Next Generation suposaran 750.000 milions d'euros, 390.000 en forma de subvencions i 360.000 milions com a préstec a retornar pels respectius estats. Es tracta, com s'ha repetit aquests mesos, del major esforç fet per la Unió Europea en tota la seva història destinat a un pla de reconstrucció.
Si es vol buscar un precedent als Next Generation, cal retrocedir a l'Europa del 1945, després de la destrucció que va representar la Segona Guerra Mundial. Aleshores es va engegar el Pla de Reconstrucció Europea (European Recovery Plan), l'ERP, però que ha passat a la història com a Pla Marshall. Du el nom del general George Marshall, secretari d'estat nord-americà en aquell moment, que és qui el va enunciar en un famós discurs a la universitat de Harvard l'any 1946.
Els mitjans s'han referit en els darrers mesos als fons Next Generation com al Pla Marshall del 2020. Òbviament, la comparació és forçada a primera vista, però no tant en alguns dels seus significats. El nivell de destrucció del continent europeu el 1945 no té res a veure amb la situació actual, malgrat la duresa de la crisi pandèmica.
El Pla Marshall va ser propugnat pels Estats Units per ajudar Europa a superar la ruïna que havia suposat la guerra i reconstruir les nacions devastades. Anava, però, molt més enllà. Washington volia refer els vincles comercials amb Europa i necessitava una ràpida represa econòmica. A les portes de la Guerra Freda i la dura competència que s'iniciaria amb la Unió Soviètica, els EUA volien una Europa aliada. Es va oferir a Moscou de formar part dels plans d'ajuda, però el líder rus, Josef Stalin, s'hi va negar en rodó pel temor a quedar condicionat per Washington. La prioritat de l'URSS, a més, era preservar el seu ascendent en l'Europa de l'est conquerida per les tropes soviètiques.
No es pot desvincular el Pla Marshall dels acords de Bretton Woods, ciutat de la costa est dels EUA on es va celebrar una cimera financera de les Nacions Unides que posaria les bases de les grans institucions del nou ordre global que s'erigiria a partir del 1945 en el món occidental, com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.
Ajudes directes en matèries primeres i aliments
El Pla Marshall va mobilitzar 12.000 milions de dòlars, una quantitat ingent en aquells moments. Una part important del pla, però, prop del 60%, a diferència dels fons anti-Covid de la UE, va ser en matèries primeres i aliments més que en ajudes financeres. Cal tenir en compte la situació d'extrema necessitat de la població europea després de la guerra, i la necessitat de poder recuperar el ritme de producció industrial.
Si els contextos que van envoltar el Pla Marshall i Next Generation són molt diferents, tenen un punt en comú. Va ser, en el primer cas, una de les primeres pedres d'un projecte de reconstrucció del continent en runes i l'inici de la refundació de l'Europa de la postguerra. Next Generation també té molt de refundació del projecte europeu. De fet, el debat que es va produir en el si del Consell Europeu al llarg del 2020 va ser un pols definitori sobre el mateix projecte europeu. Finalment, França i Alemanya van establir un gran carril central al qual es van acabar adherint els països del sud, per una banda, i els anomenats frugals de l'altra.
El triomf keynesià, el 1945 i ara
Un punt en comú és l'enfocament keynesià i intervencionista de tots dos programes de recuperació, el que suposa, curiosament, una derrota dels corrents més neoliberals i ortodoxos. La realitat de la Guerra Freda, amb una URSS potent i un cinturó de països aliats que arribava fins a Berlín, va forçar les concessions d'un capitalisme que necessitava reforçar el model liberal. D'aquí l'aposta per desplegar l'estat del benestar.
El Pla Marshall va ser impulsat per l'Administració Truman, del Partit Demòcrata, hereva del New Deal de Franklin Roosevelt, l'ambiciós programa de reformes econòmiques i socials amb intervenció social per respondre a la Gran Depressió. D'aquesta manera, la necesitat geopolítica de parar els peus a l'URSS i contrarestar l'auge d'uns partits comunistes que aviat serien poderosos en països com Itàlia i França, van jugar el seu paper.
El primer país beneficiari dels fons Marshall va ser el Regne Unit, seguit per França i Alemanya, que tot i ser el gran vençut va rebre uns ajuts que van contribuir també al que seria anomenat, amb els anys, el miracle alemany. Més enllà dels objectius de represa econòmica, l'estabilitat política i el lideratge global nord-americà van ser altres objectius del pla.
També ara, els fons de la UE han suposat un gir cap a posicions keynesianes i intervencionistes, probablement més per necessitats de la realpolitik que no pas per convenciments ideològics o adhesions socialdemòcrates de la majoria dels governs europeus. En tot cas, torna la retòrica intervencionista després de dècades d'hegemonia neoliberal en el discurs imperant.
Espanya, al marge
A diferència d'ara l'Espanya de Franco va restar al marge del Pla Marshall. El règim dictatorial no era considerat un país afectat pel trasbals bèl·lic, tot i que patia de ple els efectes d'una Guerra Civil implacable. Espanya era vista pels vencedors de la Segona Guerra Mundial com un país perdedor, que havia mostrat les seves simpaties pel bàndol hitlerià. La lògica de la Guerra Freda, però, es va imposar i Espanya va començar a ser vist per Washington com una peça preuada. Després vindrien les bases militars nord-americanes i un paquet d'ajudes de prop de 800 milions de dòlars que alleugeraria mínimament la misèria de l'Espanya franquista.